La mediació

Les interaccions personals cada cop són menys directes i estan més mediades. Açò no és novedós ni dolent: el correu postal fa segles que existeix. El que és nou és que la pròpia experiència també està cada cop més mediada. I no és dolent... sempre que un o una no s'ho prenga molt seriosament i acabe confonguent la realitat amb la recreació de la realitat.

El mitjà és el missatge

Encara que sóc més seguidor de Woody Harrelson que de Woody Allen, a qui li vaig perdre les petjades fa temps i de qui només trobe utilitat en les seues claus, he vist al You Tube este trosset de la pel·lícula Annie Hall que vull compartir amb vosaltres, fidels d'este mitjà que és El Penjoll:

Ja és Primavera...

... una Primavera perpètua.

I ja hi podeu clavar el nas i els ulls i les oïdes pels raconets que més us abellisca. No direu que no és un projecte bonic!

Occinematografia

Regire per Internet a vore si trobe més detalls d'una pel·lícula dels que dóna la fitxa de la Mostra de Valencia (sic): «A mediados del siglo XIX en un pequeño pueblo de Francia...» Què te'n jugues que la pel·lícula en qüestió, Au fond des bois, està ambientada en Occitània? En Allocine m'ho confirmen: «En 1865, au sud de la France...» El sud de França -sinònim de la part més rural, exòtica i llunyana de la República- es correspon poc més o manco amb la de l'Occitània granda, a banda del País Basc francés i la Catalunya del Nord; el sud de la República Francesa és, com ací el terme levante, una sort de macrotopònim generalista que inclou les conquestes meridionals de l'antic regne francés, en la marca entre les llengües d'oïl i la llengua d'oc. Ara falta saber si en la cinta del parisenc Benoît Jacquot algú parla occità, com en moltes altres històries localitzades a l'Occitània francesa: no sé si en Conte d'automne o en Le fils de l'épicier algú parla en provençal, però en Le pacte des loups sí que deien una frase en llenguadocià del Gavaldà. El puturrú de fuà descarregable del web de la productora desvetla la incògnita:

Quelle est la langue étrange que parle Timothée dans le film? C’est un mélange de provençal, de patois languedocien, d’espagnol et d’italien: je voulais une langue méridionale où le français apparaisse, de temps en temps, pour être à la fois une langue familière, audible et intelligible pour un spectateur français, et aussi étrangère, insaisissable, venue du fond des temps.

Té collons que, en una època on l'occità encara seria la llengua vehicular de quasi tota la gent i el francés la de l'administració i les classes altes -la substitució del patués no tingué lloc fins ben entrat el segle XX, amb l'escolarització i els mitjans en francés-, històries com esta o El pacte dels llops facen un ús folklòric i residual de la llengua vernacla de sengles regions geògraficament aïllades i rurals; i encara gràcies, que si rodar tot un guió en llengua d'oc seria comercialment suïcida, això damunt fa més surrealista que les úniques veus en parlars locals siguen sempre les de les capes més desafavorides de la societat: en el cas d'Al fons del bosc, la del protagonista, Timothée (una espècie de Jean-Baptiste Grenouille).

També resulta curiós que, en este cas, eixe paper li l'hagen donat a un argentí, Nahuel Pérez Biscayart, perquè «el personatge havia de tindre un accent especial i els càstings que van fer amb actors francesos no van funcionar pel que buscaven un perfil llatí.» Toca't el nas! Potser hi hauria hagut prou amb un actor de per ací, sense l'omnipresent accent francés que podria delatar un actor occitanòfon com... no en conec cap, però cert que n'hi ha, com hi ha produccions en llengua d'oc segons l'Internet Movie Database: E l'aura fai son vir, Gardarem lo Larzac, L'orsalher, Malatèrra i Vaquí, les soletes amb títol delator; la resta, com La gloire de mon père (!) i Le chateau de ma mère, amb alguna xarrada en provençal, la màger part dau temps.

