La màgia del jaure col·lectiu sobre rodes elèctriques.

Aquest text no és inèdit del tot. Va ser l’únic que es va salvar (de miracle) de la destrucció d'un enèssim bloq ultra-efímer (ah, creació i destrucció!), i no pretenia tindre cap lloc concret fins que m'ha enlluernat el reflex resplendent de la implacable dalla d’Eris. Si aquest post justificara la meua absolució (oh, justícia divina!) podriem per fi respirar tranquils (el text i jo).

Anar de polissó omple al jove d’una infantil sensació de transgressió. La gratuïtat del trasllat està a tan sols una subtil i àgil cabriola que el permet esquivar la paperera estratègicament col·locada a l’extrem dret del checkpoint.

El revisor s’apropa entre els seients, i el jove reacciona quasi automàticament fent-se el dormit. Empàtic i considerat, tot i ser el seu primer dia de feina després de les vacances, el revisor prefereix deixar la legalitat del jove en el benefici del dubte abans que interrompre el seu aparentment superficial – però vertaderament artificial – somni, així que continua la marxa. El jove obri un ull comprovant que el revisor ja no hi és i després el torna a tancar quedant-se, aquesta vegada sí, profundament adormit.

El pidolaire que s’ha tancat al lavabo, en canvi, no és tan confiat. S’ha assegut a la tassa d’alumini amb els pantalons baixats, legitimant així parcialment la infracció, almenys pel que fa a la seua consciència: No està tancat al lavabo perquè vaja de polissó, sinó què realment està intentant fer de ventre durant tot el trasllat. La marxa ferroviària puja amplificada des del conducte que dóna directament a les vies ("¡Senyors passatgers, es prega no utilitzar el lavabo mentre el tren estiga estacionat!"), i adorm al pidolaire pseudocaganer que ja dóna colpets a la paret amb el cap.

Els vigilants de seguretat piquen a la porta del lavabo. L’indicador porta massa temps en roig. “Salga, por favor”, però no ix, així que seuen als dos seients d’en front com dos caçadors esperant amb les escopetes davant el cau del conill, però comencen a defallir, l’un damunt de l’altre, fins que s’adormen els dos tan tendrament abraçats.

Els apunts de l’estudiant assegut amb les cames allargades al seient del costat de les portes corren el perill de caure al terra davant la progressiva pèrdua de pressió dels dits que els agafen. Un rastre de bava li baixa de la boca fent patent la profunditat del seu somni. Finalment se li cauen, quan les portes s’obrin misteriosament en la següent parada sense que ningú haja premut el botó, i s’enlairen cap a l’exterior esclatant en un remolí com fulles d’arbre caducifoli alçades per una forta ventada de tardor. L’estudiant s’incorpora al seient, reafirmant-se en la seua allargada postura i emetent una sèrie de lleus balbucejos indesxifrables, gairebé imperceptibles.

Un pare, derrotat, s’adorm amb les celles alçades i el cos assegut en postura estoica, la postura en la qual porta tot el dia suportant - i encara ara, fins i tot adormit - la sorollosa disbauxa dels seus dos inesgotables infants, que es pengen del passamans, trepen fins els estants de vidre que hi ha sobre els seients, introdueixen el dit als orificis nassals del pare adormit, i també a les orelles i fins i tot ho intenten amb els ulls, i riuen amb cridòria.

Un empresari ros s’adorm agafat al passamà, de peu i amb el cap penjant davant les portes. Els moviments que produeix el seu cos de titella sostinguda a cada lleu sotragada, des de la mà sonàmbulament aferrada al passamans fins a la punta dels seus mocassins, es podrien comparar amb els que fa un raig a càmera lenta des del núvol fins al parallamps.

Una xica bruna amb arracades d’enormes anells metàl·lics no se n’adona del SMS que li arriba al mòbil de com d’adormida que està, aguantant-se el cap amb el puny tancat, recolzada en l’incòmode replanell de la finestra. A poc a poc el trèmul zumzeig del tren fa relliscar el seu colze fins que acaba recolzat en l’aire, fent que perda l’equilibri i que el seu cap acabe siguent amortit pel jersei blau obscur de l’immigrant que viatja al seu costat. L’immigrant, sonàmbul, li acarona els cabells i el rostre i li canta una cançó de bressol en la seua llengua materna.

El revisor passa de nou amb les parpelles mig caigudes, els ulls unflats, les ulleres molt marcades i obscures i la mandíbula penjant, donant passes mil·limètriques mentre reparteix vàliums als passatgers que encara romanen desperts. Les reixetes de l’aire condicionat emanen un gas somnífer que, ara sí, fa que no reste ningú despert. Fins i tot els xiquets de la disbauxa sorollosa s’adormen abraçats a la panxa del seu pare. El revisor tampoc es pot resistir i acaba ensopegant amb els seus propis peus, quedant-se estès i espargint totes les pastilles arreu del terra del vagó.

Mentre la veu enllaunada i bilingüe de la megafonia recita les parades a ningú, els glòbuls oculars van rodant a les seues respectives conques en llagrimada rotació, produint uns xicotets espasmes vibratoris en ostinato cadencial a les parpelles. ¡La gent dormint està tan summament estant!: Robots en standby, hivernant a un salva-pantalles d’alè, embolcallats per l’halo de la pròpia essència.

El tren arriba a l’Estació del Nord i de seguida fugen tots de tots (Sol passar, quan dorms amb desconeguts…)

L’estudiant no sap que s’ha equivocat de dia, i la xica bruna del SMS encara no ha descobert que aquest descriu l’absurda i sobtada justificació de l’últim plantó d’un nuvi que no està esperant-la a l’andana. Però la resta de passatgers sí que tenien ben clar el sentit de tan profund i plaent somni: Posposar la imminència, precisament, precipitant-la.

Flaix 2.1

Ve d'aquí

Obre i tanca el telèfon mòbil per desena vegada en un minut, per comprovar que no l'hagi trucat en una fracció de segon que ella no hagi pogut controlar. Sap que no és així i sap, també, que no telefonarà, però s'aferra a l'esperança que el seu mutisme tingui una justificació. Espera que, en qualsevol instant, soni l'aparell i pugui escoltar la seva veu plena de rialles, parlant com si s'haguessin vist ahir, encara que ja fa tres setmanes que no en sap res. Espera que li expliqui el munt de feines que l'han mantingut ocupat i per les quals no ha pogut prestar-li tota l'atenció que necessita. Mentre espera aquesta trucada, que sap que no succeirà, s'entreté en imaginar la conversa, en com ell li dirà com l'enyora i el munt de petons obscens que li envia. Surt de l'ensonyament de sobte, es corda amb cura la jaqueta de xeviot. Té por d'abstreure's i no sentir el so del telèfon si ell truca. Però el mòbil continua mut i ella es pregunta per què ja no li agrada. S'espanta de la intensitat d'allò que sent i té por de perdre el control. Què seria capaç de fer per tal de tenir-lo? Entretant silenci, el silenci del rebuig.

