RESULTATS DEL 2on CONCURS DE BIOGRAFIES FICTÍCIES

I ja tenim guanyador. Els dèsset vots executats amb sis de majoria simple, que no ximple, han confirmat a Jordi de Montmajor com a nou il·lustre personatge del Penjoll, amb dret a vot en els pròxims jurats de concursos, i perpètua figura d'explotació mediàtica i exploració rectal. I com no podia ser d'una altra manera, el pare putatiu de la criatura Montmajor ens ha vingut servit amb la safata de l'ambigüitat, cosa molt comuna per estos indrets: Parry N'Dongo fa arribar una carta a refelet, reexpedida al seu torn al Penjoll, adreçada a l'estimat X i que, sembla, signada per J. Papallona. Així és que el comité de notables del Penjoll, conformat en la seua totalitat per l'il·lustríssima lexicòloga Maria Abradelo, ha decidit per unanimitat, després de una tercera votació, no atorgar cap premi ni menció (d'altra banda ficticis, com les biografies ) a l'autor de l'obra guanyadora.

Enhorabona al guanyador, qui vullga que siga, i benvingut, Jordi de Montmajor, al paradís de la confraternitat inexistent i l'algariavia literal (i literària). Per descomptat també volem agrair en la seua justa mesura, o siga moltíssim però gratuïtament, la col·laboració de tots els participants, ja siga en les seues facetes com a concursants, lectors, comentaristes, votants o xafarders. Gràcies a tots i bona collita.

VOTACIONS 2on CONCURS DE BIOGRAFIES FICTÍCIES

Passen i juguen senyoretes i cavallers, açò va de bo. Ha arribat el moment de triar i, amb això, contribuir a ampliar la iconografia i historiografia del Penjoll. L'elecció de "MILLOR BIOGRAFIA FICTÍCIA 2009" donarà al guanyador vida mediàtica i estatus de personatge perpetu i correligionari d'altres ja consagrats per estos termes (Cortazar, Dionisos Papallona, les mongetes d'Ulleye, William Faulkner o l'Andreo, per posar un exemple).

"A Santa Compaña" Penjollil, en vespres del dia de tots Sants i per excés de treball en eixes dates, ha decidit avançar-se i donar-li la menció d'honor especial a les biografies -La famille Lagardère- i -Giacomo Castelli-, per la seua innegable contribució al coneixement d'altres llengües i òrgans semblants. D'altra banda, també ha decidit desqualificar-les per incomplir les bases del concurs. Per a la resta de participants l'honor del vot recaurà en la saviesa dels nostres lectors.

L'estranya desaparició del jurat en la seua totalitat després del viatge a Roquetas de Mar en què acompanyaven, en la seua idílica lluna de mel, a l'Il·lustríssim president de la Diputació de València i la seua partenaire Carmen de Mairena, ens ha obligat a delegar la responsabilitat del vot en l'Acadèmia d'anònims llustrosos i l'il·lustre Col·legi de lectors desinhibits.

No es parle mes, que el període d'elecció ja s'ha iniciat i finalitzarà dimarts 10 de novembre a les 12 hores. La ruleta de la fortuna ja està rodant, bona sort a tots els participants.

Jordi de Montmajor, escriptor xativí

Un tal Parry N'Dongo m'ha enviat aquesta carta per que la difonga al Penjoll. Hi manquen alguns fragments i sospite que algun nom és fals, però crec que paga la pena. Els enllaços són de N'Dongo, crec:

Estimat X:

La meua salut és delicada i, per si em passara alguna cosa, he de revelar-te una troballa que he fet.
(...)
L'estiu de 1976 vaig dinar a Xàtiva en companyia de Joan Fuster i Jordi Ventura. La conversa amable havia derivat cap a la literatura de la decadència. Ens penedíem de la manca d'escriptors quan algú preguntà: Com que és que sent Xàtiva la segona ciutat del Regne no es coneix aleshores gairebé cap escriptor destacat anterior a Joaquim i Jaume Villanueva? La conversa adquirí llavors intensitat. Ventura, que no era valencià, intervingué per advertir-nos que menysteníem el poder de la Inquisició.

Trenta anys després, el desembre de 2006, estava a ma casa del Raval quan uns amics vingueren a buscar-me per vore una conferència que un tal Jordi Bilbeny feia a Ontinyent. De sobte la discussió d'aquell estiu em retorna a la memòria. Segons Bilbeny, Cervantes es dia en realitat Miquel Sirvent i era de Xixona, vila que pertanyia a l'antiga Governació de Xàtiva. El Quixot el va escriure, vertaderament, en català, però la Inquisició forçà la traducció al castellà i amagà l'original. Això explicaria que Sirvent coneguerà també el Tirant lo Blanc, llibre que se salva de la foguera al capítol 6 del Quixot.
(...)
Porte ja mesos investigant sobre el tema. No m'és possible revelar-te ara els documents en que em base, ja que podrien ser destruïts (...) Si Sirvent era de Xixona i va llegir Joanot Martorell, escriptor vinculat a Gandia, ben probable era que alguns dels altres llibres que s'hi salvaren de la foguera foren també xativins. Va ser així com vaig arribar a Jordi de Montmajor.

