A l’abril, cada gota val per mil

A primers d’any, Al Tall informava que decidien acabar la seua activitat artística com a grup (tenim una de les últimes oportunitats de gaudir-los en directe el proper 25 d’abril al Gran Teatre de Xàtiva). Fa unes setmanes ens assabentàvem que Obrint Pas anunciava una aturada indefinida. A tot açò hem d'afegir que fa dos anys que els Mateta de Fenoll Faulk Band no diuen ni mu o que fa prop d'un any que els Terradelfoc no atormenten els seus fans. A més, també podem incloure aquella notícia que fa un parell d’anys donava, en exclusiva, el blog Sota la Creueta d’un nou projecte musical, els Raimones, que ni tan sols es va encetar... 

¿Mals temps per a la lírica valenciana? És possible que sí però, ara més que mai, hem de recordar les paraules del Xino Paio: “la lírica valenciana ni es crea ni es destruix, únicament es transforma” i confiar en els bords verds que apareixen per abril. No hi ha millor lloc que este terreny erm d’El Penjoll per a presentar-vos un nou duo líric que comença la seua gira 2013, el proper 25 d’abril, a les 18h. a l’emblemàtica sala de l’Escola d’Adults Sant Carles d’Ontinyent, dins del recital de poesia que faran, i on també acudiran Toni Espí, Enric Monforte, Refelet i qui vullga llançar-se a l’arena. Ací teniu el cartell:

Publicitat: Presentació d'un nou llibre

Anna Coretta

Vas de senyoreta
caminant per la voreta.

Des de llavoreta
et senties floreta

Com una pastoreta
passejaves per l’estoreta...
ansiaves bacoreta

Amb poreta,
entrares en porreta
i en una horeta
et retallaren en tisoreta.

Cavall trencat, de Josep González Clofent.

Josep González Clofent torna a les lletres virtuals.Tot i que és un desconegut al panorama poètic català i té una escarransida obra, Urg -revista ilerdenca- publicarà en breu una entrevista -encara per confirmar-.

Els companys de El Pont m'han apuntat informacions valuoses que voldrien compartir amb els lectors de El Penjoll.

Podreu seguir aquesta aventura on line. Des de El Penjoll sempre recolzarem la llibertat d'aquest autor.

Mans a l'obra

Àvid i impàvid lector sóc,
malgrat que em trobe
desconeixedor de l’alfabet llatí.
A dia de hui,
no llig més llibres
que les mans que tinc davant.
¿Quiromància?
¿Llengua de signes?

Sé que les mans són per a escriure…
Per a escriure en elles la vida;
per a garbejar eixe temps que s’ens en fuig.

Escrivivint se’m fa tard:
hui hi ha ball de disfresses.
Encara tinc la ràdio connectada
i li escolte dir a Raimon que,
de l’home, mira sempre
les mans.
Abans que l'apague,
Radio Futura llança la pregunta:
¿Qui ha escrit les línies de les mans?

És mitjanit:
les vint-i-quatre hores de les mans.
Entre el parany de disfresses d’engany:
supermans, spidermans, batmans, barmans...
i una del manc de Lepant.
¿Literatura?
No, només fricció:
la d'una galtada
per tocar-li el collons a la Ventafocs.

Paraules invisibles

Plourà silenci per tot el mal que fem i hem fet,
pel conformisme i les plàcides omissions
d’aquest viure de xais escaldats i immisericordiosos.
Declinarem “ l’a,b,c ” descervellat d’un sistema
on la fi és l’inici de l’acomodament
més inhumà i parcial.

Adorarem l’euro,

la totpoderosa xarxa i el paper couché
de tants projectes nascuts ja morts;

dissenyarem

un món luxós i serem savis imprescindibles,
llum per als cecs, guia per als pulcres moribunds.

Tot serà fet a la mida adobada d’una passarel·la
on white collars de gomina invisible xuclaran,
dels lliris blancs i, amb somriures, la darrera saba
i brindaran per la tristesa dels altres.

Ploreu amics, plorem

pels nens que fórem si hem desaprés de la pluja
els seus pètals, els llamps de la veu,
car, és per tendresa que vindrà el sagrat judici
on regnarà la veritat blanca i la bellesa
dels qui construeixen la història –oblidats
pel present–.

Del Llibre Invisible, 2005.

Ací la continuació...

Per canviar d'aires

Vivim estos dies entre posts convulsos: Gadafi, mutants del XXI, Camps i l'Ós Pepe, Lletres de socors i auxilis, el vell borbó,...

Només que siga per canviar una miquiua d'aires ací va este poema amb banda sonora i tot.

