dissabte, 5 de juny del 2010

Donovan

Donovan feu un bot quan del telèfon sortí un tro esfereïdor. El tornà a prendre i se l'apropà, cautelosament, a l'orella. Només se sentia el so intermitent de comunicar. Alguna cosa havia passat amb en Ron. Mirà per la finestra del despatx. El Tàmesi lluïa somort sota el mateix cel de plom de sempre. Si no fos per l'aire de normalitat que tenia tot plegat, en Donovan hagués jurat que havia acabat la seva conversa un tret d'arma de foc.

Tornà a marcar el número i seguien comunicant. Era estrany, però tampoc tant considerant que era Sud-Àfrica i tenint en compte, també, la personalitat d'en Ron. Encara no comprenia ben bé com s'havia enredat en negocis amb aquell tipus. Segurament la necessitat de donar sortida a aquell excedent de diners de la caixa B.

Tot i així aviat va comprendre que acabaria tenint remordiments i, el que és pitjor, més d'un maldecap amb aquell paio. En Ron sempre li assegurava que la seva era l'única fórmula per fer negocis en el continent africà, però ell no ho tenia gens clar.

Va marcar un número. A la cinquena trucada una veu femenina li contestà.

- Està parlant amb la casa Howards. Qui demana si us plau?

Era la vella criada de la Madeleine i la seva forma passada de moda de respondre al telèfon.

- Bridget, bon dia, sóc mister Donovan, hi és la senyoreta Madeleine?
- Ah! hola mister Donovan! -amb la Bridget no s'hi valien les presses – com es troba vostè? I la seva esposa? I les nenes?
- Bé, bé – la tallà en Donovan – hi és la senyoreta a casa?
- Si, perdoni, ara mateix l'aviso – feu una pausa – Si us plau, doni molts records a la seva senyora de la meva part.
- Moltes gràcies Bridget, ho faré, espero la senyoreta.

Va escoltar les passes de la minyona arrossegant els peus passadís enllà. Quants anys devia tenir? Ell n'hi feia com a mínim dos-cents, perquè la recordava de quan era petit i anava a jugar a casa de la Madeleine, ben igual que ara. La Bridget era perenne, no com ell que havia envellit ostensiblement els últims dos anys.

2 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Partènope, em dec haver perdut alguna cosa, perquè no entenc res de la trama del relat. No recorde si Ron era el personatge a qui li volaven el cap mentre una aborigen lii l'estava mamant. És així? Si és així, resulta que hi ha una trama futura que hauré d'anar lligant. Si no és així, no he entés la història. Estic perdut!

Clidice ha dit...

hahahaha mestre Alietes, doncs si, en Ron és el del cap volador. Tanmateix fent això em pregunto si té cap importància seguir-ne la trama. De fet també em pregunto si té cap importància seguir-lo i prou. Entro en període de reflexió :)