Jordi de Montmajor va nàixer a Xàtiva el 1520 poc abans de l’esclat de la revolta agermanada. Pertanyia a una família de jueus conversos provinents de Montmajor, Berguedà, que vivien vora Sant Jordi a l'antiga juderia xativí. Son pare hagué de fugir després del fracàs de la revolta i visqueren amagats al Comtat per després s'instal·lar-se a Ontinyent. Tot pareix indicar que prompte el jove Jordi de Montmajor començà a destacar com a poeta i músic. Sembla que feu diferents composicions que s'han perdut. Però la seua obra més destacada fou Els set llibres de Diana, reinvenció de poesia clàssica, publicada a València el 1558 sota el mecenatge de Joan Castellà de Vilanova, senyor de Bicorb i Quesa, amic de la familia Montmajor, i que tenia casal a Xàtiva. Per això, que Sirvent salvara de la foguera el llibre de Montmajor, no sigué casualitat. La primera edició de la Diana fou segrestada per la Inquisició i no es conserva, i Montmajor detingut sota sospita de judaisme. Se salvà, però, gràcies al seu amic Joan Castellà que intercedí per ell. La Inquisició acceptà alliberar-lo a canvi que fera una versió castellana del llibre i una altra dels poemes de l'escriptor de Gandia, Ausiàs March. Montmajor acceptà, però no contents amb això, els inquisidors alteraren l'obra de Montmajor traslladant l'acció de Xàtiva a Lleó, tot i que es mantingueren les referències a Àngela de Borja i altres dames de la noblesa catalana. Els inquisidors, també modificaren el nom de Montmajor, traduint-lo al castellà amb el nom de Jorge de Montemayor. Per esborrar el seu origen xativí, també anglosaxosinaren el seu nom en algunes edicions com a George de Monte Mayor i li atribuïren un suposat origen portugués en la vila de Montemor o Velho. Curiosament, la viquipèdia portuguesa no té cap article de Montemayor. Sospite també que Joan Castellà de Vilanova li posà el seu nom a una montanya situada prop de Bicorb.

En qualsevol cas, Montmajor, és un dels escriptors xativins més important de tots els temps (...) Si jo no puc, difon tu aquesta informació.

Sempre teu, J. Papallona

Júlia Maria Montell i Sarrià

Júlia Montell va nàixer l'any 1916 a Xàtiva al Carrer Puig. Son pare, llaurador, va voler que estudiara i sort que va tenir que Júlia resultà ser una xiqueta molt curiosa i amb molta necessitat de saber. El cas és que hi havia algun tret en la seua forma de ser que ja apuntava que aquesta dona tenia totes les característiques d'una líder nata: sentit de la justícia, equitat i una necessitat de dialogar i d'intentar resoldre les coses pel mig del diàleg.

Coses de la vida, aquesta dona i les de la seua generació estaven predestinades a topar-se amb la Guerra Civil a la flor de la seua joventut. La majoria de les seues amigues optaren per tenir por i quedar-se a casa, Júlia s'implicà fins al cap i va vore l'oportunitat de portar a la pràctica les teories de l'avi Josep, que era anarquista de soca-rel i que ja s'havia clavat en més follons que pèls li quedaven al cap. A casa quan l'avi contava alguna batalla, la mare li deia: "deixe de clavar-li pardals al cap a la xiqueta, Pare" i ella deia tota enutjada: " però si té raó, jo haguera fet el mateix". I és que ho portava a la sang...

El dia que es va proclamar la República, tenia 15 anys i per descomptat, va acudir a la desfilada que es va fer pel poble. Ella no portava la banderola com la seua amiga Patro, però encapsalava la comitiva amb els ulls brillant de l'emoció. De veres ella pensava que havia arribat l'oportunitat de demostrar que una altra forma de vida i d'organització més justa era possible. I era tal el seu convenciment i ho vivia amb tanta naturalitat, que prompte feia mítings a qualsevol lloc, al Mercat, a la Plaça, a ca el metge, etc...De fet, va ser nomenada responsable de Propaganda del Sindicat, anarquista és clar, com l''avi. Als16 anys ja s'afilià a la FAI.

Quan esclatà la Guerra Civil, tenia 20 anys. Havia conegut a un xic al Sindicat, Pere, amb el que festejava des de feia uns mesos. Ell volia anar al front, i ella es moria d'enveja. Una nit Pere li va dir que se'n anava a València, que havia contactat amb José Pellicer i que eixe home li havia captivat fins a tal punt que s'enrolava en la seua milícia. Júlia no s'ho pensà dues vegades, agafà quatre trastos, escriví una carta als pares i se'n anà de Xàtiva per a formar part del grup "Nosotros", Columna de Ferro, format per Segarra, Cortés, Rodilla, Berga i ells dos, també Rafael Martí ("Pancho Villa"), Francisco Mares, Diego Navarro o Pedro Pellicer, germà de José.

