A tu et reclame:

 Eros Ramatxoto

Jerarca pacient
equilibrat però rebel,
suprem i omniscient.
Usurpant Babel,
sembres gran al·licient

Musa imaginària,
instigador eloquent,
galant amb urticària,
ungit i inconseqüent
encens una llumenària
laberíntica i infreqüent

Salms i oracions
a tu adreçades.
Nit de velacions.
Crític a borbollades,
hàbil en opinions
i en estocades
soterrades d’emocions

Cim de religions!
A tu m’aclame,
llepant-te els mugrons.
A tu et reclame,
bessant-te els bessons.
Ufanós m’inflame
i, sense més raons,
gaudisc tocant-te els collons.

Janis fent-se un anís una nit qualsevol

Guió per a ser filmat amb Polaroid 1000 instant camera.

Davit del carré Blanc

Exterior. Caminant per un carrer fins entrar a un bar

-JANÍS:
Pedra a pedra,
solc a solc,
un mur sóm.
Un pur mur,
com un murmuri
de niuades grues,
un mer mur
de les runes
de les derrotes,
oh baby, come on,
break another brick
of my wall, baby... [es perd la veu mentre travessa la porta del bar]

Interior del bar. Vàries taules ocupades. Llum viva.

-CAMBRERA GAMBERRA:
Ja vens pegant la vara, Janís,
que has tornat a canviar de trapi o què?

-JANÍS:
Recorda que l’ordre
regna i no governa.
I hui
fa una nit agradable:
hi ha vaga de transport.

-CAMBRERA GAMBERRA:
Sí, pensàvem volar
tots els ponts,
però va i resulta
que ens hi calen.
Una bogeria més.

-JANÍS:
Sí, tens raó.
Vivim les nostres
aventures incompletes,
tal com els xiquets,
com xiquets perduts.

-CAMBRERA GAMBERRA:
Ja ni la literatura
té el mateix gust.
Què em dius dels premis literaris?

-JANÍS:
Deu ser terrible!
És una violació
en tota regla,
una violació amb regles.
Com fer una paella
amb cartabò
en compte de cullerot.
Com posar un
Tadeus ex machina.

Manta mandra mantra

Alietes, el del Corralot

Ta ta ta ta tata ta

ratatà tatata de la de

tatadé cal tatadé calcal

calen més ratates dautes pies

catalep cataleu de lluny catà dels déus

de lluny ve

rata catadé la deu del llor l’adéu l’adéu al déu del plor tatà

cal un cataleu d’on beu el meu món breu qui el veu al si de si matatateix

o ta o ta on tal un tal pas qual ens cal quel tal ta ta tata déu cal

que cal quintal com pal de cals inclín clin clan la clova inclina en cal in ca lin calinca

mon ma meu ton ta teu son sa seu

tatadé cal tatadé calcal d’on cau el cuqueig que caldrà

l’oneig

calen més calon gest calimes gallines calls i talls i panys castanys d’on ve de lluny l’oreig

tata veig tata veig

l’oneig dic veig ta bé stà bé mon bé mon déu ta ca déu lin ta ta tacà cal déu

cal déu i un om on som sota l’om si serem

hi som si sant sansan sant sant tasí cal dra caldrà calín sansan aram lin ta sí sí si