Per cert, es coneix que la Provença paisatgística és la regió més cinematografiada de tota Occitània, per ço com en la IMDb té la seua pròpia etiqueta; tot s'ha de dir, quasi tots els guions parlen d'algú o altre que fuig del rebombori parisenc i troba la felicitat al sud de França. Afortunadament, també existeixen realitzadors no parisencs que mostren la seua terra des d'un punt de vista menys esbiaixat que el de París estant, com diu un crític en l'entrada de Malatèrra:

Contrary to the usual portrayal of such times and places in French films (in which everybody speaks Parisian French and wears designer clothes), the characters here speak mostly Occitan and wear unkempt clothes. Also, contrary to the usual French (and British) clichés about Provence, the village is cold and sometimes dark.

Illa de Xàtiva, ja a la xarxa!

A finals de maig vos penjollava algunes fotos que vaig fer durant el rodatge del documental Illa de Xàtiva, dirigit per Rafel Carril. Un parell de setmanes després Terenci Gil ens animava a assistir a l'acte de la seua presentació que es va fer a la Casa de la Cultura de Xàtiva, el 19 de juny, i del qual la Maraca Humana va donar constància a El Penjoll amb una particular crònica crítica. Este documental es regalava al Llibre Alternatiu de la Fira 2010, però ara a més, com informa El penjoll Morisc, s'ha penjat a la xarxa... Així que ja no hi ha excusa per a no vore'l.

Illa de Xàtiva, un documental sobre les Comarques Centrals del País Valencià from Terradelfoc on Vimeo.

Teniu més informació al voltant d'este documental a:

Terra del Foc

Toni Cucarella en roba de batalla

Sota la creueta

Miquelets del Regne de València

Paparazzo

A Refalete

Com qui fa un viatge al Tibet a la cerca d’espiritualitat, jo em vaig deixar caure la setmana passada per un hotel prop del cinematogràfic desert de Tabernas a Almeria, paradís de l’espagueti-western. Volia obrir la meua ment al desert i vore si podia escoltar el metafísic eco de les galtades de Bud Spencer. Per poder entrar en tal estat de catarsi, abans de fer el meu particular pelegrinatge interior, em vaig vore totes les pel·lícules rodades a este paratge on va participar l'incommensurable actor italià (1). Estava preparat. Igual massa sensible, perquè només entrar a la recepció de l’hotel em va semblar tindre un miratge. Per eixir de dubtes, vaig fer una foto que immortalitzara tan màgic moment. Ací la teniu:

Com podeu observar el personatge retratat continua estant en la fotografia, per tant, no va ser un miratge, com tampoc un somni. La qüestió, ara, és saber si, qui ix en la imatge, és un espectre o, realment, és qui sembla ser. Encara que està de gaidó, segur que a molts penjollaires (en especial, Peguie) els sona la seua cara més que un concert de la Dipu... Si és ell: ¿què feia este director, documentalista, actor i poeta assagístic a hores lliures tan prop del desert de Tabernas? ¿Estarà cuinant un projecte d’espagueti-western, fideuà-western, paella-western o arròs al forn-western?
______

(1) Déu perdona... jo no (1967), Els quatre de l’ave Maria (1968), El turó de les botes (1969), Un exèrcit de cinc homes (1970), Li deien Trinitat (1970), Es pot fer... amic (1972), Una raó per viure i altra per morir (1972), També els àngels mengen fesols (1973) i Dos brètols a l’Oest (1981).

"The Moose" subtitolat en espanyol (amb perdó)

Demà partit!

Així que ja sabeu: vingueu a animar a la vostra selecció a l'estrena de "Illa de Xàtiva, un documental sobre les Comarques Centrals del País Valencià".

Deliris televisius

En aquest país, no sovinteja la dreta liberal i civilitzada. Les files del conservadorisme es nodreixen de la gent més carca, beata, reaccionària i, habitualment, hipòcrita del panorama sociològic i polític espanyol. I dic hipòcrita perquè, malgrat el discurs oficial dels polítics conservadors, freqüentment es conrea a la intimitat el contrari d’allò que es predica a la plaça pública. Dit en altres paraules: tots coneixem persones de dretes que són, en la seua vida privada, molt liberals en matèria de moral i costums. A les comunitats autònomes on governa aquesta dreta cavernícola, hipòcrita i polida —a qui agrada vestir-se en Forever Young—, s'han concedit llicències de televisió a canals com Intereconomia —Intertonteria, que diu un amic meu—. Als seguidors engominats d’aquests canals els encanta que els regalen les oïdes amb el discurs predominant a la caverna. El problema és que aquestes televisions arriben sovint a uns extrems tan delirants que proporcionen material impagable als humoristes.

