Més de la premsa*

Breves

La Cadena Ser denuncia que el nieto de la hermana de la madre del suegro de Zaplana tiene un bar.

La CEOE retira finalmente su propuesta de abaratar el despido en 45 minutos.

Seis de cada cuatro canarios piensan que el gobierno autónomo dedica pocos recursos a luchar contra la delincuencia.

Agenda

En conmemoración del día mundial del Sida, se realizará una actividad de difusión de la enfermedad a partir de las 11 horas en la plaza del Ayuntamiento.

La romería de San Pedro de Alcántara se realizará a pie, salvo las personas mayores con dificultad para andar y los decapitados, que serán trasladados en ambulancias de la Cruz Roja.

(*) Aquestes notícies han aparegut realment en premsa. Podeu veure el post del bloc Des de la Mediterrània.

De músiques i altres formes de poder

Fa uns dies estava parlant amb un company sobre la relació entre música i formes de poder. Aquest company té intenció d'estudiar a la seua tesi doctoral la relació (o més bé la manca de relació) entre determinada música i el gran públic: per què hi ha música que no arriba al gran públic? La pregunta serveix també per la literatura o altres manifestacions artístiques.

El tema estaria relacionat amb les minories, les formes de poder (no sols polític), etc. De quin signe són les minories? Acàs les minories alienes als grups dominants no són una font d'influència? (a aquesta darrera pregunta Moscovici va donar resposta fa anys, però encara hi ha fils per tocar). Quina influència projecten les minories sobre la resta del camps i estrats socials? El poder sols es concentra en determinats llocs?

Vos deixe les preguntes i vos deixe "Metàstasi", una peça d'Iannis Xenakis que va suposar un revulsiu quan va aparèixer fa cinquant-sis anys.

Sobre la relació entre música i poder vos recomane un text de Zerzan titulat "Tonalitat i totalitat", publicat per Numa dintre de "Futuro Primitivo" del mateix autor. També John Cage té coses interessants

Escriptors de l'aire

Hem d'oblidar-nos de la literatura hitita?

Estava a casa envoltat de munts de runa, algeps, pols que desafiava la llei de la gravetat, discs de vinil, els dvd penjats de fils per als ocellots malvats, llibres vells i harmònics, alguns no havien estat llegits... que dormien somnis inimaginables per mi, cables de perifèrics immadurs, penjada la línia telefònica. I vaig pensar en l'esforç titànic per popularitzar la bellesa cuneïforme dels primers escrits hitites.
Sí amic, em vingueres a la memòria, passejares per les avingudes del desig d'una nova aurora.

Ah les lletres i la seua prístina seducció!

Conhortat per la literatura, les Tesis de Ianus se m'obriren gràcils, com finestres al cap d'un dia emboirat; al Penjoll ningú se n'havia adonat d'aquesta vuitena veu: ells mateixos, abillats d'el•lipsis, profunds, arrelats en la recerca d'una llum cordial i compartida, la generositat sense guanys, l'amor a la paraula per la paraula. Escrivien per divertiment però assenyats, pintaven colors per respirar altrament, una alternativa de suar l'existència, de manifestar-la oberta, de franc.

La no professionalització de l'escriptura, però escriptura autèntica, sense marges comercials, ni martingales d'estil, pocs donats a la connivència i jutges implacables dels propis escrits: vaja, una mena de ciselladors fantàstics i tendres sorneguers que ofrenaven i desconstruïen informacions per moblar-se les cambres interiors, per renovar-se i créixer.

Havia acabat d'escriure aquestes cortines d'aigua, paraules que arruixaven els carrers de la solitud que em transita i vaig assabentar-me d'uns gemecs. L'acció reflexa fou la mà a la butxaca, com un llamp... Cercar mocadorets per apaivagar la tristesa d'un home compungit de tants cabassos de pena. Aquest col·laborador d'un rotatiu digital explicava, amb la mà al cor, de la injustícia d'una societat que aparca Premis literaris, que els endarrereix quasi fins a les calendes gregues i tot això en un moment històric on sembla que la cultura i creació literària va com va.
No hem de perdre l'esperança i, sí, creure en el treball ben fet!

Mentre els mocadors absorvien tota aquesta mística fluida, no vaig poder evitar una subreptícia tendresa, una profunda càrrega de solidaritat.
PERÒ...
Hi havia un però. I aquest però -que, per altra banda s'engrandia extraviat pels extrems dels meus dits- fou el que féu que et recordara, oh gran mestre cuit d'amor per llengües antiquíssimes i vives.

Jo pensava que tu no estaries d'acord amb desenvolupar un sistema de creació literària fonamentat en la "subvencionitis"de l'establishment cojuntural, ço és, l'etern dilema de parar la mà fins després editar llibres siguen o no de paper. No és que tota la Realitat funcionès així, però hi palpitaven aproximacions al nostre petit país.
Jo imaginava paladins adreçats als vents tot brandint-los paraules; veia meravelloses bruixes que engronsaven perfums sobre els seus cabells, enamorats i enfollits per la llengua amb què s'estimava la Terra. Aquells amors havien espaordit vells prejudicis, fanatismes ortodoxes, les caceres de bruixes.

Esdevindria interessant per a una societat instal•lada perennement en crisi -amb la norma que sempre la paguen els mateixos- treure a la llum els escrits hitites?

Se'ls llegiria alguna ànima pletòrica?

Ens calen mecenatges reinventats o valors fins ara desconeguts en les editorials de la terra, també en la societat que ens veu caminar?

L'ART VERTADER en qualsevol de les seues modalitats no pot dependre mai dels diners, ni dels polítics de torn, ni de les empreses que gestionen la creació.

Necessitem gestors per fer veure palaus de cristall? Tan sols calen ulls i mirades netes.

Potser és l'hora de replegar-nos i reflexionar, adobar la ment i preparar aquesta profunditat fructífera en un paradigma nou, és clar.

Jo, mentrestant, m'havia posat en l'oculta tristesa d'aquells esperits que, batec a batec, generen ambients i pensen en la impossiblitat de donar a llum els seus àmbits vitals: escriptors de l'aire.

Us estime escriptors i escriptores passats, els qui presents ens regaleu petits cels o inferns, us estime a tots, també els qui sou per venir!

Estime les vostres veus, les ocultes, les llegides o escoltades... Aquelles que no heu imaginat però intuïsc que són, les escrites en paper o pantalles digitals, les gravades en l'aire.
Balle amb tots vosaltres.
Balla la meua ment per tot l'amor dels vostres cavalls desbocats.

Com si no podríem conéixer els secrets ocults, els tresors dels caçadors de les nostres vetustes i llengües actuals ?

A través de les flors, les grues, les nits, els estius, el dolor i la fam... A través dels rebuts no pagats i l'atur, del treball i la pau de l'amor, a través d'aquests vols dibuixats en la incertesa dels mots, quotidians i propers de pols fort i la pols dels lents dies on s'enlairarà la Primavera, a poc a poc, llaurarem el cel d'una nova Aurora.

No tingué un somni; ho vaig deixar escrit a Les Tesis de Ianus: tant de bo s'engrandisquen els seguidors de la vuitena veu.