Flaix 2

Ve d'aquí

Notà com els budells se li removien, l'aigua havia desencadenat el procés que ja havien començat els laxants. Es dirigí a una de les dues úniques portes del pis, la del lavabo, amb una certa recança. Sabia el que li costaria romandre en aquella habitació, i no li feia gens de gràcia. Havia descuidat la medicació uns dies, per si el cos s'hi acostumava, i ara ho pagaria car. El seu budells mai s'havien fet a la idea de funcionar correctament i abandonar els laxants era la pitjor solució pels hemorroides que patia des de l'adolescència. Prengué, de la prestatgeria rovellada que hi havia al costat de la dutxa, una capsa de llauna, l'obrí i la col·locà al damunt del bidet, després de llençar a terra uns paquets de compreses i paper de vàter. S'abaixà els pantalons i segué a la tassa, mentre preparava els apòsits per l'hemorràgia i la pomada calmant. El laxant seguia, inexorable, la seva tasca d'evacuació i amb un crit, finalment, buidà el budell gros. Se sentí l'esquitx de la femta en l'aigua i un regalim al darrera. Una altra hemorroide rebentada. S'eixugà la suor freda amb la màniga de la dessuadora i descansà uns instants, recolzant l'esquena a la cisterna, abans de començar la neteja i la cura.

Flaix 1.1

El passadís és fosc i pel vidre llardós de la finestra del fons entra el llum intermitent de l'anunci de neó de la façana. Camina fent tentines per la poca llum, per la catifa estripada que cobreix el sòl, per l'excés d'alcohol i per les sabates de taló d'agulla de deu centímetres. De les portes dels veïns no surt cap remor, només la bravada, mescla de vòmit i pixum, que se li ha encastat a la boca de l'estómac. Fa unes passes més i arriba a tocar de la finestra. Just en el racó hi ha un bolic de roba que belluga. El destapa amb la punta del peu i descobreix quatre gats menuts, acabats de néixer, amb els ulls tancats. Sense dubtar-ho ni immutar-se, clava el taló de la sabata al cap del primer, hi ha una lleu resistència, empeny una mica més, se sent un crec i un gemec somort. Continua fins a matar-los tots quatre i després es neteja el taló amb el bolic. Gira cua i desapareix en direcció a l'escala. El neó del carrer il·lumina, intermitent, la seva faldilla de xeviot.

Desconcerts

Ileana i Vasile estaven desconcertats. Havien arribat a Catalunya a primeries del nou segle i, de seguida, aconseguiren de trencar el cercle secular en què roman bona part del seu poble, el rom. Es van establir a Badalona, amb els seus fills Alexandru i Mădălina. Gràcies a les gestions de la Fundació Secretariat Gitano, no calgué que el matrimoni s’instal·lés a cap campament de barraques; van trobar un pis de lloguer al barri de La Salut. L’hagueren de compartir amb altre matrimoni de gitanos romanesos, Florin i Nadia. Vasile va trobar feina com a manobre; Ileana començà a netejar pisos i escales al centre de Badalona.

Un cop establerts a la nova llar, decidiren de matricular els dos xiquets a l’escola de primària del barri; com que estaven disposats a encetar una nova vida, volien que els seus fills tingueren educació i aprengueren els idiomes de la nova pàtria. Moltes nits, en acabar de sopar, Ileana i Vasile parlaven amb orgull de la seua bona estrella: havien fugit de la misèria i el racisme; s’estaven integrant perfectament al barri; a poc a poc, anaven coneixent els veïns d’escala; Ileana no tenia cap problema a les botigues; tot semblava idíl·lic... Però ja se sap: la felicitat dura poc a casa del pobre. Arribà la crisi i Vasile es quedà sense feina. Començaren els problemes amb el lloguer, el forn... Això no obstant, Ileana seguia netejant pisos i escales, i els petits Alexandru i Mădălina continuaven anant a escola.

Un dia, s’escoltaren al telediari notícies un xic estremidores: França estava expulsant milers de gitanos romanesos. Poc després, arribà al barri un enorme seguici de polítics i periodistes. La comitiva estava encapçalada per dues dones. A Vasile li feren gràcia dos detalls: ambdues s’anomenaven Sánchez i, segons que havia sentit dir a un natural del país, les dues eren xarnegues. Les polítiques, una d’elles eurodiputada, natural de Perpinyà, buscaven a Badalona campaments de barraques habitades per gitanos romanesos. No en trobaren cap ni un, però aparegueren, això sí, diferents i pintorescos personatges: una veïna amb un carro de la compra i dos jubilats que protestaven de la brutícia; una gitana catalana farta dels gitanos romanesos; una gitana romanesa —que Ileana no sabia d’on podia haver sortit; no l’havia vista mai en la vida— queixant-se de la delinqüència dels seus compatriotes; un home mostrant uns papers del cens i denunciant irat que, sense la seua autorització, sis romanesos s'havien aposentat en el seu pis («Nosaltres també en som sis?», pensà Vasile)... Finalment, un jove proclamava en veu alta, davant les càmeres: Son de otro planeta. Y luego nos llaman racistas!

Ileana, Vasile, Florin i Nadia no sortien del desconcert. «Veure per a creure! Els pobres protestant dels més pobres! Els immigrants exigint l’expulsió d’altres immigrants!» La guinda la va posar el regidor Xavier García Albiol —sí, el del lema No queremos rumanos— amb aquestes declaracions: «Badalona està pitjor que moltes ciutats de França. Allà, els gitanos viuen separats en campaments; ací, viuen mesclats entre nosaltres.» Definitivament, Vasile estava sumit en una gran confusió. «Doncs, no havíem quedat que érem ciutadans de la Unió Europea?», s’interrogava Ileana. «No ens diuen a l’escola que els gitanos s’han d’integrar?», es demanava bocabada la petita Mădălina.

