Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artés. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artés. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 de gener del 2011

La màgia del jaure col·lectiu sobre rodes elèctriques.

Aquest text no és inèdit del tot. Va ser l’únic que es va salvar (de miracle) de la destrucció d'un enèssim bloq ultra-efímer (ah, creació i destrucció!), i no pretenia tindre cap lloc concret fins que m'ha enlluernat el reflex resplendent de la implacable dalla d’Eris. Si aquest post justificara la meua absolució (oh, justícia divina!) podriem per fi respirar tranquils (el text i jo).


Anar de polissó omple al jove d’una infantil sensació de transgressió. La gratuïtat del trasllat està a tan sols una subtil i àgil cabriola que el permet esquivar la paperera estratègicament col·locada a l’extrem dret del checkpoint.

El revisor s’apropa entre els seients, i el jove reacciona quasi automàticament fent-se el dormit. Empàtic i considerat, tot i ser el seu primer dia de feina després de les vacances, el revisor prefereix deixar la legalitat del jove en el benefici del dubte abans que interrompre el seu aparentment superficial – però vertaderament artificial – somni, així que continua la marxa. El jove obri un ull comprovant que el revisor ja no hi és i després el torna a tancar quedant-se, aquesta vegada sí, profundament adormit.

El pidolaire que s’ha tancat al lavabo, en canvi, no és tan confiat. S’ha assegut a la tassa d’alumini amb els pantalons baixats, legitimant així parcialment la infracció, almenys pel que fa a la seua consciència: No està tancat al lavabo perquè vaja de polissó, sinó què realment està intentant fer de ventre durant tot el trasllat. La marxa ferroviària puja amplificada des del conducte que dóna directament a les vies ("¡Senyors passatgers, es prega no utilitzar el lavabo mentre el tren estiga estacionat!"), i adorm al pidolaire pseudocaganer que ja dóna colpets a la paret amb el cap.

Els vigilants de seguretat piquen a la porta del lavabo. L’indicador porta massa temps en roig. “Salga, por favor”, però no ix, així que seuen als dos seients d’en front com dos caçadors esperant amb les escopetes davant el cau del conill, però comencen a defallir, l’un damunt de l’altre, fins que s’adormen els dos tan tendrament abraçats.

Els apunts de l’estudiant assegut amb les cames allargades al seient del costat de les portes corren el perill de caure al terra davant la progressiva pèrdua de pressió dels dits que els agafen. Un rastre de bava li baixa de la boca fent patent la profunditat del seu somni. Finalment se li cauen, quan les portes s’obrin misteriosament en la següent parada sense que ningú haja premut el botó, i s’enlairen cap a l’exterior esclatant en un remolí com fulles d’arbre caducifoli alçades per una forta ventada de tardor. L’estudiant s’incorpora al seient, reafirmant-se en la seua allargada postura i emetent una sèrie de lleus balbucejos indesxifrables, gairebé imperceptibles.

Un pare, derrotat, s’adorm amb les celles alçades i el cos assegut en postura estoica, la postura en la qual porta tot el dia suportant - i encara ara, fins i tot adormit - la sorollosa disbauxa dels seus dos inesgotables infants, que es pengen del passamans, trepen fins els estants de vidre que hi ha sobre els seients, introdueixen el dit als orificis nassals del pare adormit, i també a les orelles i fins i tot ho intenten amb els ulls, i riuen amb cridòria.

Un empresari ros s’adorm agafat al passamà, de peu i amb el cap penjant davant les portes. Els moviments que produeix el seu cos de titella sostinguda a cada lleu sotragada, des de la mà sonàmbulament aferrada al passamans fins a la punta dels seus mocassins, es podrien comparar amb els que fa un raig a càmera lenta des del núvol fins al parallamps.

Una xica bruna amb arracades d’enormes anells metàl·lics no se n’adona del SMS que li arriba al mòbil de com d’adormida que està, aguantant-se el cap amb el puny tancat, recolzada en l’incòmode replanell de la finestra. A poc a poc el trèmul zumzeig del tren fa relliscar el seu colze fins que acaba recolzat en l’aire, fent que perda l’equilibri i que el seu cap acabe siguent amortit pel jersei blau obscur de l’immigrant que viatja al seu costat. L’immigrant, sonàmbul, li acarona els cabells i el rostre i li canta una cançó de bressol en la seua llengua materna.

El revisor passa de nou amb les parpelles mig caigudes, els ulls unflats, les ulleres molt marcades i obscures i la mandíbula penjant, donant passes mil·limètriques mentre reparteix vàliums als passatgers que encara romanen desperts. Les reixetes de l’aire condicionat emanen un gas somnífer que, ara sí, fa que no reste ningú despert. Fins i tot els xiquets de la disbauxa sorollosa s’adormen abraçats a la panxa del seu pare. El revisor tampoc es pot resistir i acaba ensopegant amb els seus propis peus, quedant-se estès i espargint totes les pastilles arreu del terra del vagó.