Agrair la fotografia a Idlphoto.

El puritanisme islàmic

Acabava de llegir en El Penjoll l’entrada de Davit del carré Blanc Està per fer l’alliberament sexual? i em vaig posar a fullejar el diari. Em va cridar l’atenció aquest titular: «Hamàs, contra les colònies d’estiu». Els campaments d’estiu són, a l’assetjada Franja de Gaza, una necessitat per a milers d’adolescents que no tenen altra possibilitat de gaudir de la platja en una societat cada vegada més rigorista. Les colònies de platja de l’agència de Nacions Unides per als refugiats són tot un esdeveniment. Més de 250.000 xics i xiques s’han apuntat enguany. Però els grups islàmics no veuen amb bons ulls aquesta experiència. Culpen l’ONU d’importar costums occidentals. Preocupats per la mala influència, alguns imans han fet campanya a favor dels campaments de Hamàs —o fins i tot de la Yihad Islàmica—, amb poc d’èxit; la gent de l’ONU regala als xics roba esportiva que poden utilitzar la resta de l’any.

S’han produït, per tant, atacs dels grups radicals contra les colònies. Escamots d’homes armats han cremat dos campaments de l’ONU en un mes. Els extremistes deuen pensar que en aquests indrets de corrupció els xics i les xiques estan junts i es nodreixen d’allò que troben en Internet. Res més lluny de la veritat! En aquests campaments, la separació entre nens i nenes és total. Les monitores acompanyen les xiques des de sa casa fins a la colònia (no dormen en ella). Els pares assisteixen abans de l’estiu a unes sessions en què treballadors de l’ONU calmen llurs temors sobre possibles violacions del pudor. Res de biquinis, ni banyadors, ni d’activitats mixtes.

I què diuen de tot açò les adolescents? Al campament Sheik Agliin, situat a la platja de la ciutat de Gaza, protegit per una tanca espessa que impedeix les mirades dels transeünts, més de cent xiques d’entre 11 i 16 anys fan fila per a recollir les sabatilles de lona, la samarreta i la gorra que els regalen. Protegides per guardes de seguretat juguen, fan aeròbic i natació (vestides, clar), dibuixen i aprenen debka, la dansa tradicional palestina. Aquesta activitat no convenç, posem per cas, Islam, una riallera jove de 16 anys amb vaquers ajustats i mocador florejat al cap, que prefereix els balls de Shakira. «La cap del campament no ens deixa ballar ritmes occidentals ni entrar a Facebook», es queixa entre les rialletes i la cridòria de les seues amigues. Les colònies duren dues setmanes. Les xiques no volen ni pensar en el dia que s’acaben. «Quin avorriment!» Mataran el temps a casa ajudant les mares i ballant soles a les seues habitacions —Shakira, clar.

El reportatge feia pensar. Sembla que el puritanisme no és patrimoni exclusiu dels cristians. Les històries sentides (la magnificència del soldà d’Istanbul i del seu harem al palau Topkapi, la poligàmia de les corts orientals, les mítiques escenes somniades, els palaus de les mil i una nits, les hurís) ens han fet creure que els musulmans estan totalment desinhibits en matèria sexual. La realitat desmenteix, però, aquesta creença. És possible que les relacions sexuals domèstiques siguen més satisfactòries entre musulmans que entre seguidors d’algunes sectes cristianes. I és cert que el paradís promès per Al·là és un jardí de delícies materials i carnals (sobretot per als mascles). Però continua latent, a l’islam, la noció de pecat original, d’orígens mesopotàmics. Només els fidels que renuncien al goig terrenal van al paradís (és més: les dones que no hi renuncien són equiparades a la Lilith llegendària, una puta). Per tant, la moral pública és molt severa als països islàmics. I la pornografia està totalment proscrita. Èpoques d’una sexualitat humana més lliure, d’abandó als instints i als ritus dionisíacs, cal cercar-les a l’antiga Grècia o a Roma, on se celebraven els simposis, les processons de mènades i les festivitats orgiàstiques.

Saxofonín

Saxofonín és oriünd de la Canal de Navarrés. El seu malnom és producte de l’enveja que li tenen els col·legues del món musical i l’espectacle. En realitat, es diu Juan Antonio Ramírez. De jovenet, va fer estudis musicals —de saxofon, clar. Encara va pillar l’època en què s’havia de triar entre la mili o el servei substitutori. Saxofonín elegí la segona opció i tingué molta xamba: l’enviaren al Palau de la Música, que dirigeix l’ínclita Mairen Beneyto. Respecte dels coneixements musicals d’aquesta dama —que fa servir el look d’una Barbie, amb el monyo ben tenyit, ben cardat i ben estovat—, es conta una anècdota ben curiosa. En ser nomenada directora del Palau —d’això ja fa alguns anys—, tancà la boutique que tenia a València i s’endugué una dependenta seua al nou destí, col·locant-la com a secretària personal. Un dia que la senyora Beneyto estava parlant amb un músic, la flamant secretària tragué el nas per la porta del despatx i féu: Mairen, un tal Lorin al teléfono. La senyora Beneyto posà cara d’estranyesa. ¿Quién será?, va murmurar. Doncs sí, ho heu endevinat; era el director d’orquestra Lorin Maazel.

Saxofonín veié el cel obert. Aquella dona no tenia ni punyetera idea de música. Aconseguí d’enllepolir la directora del Palau i, quan el xic acabà de fer el servei substitutori, va rebre l’oferta de continuar treballant-hi en canvi d’un sou. Ja us podeu imaginar que Juan Antonio treballava en un lloc privilegiat. Pel Palau passen personatges famosos i músics excel·lents. Però el nostre protagonista no féu servir el trampolí per a millorar la seua tècnica instrumental —amb el saxofon, no us aneu a pensar—, sinó per a muntar-se una empresa de management que es dedica a oferir els seus serveis a tots els ajuntaments governats pel PP. Com és lògic, no trigà massa a conèixer l’alcalde de Xàtiva i la seua regidora d’assumptes musicals, Maria Emília Soro. Des de llavors, Saxofonín s’ha trobat una bicoca a la nostra ciutat. Organitza tots els anys les Nits al Castell. Però no les organitza de franc. Cobra pels seus serveis. I segons sembla, enguany s’embutxacarà la bonica xifra de vint o vint-i-quatre mil euros per contractar quatre espectacles (s’ignora si també haurà cobrat alguna comissió dels artistes, però cal suposar que sí).

Es tracta d’una xifra estrambòtica en un panorama de crisi. Cal recordar que l’Ajuntament té funcionaris —d’aquells que han vist retallats els seus salaris— que podrien haver acordat les contractacions sense necessitat d’acudir a Saxofonín. (També hauria pogut fer les trucades la regidora Maria Emília.) Així, l’equip de govern municipal hauria estalviat uns diners. Quina és la programació d’enguany? Vegeu-la ací i jutgeu. En tot cas, jo diria que serà difícil superar la versió d’El sopar dels idiotes que van representar, fa uns anys, els actors i actrius de la falla República Argentina. I açò em porta a altra qüestió; els portaveus de l'oposició han criticat l’escàs pes del valencià a la programació de Nits al Castell. Saxofonín ha contestat les crítiques fent un llistat d’actuacions en valencià: en 1998, recital d’Ignacio Giner i Elena de la Merced (valenciana d’adopció, nascuda en Austràlia); en 1999, actuació de l’Orquestra de València; en 2001, la Companyia Nacional de Dansa, dirigida per Nacho Duato (valencià també); en 2005, actuació de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana, sota la batuta de Manuel Galduf...