Últim dia de veda a les muralles del castell de Xàtiva

Hui diumenge pel matí s’ha vist a botiflers i maulets pegant-se tirs per la muralla de Llevant del castell de Xàtiva. Sorgeixen moltes preguntes: I això per a què? Serà necessari? Xe, què no tenien res millor que fer? Per què s’estava filmant? Qui feia de botifler i qui de maulet? És veritat la hipòtesi que els dos exèrcits estaven dirigits per la mateixa persona? Què té a vore El Penjoll en tot açò? I si té alguna cosa a vore: Quin va ser el paper d’El Penjoll fa tres cents anys a la crema de Xàtiva?

La meitat més u

Fa poc deia Muñoz Molina que poden haver ciutats sense civilització, però cap civilització pot existir sense ciutats. Cada any que passa, a banda de més calb, estic també més encisat per les ciutats. No porte ací aquest enamorament per l'exhibicionista goig de fer-ho públic, sinó perquè pense que no podem somniar amb un futur que no siga un futur urbà.

Elies Barberà comença el seu Allà on les grues nien amb una prosa que evoca el moment, la fita, en què la humanitat va situar més de la meitat dels seus efectius a l'interior de les ciutats. De manera humil i genial alhora ens proposa que ens aturem a mirar la ciutat, allò urbà, l'espai on conviuen les altives grues, amb la recança del suburbà, la misèria dels arqueòlegs desarrapats i la màgia que encara habita a la quotidianitat de la gent.

Acabe de descobrir a La Llumenera un video que, si jo sabera fer videos, seria el videoclip que faria pel llibre d'Elies. Atreviu-vos perdre cinc minuts mirant el video i, si no ho heu fet ja, deixeu anar un ratet mentre llegiu el llibre d'Elies.

Respecte les utopies rurals, però trobe que la lluita cabdal és fer més amables les ciutats. Amables pels que ja estem i pels que han de vindre. Llibre i video trobe que són bones peces per anar composant un fardell per fer camí.

The Sandpit from Sam O'Hare on Vimeo.

"Invictus" de Clint Eastwood

Basada en el llibre de John Carlin, “El factor humà” i, malgrat el que podria pensar-se en un primer moment, “Invictus” no és un biopic, és a dir, una pel·lícula biogràfica sobre la vida de Nelson Mandela. De fet, un dels inconvenients que se li pot trobar és no haver mostrat una referència més contundent al que van suposar tants anys d’apartheid a Sud-àfrica i oferir al públic més jove una referència per fer-se’n càrrec del pes substancial del personatge i el moment històric que li cal gestionar.

La història comença després dels 27 anys d’empresonament de Mandela i se centra en la seua relació amb l’equip nacional de rugby, els Springbocks, un equip que simbolitzava els ideals i les passions de la minoria blanca, i que Mandela decideix agafar com a representants d’una nació dividia i, aparentment, impossible de reconciliar.

Potser el caràcter èpic que se li vol donar a la història (de fets verídics) puga fer pensar en una mena de ficció moralitzant que, precisament per això, la desacredite. Però vos confesse que, al meu parer, aquesta presentació resulta tan encertadament mesurada, que el producte final no grinyola gens ni mica a l’hora de fer valer la seua idea principal: la recerca d’inspiració que necessita un país sota el pes aclaparador de la delinqüència, la violència i la pobresa.

Morgan Freeman interpreta el paper principal i val a dir que a pocs minuts del metratge, la metamorfosi és tan total, que un acaba convençut que el que veu a la pantalla és el propi Mandela. Es converteix en l’home. L’altre actor de cartell, el Matt Damon, en el paper de capità de l’equip de rugbi (François Pienaar) també aconsegueix submergir-nos en el seu personatge, encara que totes les simpaties se les emporta, evidentment, Mandela.