Pere va morir en combat a les primeres de canvi al front a Terol. Lluny de desanimar-se Júlia assimilà les idees d'aquella columna, tan peculiar com a forma de vida, desempenyant un paper fonamental en les primeres experiències de comunisme llibertari a alguns poblets de Terol. També s'encarregava del diari "Línia de Foc" i publicava manifestos i comunicats, perquè pensava que calia explicar les seues accions en la reraguarda i justificar els seus movimients i decisions davant treballadors i camperols.

Però el fet més important és que aquesta socarrada, va coincidir amb Durruti i la seua columna Saragossa, als quals es va unir per anar a la defensa de Madrid, sent testimoni de com Durruti va morir al front combatent i no per un dispar accidental. Recordava després com van defensar els seus ideals fins al final i com es van mantindre ferms quan els van obligar a convertir-se en exércit regular.

Júlia va ser afusellada en acabar la guerra, any 42, en companyia d'alguns dels companys de la Columna de Ferro. Quan es va conéixer la notícia a Xàtiva molta gent se'n alegrà, però van ser molts més els que van plorar, d'amagat és clar.

La seua neboda lluita en l'actualitat per recuperar la memòria de sa tia mentre ella jau a alguna cuneta, ignorada, indiferent, però lliure...

* Dedicada a totes aquelles dones republicanes que van ser heroïnes anònimes a la Guerra Civil.

La famille Lagardère

Lagardère est un nom très commun en France. Nous anem a raconter l'histoire de la línia que arriba fins a Xative. Tout commence au XVIIIe siècle. Henri Lagardère, l'une des millors espases du royaume, provoque en duel le duc de Nevers. Lagardère perd, mais Nevers, encantat amb l’audaç chevalier, le prend à son service. Dans l'intervalle, Nevers et Inès es casen en secret. Caylus, pare de la jeune, avait d'autres projets pour Inès: il voulait cassar-la amb Gonzague. Mais Nevers et Inès ont tingut une filla, Aurore. Gonzague, assabentat de l’événement, décide de se desfer de Nevers et sa filla. Accompagné d’uns mercenaires, Gonzague tend un parany à Nevers et l'assassine arterament. Lagardère, accusé du crime, ha de fugir amb Aurore, confiée per Nevers avant de mourir. Vingt ans plus tard, Lagardère torna amb Aurore, pour venger Nevers. Inès s’ha casat amb l'assassin. Cette histoire a inspiré un feuilleton de cape i espasa, Le Bossu (Le Geperut), écrit par Paul Féval "pare", publié en 1858. Le roman a donné lloc à une continuació, Le Fils de Lagardère, de Paul Féval "fill". En 1997, on va rodar le film Le Bossu, réalisé par Philippe de Broca, amb Daniel Auteuil (a le rôle de Lagardère le "Bossu"), Vincent Perez (com a Nevers), Marie Gillain (Aurore de Nevers) et Fabrice Luchini (Gonzague).

Il semble que Henri Lagardère va finir ses dies à Aubiet, une commune française située al département du Gers, a la région Midi-Pyrénées. Un de ses fills, Lucien, est resté en Aubiet. L'altre, Norbert, marxà a l’Espagne. Peu de gens savent que, avant la guerre de Succession, vivait à Xative une grande colonie française. Amb le triomphe dels Bourbon, va encore augmenter le nombre de ses membres. De la branche française de la famille, vient Jean-Luc Lagardère (del seu vertader nom, Jean-Lucien Lagardère), né le 10 février 1928 à Aubiet. Jean-Luc fou cap d’un grand complex industriel et patron de la premsa française. Son pare, originaire du Gers, era un fonctionnaire des Finances. Jean-Luc fou fill unique et seguí des études d'ingénieur. Il commence sa carrière à Dassault aviation. Il est aussi le patron de Matra Simca qui guanyà le títol de Formule 1 en 1969, grâce à Jackie Stewart, després d’avoir réalise un triplet en les vint-i-quatre heures du Mans en 1972, 1973 et 1974, amb Graham Hill, Gérard Larrousse et surtout Henri Pescarolo. À partir des anys 1980, il construit l'immense groupe Lagardère. Il était un grand passionné de courses hippiques. Jean-Luc Lagardère est mort le 14 mars 2003 à Paris, com a conseqüència d'une opération chirurgicale. Son fill unique, Arnaud, a reprès la succession du groupe Lagardère.