Radiografia del metaobjecte

La clienta de la botiga de roba interior té en les mans una capseta on hi ha unes braguetes. En la capseta hi ha la fotografia d’una model que duu posades les braguetes en qüestió. La clienta creu —tot i que ella sap que es tracta d’una creença sustentada en una superstició ben primitiva— que si compra les braguetes, en posar-se-les, adquirirà també el cul escultòric de la model.
Els publicistes saben que esta és la remota creença que es genera en el cervell de la dona. La dona no és estúpida i sap que els publicistes coneixen este primitiu mecanisme d’associació d’idees de la ment dels clients.
Però encara que s’haja produït este joc creuat de xifratge i desxifratge de pensaments, la clienta de la botiga de roba interior no pot renunciar a la falsa presumpció de tenir el mateix cul que la model de la fotografia de la capseta. De manera que, tal i com l’equip de publicistes espera, la clienta compra quatre braguetes de diferents colors per tindre, no les braguetes, sinó el cul perfecte de la model.

La dona arriba a casa i abans de guardar les capsetes al calaix de les braguetes sense estrenar, els lleva la pols. Mentre frega la quarta i última capseta es produïx el famós fet de l'aparició del geni de la capsa màgica. Amb tot de fumaguera de colors i pirotècnia d'anar per casa, s'eleva el geni fins a tocar de trespol. I diu amb aquella veuarra:
-Demana un desig, que se't concedirà.
-Vull tindre el mateix cul que la model de la fotografia.-respon la dona sense pensar-s'ho dos voltes.
El geni tira mà a la cartera que du a la butxaca de darrere dels pantalons, trau una tarja de visita i la deixa caure en les mans de la dona. La dona llig:
-"Clínica de cirurgia estètica del Dr. Balmes." Redéu, geni, sí que han canviat les coses!- s'exclama.
-Ja veus! El meu gestor m'ha recomanat treballar a comissió.
I dit això, el geni s'esfuma en l'aire, deixant pudentina de sofre recremat.

Conte en 2 lliuraments (i2)

Ve d'aquí

Un dia la Ysawy va escoltar com un Príncep parlava d'amor, d'un amor romàntic i sentimental. Ella n'era conscient que era un home i, com a tal, sempre parlaven de sentiments. El Príncep, però, deixà anar una frase que li despertà l'atenció: “Cada home té l'edat de la dona que estima”. Aquesta no era una frase sentimental ni romàntica, era una frase amb un problema entremig i ella no pogué resistir-s'hi.

Gràcies a aquesta frase les paraules del Príncep van penetrar en el cervell de la sacerdotessa i s'hi van instal·lar còmodament. Primer estudià el seu entorn, veient i calculant edats i semblants dels qui l'envoltaven. I es va preguntar quina cara feia el seu home i si, en base a aquest principi, es veia jove o vell, o si l'estimava a ella o no. També es va preguntar si ella era jove o vella, atès que des que tenia ús de raó sempre s'havia considerat igual. Sabia que el seu cos s'anava deteriorant amb l'edat, era inevitable. Sabia, també, que el seu cervell anava perdent algunes funcions i consolidant-ne d'altres. Però se n'adonà que no comprenia el concepte edat que compartien els seus congèneres.

- Edat? És el que diuen els documents oficials? I que implica això? L'edat no és una qualitat, és una dada, una dada que, difícilment, puc inserir en cap fórmula destinada a donar un resultat que afecti a la personalitat - es digué a ella mateixa.

Observà una altra vegada al seu voltant, detingudament: gent, premsa, literatura i se n'adonà que el seu pensament era discordant amb allò que l'envoltava. L'edat, el nombre pur i net que no existia, sempre canviant i poc fiable, era realment important per aquella societat. No només era important, semblava essencial, tothom en deduïa, del número, qualitats, amors, odis i enveges. A ella això li semblà pura superstició, una cosa era tenir una certa debilitat pels sets i una altra qualificar algú per un nombre, decidir la validesa d'alguna persona per a una feina, per a estimar-la, per exemple, en base a un nombre inestable i força arbitrari.

- Per què: quan comença a comptar l'edat? En el moment de néixer, en el de la concepció? i per què, quan l'hem de dir no ho fem en anys, mesos, dies, minuts, segons i totes les correccions aplicables derivades de les inexactituds dels càlculs respecte al temps? I com podem dir que tenim quaranta-set anys si, en acabar la frase, tenim quaranta-set anys i tres segons?

Aleshores pensà en si el mateix axioma podia ser vàlid per les dones. No solia pensar en termes de gènere. El món, per a ella, es dividia en éssers que adoraven els nombres i éssers que no els entenien i creien que podien sobreviure sense ells, sense adonar-se que els nombres ho eren tot. Així, tornà a mirar-se l'home i pensà en quina edat devia tenir ella. Això sempre i quan fos amor aquella relació.

Veié que li faltaven punts de referència. El llenguatge, sempre tan imprecís i ple de paranys, no li era útil per a determinar si la relació que mantenia amb el pare dels seus fills era una relació amorosa. Se n'adonà que el terme amor no delimitava de cap de les maneres cap tipus de relació estàndard i que era del tot impossible saber si ella sentia amor, malgrat que hagués jurat que era així.

No gosà preguntar-ho a altres dones, perquè recordava, vagament, que alguna vegada n'havia parlat i li havien comentat absurditats sobre papallones i estats d'embriaguesa, sense cap mena de solta ni volta. Evidentment aquelles persones havien pres el seu estat emocional derivat dels desequilibris químics, com a sentiments vertaders. Sabia, per experiència, que les poques vegades que s'havia lliurat a l'absurditat de les hormones, havia acabat amb un sentiment de frustració infinita i a ella, l'infinit, només li agradava en el símbol asèptic i perfecte que l'encarnava.

Definitivament hi havia alguna cosa que no quadrava en la frase. Era, sense cap mena de dubte, un problema irresoluble, perquè un dels factors, o tots, resultaven falsos: amor, edat, home, dona, tenir. Un cop enllestida la qüestió de la validesa del problema l'oblidà. Se n'adonà que continuaven parlant de papallones en l'estómac i ella, quan li passava això, se solia prendre un antiàcid.

Dedicat al nostre Príncep, amb respecte.

Conte en 2 lliuraments

Ysāwy, la sacerdotessa dels nombres

Aquesta és la història d'una dona que no sabia ben bé el que era sentir, si més no tal i com deien que era els qui l'envoltaven. Sabia que, de tant en tant, el seu organisme patia algunes disfuncions que, sortosament, quedaven reparades un cop les hormones havien fet el seu camí. I ella, que n'era conscient, solia esperar el temps prudencial perquè les coses fossin així.

La dona del nostre conte era una sacerdotessa dels nombres. En el món dels números hi ha els oracles, els matemàtics, els que els pensen i reben el missatge matemàtic de l'univers. Però ella era de la casta inferior, una simple sacerdotessa dedicada a acariciar-los llargament, a equilibrar-los, a fer-los intel·ligibles a un propòsit. I, sabedora com era que la vida és una gran combinació matemàtica, era feliç vivint perpètuament en el seu full de càlcul.