Mentre la veu enllaunada i bilingüe de la megafonia recita les parades a ningú, els glòbuls oculars van rodant a les seues respectives conques en llagrimada rotació, produint uns xicotets espasmes vibratoris en ostinato cadencial a les parpelles. ¡La gent dormint està tan summament estant!: Robots en standby, hivernant a un salva-pantalles d’alè, embolcallats per l’halo de la pròpia essència.

El tren arriba a l’Estació del Nord i de seguida fugen tots de tots (Sol passar, quan dorms amb desconeguts…)

L’estudiant no sap que s’ha equivocat de dia, i la xica bruna del SMS encara no ha descobert que aquest descriu l’absurda i sobtada justificació de l’últim plantó d’un nuvi que no està esperant-la a l’andana. Però la resta de passatgers sí que tenien ben clar el sentit de tan profund i plaent somni: Posposar la imminència, precisament, precipitant-la.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Les escales del bordell


do
s-centes reines mil·lenàries fabriquen soldats lascius simulant dormir

dos-cents reputats milicians falquen solitàries latències

simbombes doblegades i retràctils miren faldes sol·lícites

i lacòniques sines,

dolmens reclinables, micròfons famolencs

solquen la silicona dosificada recentment

minuet fantàstic, sòlida i labial sintonia

dolça resina migratòria, fada solvent de lànguida silueta

domicili de la recança minvant,

fanfàrria del solatge lacrimògen i simfonia dels dòcils rebolcaments

la música acaba, quan arriba la factura.



Normalment intente compensar la mediocritat poètica, la manca de musicalitat en els versos, precisament, musicant-los, fent-los cançó. Però com em fa vergonya cantar en cases alienes (ja tinc la meua pròpia, ben insonoritzada per a no molestar a ningú), he tingut que provar altres recursos a l'hora de musicar aquestos que acabes de llegir, i al final he optat per introduir textualment les notes, al principi de cada paraula.

divendres, 4 de juny del 2010

Camps N' Ruses

«¡No me preocupa nadaaa, porque a nada temoooo...!»

Ocorre la majoria de les vegades, que els passos que hom fa a la vida son quasi sempre temptejos, assajos i errors que no sempre ens duen a trobar allò que vertaderament ens agradaria fer i ser, però quan açò ocorre, quan algú acaba alineant els seus actes amb una vocació que romania latent o fins i tot completament soterrada, l’individu en qüestió es veu inundat de sobte per una energia vital i una satisfacció que es veuen plasmades en el gust i el bon fer amb els quals es realitza la nova tasca, oblidant per a sempre el desastre i la ressignació de totes les anteriors.

La immensa majoria dels valencians vam començar a preocupar-nos ara fa uns mesos pel futur del senyor Francisco Camps, arrel de la seua implicació en la trama Gürtel, i encara més per la seua integritat psicològica, a tenor de les desafortunades declaracions amb les quals el president anava obsequiant-nos periòdicament als mitjans de comunicació, però hui el president ha matat dos pardals d'un tir, dissipant definitivament ambdues preocupacions: «No eran aún las declaraciones de un presidente, si no las de ya todo un rockero» - ha declarat Camps a El Penjoll durant la presentació oficial del súper-grup Camps N’ Ruses que s’ha realitzat hui mateix - «aunque, puestos a "etiquetarme", me siento más identificado con los mods» - ha afegit entre rialles.

De fet, aquelles declaracions cobren tot el sentit acompanyades pels acords de la seua guitarra, com ens ha demostrat en l’acte de presentació, cantant-nos - acompanyat a la bateria per l'alcalde de Xàtiva i president de la diputació Alfonso Rus - clàssics instantanis com ara "Bocabajo en una cuneta" o "Juan Sin Miedo".


Al preguntar-li si es tractava de l’estratagema comercial d’alguna gran discogràfica, Camps ho ha negat: «La guitarra ha sido mi íntima amiga, mi única confesora durante el transcurso de estos meses tan tensos. A ella le he contado todos mis miedos, todos mis temores, todos mis anhelos y toda la impotencia ante los contínuos e injustos improperios que sobre mí se vertían».

Sembla que la sobtada vocació el va dur en primer lloc a esperonar alguns companys de partit a fundar un grup, però tots aquests intents van acabar en projectes frustrats amb noms com ara Ra-Joy Division, Lady FraGa o Sopa de Fabra, així que finalment Camps va optar per assumir el paper de "front-man", per al qual està estèticament dotat sense cap dubte.

El disc, que serà enregistrat imminentment baix el títol de “¡El rey va desnudo!”, comptarà amb una dotzena de cançons de lírica intimista i autobiogràfica, així com també amb les versions de “Tengo una muñeca vestida de azul” i la instrumental “Paquito el Chocolatero”, la qual vos podem avançar ja a continuació, amb la col·laboració estelar (cap al final del video) de Rita Barberà.