À la branche espagnole de la famille, appartiennent plusieurs membres. Un Bertrand Lagardère, casat amb Marie-Claire Fournier (laquelle, évidemment, n'a aucune relation amb la model d'Antoine LeBlanc), a écrit le livre La journée qui était toujours septembre, évocation de la saga familiale (une curieuse coïncidence amb la pièce Il giorno che sempre è stato settembre, de Giacomo Castelli, selon Guido Mattei). Il y a, depuis les anys soixante, un Norbert Lagardère "pare" (Lagardera, en catalan) et un Norbert Lagardère "fill" qui ont consacré toute sa vie au commerce. Norbert Lagardère "fill" avait, au boulevard de la République Argentine de Xative, la petite boutique Cochecitos Jané (comme es veu, tous les Lagardère ont de la passion pour les automobiles). Il y a également un periodista Lagardera; il travaille au journal Levante-EMV et il vetlla per la coordination des pages culturelles. L'any prochaine, tous les Lagardère français et espagnols ont l'intention de se réunir à Xative. L’alcalde Russe a déclaré qu'il assistera à la célébration; «Xative avant que tout!», a proclamé. Je suis très dessolé parce que mon catalan est très horrible (Guido Mattei écrit beaucoup millor que jo), mais j'espère que vous apprécierez cette histoire de la famille Lagardera. Je suis particulièrement intéressé à l’opinion de monsieur le Capitaine Superflipo. M’agrada beaucoup sa biographie d'Antoine LeBlanc; la référence à Marie-Claire Fournier est très intéressant. Au revoir, mes amis!

Alain Citron

Marie-Claire Fournier (Valls, 1932- Xàtiva, 1999)

És el nom artístic d’Enriqueta Baldoví i Castellano, una famosa vedette de la dècada de 1950.

Filla única del matrimoni entre el conegut esportista xativí Joan Baldoví i Serneguet i la infermera suecana Apolonia Castellano i Estruch, a la que se li atribueix l’autoria del llibre Memòries d’una infermera suecana a l’Astrid Lindgren Hospital d’Estocolm (1905-1915).

Des de ben menuda, Enriqueta va destacar com ballarina i cantant, guanyant en ambdues facetes diversos concursos infantils de caràcter tant nacional com internacional. L’internament de son pare al Sanatorio Psiquiátrico Nuestra Señora del Pilar de Saragossa en 1945, fa que sa mare decidisca presentar a Enriqueta a les proves de l’Escola del Ballet de l’Opera de Paris on ingressarà i rebrà classes durant tres anys, fins que l’expulsaren degut a l’exuberant creixement del seu cos i la seua inadequació per al ballet clàssic. Als setze anys, Enriqueta tenia un voluptuós cos d’1’82m i 69 kg.

Enriqueta decideix abandonar el ballet, però no França, on l’ebullició artística fa que prove com model fotogràfica d’Antoine LeBlanc utilitzant ja el nom de Marie-Claire Fournier. Les provocatives fotos del seu majestuós cos nu li proporcionen una fama que, conjuntament amb la seua formació com cantant i ballarina, li obriran les portes com primera vedette dels principals cabarets de Paris: el Moulin Rouge, el Folies Bergère, el Lido, el Crazy Horse... Però Marie-Claire no era només cos, la lleugera i atrevida vestimenta que utilitzava, la seua sexualitat desinhibida i l’erotisme dels seus moviments la convertiran en la vedette més glamourosa de la década de 1950. També va fer representacions a altres llocs importants d’Europa com el Cabaret Voltaire de Zurich, a Barcelona va actuar a Els Quatre Gats, El Molino i El Cangrejo, a Madrid ho va fer al Teatro Maravillas, al Lope de Vega (on va ser detinguda en una actuació per desordre públic) i al Teatro Martín, va arribar, fins i tot, a actuar al mític Kit Kat Club de Berlín...

En l'àmbit de la vida privada de Marie-Claire, també arribaren a tindre ressò els romanços que va mantindre amb alguns multimilionaris solters d’edat avançada, fins que en 1958 es va casar amb el productor grec de formatge feta, Sartoris Papallona, trenta anys major que ella. Eixe mateix any Marie-Claire va crear la seua pròpia companyia. En agost de 1961, la companyia va fer una gira de quatre mesos pels Estats Units. Allí va actuar al Cotton Club de Nova York. Una de les nits va acudir l’escriptor William Faulkner, qui sembla es va enamorar perdudament d’ella, assistint, a partir d’este moment, a totes les funcions on eixia Mari-Claire.

En acabar la gira, el matrimoni Papallona-Baldoví, decideix prendre’s unes vacances junts al Balneari de Bellús (prop de Xàtiva, on Marie-Clair havia de resoldre assumptes pendents relacionats amb l’herència familiar). Estes vacances es vorien allargades per l’estat de bona esperança de Marie-Claire. Els últims mesos d’embaràs, el matrimoni Papallona-Baldoví combatia la calor de la zona fent passejos amb el seu descapotable, un Porsche 550 Spyder. En un d’eixos passejos, el 7 de juliol de 1962, van tindre que parar a Alfarrasí on Marie-Claire va donar a llum un preciós xiquet, que li ficarien de nom Dionisos. A les poques setmanes del naixement, Sartoris Papallona va sofrir una embòlia cerebral que el deixaria depenent la resta de la seua vida. Este fet farà que Marie-Claire decidisca no tornar mai més a pujar als escenaris i es recloga en la mansió que el matrimoni tenia a l'illa de Lesbos a Grècia, on es dedicarà en cos i ànima a cuidar al seu marit i a criar al seu fill.

La mort del seu marit en 1983 i la difícil situació econòmica que travessaven fan que Enriqueta, amb 51 anys, i els seu fill, de 21, es muden a viure a Xàtiva, on la famosa vedette mantindra un absolut anonimat fins que es va morir d’una parada cardíaca en 1999, a l’edat de 67 anys.