Saxofonín ha oblidat, però, un esdeveniment apoteòsic. En una de les edicions, va contractar el grandíssim intèrpret de jazz Pedro Iturralde. Això sí, perquè hi hagués presència valenciana, Saxofonín es va incloure a l’espectacle, tocant a duo amb el magnífic saxofonista navarrès. Ho sé perquè sóc un devot d’Iturralde i havia comprat un tiquet per a presenciar la seua actuació en Nits al Castell. La meua sorpresa fou majúscula quan vaig descobrir que el músic veterà no duia la seua secció rítmica habitual; anàvem a escoltar una successió de duos interpretats per Pedro i Saxofonín. Què fer? Cridar? Pegar puntades de peu? Demanar que em tornaren els diners? Avui, una sortida airosa hagués estat anar proveït d’una vuvuzela i fer un trio. En fi, què voleu que us diga, amics penjollaires? Aquest Juan Antonio Ramírez Saxofonín és un veritable crack! Que li ho pregunten, si no, a Mairen Beneyto.

Seient reservat

Una vegada, José Saramago va fer aquesta afirmació: «Déu és el silenci de l’univers; l’ésser humà, el crit que dóna sentit a aqueix silenci.» La lectura de la seua novel·la L’Evangeli segons Jesucrist (O Evangelho segundo Jesus Cristo, títol original en portuguès), anà precedida d’una anècdota curiosa. Vaig tots els diumenges pel matí a casa dels meus progenitors. Ma mare em fica al corrent de les novetats eclesials. Ni ella ni mon pare són persones especialment religioses, però l’anada dels dissabtes a la Seu —darrerament a Sant Francesc— els obliga a sortir de casa i els serveix de distracció. Sovint, la mare mostra la seua contrarietat amb les afirmacions del senyor abat. «Ahir estava enfadat; ens va mormolar perquè sempre som els mateixos a la missa. Veges tu! Mormola precisament els qui anem. Tu creus?», fa ma mare, amb una barreja de murrieria i santa indignació. «En no anar, llestos!», retruca mon pare. Bé, la bona qüestió és que ella m’arreplega de vegades els fulls parroquials i em diu: «Mira quines coses escriu l’abat aquesta setmana, sobre l’avortament, sobre l’educació per a la ciutadania, sobre el laïcisme de Zapatero...» Un diumenge, però, ma mare em féu la següent pregunta: «Hi ha un escriptor portuguès que haja guanyat el Premi Nobel?» Jo vaig dir immediatament: «José Saramago». La meua dona i jo escoltàvem amb interès creixent. «Sí, sí, aqueix és el nom que va pronunciar l’abat», intervingué mon pare. «Ahir va dir, al sermó, que un bon cristià no hauria de llegir cert llibre d’aquest escriptor», aclarí ma mare. «Deu ser L’Evangeli segons Jesucrist», conclogué la meua dona. «Sí, sí», exclamà mon pare. Jo no havia prestat massa atenció a aquesta obra, malgrat l’escàndol que havia aixecat entre els catòlics portuguesos. Aquella mateixa setmana, però, vaig anar a una llibreria i em vaig comprar la novel·la. Tot açò em vingué ahir a la memòria, en saber que havia mort José de Sousa “Saramago”, l’escriptor, periodista i dramaturg autor del llibre repudiat per l'arxiprest i d’altre grapat de bones novel·les. En ser-li atorgat a Saramago el Nobel de Literatura, en 1998, l’Acadèmia Sueca destacà la seua capacitat per a «fer comprensible una realitat escorredissa, utilitzant paràboles recolzades en la imaginació, la compassió i la ironia». Els portaveus vaticans, pel contrari, han destacat el caràcter descregut d’aquest vell comunista portuguès. Avui no he pogut fer la visita setmanal als meus pares. Però diumenge vinent li preguntaré a la mare si l’abat xativí ha demanat les pregàries dels fidels, perquè Déu tinga misericòrdia de Saramago, i li perdone els pecats i les blasfèmies. És una simple curiositat. En realitat, a mi me la bufen l'abat, el cel i el purgatori; el Parnàs de les Lletres és, al capdavall, l'únic lloc on s'ha de reservar seient d’honor per a Saramago. I crec que ja li'l tenen reservat.

Boticaixa, la caixa de les botifarres

Boticaixa, la caixa de les botifarres, s'ha deixat menjar per Caja Madrid, a vore si rebenten. Ahir, el castellà José Luis Olivas, que tenia un sou vitalici com a ex president de la Generalitat (vergonya, cavallers, vergonya!) i que dubte s'haja rebaixat, eixia tot content de la seu de Boticaixa. Rodrigo Rato, un dels principals responsables de la crisi mundial com a ex governador del Banc Mundial també estarà content. La veritat siga dita, José Luis Olivas, està tan redonet i grosset que sembla una botifarra ben farcida. I així era com també s'anomenava als botiflers: botifarres. Botifler vol dir traidor a la terra. I Bancaixa fa temps que ho era. A tot arreu proliferaven ja els cartells de "Bancaja" i les exposicions aspanyolistes com la de Sorolla. Per això podríem anomenar-la, en to humorístic, Boticaixa, la caixa de les botifarres. El que faça falta, en tal d'ofrenar noves glòries a Aspanya i fotre els catalans (la primera caixa d'Aspanya, "por delante de la Caixa, eh!"). I tot amb la connivència de Zp i Alarte (una altra botifarra farcida). Diuen que la patronal valenciana estava en contra. Però massa tard els ha entrat el seny. Empresaris valencians, volieu caldo? doncs mengeu botifarra!!!

Passió per l’art

Després d’estar absent molts dies (els trasllats, la feina i la gossera en són culpables principals), m’he decidit a penjar aquest post. Ja tenia notícies d’Alietes, Refalete i el de les Maraquetes, tres micos que es fan anomenar Mateta de Fenoll. De fet, el nou grup musical necessitava cantants i ballarines —«Qui no en necessita?», dirà més d’un—, per a fer els cors i les danses. Atenció, aquests pinxos volien nenes inexpertes. «Es valorarà la inexperiència. Interessades presentar-se al càstig que tindrà lloc el proper 23 d’abril a les 23h, a Manuel. Abstenir-se professionals, homes, drags queens, dracs Mondúver i altres sauris», anunciava qui, sens dubte, deu formar part del “trio”. I tot aquell desplegament (dansaires, cors, maraques —jo vaig estar temptat d’aconsellar-los també una kalimba o malimba—), quin objecte tenia? Cap! Anaven a interpretar jump blues, mambo o son montuno, aquestes mones? No! Acabaren recitant poesia!