ALBEREDA

La primavera del 2086
jo tindré 116 anys
i tu només 105.
Passejarem de la mà
i encara no ens voldrem morir.

Per versos mutants

M’agradaria, si encara estem a temps, adjuntar este poema a la Lletra de socors, del Pidolaire. No està acabat. Li falta molt. És un esborrany, una primera versió o com vullguem dir-li. Pretenia fer-lo arribar a 99 versos i enviar-lo al Premi de Poesia Antoni Ferrer, però m’ha entrat la rialla i m’he adonat que el seu lloc era jaure inacabat ací, a El Penjoll. Que no vos sorprenga si va mudant de pell en els propers dies. S'accepten suggeriments:

A vosaltres, mutants del segle vint-i-u,
vos escric estos irregulars i deformes versos.
No busquen cap bellesa,
perquè van a parlar de vosaltres i d’allò que feu.
Versos que no són per a agradar-vos,
sinó per a denunciar-vos.

Allò que feu, vos converteix
en els pitjors terroristes
que han xafat mai este planeta:
Teniu la capacitat d’irradiar un mal invisible
i fer-lo arribar a aquells que encara no han sigut engendrats.

Sé que no llegireu estos versos,
perquè esteu ocupats enganyant
i, legalment, subornant
els que atendrien esta denúncia
(de no ser tot un poema).

Teniu tant, que quasi tot ho teniu.
Només les vostres butxaques fusioneu.
Als que manen i vos la mamem enriquiu,
mentre l’urani, la natura i la cultura empobriu.

Dividiu, fragmenteu, fissioneu...
Enèrgicament reaccioneu,
els elements modifiqueu
i les masses controleu.

Cortines de fum blanc immaculat creeu.
Que el sistema no té cap fallida assegureu
i, si cap, que és humana direu...
I tota la raó teniu:
vosaltres sou la fallida,
humans mutants.

Sou fruit de l’incest econòmic,
de l’egoisme, de la cobdícia i de l’avarícia.
Acumuleu tants diners
que no caben ni en les mans
de tots els que al món moren de fam...
Tampoc cabran dins de l’enverinat pa
que deixareu baix del tercer braç
dels vostres rebesnéts

Sou els pitjors proxenetes de la Terra:
la pervertiu, la violeu i la infecteu
amb allò que feu...
Només estimeu els diners que ixen de l'abús seu .
Per enriquir-vos només ho feu...
No podeu ser més xulos!
Ni convertir en més fills de puta
a la vostra descendència,
que heretarà conjuntament fortunes
i altres malformacions genètiques...
l les passejarà en un món cada cop més artificial,
parcial, perjudicial, superficial, comercial, antisocial i dictatorial
que vosaltres esteu creant,
demiürgs de la desolació.

Els vostres comptes als bancs
són la mort matemàtica del planeta.
¿Què farem quan ja no hi haja espai per a viure,
per a riure, ni per a escriure cap poemeta?

Recomanació fallera

Filla de l’obscur hivern,

últim plor de fulla vessada,

folla en la lluenta primavera

de la primera falla plantada.

De fills a pares

Hem d’imaginar Miguel Hernández arribant a casa. Ve del front, atrotinat. No cal que ens l’imaginem com un roder que entra d’amagat per la portella. No, perquè de moment encara es troba en el bàndol correcte. Hem d’imaginar una casa de dol, plena de familiars; la muller de dol, havent passat sola la major part del patiment, si no tot. Podem imaginar Miguel Hernández dret, aferrat al bressol del fillet primogènit mort i emmortallat. Deu mesos de vida. El poema A mi hijo comença amb estes quartetes:

Te has negado a cerrar los ojos, muerto mío,
abiertos ante el cielo como dos golondrinas:
su color coronado de junios, ya es rocío
alejándose a ciertas regiones matutinas.

Hoy, que es un día como bajo la tierra, oscuro,
como bajo la tierra, lluvioso, despoblado,
con la humedad sin sol de mi cuerpo futuro,
como bajo la tierra quiero haberte enterrado.

Desde que tú eres muerto no alientan las mañanas,
al fuego arrebatadas de tus ojos solares:
precipitado octubre contra nuestras ventanas,
diste paso al otoño y anocheció los mares.