Passaven els dies i es passejava, ara adelerada, entre les distintes cel·les plenes de fórmules perfectes, caient, per simple diversió, en macros que la impulsaven a cel·les llunyanes, com aquell qui fa un viatge llarg i trepidant d'aventura. Altres dies preferia resseguir, lentament, llargues files de nombres decimals, perfectament alineats, a la recerca de semblances, concordances i discordances.

Tenia una certa tendència a afavorir els nombres senars, tot sentint-se trapella per reptar l'equilibri perfecte dels parells. Era la seva flaquesa oculta i que es permetia molt de tant en tant, i així, quan veia un nombre acabat en set no podia evitar esbullar-li el serrell amb un somriure.

Fora del seu món se la considerava un prodigi de serenor, d'equilibri, de capacitat d'anàlisi i això era bo i estava bé. Les persones que se li apropaven tendien a fer-se seves aquestes suposades qualitats i, quan marxaven del seu costat, se sentien millor i més bones. Més capaces de dominar el món que les envoltava.

La sacerdotessa dels nombres mai s'havia negat la seva humanitat, per la qual cosa, d'una forma perfectament enraonada i coherent, havia desenvolupat una vida socialment molt poc sospitosa. S'havia aparellat amb l'home correcte del qui havia tingut els fills que desitjava: dos, perquè un tercer hagués desequilibrat el seu univers i un quart el seu pressupost. Vivien una vida força endreçada dins una casa sense deutes.

Cal dir que la sacerdotessa dels nombres també tenia una certa vida social, si bé aquesta part la deixava gairebé tota al seu espòs, més dotat per a aquests afers. I també feia exercici regularment. Sabia que, malgrat que el seu deler eren els nombres eterns, el seu cos era fràgil i que calia allargar al màxim la seva existència a base d'hàbits saludables.

La dona fascinada per l'equilibri i els nombres no s'avorria, l'avorriment implica desori mental i ella tenia el cervell molt endreçat. Fins i tot, si li convenia esperar-se on fos i, per casualitat, no duia res per distreure's i l'entorn no era prou bo com per ser observat, la sacerdotessa dels nombres podia passar hores amb una calculadora fent operacions, només per veure'n la bellesa del resultat final.

(Continuarà)

Una víctima de Jesús Moncada

Vaig conèixer el doctor Carreras l'any 1999, que és l'any en què Jesús Moncada va publicar Calaveres atònites. Hom no acostuma a recordar quan ha conegut algú per la coincidència amb publicació d'un llibre de relats, però en aquest cas l'excepció està ben justificada.

El doctor Carreras era doctorat en Història moderna, però doctor al capdavall, mal que mai no s'hagués habillat amb bata blanca. La fesomia eixuta i difícil se li encabia dins un marc de pèl blanc: barba tupida, cabellera densa i airejada. El doctor Carreras tenia un aire d'infatigable llop de mar, tot i que del mar només en sabia l'olor que fa, vist des de la platja de Cunit.

Carreras era un prohom de la vida cultural a la vila de Santa C., i de tant en tant manteníem converses més aviat monologades, un xic soporíferes, sobre la importància de la vila en la història del Principat.

El doctor s'havia comprat feia escasses setmanes la darrera publicació de Jesús Moncada, i era ben obvi que la lectura l'havia transformat -tal com diuen que solen fer les obres cabdals. Des del dia que el va haver llegit, el doctor caminava amunt i avall dels carrers de la vila, brandant el seu exemplar de llibre, i garrotejava amb ell els vilatants a la testa, com volent-los fer entrar la lletra a cops. Fadrins i casats, padrines, vídues o meretrius: qui fos que se'l topava, en marxava abonyegat o queia estabornit. Per fortuna, Calaveres atònites és obra de no massa volum ni pes, i la gran majoria dels agredits en sortíem força ben parats.

Pocs dies després que el doctor Carreras emprengués la batalla, en Tano de ca l'Hirsut va decidir retornar la pau als carrers de la vila. Com que eren veïns, en l'Hirsut ja s'havia endut cinc cops de literatura (dos a l'occipital, un al clatell i el darrer a l'orella dreta). De manera que un dilluns de bon matí, en Tano es va plantar al balcó de casa amb l'escopeta carregada, va encendre una cigarreta i va deixar vora seu l'ampolla de Ratafia. No va arribar a engatar-se gaire, perquè el doctor va aparèixer vora quarts de deu pel Raval de les Monges, amb les Calaveres atònites a la mà dreta.

En Tano va apuntar i va descarregar els dos cartutxos. La polseguera dels trets li va impedir veure el resultat de l'obra. Va fer un glop de licor, va llençar la punta de la cigarreta al carrer i se'n va anar cap dins de casa, a encalçar la dona per calçar-se-la de pressa: se sentia excitat i fremia de neguit.

Vaig anar a veure el doctor Carreras a l'hospital comarcal dos dies més tard, quan ja començava a recompondre's. Anava embenat i encara se'l veia masegat, ple de nafres dels petits balins que se li havien ficat per diversos llocs del cos. Sembla que perdria un ull, li havien dit, i mai més no podria lluir aquella barba de vell mariner, puix una part de la galta esquerra ja no la recuperaria mai més.

-Però doctor Carreras -li vaig deixar caure després dels compliments i condols de rigor- Que no sabeu com són els vilatans? Vós ho hauríeu d'haver sabut, que són uns animalots i que els llibres els agraden poc...

Va remugar i va fer petar la llengua diversos cops, i volia moure els seus membres embenats i entumits en va. Entre renecs, esgarips, sons guturals i udols, finalment va ser capaç de fer-me arribar aquest missatge:
-Jo sempre havia pensat que la nostra vila de Santa C. era molt superior en matèria literària que no pas Mequinensa, i no em puc explicar que no n'hagi sortit el geni de les lletres que ens projecti a la universalitat. Ara resultarà que Mequinensa serà immortal i nosaltres uns pàries, uns no-res. M'hi nego. Ni que sigui a hòsties, hem de fer els possibles per aconseguir...

El doctor Carreras delirava a causa dels calmants i els anestèssics, però tot i així va aconseguir atansar-me l'exemplar de Jesús Moncada, malmès de cops i perdigons. Pretenia que heretés la causa, sense ser conscient que em desitjava la mort. De manera que en sortir de la visita, li vaig donar l'exemplar a una infermera de Costa Rica. Aquesta acció generosa es va convertir en una inesperada cita.