Des d'El Penjoll no podem fer més que alegrar-nos per ell i augurar-li un gran futur en el món del rock-and-roll. God save the Queen!

dilluns, 3 de maig del 2010

Nou disseny d'interiors

El nou disseny d’interiors és la principal oferta de la Corporació Psicoastènica. Un dels dependents rep al seu despatx a un dels primers clients del dia. No hi ha massa papers, tan sols una planta artificial a un dels extrems de la taula. A la paret diversos cartells, entre els quals en destaca el més gran: “Busque, compare, i si troba un interior millor li tornem els diners.”

- Llavors, en quin tipus d’interior estaria interessat?
- No sé… quins teniu? – i agafa un dels tríptics informatius.
- Vorà, confeccionem el seu interior atenent a diversos paràmetres interrelacionats, d’acord? Comencem pels principis… Vol tenir vostè principis?

Es produeix un llarg silenci, el client es toca la barbeta remirant-se detingudament al depenent.

- Es refereix vostè a tindre principis… d’autisme?
- No, no! Valga’m Déu! – i dibuixa un somriure protocol·lari -. Els principis son una espècie de pilars bàsics en els quals es recolza el comportament a l’hora d’actuar en la vida, així en general... La cartutxera dels principis són 10.000 euros, i ja després per cada principi o valor afegit 1.000 euros addicionals, com a mínim.
- I quins valors teniu?
- Pot triar entre un ampli catàleg. – i va assenyalant-li coses al tríptic – La bondat per exemple ix molt rentable, el principi de veritat - que està d’oferta aquest mes -, després tenim l’honestedat - que és un poc més cara (2.000 euros) - i l’última novetat: el sentit de justícia, que estem segurs que es vendrà d’allò més be…
- Hm… La veritat és que no me n’interessa cap…
- Entenc… Si es fa soci de Corporació Psicoastènica podem comprar-li els seus a la meitat del preu de venda.
- Ah, doncs crec que en tinc alguns per casa que ja no empre…
- D’acord. Continuem, doncs… Abans d’aprofundir en caràcters més concrets hauríem d’establir una categoria, un tarannà general per al seu interior…
- Què vol dir amb això?
- És simplement un adjectiu orientatiu que d’alguna forma puga definir a grans trets el tipus d’interior que està vostè buscant. Cenyint-nos a aquesta definició ens serà més fàcil seguir amb la confecció del mateix, val?
- I de quins adjectius estem parlant?
- Doncs pot triar entre la següent classificació (i comença a recitar de memòria, dibuixant cercles invisibles a l’aire amb el bolígraf, rellentint progressivament la prosòdia a l’espera d’una reacció facial en el client): Actiu, passiu, voluble, ferm, constant, organitzat, sanguini, flemàtic, nerviós, amorf, atribolat… (fa una pausa, com un cambrer quan li ve al cap un plat inusual davant el silenci dels clients): … o també un interior buit.
- Hm… i una barreja entre atribolat i buit podria ser…?
- És una combinació un tant estranya…
- Si, em ve al cap un estómac. Un estómac enfurismat, movent tots els seus músculs i ficant tots els seus esforços en digerir l’aire.
- Val, podem fer qualsevol tipus de combinació. Això si, la tarifa s’incrementaria considerablement. El doble per a ser més exactes. Si cada tarannà val 2.500 euros a vostè li costaria 5.000.
- D’acord.
- I ja per a finalitzar hem d’establir el grau i el tipus d’exposició. Pot elegir la graduació que vullga entre l’hermetisme i la transparència, tenint en compte que un interior completament hermètic romandrà sempre ocult o embolcallat (tenim embolcalls molt colorits per tan sols 200 euros…) i el transparent estarà obert a tot el públic, assumint vostè les responsabilitats i conseqüències que comporta romandre o aproximar-se a qualsevol dels dos pols. En cas de què s’aproxime a la transparència pot anotar a la casella d’observacions alguna forma específica d’exposició, com ara l’escriptura, el cant, el dibuix, la pintura, l’art dramàtic, la política…
- Hm… Si, crec que escriuré a un blog… ¡Com per a guardar-ho per a mi, amb el dineral que m’ha costat!

dissabte, 3 d’abril del 2010

Teoria i pràctica del gargall

“Tot allò que hi ha al nostre organisme té la seua funció, i jo no li’n trobe cap altra al fet que el nas i la boca estiguen connectats. Sí, es podria dir que el gargall és la raó d’ésser d’aquesta connexió” - Manuel Nadal, metge de capçalera

“El gargall no és cap tècnica, ni tampoc cap art: El gargall és una forma de vida. O bé la prens i la fas teua, o bé la deixes anar. No hi ha més.” - William Spit , campió olímpic de llançament de gargall 2008

Tots hem practicat alguna vegada – si no constantment – la sana tradició d’escopir els residus instal·lats al llindar del nostre aparell respiratori, a falta de la proximitat d’un mocador, màniga o qualsevol altra textura suau on dipositar-los.

Però… ¿ens hem parat a pensar en el complex procés que s’amaga darrere de tan quotidià acte…?