En definitiva, la postdata de Davit del carré Blanc («Espere qualsevol comentari dels artistes que complemente aquest text») m’ha animat a sortir del mutisme. La veritable obra d’art no necessita paraules que l’expliquen. Tampoc no necessita etiquetes. Faulk song? Música indie? No home, no! Una excusa per a lligar! Els espectadors notarien, però, que els de Mateta de Fenoll Faulk Band actuaren sense coristes ni ballarines. Què havia passat? Potser, amb aquest vídeo, entendreu millor les coses; totes les aspirants havien fugit espaordides.

I clar, en fallar les xiques, què feren els “artistes”? Dedicar-se a la lírica, als records d’infantesa, a rememorar les nanes de la iaia... Com William Faulkner, quan evocava els porxos del seu Mississippí natal, els balancins, les plantacions de cotó... Res de nou! Són multitud els artistes que pateixen de malenconia, quan es queden sense xiques. Haurien d’aprendre d’altres artistes. Hi ha un conegut poeta xativí que alça passions entre les dones de tota edat i condició. Quan acaba els recitals, s’ha d’amagar darrere del pianista. El fotògraf captà dues fans seues.

Herències ancestrals

En conèixer els incidents xenòfobs esdevinguts a Salt, m’ha vingut a la memòria el capítol de Redes, programa de TVE2 que presenta Eduard Punset, emès dijous passat. Es titulava Aprender a cocinar nos hizo humanos. Punset entrevistava, en aquesta ocasió, l’antropòleg i professor de Harvard, Richard Wrangham. Segons aquest especialista, els humans no estem adaptats per a menjar aliments crus. Si només menjàrem carn crua, les dones deixarien d’ovular i els homes de fabricar esperma —no podríem, doncs, reproduir-nos—. Aprendre a cuinar els aliments fou, per tant, la fita evolutiva cabdal des del punt de vista humà. El salt qualitatiu es produí fa 1.900.000 anys, amb l’Homo erectus —erectus perquè els seus exemplars, mascles i femelles, caminaven dempeus, no us aneu a pensar—. Aquest homínid inventà el foc i començà a cuinar els aliments, bé que un avantpassat seu, l’Homo habilis, ja menjava, 600.000 anys abans, carn processada; la reblania a martellades.

Com a conseqüència de tot açò, els nostres avantpassats experimentaren fa aproximadament dos milions d’anys els canvis que ens separaren dels nostres parents més pròxims, els ximpanzés: tenim les dents i els budells més petits que ells, i el cervell, més gran. La culminació del procés s’esdevingué amb els individus de la nostra espècie —Homo sapiens—, que cuinaven la carn i després l’esmicolaven o la martellejaven, perquè estigués més tendra. Segons Wrangham, l’origen de l’estat i la divisió sexual del treball rauen en un fet aparentment irrellevant: la dona és ama de la cuina. Per a recolzar la seua teoria, l’antropòleg addueix dades fàcilment comprovables: una dona d’Homo sapiens podia deixar l’aliment cuinat enmig del campament sense que ningú no li’l toqués (en altres espècies animals, se l’hagués cruspit l’individu més fort).

La femella d’Homo sapiens, en canvi de ser l’ama del menjar cuinat, hagué d’acceptar que el mascle s’encarregués de defendre-la. Les dones cercaven, per tant, mascles forts (això continua passant ara; als instituts, per exemple, és freqüent que les xiques posen els ulls en els adolescents més fatxendes). Amb l’invent de la cuina, els mascles podien sortir tranquils del campament; sabien que trobarien menjar cuinat quan tornaren. El professor de Harvard també veu en la cuina l’origen de l’estat. Quan els caçadors recol·lectors, mascles i femelles, decidiren d’organitzar un mode de vida gregari, algú havia de vigilar dones i queviures de tots, és a dir, els aliments cuinats. Sorgiren, per tant, les primeres coalicions masculines, els primers poders estatals. La dedicació femenina a la cuina permetia que els mascles sortiren de la llar i establiren aliances polítiques amb altres mascles del seu grup o de grups veïns.

La violència seria un subproducte de la intel·ligència de l’Homo sapiens. Richard Wrangham recorda que només existeixen dues espècies animals, homes i ximpanzés, els mascles de les quals organitzen expedicions per a matar deliberadament membres d’altres grups. Sona terrible, però els ximpanzés planifiquen els raids amb intel·ligència: ataquen quan estan en situació d’avantatge i no deixen ferits. La violència forma part de la seua psicologia: senten excitació quan perceben que l’altre és enemic i que el desequilibri de poder juga a favor propi. En tals circumstàncies, eliminaran l’enemic sense pietat. Punset i Wrangham acaben fent unes reflexions interessants. Els mascles humans solem ser força tolerants amb altres mascles a condició que pertanguen al nostre grup; altrament, podem arribar a ser molt cruels amb ells. El futur pacífic de la nostra espècie passa, doncs, per la progressiva feminització del comportament masculí. Dit en altres paraules: els barons hauríem d’entrar més a la cuina i caldria permetre l’existència de coalicions femenines que s’encarregaren dels afers col·lectius.

Allà on les grues nien: més clar que l'aigua

Ahir dissabte va haver la presentació del llibre d'Elies Barberà (i Bolinches) Allà on les grues nien al local de caMot.

Va estar interessant perquè entre els dos presentadors van deixar claret el que hi ha darrere dels poemes del llibre. Més o menys seria açò:

- als polígons viu gent que mentre va a la fàbrica parla amb els ginecòlegs que estan morts

- Carolina Herrera no és arqueòloga, però té afició a viatjar al Congo

- el carrer Bruns no està a Barcelona (o sí?)

- a Bèlgida van estar a no res de fer un PAI, però s'ho van pensar perquè uns xiquets del poble van amenaçar d'assaltar els camions de les obres

Segur que em deixe moltes coses. Si algú o alguna s'enrecorda de més que seguisca el llistat.

Ací vos deixe una foto de David Muñoz explicant el contíngut de la solapa del llibre:

(BROMES A BANDA: el llibre és genial i els temes que evoca o convida a pensar són tots interessants i necessaris; d'altra banda, espere que Elies Barberà no acostume a llegir El Penjoll, no siga que...)

Dir veritat o dir mentida?

Quan Alietes afirma —a Va de poetes! Patir entre perfums i laca— que la vida no és dura per als occidentals, diu veritat o diu mentida? Depèn... Al món occidental també hi ha bosses de crua misèria i gent que ho passa realment mal. Ara bé, la idea principal que vol transmetre el nostre amic queda meridianament clara: no és massa creïble que una nena bé es lamente per la ferocitat de la vida davant d’un auditori format per burgesos circumspectes i senyores cobertes amb estoles de guineu. Pot ser... No hauríem d’oblidar, però, que junt al patiment físic o les mancances materials hi ha també els patiments psíquics i morals. Les afliccions mentals, que empal·lideixen al costat dels drames del tercer món, també causen dolor. Poden abocar a l’alcoholisme, al suïcidi, a una producció poètica maleïda... Autors que patien aquesta classe de malalties han proporcionat pàgines ben brillants a la poesia occidental. Podríem nomenar, per exemple, el cas de Charles Baudelaire, autor de Les Fleurs du mal. Hi ha una obra seua menys coneguda, Petits poèmes en prose o Le Spleen de Paris, en què expressa molt bé el tedi del burgés bohemi davant els seus patiments existencials —Aquil·les l'esmenta, en un comentari a l'entrada anterior—.