Vaig passar tota la nit parlant de literatura i nafres amb la Bienvenida Cienfuegos, pell de xocolata al 65% de cacau.

______________
 Aquest relat apareix com a resposta a la convocatòria blogaire d'homenatge a Jesús Moncada.

Donovan

Donovan feu un bot quan del telèfon sortí un tro esfereïdor. El tornà a prendre i se l'apropà, cautelosament, a l'orella. Només se sentia el so intermitent de comunicar. Alguna cosa havia passat amb en Ron. Mirà per la finestra del despatx. El Tàmesi lluïa somort sota el mateix cel de plom de sempre. Si no fos per l'aire de normalitat que tenia tot plegat, en Donovan hagués jurat que havia acabat la seva conversa un tret d'arma de foc.

Tornà a marcar el número i seguien comunicant. Era estrany, però tampoc tant considerant que era Sud-Àfrica i tenint en compte, també, la personalitat d'en Ron. Encara no comprenia ben bé com s'havia enredat en negocis amb aquell tipus. Segurament la necessitat de donar sortida a aquell excedent de diners de la caixa B.

Tot i així aviat va comprendre que acabaria tenint remordiments i, el que és pitjor, més d'un maldecap amb aquell paio. En Ron sempre li assegurava que la seva era l'única fórmula per fer negocis en el continent africà, però ell no ho tenia gens clar.

Va marcar un número. A la cinquena trucada una veu femenina li contestà.

- Està parlant amb la casa Howards. Qui demana si us plau?

Era la vella criada de la Madeleine i la seva forma passada de moda de respondre al telèfon.

- Bridget, bon dia, sóc mister Donovan, hi és la senyoreta Madeleine?
- Ah! hola mister Donovan! -amb la Bridget no s'hi valien les presses – com es troba vostè? I la seva esposa? I les nenes?
- Bé, bé – la tallà en Donovan – hi és la senyoreta a casa?
- Si, perdoni, ara mateix l'aviso – feu una pausa – Si us plau, doni molts records a la seva senyora de la meva part.
- Moltes gràcies Bridget, ho faré, espero la senyoreta.

Va escoltar les passes de la minyona arrossegant els peus passadís enllà. Quants anys devia tenir? Ell n'hi feia com a mínim dos-cents, perquè la recordava de quan era petit i anava a jugar a casa de la Madeleine, ben igual que ara. La Bridget era perenne, no com ell que havia envellit ostensiblement els últims dos anys.

William

En William es va deixar caure de dalt de la cabina del conductor, el camió engegat en punt mort i resant perquè no se li trenqués el fre de mà. Ja no funcionava el motor d'arranc i la marxa enrere tampoc, pel que havia decidit que trucaria a en Ron a casa seva. Sabia que contravenia les seves ordres, però feia dos dies que intentava que el contestés al mòbil i no ho aconseguia, i necessitava urgentment que li fes una transferència. El camió queia a trossos. L'única roda de recanvi i amb la coberta totalment llisa ja havia estat canviada, pel que si tornava a punxar, el més probable, si tenim en compte la ruta que li feien fer, per pistes interiors sense asfaltar, podria prendre mal i perdre la càrrega.

Entrà en el que es feia dir restaurant. Saludà en l'anglès que es mastegava per la zona. Ell era zambià i parlava swahili, llengua que no tothom comprenia al con sud del continent. El telèfon estava en un racó, dins una carcassa de ferro tancada amb un cadenat, igual que el televisor. Va demanar monedes a la caixera i va marcar el número d'en Ron que duia apuntant en un paper. A la cinquena trucada va despenjar algú.

- Alló?
- Necessito parlar amb mister Ron.
- No podrà ser mister ...
- William! Digui-li que sóc en William, que és urgent!
- Ho sento mister William, però mister Ron és mort, el van assassinar abans d'ahir - el silenci es feu dens a cada banda de l'aparell - i perquè el volia vostè a mister Ron?

Va penjar. Es deixà anar en un banc que hi havia a tocar de la paret, que va cruixir en rebre l'enorme còrpora del negre. Estava en un bon embolic, perquè si no hi havia en Ron no hi havia diners i això volia dir que no podria reparar el camió, arribar a Zimbabwe, deixar-lo, cobrar i tornar a Lusaka. Va demanar una coca-cola, tenia set i necessitava pensar. Pensar a l'africana volia dir temps i per això va prendre-s'ho amb calma. El camió anava carregat d'alguna cosa d'aquestes que envien els europeus i les seves oenagés. Tan podien ser motors com roba de segona mà. El cas és que en l'estat en què es trobava, no arribaria enlloc.

Decidí que el millor que podia fer era allunyar-se una mica d'aquest poblat i trobar un lloc tranquil. Trencar els segells de la caixa del camió i veure que transportava. Potser en podria vendre alguna peça i així tenir diners per reparar el camió. Un cop va fer un parell de quilòmetres per una pista força dolenta va arrambar el camió, agafà la palanca que feia servir per canviar les rodes i s'enfrontà al precinte de la caixa. Era un home alt i fort i amb un parell de cops ho va tenir enllestit. Llençà la palanca a terra i obrí la porta. El camió era ple de caixes de fusta. N'hi havia de diverses mides.

Va tornar a recollir la palanca, li caldria, i s'enfilà a la caixa del camió. Feu alçaprem en la primera caixa que trobà i va quedar-se de pedra. Era plena d'aneguets de goma. Semblava una broma de mal gust, no podia ser. Tant de secret i tanta ruta alternativa per uns aneguets de goma? Continuà obrint caixes i fent saltar enlaire els punyeters aneguets de goma. Aquella era una situació ridícula i absurda, en alguna banda hi devia haver alguna cosa de valor, sinó, per què tantes precaucions?

Posteroanterior

El ressò de l’excel·lent text d’Artés, Una llibreria de futur, continua retrunyint
dintre el meu crani i pot ser haja influït a l’hora de ficar-me a escriure este post.