1. Aconseguint el moc.

La primera cosa que necessitem, evidentment, són mocs: Aquella viscosa matèria, producte d’una formació serosa de densitat variable que segreguen les glàndules nasals i que pot ser de qualsevol color que es trobe dins la gamma dels verds, encara que també pot presentar un color grisenc si s’ha inhalat molta pols pel nas, o fins i tot negre, si el propietari n’és fumador.

Hi ha de molts tipus i textures, com ara mocs més bé durs i de textura rugosa. No és aconsellable intentar fer un gargall amb aquest tipus de mocs ja que, al aspirar-los per a traslladar-los al paladar, impactaran contra la paret nassal superior darrera amb la mateixa força amb la qual impacta una bala quan hom decideix ficar-se una pistola a la boca – Una tècnica de suïcidi també anomenada, per cert, "la fel·lació fatal” – provocant una desagradable sensació d’obstrucció. Per tant, la millor forma de desfer-se d’aquest tipus de mocs és l'extracció digital. A vegades aquest tipus de mocs assoleixen un grau de duresa, llargària i arrelament, que el propietari al llevar-los tindrà la sensació d’haver-se endut amb ell un trosset de cervell.

Una de les variacions que empren molts dels simpatitzants d’aquesta tendència és introduir el moc en qüestió a la boca després de l’extracció digital, però aquest procediment és completament invers al que pretenem amb el gargall: Si bé en el primer procediment el pas del nas a la boca es fa per l’exterior i el moc acaba reintroduïnt-se a l’organisme per via oral, amb el gargall el pas del nas a la boca forma part d’un procés intern del l’individu i l’objectiu final és, precisament, l’exterior.

Són, doncs, dues pràctiques completament oposades. Nosaltres, evidentment, ens decantem per la segona, tot i que comprenem i respectem la primera, pel tipus de mocs en qüestió.

Els mocs que ens interessen, per tant, són els líquids: Aquella substància líquida, viscosa i translúcida que ens pot recordar a la teleta biliosa que es queda per damunt dels ous mal fregits.

2. Altres tècniques d’eliminació mucosa que tampoc no ens interessen.

Ara que ja sabem el tipus de moc idoni per a la formació del gargall, exposarem diverses formes de desfer-se d’aquesta molesta però entranyable substància, a banda de la més convencional ja anomenada en la introducció: Mocar-se avorridament i tradicional.

Una de les formes que de segur els lectors coneixen és prémer un orifici nasal – normalment amb el dit índex – i expirar amb força per l’orifici que queda lliure per a que el moc es llençe al buit sense paracaigudes. Aquesta pràctica és molt utilitzada tant per la seua comoditat com pel seu caràcter fresc i espontani, però aneu amb compte perquè a vegades als mocs no els agrada la caiguda lliure i opten pel puenting, i aleshores tan sols se’ns presenten dues opcions: Aspirar per a que el moc torne al seu lloc original, o bé ajudar-lo amb els dits a que arribe al terra.

Una tècnica molt útil i respectable, i amb la qual ens solidaritzem, però que ens allunya del nostre principal objectiu: el gargall.

3. Aquests mocs són meus i de ningú més

Una vegada hem sel·leccionat els mocs i hem descartat altres tècniques d’expulsió, el pas a seguir és aspirar els mocs amb una força determinada que els ajude a estampar-se contra la paret nasal superior darrera, havent esquivat els cornets i travessat tot el vestíbul nasal. Aquest acte produeix un inconfusible i característic soroll, que podríem fonetitzar com a “ngrrrrrrr – ngrrrrrrr” (encara que segur de que alguna tribu aborigen amb infinites combinacions buco-nasals per a la formació de consonants té algun caràcter per a definir-lo).

(Si vostè consumeix habitualment heroïna i té un forat que li connecta el vestíbul nasal amb la geniva superior, per favor, passe directament al pas 5)

4. Vine cap ací

Una vegada tenim els mocs surant a la paret superior darrera, l’objectiu és traslladar-los a la boca, fent que rellisquen per la orofaringe i que es fusionen amb els camarades que han estat tot aquest temps esperant-los a les portes de la faringe.

Tot i que es poden fer gargalls tan sols amb els mocs del nas (en aquest cas el gargall passaria a anomenar-se “flema”), així com tan sols amb els de la gola, els més puristes afirmen que els mocs tan sols són elevats a la categoria de gargall combinant ambdues procedències.

Aquest pas produeix un altre curiós so, que aquesta vegada equivaldria fonèticament a la prolongació indefinida d’una j majúscula en castellà (JJJJJJJJJ) Un soroll genuïnament punk que esdevé el nucli de la formació del gargall, i que serveix d’advertència als individus circumdants de que està a punt de cometre’s un acte vertaderament anti-sistema.

Una de les millors aportacions artístiques que s’han fet al món del gargall va vindre de la mà del compositor austríac de música contemporània Felix von Hüttenbrenner, nascut l’any 1954, qui normalment sol treballar amb música corporal. A la seua obra mestra, el vals “Projektion der Psychischen Essenzen”, escrita el 1998, va elevar a la categoria d’obra d’art la triada de sons buco-nasals que formen el procés del gargall (ngrrrrrr – JJJJJJJJJ - txú) repartint-los respectivament entre els tres temps que formen el compàs del vals, formant així l’ostinato rítmic que sustenta tota l’obra.