Alietes planteja, al seu text, unes qüestions més velles que la pana. Com ha de ser la poesia, compromesa o pura? Té dret d’escriure elegies o laments aquell que té el ronyó ben cobert? Hem de distingir o no les veus de l’autor i el jo líric? No són preguntes fútils. Depenent de com siguen contestades, ens podem carregar tota la producció poètica universal, començant pels versos d’Ausiàs March. El senyor de Beniarjó, que tenia els ronyons ben coberts, es lamenta —als Cants d’amor del cicle Lliri entre cards— del seu turment perquè la dama el desdenya. Davant la resposta negativa de dona Teresa, March esdevé violent i fins i tot se sent culpable perquè ella s'ha decantat per l’home pec, l'home comú. Aquesta actitud de la dama el mena a l’obsessió per la mort, que esdevé tema constant en aquest cicle. I Miguel Hernández? —per posar un exemple de poeta castellà—. Se sol creure que era un humil pastoret autodidacta, però això no és del tot cert. Fou fill d’un ramader acomodat, féu estudis de batxillerat —en un col·legi jesuïta— i la carrera de dret, i tingué unes primeres amistats perilloses —flirtejà amb les idees feixistes— abans d’esdevenir un poeta social simpatitzant del comunisme.

En vista del seu estatus social, Ausiàs March escrivia veritat o mentida? ¿Eren els seus patiments inventats, irreals, per més que s’esforcés a expressar-los de forma convincent? Era immoral la seua poesia? És immoral la poesia que va escriure Miguel Hernández abans de ser empresonat? Jo no m’esforçaria a contestar aquestes preguntes retòriques. Als artefactes literaris, pura ficció —per més que, de vegades, s’assemblen a la realitat—, només se’ls demana versemblança. D’un poema, només n’hauria d’interessar la veu del locutor. Jo proposaria, com a norma general, ignorar l’autoria d’uns versos fins després d’haver-los llegit. Mentrestant, ens podríem entretenir amb allò que la Pragmàtica anomena autor model. I no permetria —amb una sola excepció: Alietes— que un autor recités els seus propis versos. Per tal d’evitar traumes com l’experimentat pel nostre amic escoltant la nena pija...

Els premis

Fa dies, un conegut col·laborador intermitent del blog la va mamprendre, durant un temps, amb els premis: «Que si costen diners al contribuent», «Que si es donen als amics», «Que només es premien obres mediocres»... Part de raó té. Com diria un personatge de ficció d’Aquil·les, hi ha més premis que gorretes de bellota. Es convoquen premis literaris, cinematogràfics, de pintura, musicals, científics... Durant el règim franquista, sembla que s’arribaren a donar fins i tot premis de natalitat. L’alumne aprofitat és premiat pel mestre. El fill i la filla que fan bondat són premiats per la mare. Déu Nostre Senyor premia amb el cel etern aquells que són justos. Premia l’Associació d’Amics de la Costera. Premia El Penjoll. Premien els ajuntaments. Premia la loteria. Premia la Dipu. Hi ha premis de paella, d’arròs al forn, de gaspatxo, de pinxos, de rebosteria, de betlems... Parlem amb serietat dels premis literaris —el guardó que acaba d’obtenir Alietes obliga a reflexionar-hi—.

Els guanyen sempre obres mediocres? No! De vegades, guanyen obres de molta qualitat. Compte! Sóc del parer que una literatura normalitzada també ha de tenir obres mediocres —i best sellers i novel·la rosa i el que calga—. Fins i tot pot esquitllar-se en els premis alguna d’aquestes obres. S’haurien de suprimir, per això, els certàmens literaris? Jo crec que no! Tot i ser assetjats pel perill que s’acaba d’esmentar, els certàmens tenen una part molt positiva: difonen les nostres lletres i promocionen els nostres autors. Els premis en són, sovint, l’única taula de salvació. La poesia, per exemple, seria un gènere en perill d’extinció si no rebés mesures de discriminació positiva. Si certes manifestacions culturals oneroses —la música simfònica o l’òpera, posem per cas— sobreviuen gràcies a les subvencions públiques, ¿seria lògic abandonar a la seua sort la poesia, que té uns costs infinitament menors?

Costen diners al contribuent, els premis? Depèn... Si l’entitat convocant és una administració pública, la dotació dels guardons sortirà del pressupost; pagaran, per tant, els contribuents. Ara bé, si els premis estan dotats per qualsevol entitat privada (editorial, associació, empresa patrocinadora), és possible que l’erari públic en traga beneficis —el guanyador veurà com li detrauen, del metàl·lic, la corresponent retenció—. I una última pregunta: els premis literaris van a parar als amics dels jurats? És possible. Bé que les bases solen establir un mecanisme, la plica, que teòricament impedeix conèixer la identitat dels autors, en general s’acaba sabent qui és qui. I clar, en conèixer el nom dels concurrents, els membres dels jurats poden deixar-se arrossegar per les seues fílies o fòbies. Què voleu? Això també passa als premis Nobel!

Jo no trobe, en definitiva, que els perills esmentats siguen motiu suficient per a suprimir certàmens que premien obres escrites en català. Jo no en suprimiria cap! A la nostra literatura li calen incentius. Les dotacions pressupostàries dels departaments de cultura estan, entre altres coses, per a prestar suport a creacions que, tot i ser minoritàries, resulten valuoses per a la col·lectivitat. Fem honor a la nostra condició d’Elephas praemians i conservem els premis literaris. De vegades —ja es veu—, acaben guardonant un dels nostres, un penjollaire.

Carta oberta sobre "La Cena" de Els Joglars

Estimats penjollers i penjolleres,

Com no sé a qui encomanar-me després d’haver vist, ahir per la nit, el dolent i dolós espectacle de La Cena, de Els Joglars, al Gran Teatre de Xàtiva, vos adrece esta carta oberta, perquè em consta que entre els penjollers hi ha algun que altre actor, dramaturg i amant del teatre, i m’agradaria saber la seua opinió. Ací teniu la meua.

Albert Boadella converteix una escena, que no hauria de durar més de 10-15 minuts, en una obra de dues hores on es maltracta reiteradament, dins d'un carreró sense eixida, el tema mediambiental avorrint solemnement als espectadors. A partir del quart d’hora, ja no vaig poder parar de mirar el rellotge, ni saber com col·locar-me en la butaca. De l’obra, només destaca el desaprofitament dels actors. Què tinguen que passar per això! Què ningú d’ells li haurà dit a Boadella que és una merda d'obra?