Abans de continuar la lectura, es recomana vore el següent vídeo:

La blocosfera és un espai que facilita nous plantejaments i possibilitats creatives. En l’àmbit de la literatura està permetent que molta gent s’anime a escriure fent públics els seus textos per a ser llegits i ser sotmesos al comentari dels lectors. Els blocs són prou adients per estimular eixa dimensió lúdica, a la que es va referir Ximo als Orígens lúdics de la literatura, i per fomentar eixa funció bàsica de la literatura que és l’entreteniment, i que va assenyalar el Superagent Pardo a Mentides podrides. I és que els blocs permeten als autors enriquir els seus textos amb enllaços a altres textos o informacions disponibles en la xarxa, o acompanyar-los d’imatges, vídeos o àudios. No recorde si va ser en algun correu o comentari fet ací a El Penjoll, Alietes també suggeria el post com una nova forma (o fórmula) literària. Com siga, els blocs i, per extensió, els posts són un bon mitjà d’expressió per a les inquietuds creatives dels seus autors. Alguns han anomenat esta nova fórmula expressiva multimèdia i interactiva com literatura 2.0 (en estos post de Jordi Ferré i de Toni Ibañez podeu saber més del tema). En este sentit, crec que els blocs tenen entitat literària per ells mateixos i distintiva, en tant que el post resulta ser alguna cosa més que un text, davant altres formes d’expressió escrita, com puga ser el llibre editat en paper.

Tot i això, molts blocaires acaben publicant en paper llibres de posts. La primera experiència en català d’este estil es va generar dins la taula rodona Blocs i Literatura de les I Jornades de la Catosfera, celebrades a Granollers, al gener del 2008. La idea era fer un llibre en paper a partir de les aportacions de tots els blocaires dels Països Catalans que volgueren col·laborar. 140 blocaires van enviar posts i un jurat es va encarregar de seleccionar els 100 posts que van conformar el llibre La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català (on trobem textos de Josep Manel Vidal i Jesus Maria Tibau, per citar-ne dos ben coneguts a El Penjoll).

En novembre de 2008, s’obria el bloc poems&blogs amb la intenció d’organitzar una trobada de poetes blocaires que va tindré lloc al Penedès en març de 2009. Poc després va sorgir la idea d’editar un llibre en paper. El llibre serà presentat el proper 15 de maig a Vilafranca del Penedès. Per cert, enguany li han donat una nova utilitat a este bloc convertint-lo en un bloc participatiu semblant a El Penjoll (inclús he vist un post que cridava a col·laborar a La Lluna en un Cove) però centrat només en la poesia.

En novembre de l’any passat, Ramon Jordana, autor del bloc Opinalia, va tindre una idea semblant a l'organitzar un premi a la millor entrada de la blocosfera catalana 2009 amb la intenció de fer un llibre amb les 50 millors. S’en presentaren un total de 99 fetes per 37 blocaires. Per establir el guanyador, el finalista i la resta de textos que conformarien el llibre, Ramon, va establir un sistema on el mateixos participants votaven els que es semblaven els millors posts. Des de meitats d’abril està disponible en paper el llibre Un bloc de contes, relats i pensaments (on torna a repetir d’autor Josep Manel i on també vegem a una altra coneguda penjollaire: Clídice).

En l’actualitat, trobem obert un projecte, anomenat 365 contes, que està duent a terme bajoqueta. La iniciativa consistix en recollir contes, que pot enviar qualsevol, fins completar els 365 que veuran la seua recompensa eixint publicats en un llibre en paper. A dia de hui, hi ha recopilats un total de 338. Ací teniu les instruccions, per si algun o alguna penjollaire s’anima a participar (encara que, entre els autors dels contes, es troba a faltar a Josep Manel, sí que podem identificar un penjollaire morisc: Vicent Terol).

Com sabeu, El Penjoll va nàixer com una revista de caire literari en paper, quan alguns penjollaires estudiàvem a l’Institut Josep de Ribera (Xàtiva), allà pel 1987. Vint anys després ens vam tornar reunir obrint este bloc. Després del primer any de funcionament, va aparéixer la idea de fer un llibre en paper. Es va fer una selecció de posts. Es va maquetar el material. Es va dissenyar una portada... Es té tota la feina feta, però encara no s’ha materialitzat el llibre. A primers d’enguany, també vam fer una crida a la participació i a l'exploració de les possibilitats creatives dels posts amb un concurs de penjolls artísticoliteraris, que servirà per fer una selecció que conformarà un llibre en paper... Perquè, al cap i a la fi, resulta que no és el mateix vore El Penjoll per la pantalla d’un ordinador que tindre’l materialment entre les mans i poder-lo acariciar, sacsar i assaborir, pausadament, fins extreure-li tot el suc al seu contingut. Però, clar, també em pregunte... Com hauria de ser un llibre en paper d’El Penjoll?

Acabada la lectura es recomana vore este vídeo:

Forways Gardens

S'hi estava bé sota el para-sol al costat de la piscina. En Ron, estirat en una hamaca tronada, parlava amb el seu soci anglès, en Donovan, a qui li costava una mica entendre com funcionaven els negocis a les ex-colònies de Sa Graciosa Majestat. El telèfon sense fil en una mà, un havà en l'altra, al que anava fent xuclades quan l'altre parlava, i aquella negreta agenollada al seu costat, a l'alçada dels malucs i treballant-li l'eina, era el seu concepte d'home de negocis d'èxit, si més no a Sud-Àfrica.

Va aprofitar que en Donovan enfilava una rastellera de queixes per beure un glop de whisky d'un got que tenia en una tauleta al costat. Feu un gest de disgust, perquè el gel s'havia desfet i estava aigualit i escalfat. Amb l'altra mà, la del cigar, modificà la postura del cap de la negreta, Betsie? Patsie?, tant li feia, aquestes negretes joves eren les millors a l'hora de mamar-la.

- Però home, Donovan! No cal que pateixis pels camions! Encara que en perdem un o dos ens surt més a compte que no pas reparar-los. Si arriba la tramesa a Zimbabwe en un 80% ja haurem duplicat els beneficis. Pensa que els xofers són immigrants de Zàmbia la majoria, i si tenen un accident i passa res ningú no els troba a faltar. A més, per la càrrega no cal que hi pateixis, tinc tres rangers seguint-los, si passa res avisaran ràpidament i ens en farem càrrec tot seguit. Merda!

Una espurna de l'havà havia saltat i l'havia cremat la pell del pit. La noia es va quedar quieta, esperant la reacció de l'amo.

-Tu! Per què pares? No, no era a tu Donovan, és que aquests negres són tots uns inútils. Doncs, com et deia ...

Se sentí un espetec fort, seguit d'un altre i la Betsie va notar una substància càlida que la xopava de cap a peus. Encara eixordada va aixecar els ulls, en Ron ara només tenia mig cap. Un home negre corria, jardí enllà, amb una escopeta a la mà. Es mirà el cos i les mans. Estava plena de sang i trossos de cervell. Començà a xisclar i el seu udol se sentí en tot Fourways Gardens.

Nanorelat

De vegades es capbussava en els seus pensaments, però als pocs metres d'immersió la por a quedar-se sense oxígen l'envaïa i tornava a la superfície.