Tona (Gil i Carmona), p...,borratxa i fartona

La Tia Tona va nàixer a Sorió a l'any 1903. Son pare era pastor, molt humild i molt pobret. Sa mare va morir al part, i va deixar a Tona i huit germans, tots varons, així que en néixer la xiqueta, la gent va pensar que era un regal de Déu per a tots ells. Efectivament, en quan va crèixer i va tenir un mínim de raó, es va convertir en la criada de tots (cosa no estranya per a l'època, d'altra banda).

La noia es feia càrrec de la casa, de les tasques del camp i sovint dels animals. Son pare ja estava molt vellet i mentre va viure, encara que el dia a dia es feia dur, gaudia de respecte front als germans, d'això ja s'encarregava el pare.Tona, encara que a penes va anar a l'escola, tot siga dit, era una dona espavilada i no molt agraciada físicament. De xiqueta li va eixir la pigota i li va deixar unes marques a la cara que a cada clot podia acampar.

L'any que complia els 13 són pare va faltar. Comença a partir d'aleshores una vida de penúries, violacions per part dels germans i maltractes i vexacions de tot tipus. Producte d'una elles va nèixer Ramonet, a qui deixà a la Beneficència, segons deia ella, per donar-li un futur millor. Un dia de tardor se'n va anar de casa, sense donar explicacions i mai no tornà. Ningú l'anà a buscar. Començava una nova vida, va pensar.

Una beata de missa d'once, Pepica Reig la del Carrer Montcada, es va apiadar d'ella i la va acollír a sa casa, cosa que només va servir per què el seu marit, tot un senyor amb estudis i de professió respectada, se la beneficiara i la deixara prenyada un altra volta. Tornà a la Beneficència de nou... Aquesta vegada, farta del món i del gènere humà, acabà al bordell prop de la Plaça Enríquez. A la fí tenia una llar.

I així acabà els seus dies, de puta, però amb dignitat.

De Tona eren famoses les seues borratxeres. La més sonada va ser quan li va ensenyar les mamelles a l'Abad i a totes les beates que estaven aquell dia a la Seu...Va aparéixer ataviada amb una capa dient que era la Mare de Déu de la Llet, patrona de Sorió! Encara es recorda a Xàtiva els crits de les dones i la cara dels assistents que no donaven crèdit al que estava passant...D'aquesta gesta va créixer tant la seua popularitat a Xàtiva, que el populus va demanar el seu indult quan la van voler tancar a la pressó de la Plaça la Bassa per escàndol públic i per ofendre a l'autoritat eclesiàstica. A més d'uno va tombar: quan es tractava de beure, no tenia rival!

També va agafar molt de gust per menjar, i és que amb tantes privacions que havia tingut de xicoteta i com l'havia tractat la vida, era allò que de veres li donava plaer. Les seues dimensions van arribar a ser descomunals. Però en lloc de restar-li gràcia, això li afegía un toc especial. Des de ben lluny ja se la veia arribar amb els seus característics moviments de panxa, caderes i mamelles amb una sensualitat, que a més d'un va captivar.

Tot un personatge, Tona, puta, borratxa i fartona.

Antoine LeBlanc (Paris, 1922-1951)

D’Antoine LeBlanc se sol contar, com anècdota, que va nàixer en 1922 al museu del Louvre, on els seus pares treballaven de porters. De menut, ell també va arribar a ser porter, però del Racing Club de Paris. Els LeBlanc van ser una família de porters fins 1939, any què els pares es jubilaren i Antoine va abandonar el futbol amateur per dedicar-se laboralment a la seua passió: la fotografia. Va començar treballant d’assistent de Man Ray, fins que este va abandonar Paris un any després, fugint de l’ocupació nazi. La coincidència d’este fet amb la mort dels seus pares en un accident de ferrocarril, va portar al jove Antoine a establir-se com fotògraf professional. Prompte s’especialitzarà en el retrat, on mostrarà un domini i perfeccionisme tècnic excepcional. Va ser el retratista dels oficials de la wehrmacht a Paris i la seua fama el va acabar portant a treballar a Berlín, arribant a ser fotògraf personal d’Adolf Hitler, junt amb Heinrich Hoffmamn i Hugo Jaeger. Mentre estos últims s’encarregaven de fer-li les fotos vestit, Antoine LeBlanc s’encarregava de fotografiar el cos nu del Führer. Segons testimoni del propi Antoine, "a Hitler li agradava posar com model mentre practicava sexe dur amb generals del seu exèrcit i amb animals, especialment borrecs". Esta faceta de Hitler mai no s’ha pogut demostrar perquè els negatius de les fotos fetes per Antoine es quedaven en poder del Führer i, fins a dia de hui, no n'ha aparegut cap.