De l’espectacle només em van fer riure dos fets que no van tindre lloc a l'escenari. El primer va ser el d'un espectador que tenia a la meua dreta, d’eixos que entren en predisposició de riure i que ho fan a fortes carcallades, fent-se de notar, però que va emmudir (i açò és el que a mi em va donar que riure) a la mitja hora, quan va comprovar que, ni amb totes les seues ganes, podia riure del que estava presenciant. El segon va ser al finalitzar l’obra, i començar els discrets aplaudiments, quan un altre espectador es va alçar del seu seient aplaudint i el seu exemple no va ser secundat per ningú més, quedant-se tot sol, dret en la platea.

Malgrat que Boadella domina l’escenografia i que els actors van sobrats, ¿com pot no fer cap gràcia “La Cena”? En la meua opinió, Boadella no encerta a l’hora de tractar el tema i avorreix als espectadors.

Ah! I un apunt final. En la pàgina web de Els Joglars es pot llegir textualment: “La gira de 'La Cena' finalizó el 27 de noviembre en el Gran Teatro de Xàtiva con todas las entradas vendidas“... Estarien venudes, però es veu que molts no van acudir, perquè les llotges laterals estaven pràcticament buides (cosa que no va passar en altres espectacles no subvencionats per l’Ajuntament de Xàtiva, com el de Xavi Castillo o el de Pep Gimeno Botifarra).

A mi La Cena m'ha produït gasos. Si estiguera en les meues mans, li feia un ERO a Albert Boadella, veritable mestre Rada de la dramatúrgia litúrgica.

María Teresa Fernández de la Vega no és una demòcrata convençuda

Sobre el referèndum d’Arenys de Munt.

Hem sentit moltes declaracions sobre el referèndum d’Arenys de Munt darrerament, i, entre elles, les de la vicepresidenta Fernández de la Vega, molt vinculada a Xàtiva, per cert, on residia de menuda. Aquesta ha dit, que el referèndum ni és referèndum, ni és legal. Però el problema no és si és legal o no el referèndum de Arenys de Munt. Ni tan sols ho és si és constitucional. La veritable qüestió de fons és si som demòcrates o no. Si és el cas que hi ha conviccions democràtiques fortes en els individus que integren un estat democràtic, si el seu teixit o teixits socials són madurs democràticament, aleshores no tindran por d’acceptar que hi haja gent que no vol formar part del seu estat i vol organitzar-se pel seu compte. Però quan eixes conviccions són febles o, en el fons, pura aparença mancada de tota consistència, aleshores és quan no s’afronta el problema i se n’eix per peteneres: que si no és legal, que si no és constitucional, que si no és referèndum, etc. En un estat on la societat fora madura i els seus membres tingueren fortes conviccions democràtiques, no sols es permetria que es feren consultes per la independència, sinó que es facilitarien. Un demòcrata convençut no podria viure tranquil/a pensant que una part important de l’estat viu forçat contra la seua voluntat en l’entramat social que compartixen. Això seria tant com imposar-li una mena d’esclavitud, l’esclavitud d’una identitat que no desitja. S’imagineu una associació cultural, en la qual una vegada s’entrara ja no es poguera eixir. Més aviat semblaria una secta. Doncs aquest és el cas del Regne d’Espanya i el dogma sagrat de la Constitució, amb el greuge que els habitants dels Països Catalans no hem demanat estar a aquest regne i, el que és pitjor, amb la consciència històrica de saber que hi som per la força després de les derrotes militars de 1707 (València) i 1714 (Principat). On és el famós tarannà de Zapatero? si fora sincer haguera eixit a dir ràpidament: “feu els referèndums que calga i no patiu per la constitució, que si cal ja es canviarà!, el que és important és la democràcia!” Però d’això res! Sembla que per a Zapatero i Rajoy, el primer és el Regne d’Espanya i després la democràcia. Si no recorde mal, el PsoE de Xàtiva, va dir que si guanyaven les eleccions el primer que farien seria llevar a Franco d’alcalde perpetu i el segon fer filla predilecta a María Teresa Fernández de la Vega. D'acord, alguna cosa guanyarem, perquè ens haurem llevat de damunt un dictador sanguinari però...ni demòcrata era un ni demòcrata arriba a ser l'altra. És en aquest estatus en el que vol estar Fernández de la Vega? Suposem que no, per si vol eixir d'ell haurà de fer un major esforç i reflexionar!

A propòsit de "El poder de les xarxes"

El següent text forma part d'un treball per a un curs que vaig realitzar fa no molt. No em feu preguntes concretes sobre el llibre, ja que sols l'he explorat. El cas és que David de Ugarte és de la mateixa generació que molts penjollaires i potser vos resulte interessant. De fet, trobe que la revista Ciberpunk té certes resemblances amb El Penjoll, amb la diferència que ells estaven fent moltes coses que hem fet nosaltres després 15 anys abans. Els vídeos adjunts no són molt bons, però tampoc és que hi haja massa. Sí és molt interessant l'entrevista que li fan en Tecnópolis. Ja em direu.

El poder de las redes és el segon llibre de l'economista, professor i activista David de Ugarte (Madrid, 1970), el qual s'autodefinix com ciberpunk, i al qual Tecnópolis, li ha dedicat un monogràfic recent (punxeu per vore l'entrevista) . El subtítol del llibre és força il·lustratiu sobre les seues pretensions: Manual ilustrado para personas, colectivos y empresas abocados al ciberactivismo. Es tracta, és clar, d'un llibre sobre les possibilitats participatives i subversives de la xarxa. L'obra es pot comprar a les llibreries, però David de Ugarte l'ha cedit (o tornat, com a ell li agrada dir) al domini públic, l'opció més radical del copileft. És per això que podem trobar-lo a la seua web en diferents formats, entre ells el pdf, que ací vos enllace. Amb 9 anys (el 1979!) David de Ugarte ja programava amb Atari i entrà a Internet el 1989, un any abans de la www. La convicció orwelliana que vivim a un món totalitari el va empenyer crear la revista Ciberpunk. Segons ens explica al seu llibre, la comunicació cibernètica ha alterat les relacions socials als països desenvolupats. En aquestos la societat democràtica és substituïda per la plurarquia, és a dir, en les xarxes socials d'internet, cada actor decidix per si mateix i, per tant, no pot plegar-se al que li imposa la majoria, per molt democràtica que siga. D'aquí, que els ciberpunks hagen creats, per exemple, viquipèdies alternatives a les quals anomenen contextpèdies. Segons Ugarte, a l'Estat Espanyol, no s'aprofiten completament les possibilitats de les xarxes.