El submarinisme a pulmó no estava fet per a ella.

Autora: Paulina Lanuza

El Manopla i la mà dura

El passat diumenge pel matí estava llegint el periòdic mentre em feia una cerveseta al bar del tio del Manopla, a qui ja vos vaig presentar en un text anterior. Serien les dotze quan va entrar Pepito, un dels socis de la confraria de barxetans que veuen les llumenetes el primer dissabte de cada mes. Només em va localitzar, es va demanar una canya i s’en va vindre a fer-se-la amb mi. Davant la conversa que m’esperava, jo també em vaig demanar una altra i vaig deixar d’atendre el periòdic per poder escoltar la mascletada que se'm venia damunt. Ací teniu el coet inicial del Pepito:

- Xe, què fort! Lo que mos va passar anit... Quan estàvem fent les entrevistes per a la selecció de personal, un güelo es fica a xillar allí enmig: “Putes! Més que putes! Que sou totes unes males putes!”, “Açò és una poca vergonya", "I quina falta de respete.”, “Ai, si Franco alçara el cap...” i, en una d’eixes, es gira pac al Manopla i li diu: “Ací el que fa falta és més mà dura!”, i saps què li va soltar el Manopla? Pos que en ell no contara, que ell les preferia jovenetes.

Papers canviats

- Ernesto! Vienes a la cama o que?

L'Ernest va recolzar el front al moble del damunt de la pica i va tancar els ulls intentant asserenar-se, mentre deixava el got d'aigua per rentar. Les exigències de la Maria José ja no li feien cap gràcia hores d'ara. Al principi de casat potser si que se sentia captivat pels seus ulls verds, la seva pell bruna i la seva intel·ligència prodigiosa. Tampoc cal oblidar que ella era tota una cirurgiana i era, també, la filla d'un industrial que feia realitat tots els seus capricis. Quan aquesta va tenir l'acudit de casar-se amb ell, un metge de família que tot just començava, el papà ja va proveir de tot el necessari perquè el casament fos possible i enlloc es notessin les mancances econòmiques del nuvi. Respirà a fons.

- Ja vinc! Vaig a veure que no s'hagi despertat la nena.

Sortí de la cuina i es dirigí a l'habitació de la seva filleta. També era per això que l'Ernest havia estat adquirit per la Maria José: com a donant d'esperma. I el resultat era la Patrícia, una criatura preciosa que ara ja tenia un any.

Entreobrí la porta i veié que dormia tranquil·la. Havia desitjat que estigués desperta per tenir l'excusa ideal per no anar al llit amb la seva dona, però la Patrícia dormia assossegada i la va deixar, no sense abans haver-li fet un petó, lleu, a la galta i haver respirat el seu alè.

Ja no li quedava cap més remei que anar a l'habitació de matrimoni, estirar-se al llit, i que la Maria José se li posés al damunt i, ella sola, fes tota la feina. Encara sort que era un home prou jove com per no necessitar gaire impulsos per a aconseguir l'erecció exigida.

Tantes vegades havia tingut la sensació de papers canviats! I és que, en realitat, la seva dona era una masclista.

- Por qué has tardado tanto?
- Res, la nena que somicava una mica -mentí mentre es despullava i començava a posar-se el pijama.
- No te pongas el pijama amorcito. Vamos a follar!

Se sentí fastiguejat. Ella intentava donar un to eròtic a les seves paraules. Potser es pensava que així l'incitava. Moltes vegades es preguntava si la Maria José tenia alguna idea d'ella mateixa que no fos la de triomfadora que li havien implementat de ben joveneta. Seguí posant-se el pijama, es ficà al llit i apagà el llum.

- Avui no, que tinc mal de cap.

"ENTRE ACTES"

I. Les natges que contaven contes en braille.

Li vaig preguntar si amb llum o a les palpentes, i ell va respondre que les dues coses a la vegada: Resulta que tenia un radiador amb una llum pilot intermitent que entretallava oportunament la visió dels nostres actes.

Estàvem mig minut en la més plena obscuritat i, quan per fi ens havíem adaptat com a gats, tornava la llum en un flash i, mentre es comprimien les pupil·les se’ns revelava la postura en la qual havíem acabat enredats, encara més insòlita i retorçuda si cap que l’anterior.

Després, mentre dormiem, em vaig ficar a acaronar-li les natges, i aleshores va ocórrer: Alguns porus van començar a inflamar-se, com quan s'inflamen pel fred entre vellut eriçat, però aquestos porus semblaven seguir un patró concret d'inflamació. Mentre es desinflamaven els primers, alhora començaven a inflamar-se uns altres diferents de forma sincronitzada i així consecutivament. Promte vaig descobrir que el que formaven aquells porus inflamats eren paraules i frases en braille. Perplex, vaig començar a llegir-les enfurismadament amb les puntes dels dits, amb cura de no deixar-me’n cap i tampoc de no despertar-lo. Aquelles frases i paraules van començar a filar a poc a poc una història apassionant que mai li vaig contar, però que encara roman a la meua ment i potser algun dia transcriga...

II. El misteri d’un globus escrotal.

Al despertar, el xicot encara estava allí, de cul i en posició fetal. Vaig estirar del llençol, i aquest va cedir lliscadís, fregant la seua esvelta i nua esquena, baixant per la columna vertebral i alçant lleugerament el vol a l'altura dels malucs per a finalment descobrir la pell fina i estirada que embolcallava a pressió aquell plasma de quarks i gluons: La matèria compacta d’aquell globus escrotal que sobreeixia per darrere, entre les cuixes.

Vaig mirar allò detingudament, acaronant-ho amb cura amb els dits i recreant-me en el seu tacte de membrana. “Hòstia, tu…” – vaig rumiar– “Segur que l’Univers presentava un aspecte similar abans d’esclatar…”

No calia

Era una mica enze, per això, malgrat haver començat la carrera als divuit, no es va llicenciar fins als vint-i-vuit anys. Es va passar el temps d'universitat anant al bar intentant ser acceptat pels companys i, sobretot, per les companyes, que no li'n feien mai cabal. Tot i tenir els ulls blaus, ser alt i prim, i prou parençós, el seu aspecte una mica fràgil, el seu quequeig, i que se li fes aquella mica de bromera a la comissura dels llavis quan parlava, no el feien pas un xicot popular.

Va tenir la dissort de topar-se, el primer dia que donava classes a l'institut, amb vint-i-cinc dones de quinze anys acabades de sortir d'una escola de monges. La perversitat d'aquelles nenes-dones, aplicada minuciosament per elles durant tot un any, el van condemnar, irremeiablement, a la depressió. Mai més no va fer res de bo.