En acabar la guerra, Antoine LeBlanc va tornar a Paris, on no va ser ben rebut. Considerat col·laboracionista dels nazis per als vencedors i traïdor per als derrotats, va tindre moltes dificultats per poder sobreviure professionalment de la fotografia. Tampoc va quallar l'intent que va fer per ser contractat com porter del Racing Club de Paris. La mala situació professional el va fer caure en l’alcoholisme (principalment d’absenta), encara que també el va portar a arriscar i començar a experimentar la fotografia des d’una vessant artística, en compte de tècnica. En 1948, va descobrir a la jove model Mari-Claire Fournier, qui es convertirà en la musa de la seua obra. L’exuberant cos de esta model i la forta càrrega eròtico-sexual de les fotografies li reporten èxit professional i un cert reconeixement artístic que es vorà truncat, només un any després, per la ceguera total que li provocarà la seua addicció a l’absenta. La beguda va acabar la seua faena als pocs dies que Antoine complira els 29 anys. Al seu soterrament va acudir el seu mestre Man Ray, qui decidirà instal·lar-se de nou a França per aprofundir en l’obra experimental del seu deixeble, descobrint-la com pionera del moviment patafísic en fotografia.

Giacomo Castelli

Ahir per la vesprada ens va arribar un correu electrònic remés per Guido Mattei que deia:

"Amici, us envio un testo per il concorso de biografie fittizie.

Mille grazie!"

Ací teniu el text que ens adjuntava:

"Per molto tempo, he seguit il vostro blog e volevo mandare una collaborazione al concorso de biografie. Voglio narrare la vita de Jaume Castells, anche conosciuto come Giacomo Castelli. Els avis, Domènec Castells e Francesca Bosch abitavano al comune di Giativa, a la via del Bosch, cantone con San Vincenzo. Nel 1669, é nato il padre de Giacomo, Domènec Castells Bosch. Il bambino era discendente, per via materna, degli stessi Bosc del secolo XII, famiglia a cui pertanyia anche Arnau del Bosc —com già ha detto Escrivà de Cort—. Il jove Domènec sposó con Caterina Agustí e Bruns. Da questo matrimonio, é nato, nel 1689, il nostro eroe, Jaume Castells Agustí. Il ragazzo cresqué felicemente. Ma, nel primo settecento, la situazione de Giativa —e di tutto il regne d'Aragona— esdevingué molto complicata. Il re era morto i esclatà la Guerra di Successione. L'anno 1706, Domènec e la sua famigila viatjaren in Italia. Si stabliren a Carbone, un comune di pochi abitanti della provincia di Potenza, alla Basilicata.

Il toponimo Basilicata era apparso entorn al secolo X. La provenienza di tale nom è associata al terme grec Basilikos, nom con cui eren anomenati i governanti bizantini della regione. Basilikos in greco vuol dire “funzionario del re”. Altra ipotesi, menys accreditata, afferma che l'origine està unit a quello dell'imperatore Basilio II di Bisanzio. Molti anni fa, la Basilicata faceva parte della regione anomenata Lucania. Dopo essere colonizzata pels grecs, divenne una provincia dell'Impero Romano. Ma, con il declino di Roma, sono venuti i barbari, i bizantini e, già nel secolo XII, i normandi. Aggiunta posteriormente (nel secolo XV) al regne de Napoli, la regione experimentà la decadència generale del periodo dels ultimi Àustria. Dopo l'occupazione napoleonica (1806-1815), seguì il destino del regne de les Dues Sicílies, fino all'annessione di questo regne in Italia. Nel 1980, un terremoto ha colpito gravemente la regione.

Ciò nonostante, Domènec è stato afortunato alla Basilicata; il suo omonimo, Domenico Castelli, barone di San Giovanni Guarrazzano e di Buonafede, sposato con Anna Piccinni, dels baroni di Castelsaraceno, adoptaren il ragazzo Jaume Castells, de diciassette anni d'età. Immediatamente, Jaume Castells —d'ora in avanti, Giacomo Castelli— iniziò a studiare italiano nella città d’adozione. Nel 1707, si trasferì a Napoli, dove, encoratjat dal mestre Gennaro Cusano, iniziò els studi di giurisprudenza. Acabats els studi, è stato dedicat al'attività forense sota la direzione di Basilio Giannelli. Amant dels classici grecs e llatins, Giacomo passà molti anni della sua vita llegint-los. Nel 1755, fou eletto giudice della gran corte della Vicaria. Lo stesso anno, fou uno dels quindici elegits per entrare a far parte dell'Accademia Ercolanese. Il 27 de gener de 1759, fou innalzato al càrrec di consigliere reial, ma no en pogué gaudere molt, perquè di lì a pochi mesi vingué a mancare, morendo celibe il 15 de novembre dello stesso anno.