La trama és previsible. Des del primer moment som sabedors que assistirem a un impossible, a la inversemblant batalla entre David i Goliat, però això no fa que no ens deixe obrir els ulls sobre temes com el perdó, la unitat, i la determinació per fer una feina com toca. La tensió racial entre els blancs i els negres és dominant en la pel·lícula, i s’hi pot veure en particular entre els guàrdies de seguretat del president.

La jugada política de Mandela, tal i com l’expressa Morgan Freeman “és un càlcul humà”. La gent necessitem inspiració per assumir un canvi.

Encantadores certes metàfores, com ara les seqüències d’aproximació entre un xiquet negre al carrer, que mira d’escoltar el partit a través de la ràdio d’un parell de policies que se’l miren amb desconfiança primer, i que van intercalant-se amb les de la progressió de la competició.

També cal fer un toc d’atenció a la música de Kyle Eastwood i Michael Stevens que afegeix empenta i emoció. Molt encertada l’elecció dels cants vocals d'Àfrica, ja que aconsegueix abundar en la versemblança de la història arrodonint la seua atmosfera.

Clint Eastwood ha fet una altra gran pel·lícula (potser no la millor, però si una bon film) a la que no li calen ni grans efectes especials ni escenes d’acció trepidants per captar l’atenció i l’emoció del públic. Fins i tot pot haver qui acabe posant-se tendre amb una història que, per mostrar els objectius més grans en els que hauria d’inspirar-se la humanitat, no ha trobat necessari sermonejar-nos.

Buster Keaton, el rostre impertorbable

Buster Keaton és considerat un dels actors còmics més grans de tots els temps. La seua influència en la comèdia física és igualada només per Charlie Chaplin. Com molts dels grans actors de l'època del cinema mut, el treball de Keaton va ser oblidat durant molts anys. Només cap al final de la seua vida es va produir un renovat interès en les seves pel·lícules. Un actor acrobàtic hàbil i psicològicament perspicaç, Keaton va fer dotzenes de curts i vora catorze pel·lícules mudes, i acabà sent considerat com un dels artistes amb més talent i innovador del seu temps.

La major part del treball de Keaton va tindre lloc durant l’any 1920. Si un s’hi fixa bé en aquelles pel·lícules pot adonar-se que Keaton va crear un món a diferència del que feren altres estrelles còmiques del temps, como ara Harold Lloyd, que sempre tractava d’afrontar l’adversitat físicament per mirar d’arribar al cim, o el Charlie Chaplin, que evitava les catàstrofes gràcies a la sort i a la seua bona voluntad. Keaton era més bé un observador, un viatger atrapat en el seu entorn. Tot i que les situacions que representava semblaven ben bé les de Chaplin i Lloyd (perseguit per una multitud furiosa, saltant d’un tren), ell manté sempre un posat ben digne, siga quina siga la circumstància en la que s’hi trobe. De Keaton es digué que, en el món del cinema de llavors, on tot semblava exagerat i on es dramatitzava cada emoció, ell es mantenia impertorbable, malgrat que aquest semblant, de “cara de pedra” que el caracteritzava podia traspuar encara un sentit d’optimisme i curiositat eterna.

Se m’ha ocorregut que una vesprada de dissabte com aquesta ben li val un recordatori al mestre Keaton i poder gaudir-ne, ni que siga un bocinet de la seua increïble feina. Profit.

Les crisis

En Barcelona anit no plovia ni nevava, no feia fred, no jugava el Barça, no era dilluns (dia de la gossera universal), era dimarts (dia de reviscolada general), hi havia gent fent cua a la taquilla del cinema Aribau Club, un cinema cèntric de la Gran Via amb dos sales,... tot això passava i deixava de passar. Seguim. Havíem anat a veure In the loop. Entrem a la sala 2. Mira, encara no hi ha ningú. Seiem ben centradets. Fila 7. Passen els minuts. Ídem. Ens haurem equivocat? La crisi? Isc. Em trobe un xicon del cine: "És possible que només siguem dos espectadors?" "Sí. Què vols? En la sala 1 fan Avatar. Està plena" "Ah, ja. I ens passareu la pel·lícula?" "Sí, clar. Ara mateix anava a la cabina." Pôs, això, In the loop, pâ dos!
Si podeu, no us la perdeu. És un retrat salvatge però sofisticat del funcionament intern de la política, de les preses de decisió a gran escala (la intervenció militar en algun país del Pròxim Orient) i dels rols de poder; de la gent que intervé en estes decisions: departament de comunicació del govern de torn, assessors personals, polítics i periodistes. Ritme trepidant en la cuina interna, en el mollet de la cosa (in the loop!). Allò que s'escapa de la boca d'un assessor o d'un polític-titella. Allò que no s'ha de dir. Allò que s'ha de callar. Allò que s'ha de rectificar. Ara sí i ara no. Allò que s'ha inventar (l'existència d'armes de destrucció massiva, posem per cas). Oh, una cimera internacional! Àcidesa i mala hòstia pâ parar un tren. Si les coses no són així tal qual, es deuen paréixer molt i molt.