Si L'Informador ha mort, visca la informació!!! (Resposta a Cul de Sac)

Segons ens informa Cul de Sac en l’article anterior, L’Informador de la Costera ha passat a millor vida. No sé si serà cert o una excusa per a acomiadar-lo, ja que veig que la seua web continua funcionant. Suposant que siga cert (almenys per a Cul de Sac ho és), no he pogut resistir-me a manifestar la meua humil opinió (només això): Quina alegria més gran! Ja era hora que eixa mollerica periodística passara a millor vida! Espere, a més, que si és cert que ha mort, no ressuscite mai! En un número d'agost passat recorde haver contat unes 9 fotos d'Alfonso Rus (en una publicació de 16 pàgines, 3 de les quals eren de propaganda!). Pareixia el butlletí propagandístic que Vicente Llop (que apropiat per a un alcalde!) va editar en L'Olleria, dies abans de les eleccions (eixien més fotos d'ell que pàgines n'hi havia). En el cas de "L'informador", a més, era prou fixar-se en les fonts informatives per saber de què anava el periòdic. La majoria provenien de Diputació de València o de Generalitat. Quan no eixia Rus, eixia un conseller, i quan no, eixia un rectorot. Com ara estem, perdó, "estan" en crisi, alguns dels subvencionadors no podran seguir pagant aquesta fidedigna font d'informació. L'epitafi enviat per correu en perfecte castellà del qual ens informa Cul de Sac, resulta molt rellevant del tarannà del periòdic. Això del català devia ser sols una pintura "progre" (que diuen aquestos) per a amagar el que hi havia darrere, que era sols un periòdic altament conservador, mal elaborat i poc crític. Al respecte vull recordar sols un detall. Quan alguns de vostés, els autors del Penjoll, van signar fa un any i poc eixe Manifest de Xàtiva 1707-2007, L'informador de la Costera, va ser l'únic mitjà de difusió que no se'n va fer ressó. Las Províncias (de Madrid), Levante (las manos) i El País (La Comunidad en València), inclús Radio Ser(à el Rus alcalde otra vez) informaren, però justament l'"Informador", l'únic netament local, va callar. Creguem, Cul de Sac, vosté ahí no feia res. Quin sentit tenia que vosté estiguera allí quan pot estar a El Penjoll? Primer es va parlar dels cines Lux, ara que si L’Informador. Amb una mica de sort, si continua plovent, igual es cau la Plaça de Bous. Però tranquils, si cau la Plaça, Xàtiva continuarà sent una de les Nocilles Valencianes i el nostre alcalde una gran Vedette. Si és deveres que L'Informador ha mort, llarga vida a la informació!

Més actes: MesQtendes, la Fira de Canals i l'incapaç Toni Durà

Ja fa temps que es diu que la Fira de Cocentaina ha passat a ser millor que la de Xàtiva. Possiblement prompte ho diran també de la de Canals. El responsable de l'àrea de cultura de l'ajuntament socialista de Gandia Toni Durà va dir fa poc que els grups que canten en català no tenen suficient qualitat. Va afegir, a més, que no era moment d'aplicar criteris polítics. És increïble com uns i altres s'entesten en mostrar la seua neutralitat, quan realment són els primers que apliquen criteris polítics. Amb gent com esta no m'estranya que hi haja els que vulguen posar-li al PSPV les sigles CV, així estaran més a prop de Coalició Valenciana. Vista la incapacitat cultural de Toni Durà, propose que Alfonso Rus el contracte per organitzar la Fira de Xàtiva. Aixina acabarem d'enfonsar-nos en la misèria i encara que siga del PsoE no es notarà la diferència. Però no ens enganyem, el problema no és relatiu sols al PP. A Canals, tenen un alcalde del PP que ho té clar. L'any passat la Fira de Canals ja ens va sorprendre amb el concert d'Obrint Pas. També actuaren grups folk com Úrbalia Rurana i La Romàntica de Saladar. Enguany ha vingut La Gossa Sorda. Es coneix que en Canals no li veuen tan problemes a la música en valencià. En Croàcia tampoc. Mireu en este enllaç com estava de plena l'actuació d'Obrint Pas. El problema, com ja dic, no és sols relatiu al PP, sinó també a les ciutats grans de les Comarques Centrals que cada vegada es troben més castellanitzades. Tota la vida hem dit a Xàtiva "carrer botigues" (és de veres o no Sr Calinca?). Un anava a la "botigueta" d'ací o d'allà. Però poc a poc (de fa uns 20 anys cap ací), per influència de la traducció "calle las tiendas" la gent començà a dir "carrer les tendes" i si no fora perquè encara hi ha una placa que ho confirma, ja hi hauria qui diria que "botiga" és català! El cas és que ara s'ha creat una Fira MesQtendes (sic) en setembre, a Xàtiva, organitzada pels comerços del nucli antic. En el tríptic que s'ha repartit tot està en castellà: posa "sabado", "Ayuntamiento de Xàtiva", etc. Tot, llevat del títol, en el que no han posat accent a "Mes" (!) i ha posat "tendes" enlloc de botigues. També està en valencià alguna actuació. Concretament la de l'Escola de danses de Xàtiva, demà dissabte, a la plaça de Sant Francesc, (18:30, crec, no tinc el tríptic davant) i allí, també, una mica després, la del grup La Taronja Metal·lica que fa doblet (hui actuà a Canals). Hi ha també un taller de henna d'Amics del Poble Saharaui per a informar sobre les seues campanyes. Exceptuant estos tres, la resta d'actuacions i actes semblen desubstanciats Els comerciants del centre històric reaccionen tard, mal i castellanitzant, igual que els causants dels seus problemes que són, en realitat, Rus i Plaza Mayor. De manera que entre uns i altres anem de cap. Així, mentre que en la Fira d'Agost de Xàtiva veierem unes albades més bé fluixes i sense Botifarra, hui, en canvi, a Canals, el tindran cantant a les 24:00. Ah! i també tindran demà dissabte a Xavi Castillo en el Centre Calixte III amb Canvi Climàtic, a les 23:30. Què li anem a fer: enhorabona a Canals i Cocentaina, que a Xàtiva i Gandia continuarem soportant la incapacitat cultural i el poc sentit de l'humor.

Enllaç a la Fira de Canals.
Per a MesQtendes, Tendotes, no en tenim, ja que ni tan sols en això s'ha molestat.