Nella sua carriera, Giacomo Castelli scrisse diverse opere: Il giorno che sempre è stato settembre (nostalgica evocazione dei suoi giorni in Giativa, durante l'adolescenza); Aggiunta al direttorio della pratica civile, e criminale di Lorenzo Cervellino, Napoli, 1721; Adjectiones novissimae ad Franciscum Carrabam de syndicatu officialium, Napoli, 1741; De Iapygia epistola ad Io: Bernardinum Tafurum; Acta Divae Restitutae virginis, et martyris cum philologicis enarrationibus, Napoli, 1742; Memoria biografiche di Gio: Bernardino Tafuri; Ragionamento delle origini della lingua napolitana, Napoli, 1754; De Nomine Campani Amphitheatri Berolais ad Philippum fratrem; De Capillamentis, et galericulis; De metaxa, et serico, et bombyce; Tractatus de origine consuetudinum neapolitanarum; Itinerario da Carbone a Napoli... Insomma, mi sembra che la vostra città ha dimenticato un dels seus figli più illustri. Nessuno può convincere al piccolo sindaco, perché se li dediqui una strada a Giacomo Castelli? Aspetto di collaborare nuovamente con il vostro blog —sto studiando il catalano, con sforzo—. Un'ultima domanda: la lotta del capitano con Calinca, finirà in una bolla di sapone?"

Guido Mattei

ELS BESSONS PAULÍ

Els bessons Paulí Santamargarida van nàixer el 21 de Febrer de 1951, dia internacional de la llengua materna. Rodolf i Ernest, fills de Concepció Santamargarida Canet natural de Xàtiva i de Günter Pauli, nadiu d'Hamburg (Alemanya), s'assemblaven des de molt tendra infància com dos gotes d'aigua. Durant tota eixa infància i l'inici de l'adolescència la discreció va marcar les seues vides, passant quasi desapercebuts entre els seus conciutadans a pesar lo extraordinari de la seua similitud. Amb catorze anys acabats de complir un fet marcaria les seues vides i esdevindria el motor d'arrancada per a alguns canvis transcendentals. Son pare Günter, treballador del consolat d'Alemanya a València, se'n va anar de casa un dijous 18 de març de 1965, vespra de Sant Josep, sense previ avís i sense que cap esdeveniment anterior fera sospitar de la seua partida. Mai va tornar i mai el van tornar a vore. Anys mes tard van saber que havia mort al seu Hamburg natal on va viure, molts anys, amb Madame Henrietta, propietària d'un teatre alternatiu al Barri Roig. Concepció es va vore obligada a treballar muntant palmitos clandestinament a casa, però la precarietat del moment també va forçar que els germans abandonaren la placidesa del seu primer any de batxillerat per a ajudar i intentar alleugerir la càrrega familiar. Rodolf va entrar a treballar de cambrer en el bar del mercat d'Abastos i Ernest de xic dels encàrrecs en una verduleria de la plaça del mercat. Les llargues jornades nocturnes en el bar van ser testimoni dels inicis en la incipient carrera professional de Rodolf. Els primerencs tripijocs amb caliquenyos en poc temps es van convertir en complexes operacions amb estupefaents i, l'inici de la seua activitat com a promotor, va vindre de la mà de l'orquestra Club Paraiso en la revetlla del sopar de gala dels cooperativistes. Mentrestant, Ernest, dedicava tot el temps lliure disponible a la seua gran passió; la guitarra. En pocs anys la seua destresa li va permetre, amb alguna ajuda del seu germà, acompanyar a alguns dels millors grups del Cap i Casal. Al 1984 Rodolf, ja resident en València, era un dels principals promotors de la faràndula i el desficaci a Espanya i, d'afegit, el major traficant de cocaïna de tota la província. Per la seua banda Ernest s'havia establit a Madrid on, com a músic d'estudi, havia aconseguit un gran prestigi entre els professionals del sector. En 10 anys tan sols es van vore un parell de vegades, concretament en les dos bodes de Rodolf que van desembocar en sonats fracassos. En 1989 amb 38 anys Ernest, després de molts anys de contacte amb els millors músics nord-americans que arribaven a Espanya, es va traslladar a viure a Nashville (Tennessee). En eixa època Rodolf era ja un autèntic mecenes de la televisió i un famós assessor financer entre l'establishment nacional, però mai va saber renunciar a la mala vida. El 7 de maig passat, amb 58 anys, Rodolf va morir d'una parada cardíaca durant la negociació d'un contracte televisiu. La seua situació econòmica als últims anys havia empitjorat moltíssim i, a pesar d'assessorar amb molt bons resultats a la pràctica totalitat dels seus clients, estava pràcticament en la ruïna. El dia del seu soterrar Ernest, consolidat als Estats Units, amb el seu propi estudi de gravació "Montgó-Meri", seguint actiu acompanyat regularment a figures consagrades con Neil Diamond, feliçment casat amb Emmylou i amb un fill, Vincent, de 16 anys, abraçava tendrament a Concepció, molt lúcida encara a pesar dels seus 83 anys. No va poder evitar deixar caure una llàgrima al sentir la cançó que el seu germà havia predisposat que sonara a l'eixida de l'església el dia del seu propi sepeli. Peret amb el "no estaba muerto que estaba de parranda" sonava a viva veu pels estridents altaveus de l'església del Carme.