5. Degustació

Ja tenim tota la substància mucosa agrupada a la llengua. És ací on es barreja oportunament amb la saliva i on obté la seua aparença definitiva, tot en contacte amb les papil·les gustatives. I vostè, àvid lector, es preguntarà: ¿A què saben els mocs…? Rius de tinta han corregut al respecte… En un principi no tenen sabor. El sabor que pugueren arribar a tindre els seria atorgat per diverses partícules que es queden als pelets de les fosses nasals (Els que guaiten no, uns més menuts que hi ha més cap a dins), que atrapen les toxines que hi ha a l’aire (Partícules de pols que contenen restes de minerals, pol·len, fulles, llavors, etc.) També poden adquirir un regust salat si l’individu es troba a un entorn terrós i/o humit.

Com podeu comprovar, el món del gargall ens abasteix d’infinites possibilitats culinàries. De fet, Ferran Adrià ha declarat recentment a una entrevista que aplicarà aquesta tècnica en properes receptes d’autor, inspiranr-se (o, més bé, expirant-se) en els treballadors del McDonald’s.

6. Exhibició

El moc pot romandre a la boca tot el temps que l’usuari crega convenient. A l’adquirir en aquesta fase una forma tan bonica (El gargall, instal·lat a la llengua, dóna una agradable sensació d’abric: Ambdós elements romanen en perfecta simbiosi), quasi sempre l’individu es veu obligat a lluir-lo davant la gent que l’envolta abans de desfer-se d’ell. (Actualment estan proliferant, després de l’acceptació del llançament de gargall com a esport olímpic, els concursos d’exhibició).

Els més intrèpids fins i tot s’animen a fer malabarismes amb ell, com ara fer com si caiguera per a de seguida xuclar-lo com un espagueti i tornar-lo a la llengua (Tècnica coneguda com “el io-io”).

7. Expulsió

Arribats a aquest punt, una vegada el gargall ha adquirit la seua forma definitiva, tan sols queda l’últim pas: Expulsar-lo en forma de projectil, amb força de projecció variable (L'acanalament de la llengua millora considerablement la punteria) cap a l’objectiu desitjat: Una obra d’art, la foto del rei, una bandera, l’ull d’un polític, o també la seua pròpia mà (En cas de que vullga lubricar alguna cosa o pentinar un net).

Així que, ja ho sap, estimat lector: No deixe que es perda aquesta pràctica que tant diu de la seua personalitat, un recurs sa i senzill d’higiene i purificació instantànies, un distintiu idiosincràtic que inclou degustació gastronòmica, pràctiques de punteria, un posicionament devers la realitat, música corporal i milers d’aspectes més que ens hem deixat, perquè, per a desvetllar tot el misteri del gargall faria falta una tesi doctoral sencera.

Mort als mocadors i les mànigues...!!
LLARGA VIDA AL GARGALL!!

diumenge, 14 de març del 2010

Justícia fallera

Els defensors més collonuts de les falles per fi tenen un braç fort que transmeta les seues inquietuds, defense els seus drets i preserve la seua dignitat. Dels creadors de L’Alqueria Blanca i Unió Musical “Da Capo” arriba a la xicoteta pantalla una nova súper-heroïna que, enfundada en el vestit regional, combatrà totes les injustícies que es cometen contra el món faller, així com totes les difamacions, injúries i mentides injustificades que sobre ell es vessen.

Terroristes adolescents que adelanten la cremà de la falla de l’Ajuntament amb còctels molotov, polítics que retallen pressupostos, europarlamentaris que ens volen furtar la mascletà, veïnes molestes pel soroll dels petardos, membres del Jurat Central que coquetegen amb les aspirants a Fallera Major, xafarders amargats que xiuxiuegen que les falles son una excessiva despeceguesa de diners en monuments que van a ser cremats, catalanistes empedreïts que titllen la festa de tots els valencians de blavera i casposa, moros, cristians, magdalenes, associacions de fogons puntimirats que no volen que es cante el tradicional “Maricón el que no bote” als passa-carrers, ràfegues de vent que frustren la plantà, músics de carrer que només es saben el primer pentagrama de “El Fallero”... Tots seran neutralitzats sense pietat amb els més diversos, dràstics i efectius mètodes: La fallera justiciera els arreballarà masclets, afilades “peinetes ninja” i traques. Emprarà la seua banda per a asfixiar-los i després els empalarà a tots al monument faller per a ser cremats la nit de Sant Josep.

Els següents seran els primers d’una llarga sèrie d’enemics de la festa que La Fallera Justiciera començarà a combatre en el capítol d’aquesta nit:

1. L’actor que va protagonitzar l’anunci despiadadament humiliant d’una multinacional que anys enrere commocionara a tota la comunitat fallera (El següent video pot ferir la sensibilitat dels telespectadors...)