I seguix amb huit quartetes més. Però cal que recordem la imatge dels dos primers versos.
I seguirà la guerra. Es perdrà la guerra. Detindran Miguel Hernández després d’haver intentat fugir a Portugal —li havien oferit marxar a l’exili amb un grup d’artistes i intel·lectuals i ho havia rebutjat—. És alliberat del penal de Torrijos gràcies a la intercessió de Neruda. Torna a Oriola, a casa. És delatat i novament empresonat. Jutjat i condemnat a mort. El matrimoni tindrà un segon fill. Posteriorment se li commuta la pena de mort per 30 anys de presó. El faran rodar per algunes presons d’Espanya abans d’acabar al Reformatori d’Adults d’Alacant. Emmalaltix de tifus i de tuberculosi. Mor a la presó el 31 de març del 42. Trenta-un anys de vida. Heus ací un extracte de l’acta forense:

Como oficial médico de este Reformatorio le informo:
Que no me extraña que en el cadáver del recluso Miguel Hernández Gilabert no se pudieran cerrar los párpados por los medios mecánicos corrientes, ya que en vida dicho recluso padecía un síndrome típico de hipertiroidismo con sus facies de terror (síntoma de Kraus) con su tríada de fijeza, insistencia y resplandor en la mirada. Su síntoma psíquico puesto de manifiesto en su producción literaria y que encaja en lo que Pende llama taquipsiquia –viveza mental y emotividad exagerada- típica de dicho síntoma. Ello nos explicaría la imposibilidad que se tuvo de cerrar los párpados por los medios corrientes empleados.

Un parell de poemes per a eixa musa que s'absenta

Que córrega l’absenta!

Alguns poetes
són onanistes
que es fan palles mentals.
Tot el dia sacsant(-se-la)
amunt i avall, amunt i avall...
perquè mai han conegut dona.

Alguns poetes onanistes
són soldats
que s’enfronten obedientment
a un conflicte caduc,
intentant, mentrestant,
imposar el seu monòton moviment
amunt i avall, amunt i avall...
perquè mai han conegut dona.

Alguns poetes onanistes soldats
són un dia desvirgats
per l’absenta.
No hi ha sistema d’ABS,
ni cap altre prefix llatí,
capaç d’evitar ja el xoc semiòtic
amb la musa que no hi era:
Providencial elixir inspirador,
provinent de la maceració en aiguardent
de les fulles dels verds versos del donzell
amb altres males herbes.

Fada verda de merda!
Puta pervertidora dels versicles
dels poetes onanistes soldats
que cauen en el teu parany
de dona que no hi ets...
Dóna allò que no hi tens...

Que córrega l’absenta!
amunt i avall, amunt i avall...

El bevedor d'absenta (1901) de Viktor Oliva

He vist córrer l’absenta!

I direu que és un miratge.
Anava nua... de pressa,
massa de pressa per a córrer.

Palles mentals

He estat seguint el munt de comentaris que ha suscitat un post penjat per l’amic Xavi Aliaga al seu blog i he comprovat divertit que el tema poètic fa vessar, una vegada més, rius i rius de tinta electrònica. M’ha cridat particularment l’atenció un dels últims comentaris anònims: «Quines palles mentals us féu els poetes o els crítics, no ho sé. Des del punt de vista de qui llegeix poesia sense tanta palla mental, he de dir que els poemes de Pau Sif m'han agradat, uns més que altres, com passa sempre amb un poemari. Amb Propietats de l’Ikea, simplement m'he divertit. Hi ha massa “fonamentalista” en eixe món.» (S’ha d’advertir, en tot cas, que aquesta pulla va dirigida només a dos o, màxim, tres contertulians.) Què entendrà l’anònim per no fer-se palles mentals? Donat el cotext (el context lingüístic) del fragment ressenyat, no crec que es referisca sensu stricto a cap acció masturbatòria, ço és, a cap autocomplaença; es referirà més bé a la mania dels lletraferits de donar-li massa voltes a les cabòries pròpies, de fer una dissecció exagerada de l’obra aliena —«d'una palla, fer-ne un paller», diu el refrany. En aquest sentit, dir que els poetes es fan moltes palles mentals és una banalitat; a tots els literats —poetes, novel·listes, dramaturgs, assagistes— els encanta traure’s punta els uns als altres, cavil·lar i blasmar d’açò o d’allò... Forma part de l’ofici! També ho fan els pintors, els arquitectes i altres artistes. I de vegades, pôs també es tiren alguna floreta. Jo trobe que tot això és bastant normal, clar que sí, però al comentarista anònim, li sembla fonamentalisme; ell, que no es fa, segons proclama, tantes palletes mentals —potser voldrà dir que és aliè al cercle dels lletraferits o que és un lector corrent— llegeix un llibre de poemes i, com sempre passa, troba que unes composicions li agraden més i altres menys. Em pregunte si aquest comentarista serà un lector corrent. Podria ser-ho, en vista de les seues paraules, però no crec. Les estadístiques diuen que la poesia té un públic molt minoritari, format especialment per lectors —lectores sobretot— amb gran sensibilitat i molta capacitat d’abstracció i comprensió dels llenguatges formals. Entre els lectors de poesia, no sovintegen, per tant, aqueixes persones corrents que tenen prou amb un «m’agrada / no m’agrada». O siga, que l’anònim deu estar dissimulant. O no. Jo què sé! Això sí, darrere d’un lector corrent sol venir allò de «totes les opinions són respectables» —com recorda de manera contradictòria altre comentarista que prèviament ha titllat de pedants altres aproximacions més pregones. Els crítics? Ai els crítics! Entre els lletraferits, són la bèstia negra. No crec, però, que ningú dels qui han mantingut un diàleg tan espurnejant sota la creueta es dedique de manera professional a la crítica —ço és a les palles mentals. Una cosa és certa: amb el seu post, Xavi ha batut la marca de comentaris.