En el clip trobareu el cap del gabinet de comunicació, Malcolm Tucker, que és l'home cabrejat que diu fuck a cada frase; el secretari d'estat d'afers exteriors, que és el nanet de la cadira; l'assessora personal del nanet i el nou assessoret, que és el jove amb careta de capellà que entra i ix del despatx.



Al final de la pel·lícula, com sempre, guanyen els roïns.

Vaig a llegir a Faulkner

¿Recorden una película anomenada Amanece, que no es poco? A mi em pareix meravellosa. Va ser estrenada en 1989, però jo no la vaig vore en aquella època, sinó molts anys després, quan una persona que va passar fugaçment per la meua vida me la va recomanar (guarde d'ella alguns bons moments i, com veuen, alguna bona recomanació). Amanece, que no es poco és una peli bastant inenarrable, encara que se la pot catalogar fàcilment dins de la tradició de l'humor surrealista. El seu director és José Luis Cuerda, i en el repartiment apareixen molts dels actors i actrius més coneguts dels anys 80 a Espanya. La película ens mostra la vida en un poblet peculiar, on ocorren situacions d'allò més pintoresques. Els diàlegs, en ocasions, són memorables. Ací tenen una mostra, amb el gran Luis Ciges:

http://www.youtube.com/watch?v=xOrHXuBQLDM&feature=relatedyoutube.com/watch?v=xOrHXuBQLDM&feature=related

Podríem dir que la película ha mantingut en certa manera la seua popularitat, una mica com a obra de cult, com es pot vore en este article d'El País que en commemora el vint aniversari. En el moment de l'estrena, però, la crítica no va ser unànime a l'hora de cantar les lloances d'esta peculiar creació cinematogràfica (miren per exemple la crítica que li va fer Ángel Fernánez Santos també al País). A mi, personalment, Amanece, que no es poco em sembla una genialitat. Com deia, té detalls antològics. Per exemple aquest: els habitants del poble són tots admiradors de l'escriptor nordamericà William Faulkner, al qui tenen com a veritable ídol. Això crea una situació curiosa amb un foraster que arriba al poble. Miren per exemple el següent fragement de la peli:

http://www.youtube.com/watch?v=_-HsaMb8bhw

Hui m'ha vingut al cap Faulkner, i la película de Cuerda, mentre mirava entre els prestatges d'una llibreria de València. L'altre dia, en el blog de Xavier Aliaga (Sota la Creueta), vam estar parlant de literatura (esta és l'entrada). La conversa anava sobre Vargas Llosa, que mai m'ha agradat com a escriptor. En canvi, els altres comentaristes, entre ells el propi Aliaga, van expressar comentaris de lloança respecte de Vargas Llosa i em van recomanar vivament la lectura de les seues noveles. Jo, que solc fer cas del que em recomanen, me n'he anat este matí a la llibreria a vore què trobava, i el cert és que els títols de Vargas Llosa no m'acabaven de seduir (o, com diuen al meu poble, "d'omplir"). Els fullejava, buscava algun detall inspirador, llegia els textos introdutoris, les mini-biografies. En un moment donat, m'he trobat amb una frase del tipus "l'obra de Vargas Llosa està influida per la del gran novelista nordamericà William Faulkner", una frase que, mutatis mutandis, és fàcil trobar-se en contextos literaris, ja que són molts els que es consideren hereus de Faulkner. I llavors recorde que mai he llegit res d'este autor, potser un parell de pàgines que no em van enganxar del tot, fa ja molts anys, i em dic, ¿no serà millor proposar-se llegir a Faulkner, i després ja vorem què fem amb vargas Llosa? I ahí és on m'he enrecordat de la película. La novela de Faulkner que m'he comprat és The Sound and the Fury i vull començar-la a llegir esta nit mateix, sota les estrelles.