2. Uns mamarratxos que es fan anomenar “Maemeua!” que han fet un programa burlant-se de les falles!



3. Aquest pseudofilòsof intel·lectualoide anomenat Raul Minchinela que intenta diagnosticar la nostra festa


(Pots veure la reflexió completa ací.)

La Fallera Justiciera acabarà amb tots ells per a que tots els fallerets i falleretes continuen gaudint la festa dels valencians! Visca La fallera justiciera!

dilluns, 1 de març del 2010

Una llibreria del futur

Em va cridar molt l’atenció el disseny minimalista de la façana d’aquella llibreria, pintada en tons blanquinosos i blaus i regnada per un rètol amb el nom de l’establiment en una tipografia marcadament futurista: “Farenheit 451”.

Internet per fi ha conquerit absolutament tots els aspectes de les nostres vides. La literatura es distribueix de forma on-line, els e-books han pegat per fi el boom, la gent es passa llibres i pàgines via e-mail en format pdf, així com enllaços a biblioteques virtuals. Les biblioteques públiques han passat a ser una espècie de cibercafés en els quals navegar pels arxius del catàleg digital. Les llibreries continuen obertes, però amb enormes canvis pel que fa al motiu de l’adquisició de tan desfasats objectes: Al passar a ser els llibres una espècie de souvenirs antics, una requincalla, un munt d'estrafolàries bagatel·les emprades tan sols – encara que de forma aferrissada – per nostàlgics i il·luminats, era necessari un replantejament radical de les seues aplicacions per a garantir la seua supervivència comercial.

Em va atendre un home molt estrany, una espècie de hippie retro-futurista amb estètica ciber-punk: Llarga melena, ulleres de pasta aerodinàmiques, vestimenta blanca amb motius fluorescents i una poblada barba engroguida pel tabac.

- Benvingut a “Farenheit 451”, la seua llibreria de confiança! Està buscant alguna cosa en especial?
- No… Tan sols he vingut a mirar… però, ben pensat, m’agradaria que m’orientara un poc, ja que estic bastant desentès de les noves tendències…
- Oh, enhorabona per haver donat el pas… Abans que rés li recorde que té l’opció de renovar la seua biblioteca gràcies al nou programa “Lectors del Segle XXI”. Vostè ens duu tots els seus llibres i nosaltres li regalem un munt de complements informàtics en els quals arxivar la seua nova biblioteca virtual…
- Ah, molt bé. Supose que la pròxima vegada que vinga…
- Molt bé, ara per favor, acompanye’m. Aniré mostrant-li les innovadores seccions de la llibreria mentre va pensant-se quina és la utilitat que més s’adapta a les seues inquietuds.

El vaig seguir fins a un passadís on hi havia un rètol que resava: “Perfumeria intel·lectual”. El hippie retro-futurista va estendre el seu braç mostrant-me els diferents estants replets de llibres amb un somriure a la cara, i va començar a parlar-me amb emoció continguda:

- S’ha preguntat alguna vegada, benvolgut amic, quina és l’olor de la saviesa?
- Euh…
- Aquesta – va dir en to messiànic mentre inspirava amb força– aquesta i cap altra és l’olor de la saviesa, la fragància del seny. No els nota, els delicats i deliciosos efluvis aromàtics que emanen les pàgines de tots aquests llibres? – i va començar a agafar llibres arbitràriament i a olorar-los eufòricament mentre parlava, passant-me’ls després fins a omplir-me els braços d’un munt de llibres de tots els gèneres i temàtiques – Olor a vell i a novell, a tancat, a humit i a sec! L’olor de l’instant i del moment! Olor a passat! Essència de fullaraca! Prenga, olore! Inhale els compostos orgànics volàtils que les seues pagines van amollant al seu tacte! Enduga-se’ls a casa i impregne-la de cultura! – En va agafar un en concret i va efectuar una enorme aspiració - Mmmm… Oh, deu meu, olore aquest… Ho sent? És meravellosa aquesta combinació de tons herbacis de fort aroma àcid amb efluvis llunyans de vainilla sobre una humitat subjacent! Pot emprar-los d’ambientador estàtic, un en cada habitació, o bé agafar-los quan estiga llegint un e-book i olorar-los per a sentir allò que sentien els lectors de principi de segle! I el sabor? Oh, Déu meu! Quin sabor! – Va passar la llengua per una pàgina, difuminant totes les lletres – Puc assaborir les substàncies químiques de la tinta de la impremta, psicoactives en alguns casos, també l’essència de l’arbre del qual prové aquesta pàgina, i fins i tot l’arriscat morbo dels afilats pics de l’enorme serra que la va talar. No està ficant-se catxondo? – Vaig somriure ruboritzat – Oh, perdone, és que no hi ha cosa que m’aclapare més que assaborir un bon llibre. Ha provat ja la nova sopa de pàgines elaborada per Ferran Adrià? No? Doncs no sap el que es perd… Però be, passem a la secció “musical”…