ratatà tatata de la de

tatadé cal tatadé calcal

on on mi mon star a no mon star in de terra ta terra te terra ta terra mim cal

in cal ta in cau ton cau hi som al cau que cal

in cal déu car som e tatà eta no vull dir

la pau del peu sens anar més piu sens sin sa dram

ratatà tatadé cal on som serem

in cal in cal in cal in sol del cel sa sul ta tatà

refà la si farà com cal dram dramdram

fartarà del bol com cal in cal in cal

tra dramdram trade marc tradeus tral in cal in cal

tatadé cal tatadé calcal

don déu

lin ca tra

calín tra

ratatà

déus tasta déus

o déus

o déus

o

o

i

Saviesa cal·linquista

 Escrivà de Cort

Després d’una vida dissipada, lliurada a la comèdia, la festa i els amics, Tadeusz Kalinkowski decidí d’aïllar-se, mantenir-se cèlibe i dedicar-se a l’estudi de la Llei. La cosa no era senzilla: per a començar, hagué de llegir-se els cinc primers llibres; després, s’estudià els textos dels profetes majors i menors; finalment, memoritzà els volums dels Escrits. ¡Una tasca àrdua! S’ha de tenir present que els vint-i-nou textos estaven escrits en sumeri, hitita, hebreu, arameu, grec i llatí. Tadeusz esdevingué filòleg i políglota. Dedicà especial atenció a l’estudi del sumeri i l’hitita. El sumeri, parlat al sud de Mesopotàmia des del quart mil·lenni abans de Crist, fou usat com a llengua sagrada, cerimonial i científica fins als inicis de la nostra era. Aquest idioma, que no estava relacionat amb cap llengua de l’orient mitjà —ni amb les semites, ni amb les camites, ni amb les indoeuropees—, fou el primer idioma escrit conegut. Els seus caràcters, anomenats cuneïformes, foren adoptats per una antiga llengua indoeuropea, l’hitita. Total: l’eremita Tadeusz dedicava hores i hores a l’estudi de les llengües i la doctrina cal·linquista. La seua dedicació era objecte de burles freqüents. «¡Mare meua! ¿Qui serà el valent que s’apunte a l’Església Cal·linquista? Amb tanta doctrina...», feien uns. «¿I quants llibres dius que cal estudiar per a pertànyer a l’Església Cal·linquista?», es burlaven altres. Una tarda, Tadeusz decidí de fer un parèntesi en els seus estudis: posà al tocadiscs una Battalia d’Heinrich Biber, un compositor bohemi, i es va repapar còmodament al sofà per a escoltar-la. De sobte, recordà que havia de pujar a la terrassa. No podia desatendre les seues obligacions domèstiques; la roba estesa ja devia estar eixuta. Sortí al terrat i palpà els llençols i els calçotets. Encara estaven humits. Decidí esperar una estona. Tragué el cap per la barana, plena de tests amb geranis i alfàbregues, guaità el carrer i aspirà l’aire fresquet del capvespre. Un gat miolà al terrat d’un edifici pròxim. Baix, un burleta divisà Tadeusz i escridassà: «¡Mestre! Si ets capaç d’explicar la teua doctrina de manera entenedora durant el temps en què jo podré resistir dreçat sobre una sola cama, m’apunte a la teua església.» De primer, a Tadeusz li vingué una mala pensada: «Perquè tinc temor de Déu... Si no, faria un desacato», xiuxiuejà mentre observava de reüll un bonic test amb ocimum basilicum. Com que l’obligació d’un profeta és contenir la còlera, donar llum en comptes de fum, Tadeusz Kalinkowski s’assossegà i contestà al vianant burleta: «La meua doctrina és ben simple: procura no esclafar ningú com tampoc no voldràs que ningú t’esclafe a tu. La resta és mer comentari.» I abans de retirar-se encara amollà: «Dóna gràcies. Aquest principi fonamental de l’Església Cal·linquista t’ha salvat la pell, bandarra.» Tadeusz arreplegà la roba, baixà al seu apartament i escoltà de nou la Battalia de Biber.

Calze de calç

Eros Ramatxoto

Oh, Cal·linca!

que calibres cada cas,

de Cadaqués a Caràques

tocant les maraques

com un marqués

Ta  casa:

càlid califat californià,

on calmat calcules i clames

calidoscòpiques cal·ligrafies

enceses en flames

d’infalibles cal·ligrames,

diagrames, cronogrames,

pictogrames i mamogrames

que rebenten com magranes.

A cada pas…

a cada cas…

a Cadaqués…

a Caràques…

Després agranes

i reculls, gramaticalment,

el lament de la ment de l’amant

que va mamant

i, anant anant,

va sanant,

De Cali a Calcuta

com una puta…

com deu putes brutes!

com el Déu de les putes brutes.

Calafat cal·linquista

que murmures

a l’orella del catalanista:
hasta la vista...

Primer premi

 Cul de Sac

Paulo, el gran, i Ibrahim Lontano miren de reüll Joana mentres esta tracta, avorrida, d'aplicar-se un sessió d'autohipnosi reflectida en el xicotet espill amb què s'acaba de pintar els llavis d'un flagrant roig carmesí.

Vassili, presoner de si mateix en el cantó de l'habitació i enjogassat en la seua solitud, observa sense cap tipus de dissimulació les manyagueries de Sergei i Maica, desinhibits fins a la pseudopornografia

En l'altre cantó de la cambra, també en una butaca per a dos, Fiódor i Natalia, el matrimoni càustic que no caucàsic, discutixen sobre la conveniència o no d'una nova inversió o immersió dels seus estalvis en els fons de les illes Caiman.