La paella de faves i carxofes a llenya

El post de Lo Pol ens ha mostrat com no es fa una paella. No ens ha d’estranyar que un alemany no sàpia fer una paella, perquè el seu plat són les llonganisses amb xucrut, i no li pots demanar peres a un arbre caducifoli de la família de les ulmàcies, de fulles ovades i serrades, flors verdoses petites i fruits en sàmara, que es troba espontani o bé és plantat al bosc de ribera.... Però, en el cas d’un valencià no saber fer una paella suposa una pèrdua d’identitat. Ja ho recull el Nou Testament: “Benaventurats els que sàpien fer paelles, perquè d’ells és el Regne de València” (Batista, 5:3), i també advertix: “Ai d’aquell que no sàpia fer una bona paella, perquè mai serà valencià” (Oriol, 6:22 ).

Fer una paella hauria ser contingut obligatori arreu de les escoles del País Valencià, perquè hi han tres coses que determinen què és ser valencià:

a) haver nascut al País Valencià,
b) parlar en català
c) i saber cuinar una paella.

En el cas de les valencianes (eixes magdalenes allargades que estan més bones que el pa) només és necessiten les condicions a) i b). La c) només és per als mascles. I si un mascle nascut al País Valencià no sap fer una paella, sentint-ho molt, no és un autèntic valencià, per molts aleshores i gairebés que solte. Fora d’açò no hi ha valencianisme que valga. Així de simple és la cosa a la que molts dediquen el seu temps, inclús la seua vida. És clar que hi ha més matisos fora del Louvre, com, per exemple, el cas dels valencians muts però no anem ara a entrar a aclarir-los el sabó... Hi han més dies que llonganisses amb xucrut i hui toca parlar d’art culinària. Un art que no és cosa només de sodomites com molts creuen, sinó també de cuiners. I tot valencià té un cuiner dins que eix com fera salvatge engabiada els diumenges, el dia de la paella. Dia sagrat, com s'assenyala a l'Antic Testament: "Així quedaren acabats els cels i la terra. I per el sèptim dia, Déu va vore completada la seua obra i va procedir a descansar. Va beneir este dia i el va fer sagrat fotent-se una paella amb els amics" (Gènesi, 2: 2-4)

Anem doncs al gra, i poques vegades millor dit, de ¿com es fa una bona paella? Comencem dient com s’ha d’anomenar correctament al valencià que fa una paella. Palleter? No. Paeller? Tampoc. Com s’anomena doncs? No ho sé, però sí que conec un bon mestre cuiner de paelles: l’amic El Xixi. Ací teniu un reportatge, a l'estil National Geografic, de com es fa l'autèntica paella de faves i carxofes a llenya. Eixa que es fa un diumenge qualsevol. Bon profit!

Càrrega policial a Barcelona

Aquesta vegada m'estalvie els comentaris. Només vull dir que una funció evident dels mitjans de comunicació que vulguen oferir una alternativa als oficials, és canalitzar la informació que no es veu a aquestos. És sols una mostra dels molts vídeos que n'hi ha a la xarxa...

RUNA DIXIT (Vídeo dels Premis d'Octubre 08)

Els Serveis de Desinformació Penjollaire han interceptat a la xarxa aquest vídeo de l'Agència Catalana de Notícies amb les declaracions d'un cèlebre penjollaire.

EROTIKON. (Última entrega: Parts 8 i 9)

Arribem per fi al desenllaç de la película Erotikon. Recordeu que si teniu ganes de vore-la des del principi podeu anar a la primera entrada d'esta sèrie (ací) i posteriors (2 i 3; 4 i 5; 6 i 7).
---------------------------------------

Ací teniu les dues últimes entregues:
- Erotikon. Part 8.
- Erotikon. Part 9 (final).