L’estança “musical” era semblant a un estudi de gravació. Damunt de diverses taules, unes màquines passaven automàticament les pàgines de desenes de llibres, creant un soroll d’ambient semblant a una marea papiroflèxica. El depenent va entrar realitzant un lleuger ball, alçant i movent els braços amb els ulls tancats com si estiguera dirigint una orquestra imaginària. Després va començar a parlar-me de nou:

- Música celestial! Vorà, per molt silenciosos que siguen els ordinadors d’avui dia, mai serà possible abastar el grau de concentració, de retrobament, que hom podia assolir a principi de segle, quan el lector encara es submergia totalment en la lectura acompanyat tan sols per la pròpia respiració i els propis batecs, interromputs tan sols pel bonic soroll de les pàgines al passar-les. L’experiència lectora s’ha reduït tan sols al sentit de la vista, a través de la freda pantalla, i trobem que aquest és el gran inconvenient pel que fa a la percepció dels textos. Està clar que el grau de silenci que s’aconseguia en les lectures antigues ja no es podrà recuperar mai, però nosaltres hem intentat recuperar el so que enrubinava el lector quan aquest passava una pàgina a principis de segle. Hem recopilat un munt de llibres de diferents textures i grossors i ara vostè podrà triar el soroll que més li agrade. Tan sols ha de comprar una de les nostres PAPS (Passadores-Automàtiques-de-Pàgines), col·locar el llibre amb la textura elegida i activar-la quan es dispose a llegir un e-book, regulant el ritme a la seua velocitat lectora. També pot ficar-se la màquina per a dormir o per a relaxar-se... Podrà tindre un somni tan profund com el que assolia quan li contaven contes de xicotet! O, si ho prefereix també pot triar un dels diferents CDs enregistrats en aquesta mateixa habitació d'entre l'àmplia oferta de la nostra fonoteca virtual en iTunes. Què li pareix?
- És... Em pareix molt útil tot açò, de veritat...
- Doncs encara no ha vist rés... Passem ara a la sala de “Culturisme”.

La sala de “Culturisme” era una espècie de gimnàs replet de màquines per a fer peses, però cada màquina tenia, en compte de peses, un munt de llibres considerablement voluminosos. Ens vam apropar a una que contenia la col·lecció completa de “A la recerca del temps perdut” de Marcel Proust.

- “A la recerca del temps perdut” és un bon repte per a començar... Set volums en rústic de dos quilos i mig cadascun... La gimnàstica intel·lectual... un concepte absolutament revolucionari, veritat? No li sembla hipòcrita l’actitud de menyspreu que al llarg de la història els intel·lectuals han tingut devers els culturistes? Al cap i a la fi, no estan ambdós grups conreant les seues qualitats? Eh, on va!? Però si encara no li he ensenyat ni la quarta part de la tenda! Espere! Tenim llibres per a tot! Llibres amb uns lloms molt bonics per a decorar l’entrada de sa casa! Llibres amb pàgines fines per a liar cigarrets i torcar-se el cul, llibres densos per a encendre el foc de la llar, per a elevar la seua altura uns centímetres ficant-se’ls de plataformes, per a clavar claus o per reballar-los en combats de lluita lliure, també llibres amb l'interior buit per a guardar objectes compromesos i més, senyor, i més…! Eh! Espere! Eh! Serà inculte...!!

dimarts, 9 de febrer del 2010

"ENTRE ACTES"


I. Les natges que contaven contes en braille.

Li vaig preguntar si amb llum o a les palpentes, i ell va respondre que les dues coses a la vegada: Resulta que tenia un radiador amb una llum pilot intermitent que entretallava oportunament la visió dels nostres actes.

Estàvem mig minut en la més plena obscuritat i, quan per fi ens havíem adaptat com a gats, tornava la llum en un flash i, mentre es comprimien les pupil·les se’ns revelava la postura en la qual havíem acabat enredats, encara més insòlita i retorçuda si cap que l’anterior.

Després, mentre dormiem, em vaig ficar a acaronar-li les natges, i aleshores va ocórrer: Alguns porus van començar a inflamar-se, com quan s'inflamen pel fred entre vellut eriçat, però aquestos porus semblaven seguir un patró concret d'inflamació. Mentre es desinflamaven els primers, alhora començaven a inflamar-se uns altres diferents de forma sincronitzada i així consecutivament. Promte vaig descobrir que el que formaven aquells porus inflamats eren paraules i frases en braille. Perplex, vaig començar a llegir-les enfurismadament amb les puntes dels dits, amb cura de no deixar-me’n cap i tampoc de no despertar-lo. Aquelles frases i paraules van començar a filar a poc a poc una història apassionant que mai li vaig contar, però que encara roman a la meua ment i potser algun dia transcriga...

II. El misteri d’un globus escrotal.

Al despertar, el xicot encara estava allí, de cul i en posició fetal. Vaig estirar del llençol, i aquest va cedir lliscadís, fregant la seua esvelta i nua esquena, baixant per la columna vertebral i alçant lleugerament el vol a l'altura dels malucs per a finalment descobrir la pell fina i estirada que embolcallava a pressió aquell plasma de quarks i gluons: La matèria compacta d’aquell globus escrotal que sobreeixia per darrere, entre les cuixes.