Ernesto Che Guevara i la programació dels Cinemes Lux

Finalment, no han quedat confirmats els remors que apuntaven ahir sobre els Cinemes Lux de Xàtiva. Es pot comprovar a L'Informador de La Costera que aquesta setmana hi ha programació. Un lector de El Penjoll també ens ha dit que continuen funcionant. No volem desitjar-li cap mal que no es meresca a ningú, però ens continua semblant que el seu tancament és qüestió de temps. El cap de setmana passat, en un important periòdic de tirada estatal no apareixia la programació dels Cines Lux. I no és d'estranyar, ja que si compareu la que apareix hui a L'Informador, amb la programació de fa més d'un mes al Portal de Xàtiva, voreu que és pràcticament la mateixa. Allí ja es queixava un espectador de la falta d'estrenes. És evident que això ha de tindre a vorer amb problemes amb les distribuïdores de cine. Ja se sap que hi ha tres o quatre multinacionals que participen en la producció de les pel·lícules i després volen ser també les distribuïdores. Naturalment, aquestes empreses intenten no distribuir a la seua competència. I Cinemes Lux sembla estar fora del circuit. Si el que es volia és aquest tipus de cine, Alfonso Rus hauria d'haver tingut present açò.
De fet una de les absències més importants en la cartellera de Cinemes Lux, i que va ser la que vam cridar l'atenció sobre aquestos cines, és Che, el argentino, una pel·lícula sobre Ernesto Che Guevara i la revolució cubana. Che Guevara em resulta simpàtic, ja que, com jo, també va viure a la selva i com en el meu cas, també s'han fet pel·lícules sobre ell. El cas és que la pel·lícula ha estat una de les més taquilleres de les darreres setmanes. La seua absència junt amb Los girasoles ciegos en la cartellera de Cinemes Lux sols pot explicar-se per tres motius: o no els agraden ideològicament, o careixen de contactes en les distribuïdores i de capacitat de gestió de les sales, o, senzillament, estan a punt de tancar-se ja. Ben probablement serà algun dels dos darrers. Així, tot i que Che el argentino és un èxit comercial és difícil que ací la vejam. No es tracta del típic efectisme del cine nordamericà. Això demostra que es poden fer bé les coses sense caure en tòpics. La pel·lícula quasi sembla sovint un documental. És una presentació freda, sense apassionaments, idealitzacions, ni retòrica ianqui. Però en les paraules que se citen del propi Ernesto Guevara, hi ha una reflexió sobre el capitalisme i l'individualisme que han cobrat una nova actualitat davant crisi capitalista en la que ens trobem immersos. El guió sembla que s'ha fet seguint escrits del propi Guevara. Un detall interessant a subratllar, és que en els diàlegs es mostra l'obsessió de Castro i Guevara no per fer soviètica a Cuba, sinó per lliurar-la per primera vegada en la història d'imperis colonials estrangers, siguen nordamericans o europeus. Finalment, tot i que la pel·lícula se centra en el periode de la lluita en les muntanyes del Che i Fidel, s'ha intercalat la intervenció que feu Guevara a Nacions Unides que tingué lloc posteriorment. El motiu és clar, ja que en aquesta Guevara s'enfronta, entre d'altres a l'ambaixador de Veneçuela i les paraules que li adreça resulten tan actuals ara com aleshores arran de les relacions que mantenen a dia d'avui EEUU i Chaves. En definitiva, una pel·lícula altament recomanable, que, per desgràcia, sembla que no podrem vorer a Xàtiva.

ALFONSO RUS I ELS CINEMES LUX

La programació era tan roí que possiblement no s’hageu adonat, però ja estem apunt de quedar-nos sense cines a Xàtiva altra vegada. Jo em vaig aficionar al cine des que feren aquella pel·lícula tan roí de Tarzan de les mones amb el meu imitador Weissmüller. Però darrerament m'ho estan posant molt difícil. Els cines Lux que es van posar al nou centre comercial Plaza Mayor fa poc més d'un any, estan apunt de tancar segons corre per la xarxa. Aquesta era una aposta que tenia els dies comptats des del seu naixement. Un dels principals problemes, era que els cines estaven fora de la ciutat, i, per anar a vore’ls calia fer-se una caminata entre cotxes o unir-se a ells i conduir fins allí. Està clar que aquestos cines estaven pensats per a que acudira no sols gent de Xàtiva. Però, clar, també era evident que la població més grans dels seus voltants era la pròpia ciutat, per la qual cosa, haguera sigut lògic posar-los més prop.

Plaza Mayor i, per tant, també els multicines, van vindre avalats per Alfonso Rus. La inversió anava a suposar una millora per a tota Xàtiva. No tindríem dos cines, sinó molts més. Aquest tipus de proposta cultural es corresponia amb el que s’anomena en anglés blockbuster (cine taquiller), cine comercial d’estrena, predominantment nordamericà, amb efectes especials, gran producció, i dirigit a adolescents que consumiren cartons gengants de roses. La proposta, però, ja estava present a Alzira, Carcaixent i Ontinyent. Si volia prosperar a Xàtiva, havia d’assegurar-se un volum d’espectadors propis o crear una oferta distintiva que atraguera a altre tipus d’espectadors (cine europeu, cine en versió original, cine de filmoteca). No obstant, això ni es va provar i es trià la primera opció. Però la realitat era que només calia visitar entre setmana Alzira, Carcaixent o Ontinyent per comprovar que les sales estaven buides. Inclús el cap de setmana era difícil que s’ompliren. La proposta feia temps que estava dinamitada per les descàrregues en la xarxa. De fet, el proper 22 es tancaran també els cines de Carcaixent. És fàcil ara, responsabilitzar a la pirateria, a la crisi i a ZP, però, en la pràctica, els empresaris (i també Alfonso) ja devien saber de feia temps que eixe negoci no anava enlloc. Si es confirma el tancament definitiu, Alfonso Rus i l'ajuntament del PP, seran responsables, per tant, de no haver limitat el projecte de Plaza Mayor i no haver buscat un altre plantejament i un altre emplaçament per als cines. Seria finalment de justícia moral i política, que el seu possible tancament no els lliurarà d'assumir aquesta part de responsabilitat.

Gran Fira, petita Xàtiva

Diu una dita castellana: "Dime de qué presumes y te diré de qué careces". Segurament hi haurà un equivalent al País Valencià o a Catalunya o les Illes. Tal vegada algú de vosaltres el conega, però per al cas tant em fa. Cite tot seguit d'un programa qualsevol de la Fira de Xàtiva: "Gran concurs de fira de Xàtiva de tir de coloms a braç", "Gran mascletà", "Gran correguda de bous" i també "Gran correguda de bous mixta", "Gran gala homenatge a Bruno Lomas", "Gran concurs de retalladors de bous", "III Gran concentració de motos vespa" (aquesta és molt bona), "Gran festa de les paelles" i "Gran Castell de focs artificials". Aquestos són alguns dels fastuosos noms dels actes programats per a la Fira de Xàtiva que podeu trobar al programa entre d'altres no menys bufonescos com: "Concurs Internacional" o "Sensacional espectacle eqüestre". Aquesta forma de presentar els actes de fira és tan pretensiosa que resulta còmica de ridícula que és. Algú s'imagina aquestos augmentatius en un programa d'actes a València? No cal que ho feu, podeu comprovar-ho al programa de falles de València 2008. No voreu en lloc "Gran mascletà" o "Gran castell" i menys encara "Gran concentració de motos vespa". A la capital, les mascletades són mascletades i els castells són castells i tots saben ja com són. La grandesa acompanya a qui la té sense que necessite pregonar-la constantment. El programa de fira, és lamentablement cateto i com es dia abans "de poble". I dir això, és, fins i tot, injust, ja que en molts pobles, segurament, no tindran tan poc trellat, quan redacten un programa de festes, de presumir d'allò que no tenen. El programa és pobríssim. Cucarella es burla de la fira per la seua castellanització dient que és la millor fira d'Albacete, però fins i tot això és impossible, perquè amb aquest programa no pot ser la millor fira de res. En canvi està fent cami de convertir-se en un gran circ de bufonades i pallassades. Quan més gran volem presentar la fira i Xàtiva, més xicotets i ridículs ens fem nosaltres. Però ja sabeu que en el país dels cegos el tort és el rei i com que a Xàtiva tots estan ocupats demostrant que són millors que l'altre, tenim el que ens meresquem, ja que a més divisió, més petitesa: Gran fira, petita Xàtiva, nosaltres l'hem fet aixina.