No vull desvelar com acaba la película. Simplement, us oferisc un parell de fotogrames. Per exemple aquest, on trobem una vegada més el protagonista conegut com a 'l'home del bigot' o 'de les ulleretes', però que també podríem denominar perfectament 'l'home que actua segons indicis clars que apunten cap a la infidelitat de la seua dona'. Ací el tenim:
Per últim, una foto d'Andrea, la protagonista de la película:

Alguns de vosaltres, estimats lectors, vos estareu preguntant a estes alçades què és el que he pogut trobar d'interessant en aquesta película txeca de 1929. A banda dels mèrits de la película en sí mateixa, hi ha també una qüestió personal que em va fer fixar-me en ella. Passe a contar-vos-ho.

L'any 1929 és un any important en la meua vida. És l'any en què va nàixer mon pare (que en pau descanse) i també quan va morir la meua àvia Consuelo (sa mare), com a conseqüència del part.

De la meua àvia només queden un parell de fotos en blanc i negre, on es veu una jove d'uns vint i pocs anys amb un vestit de l'època (la Belle Epoque). No cal dir que Ita Rina, l'actriu principal de la película, em recorda la meua àvia. Devien tindre la mateixa edat.

Ací estan els meus records.

Coses que van passar fa molts anys.

EROTIKON. (Parts 6 i 7)

Fidels a la cita, continuem amb la nostra manera particular de vore la película Erotikon. Si encara no heu vist cap episodi, us animem a vore la primera entrega (ací) i els posteriors capítols d'aquesta saga txeca (ací i ací). S'ha de dir, per altra banda, que els comentaris que s'han anat afegint a les diverses entrades són més que interessants.
----------------------------------
Hui és el torn dels episodis 6 i 7. Ací teniu els enllaços de YouTube:
- Erotikon. Part 6.
- Erotikon. Part 7.

Una de les novetats és que hem descobert ja com es diu la protagonista de la peli. En els rètols, escrits en txec, apareixia la paraula Andreo, i això em va dur a pensar que aquest era el nom del protagonista masculí, però una filtració de dades provinents d'Internet ens ha desvelat que es tracta d'un nom femení, Andrea, i que aquest es correspon amb el paper estelar interpretat per l'actriu eslovena Ita Rina.

Llavors, ¿com es diu el protagonista masculí? Basant-nos en les mateixes fonts fidedignes hem descobert que el seu nom i cognom són... anglesos. Pel que fa al nom de pila, no és altre que George... ¿Què vol dir això? ¿Se'ns trenca el mite del 'Czech-lover'? ¿Estem davant d'un conqueridor nascut a Manchester o Philadelphia, en comptes de la bella ciutat de Brno o Praga? Hi ha, però, una altra possibilitat: potser el nostre protagonista és txec però ha decidit anglificar-se el nom. Recordem que en aquelles èpoques ja començava a imposar-se arreu del món la cultura popular nord-americana, sobretot a través del cinema, i que molts europeus van quedar fascinats davant d'aquest fenòmen. Un d'ells va ser el pintor alemany George Grosz (1893-1959), que fins i tot va arribar a canviar-se el nom, de "Georg" a "George", impulsat per la seua visió idealitzada dels EEUU. George Grozs és un dels artistes més destacats de l'expressionisme alemany. En els seus quadres (com el que veiem ací) va mostrar una visió satírica de la societat que l'envoltava. A més, aprofitava per riure's obertament dels feixismes emergents, cosa que el va dur a l'exili, precisament a Nord-Amèrica.

Dit açò, crec que convindria potser denominar el nostre protagonista simplement com a Georg. Tindríem així un híbrid. ¿Per què no?

Doncs bé, la història continua. No apareixen nous protagonistes però els ja coneguts ens revelen noves facetes, com per exemple aquesta:









Una cosa que m'intriga és per què Georg, Andrea i el nóvio d'aquesta van junts a tot arreu. Per exemple, ací els tenim en un descapotable, en ple hivern (fixeu-vos en la neu dipositada sobre els barrets, deu fer un fret que pela!):

Com sempre, us invitem a vore la pelli i anar escrivint comentaris si us ve de gust.