Vaig mirar allò detingudament, acaronant-ho amb cura amb els dits i recreant-me en el seu tacte de membrana. “Hòstia, tu…” – vaig rumiar– “Segur que l’Univers presentava un aspecte similar abans d’esclatar…”

dimecres, 20 de gener del 2010

Revista d’art avantguardista ARTRITIS, nº 184, Crítica artística: “Serà suc de taronja, mare.”

“Serà suc de taronja, mare”
20x20
Esquitx

Ens trobem davant una obra revolucionaria i trencadora: L’autor ha reinventat el gènere de l’esquitx prescindint de llenços “artificials i innecessaris (segons ha declarat a la revista) com ara paper higiènic, apunts de cursos anteriors o calcetins. Aquestos llenços tan sols són un estorb, una barrera que s’interposa entre l’autor i la seua pròpia creació. L’esquitx ha de traspassar les fronteres del llenç i apoderar-se de tot l’espai del terra”.

Aquesta obra ben bé podría emmarcar-se dins el moviment de l’Act Painting - engegat per Pollock en el període entre guerres-, en el qual prima l’abstracció general i l’espontaneïtat de la creació artística ja que, com és el cas, el treball resultant remet a l’acte físic de la creació en sí com a un aspecte essencial de l’obra, un acte de vida.

Solcant el rerefons de la creació, podem arribar a apreciar com l’autor ha sabut amalgamar aspectes molt dicotòmics: Uns molt possitius i vitals, com ara la descàrrega d’una tensió concreta, una tensió que culmina amb la pau després de la guerra, un alé d’aire fresc a les trinxeres de la passió, així com també una posada al món concreta, la cosmovisió idiosincràtica de l’individu onanista post-modern mitjançant la realització d’una pulsió bàsica - que esdevé el nucli original de la creació - envers aspectes més decadents com ara la soledat de l’onanista o la tristesa post-orgàsmica, que acaba desembocant en una reflexió sobre la condició efímera de l’existència i una aclaparadora consciència del present.

Tot i que alguns crítics acadèmics consideren l’obra “brillant”, potser aquest no sería l’adjectiu més adequat, ja que, degut a l’extrema opacitat dels seus materials, l’obra tan sols es pot apreciar en la seua plenitud des d’un angle concret i amb la il·luminació adequada. On si que coincideixen tots els estudiosos i crítics de l’art és en l’extrem hiperrealisme que emet. De fet, un dels aspectes que ens fa albirar l’enorme càrrega simbòlica de l’obra és eixa metamorfosi cromàtica del blanc al negre, ajudada per la mà de la natura i el temps, mitjançant la qual l’autor ens està parlant de l’eterna lluita entre el bé i el mal, el Yin i el Yang, el cel i l’infern, déu i el dimoni, l’odi i l’amor. Però tota aquesta concatenació d’elements opostos pot englobar-se dins una contraposició més gran: La que hi ha entre l’Eros que desprén la fluidesa de la matèria prima emprada en el moment de la creació i el Thànatos d’aquest teixit obscur de textura aspra i resseca que mostra el resultat final. Les resultes físiques d’una tensió que abans hi era lactant, posteriorment latent i que finalment esdevingué rajant. El cicle de la vida condensat a un esquitx ressec, a un esquitx ressec de llet condensada.

La crítica internacional coincideix en que les últimes obres d’aquest autor estaven minvant la seua profunditat per opaques i buides i que, afortunadament, en aquesta última s’ha superat a ell mateix, a més, també ha rebut suport des de molt diversos camps: “Ferran Adrià, per exemple – declara l’autor – es va quedar meravellat quan va contemplar l’obra, i no ha descartat utilitzar aquesta tècnica en properes receptes d’autor.” Tot i això, no s’ha pogut lliurar de la polèmica: Diverses associacions antiabortistes radicals s’han manifestat a l’entrada de la casa-museu, exclamant que “ningú té dret a decidir sobre el destí de les vides d’altres éssers vius” i qualificant la creació com a “una obra d’un mal gust inadmissible”, tot posant en qüestió l’ètica i la moral de l’autor i preguntant-se “si realment la creació artística pot justificar l’exhibició d’aquest genocidi”. L’autor, però, ha declarat al respecte que “hagueren pogut acabar al lavabo. Al remat, els he salvat de la ignominia”. També afirma que “aquestos espermatozous, encara que ara estiguen morts, romanen units en teixit” i que una de les coses que també volia representar amb això era “la força i unió del poble oprimit en les condicions més adverses, que no sucumbeix sota ningún producte de neteja, però que corre el risc d’éser esborrat per una tirana i feixista espàtula que arrambla amb totes les consciències.”

L’autor també ha desvetllat a la revista que “aquesta serà la primera d’una sèrie d’obres que tindrà per títol “L’eterna fricció de l’ésser”, en la qual estic treballant a diari i ficant tota la meua ànima”. Esperem amb ànsia, doncs, les noves entregues.