Aquest text no és inèdit del tot. Va ser l’únic que es va salvar (de miracle) de la destrucció d'un enèssim bloq ultra-efímer (ah, creació i destrucció!), i no pretenia tindre cap lloc concret fins que m'ha enlluernat el reflex resplendent de la implacable dalla d’Eris. Si aquest post justificara la meua absolució (oh, justícia divina!) podriem per fi respirar tranquils (el text i jo).
Anar de polissó omple al jove d’una infantil sensació de transgressió. La gratuïtat del trasllat està a tan sols una subtil i àgil cabriola que el permet esquivar la paperera estratègicament col·locada a l’extrem dret del checkpoint.El revisor s’apropa entre els seients, i el jove reacciona quasi automàticament fent-se el dormit. Empàtic i considerat, tot i ser el seu primer dia de feina després de les vacances, el revisor prefereix deixar la legalitat del jove en el benefici del dubte abans que interrompre el seu aparentment superficial – però vertaderament artificial – somni, així que continua la marxa. El jove obri un ull comprovant que el revisor ja no hi és i després el torna a tancar quedant-se, aquesta vegada sí, profundament adormit.
El pidolaire que s’ha tancat al lavabo, en canvi, no és tan confiat. S’ha assegut a la tassa d’alumini amb els pantalons baixats, legitimant així parcialment la infracció, almenys pel que fa a la seua consciència: No està tancat al lavabo perquè vaja de polissó, sinó què realment està intentant fer de ventre durant tot el trasllat. La marxa ferroviària puja amplificada des del conducte que dóna directament a les vies ("¡Senyors passatgers, es prega no utilitzar el lavabo mentre el tren estiga estacionat!"), i adorm al pidolaire pseudocaganer que ja dóna colpets a la paret amb el cap.
Els vigilants de seguretat piquen a la porta del lavabo. L’indicador porta massa temps en roig. “Salga, por favor”, però no ix, així que seuen als dos seients d’en front com dos caçadors esperant amb les escopetes davant el cau del conill, però comencen a defallir, l’un damunt de l’altre, fins que s’adormen els dos tan tendrament abraçats.
Els apunts de l’estudiant assegut amb les cames allargades al seient del costat de les portes corren el perill de caure al terra davant la progressiva pèrdua de pressió dels dits que els agafen. Un rastre de bava li baixa de la boca fent patent la profunditat del seu somni. Finalment se li cauen, quan les portes s’obrin misteriosament en la següent parada sense que ningú haja premut el botó, i s’enlairen cap a l’exterior esclatant en un remolí com fulles d’arbre caducifoli alçades per una forta ventada de tardor. L’estudiant s’incorpora al seient, reafirmant-se en la seua allargada postura i emetent una sèrie de lleus balbucejos indesxifrables, gairebé imperceptibles.
Un pare, derrotat, s’adorm amb les celles alçades i el cos assegut en postura estoica, la postura en la qual porta tot el dia suportant - i encara ara, fins i tot adormit - la sorollosa disbauxa dels seus dos inesgotables infants, que es pengen del passamans, trepen fins els estants de vidre que hi ha sobre els seients, introdueixen el dit als orificis nassals del pare adormit, i també a les orelles i fins i tot ho intenten amb els ulls, i riuen amb cridòria.
Un empresari ros s’adorm agafat al passamà, de peu i amb el cap penjant davant les portes. Els moviments que produeix el seu cos de titella sostinguda a cada lleu sotragada, des de la mà sonàmbulament aferrada al passamans fins a la punta dels seus mocassins, es podrien comparar amb els que fa un raig a càmera lenta des del núvol fins al parallamps.
Una xica bruna amb arracades d’enormes anells metàl·lics no se n’adona del SMS que li arriba al mòbil de com d’adormida que està, aguantant-se el cap amb el puny tancat, recolzada en l’incòmode replanell de la finestra. A poc a poc el trèmul zumzeig del tren fa relliscar el seu colze fins que acaba recolzat en l’aire, fent que perda l’equilibri i que el seu cap acabe siguent amortit pel jersei blau obscur de l’immigrant que viatja al seu costat. L’immigrant, sonàmbul, li acarona els cabells i el rostre i li canta una cançó de bressol en la seua llengua materna.
El revisor passa de nou amb les parpelles mig caigudes, els ulls unflats, les ulleres molt marcades i obscures i la mandíbula penjant, donant passes mil·limètriques mentre reparteix vàliums als passatgers que encara romanen desperts. Les reixetes de l’aire condicionat emanen un gas somnífer que, ara sí, fa que no reste ningú despert. Fins i tot els xiquets de la disbauxa sorollosa s’adormen abraçats a la panxa del seu pare. El revisor tampoc es pot resistir i acaba ensopegant amb els seus propis peus, quedant-se estès i espargint totes les pastilles arreu del terra del vagó.
Mentre la veu enllaunada i bilingüe de la megafonia recita les parades a ningú, els glòbuls oculars van rodant a les seues respectives conques en llagrimada rotació, produint uns xicotets espasmes vibratoris en ostinato cadencial a les parpelles. ¡La gent dormint està tan summament estant!: Robots en standby, hivernant a un salva-pantalles d’alè, embolcallats per l’halo de la pròpia essència.
El tren arriba a l’Estació del Nord i de seguida fugen tots de tots (Sol passar, quan dorms amb desconeguts…)
L’estudiant no sap que s’ha equivocat de dia, i la xica bruna del SMS encara no ha descobert que aquest descriu l’absurda i sobtada justificació de l’últim plantó d’un nuvi que no està esperant-la a l’andana. Però la resta de passatgers sí que tenien ben clar el sentit de tan profund i plaent somni: Posposar la imminència, precisament, precipitant-la.