Decasíl·labs de rima consonat i bramulada

—Però tu, en realitat, per què et dediques a la poesia?

—Per entretenir-me i entretenir.

—T’entretens fent versos i rimes?

—Clar! M’ho passe bé quan escric els poemes i espere que s’ho passe bé qui els escolte.

—I què fas si un crític recontrapedant et diu que no li agraden les teues composicions o que estan mancades de poíēsis?

—Me’l menge. Ara mateix, acabe de cruspir-me un domador, que, sobre no apreciar els meus decasíl·labs de rima consonat i bramulada, encara volia fuetejar-me amb la tralla. Però no passa res! No? A tu t’agraden els meus versos?

—I tant!

Vida de gossos: anacreòntica

El món és injust. La meua ama és poetessa. Escriu versos heptasíl·labs amb què canta l’amor, el sexe, el vi, la bona taula... Sempre està celebrant i practicant els plaers de la vida i dels sentits. Sé de què parle; sovint m’utilitza com a company de “jocs”. I clar, vostès es preguntaran: «On està el problema?» El problema és que passe molta gana! L’ama em vol amb un perfil apol·lini i em raciona certes menges. En allò tocant a la taula, ella porta una vida anacreòntica, però pretén que jo practique l’estoïcisme. Hi haurà dret?

4a trompeta: dodecafonisme

A lloms de llamps atonals
...cavalquen plomes d’ànec.
......Ondegen als quatre vents
.........versos indecents amb llufes paraules
............que a contracorrent contraataquen
...............i taquen l’absent literatura.


Què sone la quarta trompeta!... La de Mr. Methane.

Teclejant l'ordinador: dos poemes i una tovalla per Tadeus

L'art per l'art.

FRÀGIL


Ara mateix, quan entotsolat
m'abille pulcre de mots i net
de supervivència, ho faig,
-també- de zenit cru, en silenci.

Potser, hi ha massa veus, i ben buides
en l'aldarull d'aquest viure gris.

Tanmateix, us pintaré d'un somni
el desig perdut d'un colibrí:
-"Del sol, no mai tastà les maduixes"-.

Al capdavall, jo voldria córrer
la tristesa i dels núvols fer
vaixells de púrpura i habitatge.

La solitud de les milotxes (Inèdit, 1997).

Karol Szymanowski: Mythes, Trois Poèmes, Opus 80, Narcisse.

Ací la música amb Spotify.


L'art compromés.


TRINXERES


Ara diuen fer-les de l'alumini
dels desitjos i cómode habitatge,
amb climatitzador, com nic esplet
dels escapçats.
                         També d'aparadors
de crèdit que somouen els caribs
més recóndits quan la dalla altres ànimes
festeja.
                   Ara n'hi ha d'embolcalls
i silenci, de paraules de llum
i pits plens de sang.
                              De corcs informàtics
on troques de bruixa apaguen alés
i els faunes tremolen pels desdesigs.
Rere els fils-ferros d'argent, és l'abril
qui ens demana un atzar de libèl·lules .

Fora, la gespa encara verdeja
de sol i creixença.

La solitud de les milotxes (Inèdit, 1997).

Karlheinz Stockhausen: Stimmung, Model 12, Theatre of Voices

Ací la música amb Spotify.


Eixugant les llàgrimes de Tadeus (rondinaire i ploró).

EVOCACIÓ DE L’AMOR

Fixa’t en l’envà cru i la finestra
bruta.
          Diries tu que ens amenacen?
No hi ha quadres a les parets dels somnis
i en la pàl·lida cuina els olors parlen
convits ja gelats.
                         On són aquells rostres,
columnes adés i ara blaus fantasmes?
Somriuen, sotgen o planyen els éssers
que, solitaris, pels corredors ballen?
Aquesta, diuen, fou una gran casa...
Escoltes les tertúlies i músiques
amb converses a les tasses de te?
Als jardins,
               claredat quan ofrenaves,
en búcars, aquelles divines dàlies.
L’astuta rabosa del temps- pensava-
no pot,
              del sol,
                       paredar els records.
Visc, en les runes, la felicitat.


Llibre d'Aín (en premsa, 2011).

Karol Szymanowski: Nine Preludes, Opus 1,

Ací la música amb Spotify.


I un teòleg analitzant (el que resta?) deJoaquín Sabina.

Perdoneu les auto-referències, però al amics del penjoll parle del que pense, no sols d'allò que diuen altres. Sense les vostres reflexions -gràcies a tots els comentaris i reflexions del post d'Escrivà de Cort- no m'hauria atrevit a traure allò que s'hi amaga al meu cabet.

Agrair la fotografia a Andrea Quixtan.

Versos de granota

Alietes pensa el seu poema
com un punt de fuga, forat vítric, una nova pupil·la.


Jo, en canvi, gripau maleït,
condemnat a romandre invisible, dins el vidre mateix,
sols voldria tornar a l’indret
d’on un personatge fred
em va traure, crec,
amb un frec,
sec
—no sé si Lewis Carroll, la fada
o la implacable dalla del temps.


Delere tornar a ser el príncep
que, ben lluny de revolucions,
despreocupat, inconscient, foll,
celebrava les mels de l’amor
sense parar esment al rellotge.

Llavors, tombat al llit de nenúfars,
imagine que el versos raucats
(els bards canten, les granotes rauquen)
em tornaran el tresor perdut.
I el meu poema fuig del bassal.

Fuig del bassal i del Conill Blanc,
dels llits de lotus, del Barretaire,
del silenci, del Gat de Cheshire,
de la Reina de Cors, del pantà.
I sí, rauque i llance versos d’aire.


(Llavors, el cant, esdevingut gralla,
fosc ocell o flauta, figurant-se
que el bes trenca l’encanteri,
revoluciona,
o això creu,
la lírica,
sí.)

Punt de fuga

Animat pel debat que Xavier Aliaga ha perpetrat al seu bloc (ha aconseguit 50 comentaris sense que els de la Socarrada es tiraren les dolçaines pel cap) i malgrat tot el que puguen arribar a teclejar els dits viperins de Tadeus, us deixe un poema sobre el poema.

PUNT DE FUGA

Pense el poema com a punt de fuga,
com l’espiell que altera el joc d’infants: escaramussa en el jardí.
Cara de prisma, color imprevist;
pense el poema, l’espai inventat per la nova pupil·la,
calidoscopi daguerreotípic.
(Dels plecs càrnics de la realitat
tallem el vers, asimètricament naixent.)

Nova pupil·la, dic, obrint-se com un sol,
creixent, inflant-se en l’horitzó dels ponts de l’aigua:
allò que abans no hi era i ara hi és
incidint en el món, la mà en el fang.
(I el vers, raïm de llum sobre la Cosa.)
El poema reté la Cosa: és l’espill inclusiu
que l’hostatja i la instal·la fora del seu temps,
i a l’afany d’altres ulls la fa aparéixer.
I llavors el poema és l’estima, la llebre,
el mussol, la promesa, el Centaure, la febre,
excelsa ofrena, collar de magnòlies,
i s’inaugura el més franc dels diàlegs.

Pense el poema com a incisió
gravada en pedra, cromlec, ermita, fundació;
la fonda a què s’arriba en nit boscant.
Abans que tu, lector, ja hi era, i t’esperava:
escalf de llar i llums enceses.

(I el vers, la fletxa sioux en el cor de Custer.
El vers apunta més enllà de les paraules,
travessa obstacles, venç distàncies.
El cos del vers és d’aire,
la seua sang és de silencis.)

presentació

Apuntalo el pas del temps amb un grapat de paraules.

Les teves llàgrimes són acideses que rovellen l’estructura.

Hi ha fragilitats que somouen l’esquelet porós

que ens configura les intencions.

Disfresses de paper de seda

que s’esgarren amb l’alè dels dubtes.

El dia ha conclòs amb una nit que taca les aigües de les meves reflexions

com si es tractés d’una gota de tinta.

Malgrat els meus intents d’afegir més líquid

el contingut només fa que enterbolir-se...

Ja és Primavera...

... una Primavera perpètua.

I ja hi podeu clavar el nas i els ulls i les oïdes pels raconets que més us abellisca. No direu que no és un projecte bonic!