Cada nou curs, el primer que feia era mirar la llista d'alumnes, i les visites al psiquiatre i la ingesta d'ansiolítics eren proporcionals a la quantitat de noies que hi havia a la classe. D'ençà aleshores li quedà un tic nerviós en un ull, que no millorava gens el seu aspecte general. I mai més va dictar els exercicis de lògica aristotèlica, després de què aquelles harpies es dediquessin a rebatre-li, amb la convicció del fanàtic, tots els sil·logismes que proposà a la classe. I, malgrat saber que era ell qui tenia la raó, no va poder fer res més que doblegar-se a aquelles voluntats femenines i adolescents.

Pitjor era el dia que feien torns entre elles per mirar-lo fixament, o quan, de tan nerviós que estava, assegut a la punta de la cadira, només sustentada en dues de les quatre potes, va caure estrepitosament al damunt de l'empostissat i aquest es va trencar. El cor de riallades salvatges, despietades i cruels el va acompanyar la resta de la seva existència.

Moltes vegades, en algun claustre de professors, una paraula o una frase li portaven el record a la memòria i, sense venir a tomb, es posava vermell com un perdigot i començava a quequejar descontroladament. Els companys i les companyes ja ho sabien i em sembla que, algunes vegades, ja ho feien expressament.

Ara s'ha mort, després de fer-ne cinquanta-cinc. S'ha mort malalt, sol i molt solter. Bé, podríem dir solter del tot. N'hi ha que especulen que no fos verge encara. Fins i tot, a la plaça de l'Església, després de l'enterrament, els posats de tots els assistents era el d'haver-se'n oblidat d'ell, i les converses i les rialles no li eren pas dedicades. En realitat s'hagués pogut estalviar néixer i deixar la plaça a algú que potser hagués fet alguna cosa de profit.

La "mamà" del Manopla

El Manopla, és el malnom amb el que els veïns de Barxeta coneguem a Manolo Pla. Un malnom que, per una banda, abreuja el seu nom i cognom i, per altra, fa referència a les grans manotes (menudes mans!) amb les que la genètica paterna l’ha dotat. D`haver nascut a Xàtiva i amb unes mans menudetes, segurament, el coneixeríem com Manitas i, qui sap, si haguera acabat tenint una ferralleria a la pujada a Bixquert. Però, segons ell afirma, va preferir nàixer a Barxeta i dedicar-se a altres menesters. Perquè, per al Manopla, tot és qüestió de preferències... Hi ha qui les prefereix rosses; a ell açò li dóna igual mentre li arriben a parelles. A poc que se li demane, el Manopla sol contar que el primer dissabte de cada mes es fica guapo i s’en va a pescar amb els amics als bars de llumenetes. Diu que allí trau la canya i que de seguida se li arrimen per picotejar-li l’hamet. Perquè, segons aclareix, ell només deixa que li'l picotegen, perquè son pare, que en pau descanse, li deia que anara espai on clavara la canya perquè podia pescar alguna malaltia. Així que ell, sempre obedient als consells paterns, només deixa que se li amorren a la ferramenta... Això sí: de dos en dos, una per a cada mà. Mireu com m’ho va contar despús-ahir, quan em vaig entropessar amb ell pel carrer:

- Jo me despulle. M’ajoque al llitet. Agarre del cap a la més guapeta amb la mà dreta i amb l’esquerra el de la que queda, per a que després no diguen que no tinc mà esquerra, i me les escabusse a les dos ací baix fins que el volcà entre en irrupció i tot va a l’ascla. Açò és lo que, de veritat, és una mà a mà. I on estiga una bona mà a mà que se lleven les follaes i les xuplaes. On va a parar! I, després de la faena, mo n’anem a celebrar-lo al bar de mon tio Vicent i a ficar-los les dents llargues als sabuts dels casats. I allí rematem el dissabte, agafant una bona merlusa... I quan arribe a mitjanit a casa, ma mare sempre me diu lo mateix: "Ja vens mamaet?”. I jo sempre li conteste: “I tant, mama, i tant.”

EL CAMINANT

Vaig en l’Arco de Barcelona a Xàtiva. Ha mogut, puntual, a les 8.00 a.m. de l’estació de Sants. Estranyament, hui no tinc son, jo que sóc de dormida fàcil. Normalment és acomodar-me en el seient i clapar mínim fins a meitat de viatge, fins que òbric els ulls i em trobe l’Ebre. Hui no hi ha manera.

Portem vint minuts de trajecte i hi ha un home que ja ha passat tres voltes pel passadís. Pel que deduïsc va amunt i avall del tren, recorrent-lo de cap a cap. No és que busque el seu seient. No duu maleta ni bossa. Quatre voltes. Depassa la cinquantena, cara quadrada, angulosa, cabell escàs i blanc. Sonotone en l’orella dreta. Camisa de franel·la a quadres blancs, blaus, negres. Pas atrotinat, desmanegat (clar, va en tren!). Cinc, sis, set voltes. Amunt i avall. Remuga paraules que ell comprendrà. Com que tampoc hi ha manera de concentrar-me en la lectura del llibre que duc entre mans me’n vaig al vagó-bar a fullejar el diari: «Un tallat, per favor.» El revisor també hi ha fet cap: «Hi ha un tio que m'està tornant boig.», diu al cambrer. «Ja.», respon. Alce el cap del periòdic i ens mirem els tres amb complicitat. El caminant no tarda a aparéixer. «Cavaller, em mostra el bitllet?», li demana el revisor. «Sí, clar.» I ho fa. «A Tarragona.», comprova el revisor. «Sí.», contesta el caminant. «Quantes vegades ha recorregut ja el tren?» «No ho sé. Algunes.» «Ah, em pensava que les anava vosté comptant, que es tractava d’una mena de promesa o d’aposta.», li diu amb simpatia. «Sí, sí, ho ha endevinat vosté. Es tracta d’una aposta amb el meu germà major, que viu a Tarragona. Jo li vaig dir que estava convençut que podia anar a peu de Barcelona a Tarragona en una hora. Ell em va dir que què m’empatollava, que això era impossible. Jo vinga a dir-li que sí, home, que clar que es podia fer. Ell que no. Jo que sí. Que no. Que sí. Que no… El tio vinga el crit em diu que callara ja, que estava boig. Oh, això sí que em va doldre. I vaja, ací estic anant a peu a Tarragona en una hora. Només espere que el tren no enganxe un retard. I ara, disculpe’m però he de continuar.»

Barcelona-Tarragona a peu en una hora. El boig, com sempre, té la seua part de raó.