Pujat al púlpit d'una cadira de vellut, Joao Tostao, també avorrit com Joana, tracta de cridar l'atenció del públic de la sala, si així volem denominar a aquella fosca estança, per a recitar un dels seus celebèrrims poemes oblidats. El seu fill Funky, de peu al seu costat, ha desistit d'intentar connectar el seu Ipod a l'equip de música per a ambientar la cosa i, ara, roman absent, quasi "abstracte", amb els auriculars posats i submergit en el seu món musical.

Nerviós davant de tota aquella plèiade d'estranys personatges, el policia nacional que vigila Schicklgruber emmanillat, desemfunda amb un gest àgil, quasi mecànic, el seu paquet de tabac per a oferir un cigarret a Oneiros que roman atent als tòrrids jocs amorosos de Maica i Sergei.

Estos han passat de l'estat de relativitat vertical de la butaca per a dos, a l'horitzontalitat quasi perfecta del sòl de parquet sintètic sense cap tipus de complex. La llei antitabac i els fervents gestos al seu favor que traspuen tots els allí convocats persuadixen Oneiros de ni tan sols pegar una calada.

Els tres colps secs en la porta interrompen el monòleg que Braun oferia a Sabina sobre les seues experiències en el món de la minerologia colombiana. Esta respira alleugerida quan ja es veia a punt de defallir davant de l'acaçament de Mr.Braun.

La porta s'obri ràpida i lleugera. Agafats del braçet Aelia, silenciosa i misteriosa com sempre, i Tadeus, omnipresent, entren en la sala. El veredicte del jurat, de tots els allí presents, donava com a guanyador en aquell premi de poesia a...

(El funcionari de Phoëbon va prendre bona nota i va enregistrar adequadament la sentència, arxivant-la amb precisió i diligència abans d'eixir per la porta de la sala ja buida, rodar la clau dos vegades i fugir amb l'agilitat d'una anguila cap al bar on li esperava un flamant entrecot amb salsa rocafort)

Cal·linquistes

 Lo Pol

No hi havia a València deu cal·linquistes com nosaltres.

Feroçment resàvem des del matí a la nit.

Tot ho recordem llegint El Penjoll.

Han passat mesos, molts mesos; han passat moltes coses.

De sobte encara ens pren aquell vent o l’amor

i beguem sidra entre abraços i versos.

No abracem l’església com un costum amable,

un costum pacífic, vegetarià i lliure de fums.

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra, ens ajunta, ens empeny.

A llegir Faulkner i escoltar Georgie Dann, en tanga,

mentre ens pessiguem els mugrons­.

La nostra és una fe brusca i salvatge,

Amb l’enyorança amarga de la terra,

D’anar a rebolcons ebris de sidra i tabulé.

Què voleu que fem! Elemental, ja ho sabem.

Ignorem Big Score i ignorem moltes coses.

Els concursos literaris, els poetes sota la pilileta.

Després, tombats de qualsevol manera,

Comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

Que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València deu cal·linquistes com nosaltres

car de cal·linquistes en són parits ben pocs.

Convocatòria: I premi literari Tadeus Cal·linca

No és d’estranyar que un premi literari cal·linquista comence pel final. Així va ser com el passat, 26 de juliol, es va lliurar, clandestínament i amb nocturnitat, el I premi literari Tadeus Cal·linca. El totpoderós demiurg el va declarar desert, provocant, a partir de l'endemà, un peride de quaresma literària cal·linquista. Com el blog de l’Església cal·linqusta té tancades les seues portes, El Penjoll ha decidit donar-li una continuïtat a la iniciativa fent pública i oficial la convocatòria:

 

Encara que es poden llegir al cartell, ací teniu la traducció al valencià dels deu manaments del premi:

1) El premi es declara desert.

2) Pot participar qualsevol persona, animal o cosa (encara que no estiga batejat pel ritual cal·linquista).

3) No es podran presentar més de tres ofrenes per participant.

4) El gènere (literari) del premi és totalment lliure i lleure.

5) La temàtica serà, necessàriment, cal·linquista.

6) Les llengües dels originals seran el valencià i l'hitita (en la seua versió cuneiforme, no pictogràfica)

7) L’extensió màxima de les ofrenes serà de 500 paraules.

8) Els originals es poden enviar, a partir de la data de publicació d'este post, a: elpenjoll@gmail.com, indicant-se el nom o pseudónim de l’autor. Els treballs s’aniran publicant en este blog sota el perfil El Penjoll fins arribar al 4 de setembre, on acaba la quaresma literària cal·linquista.

9) Qualsevol situació no prevista en este decàleg, serà declarada com imprevista.

10) La participació en este premi implica la conversió de l’autor al cal·linquisme i la seua posterior circumcisió (les dones també seran circumcidades, perquè el cal·linquisme no és un religió sexista)