Arnau del Bosc

Més d’un s’haurà preguntat, en passar pel carrer Bosc, paral·lel al carrer d’en Gai, qui seria el personatge que dóna nom a aquesta via. Arnau del Bosc nasqué a Lleida, el 1258, i morí en Adrianòpolis, el 1305. Pertanyia a un petit llinatge de la noblesa lleidatana que, en avançar la conquesta de les terres meridionals valencianes, marxà a Xàtiva i s’establí al barri del Mercat. Als vint-i-un anys, Arnau es véu involucrat a la mort del seu veí Bernat Gai. Fugí al Grau de València i embarcà en una nau que salpava cap a Itàlia. A Brindisi, féu amistat amb Roger de Flor. Ambdós s’acolliren a la protecció del capità d’una nau templera atracada al port de la ciutat. Els joves navegaren un temps, fins que Roger fou admès com a monjo templer. A partir de llavors, la fama de fra Roger s’escampà per tota la Mediterrània. Arnau el seguia sempre. Durant la darrera Croada, els dos participaren a l’evacuació de Sant Joan d'Acre (1291), on sembla que es van emparar d’una part dels béns del Temple. Havent arribat al gran mestre notícies del furt, Roger fou expulsat de l’orde. Els dos amics es refugiaren a Gènova, armaren una galera i marxaren a Nàpols. Allí oferiren llurs serveis a Robert I. En ser rebutjats, els oferiren a Frederic II de Sicília, que els acceptà. L’antic monjo i el seu guardaespatlles esdevingueren, doncs, mercenaris al servei del fill de Pere el Gran, que nomenà Roger vicealmirall (Arnau esdevingué el seu lloctinent). Frederic havia contractat també els serveis d’una companyia d'almogàvers catalans famosos des de temps de les conquestes d’Al-Mayûrqa i Balansiya. Després de la Pau de Caltabellotta de 1302 (que posà fi a les lluites entre catalans i francesos), els dos amics i els almogàvers quedaren sense feina. El 1303, però, l'emperador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg, demanà ajuda per a repel·lir els atacs turcs. Roger constituí la Companyia Catalana d'Orient (Magna Societas Catalanorum), nomenant Arnau un dels capitans. Demanà a l’emperador bizantí la mà de la seua neboda (Maria, filla del tsar de Bulgària), el títol de megaduc i paga cada quatre mesos. En ser-li acceptades les condicions, salparen cap a Constantinoble i es posaren al servei d'Andrònic, lluitant victoriosament contra els turcs. Feren famós el seu crit de guerra, «Desperta, ferro! Desperta!», proferit abans d'entrar en batalla. En 1304, obtingueren grans èxits, conquistant Filadèlfia, Magnèsia i Efes, i obligant els turcs a retirar-se a les muntanyes del Taure (Ramon Muntaner ho narra a la seua Crònica: els almogàvers feren front a 40.000 turcs, que fugiren després de perdre 18.000 homes). L'emperador agraí les victòries de Roger complint allò pactat. El nomenà cèsar i el casà amb Maria (Arnau del Bosc prengué per esposa Irene, filla il·legítima de l’emperador). El títol de megaduc passà a Berenguer d’Entença, acabat d’arribar a Bizanci amb ordres de Jaume II (Berenguer d'Entença i Montcada, futur capità dels almogàvers, era germà de Saurina, esposa de Roger de Lloria, fundadora del monestir xativí de Santa Clara). Les cessions d’Andrònic desfermaren, però, les intrigues palatines. Miquel, fill de l’emperador, convidà Roger a un banquet que s’havia de celebrar en Adrianòpolis (l'actual Edirne). En acabar el festí (el 4 d’abril del 1305), uns mercenaris alans assassinaren Roger i 130 capitans de la seua guàrdia, entre ells Arnau del Bosc. Miquel confiava que els almogàvers es rendirien. Els fets provocaren, però, l’ira dels catalans. Després d’una resistència heroica a Gal·lípoli (amb intervenció destacada de Ramon Muntaner, racional de la companyia), els catalans, comandats per Berenguer d'Entença, aconseguiren trencar el setge de grecs i alans, i devastaren a consciència, durant dos anys, totes les viles i ciutats de l’imperi. L’acció fou coneguda com la “venjança catalana”. La fama d’aquestes gestes arribà, gràcies a la Crònica de Ramon Muntaner, a terres valencianes. La figura de Roger de Flor fou model per a la novel·la Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. A Xàtiva, els jurats de la ciutat decidiren de dedicar-li un carrer a Arnau del Bosc.

2on Concurs de Biografies Fictícies d’El Penjoll

Recordeu este cartell?

Sí, és el que està inspirat en un disseny del Titi! Però compte perquè hi ha canvis: allò que l’any passat anomenàvem Premis, enguany ho anomenem Concurs. I si l’any passat parlàvem d’una primera edició, enguany estem parlant de la segona. On volem arribar amb tot este procés deductiu? Doncs a informar-vos que, des de hui mateix i fins el proper 18 d’octubre, ja podeu penjollar biografies fictícies per participar en el 2on Concurs de Biografies Fictícies d’El Penjoll... I compte que enguany hem doblat la quantia dels premis: si l’any passat donàvem no-res, enguany donem la res cogitans i la res extensa.

Per si no vos queda clar l’assumpte, ací teniu les bases que vos enredaran encara més: