dissabte, 23 de gener de 2010

EL CAMINANT

Vaig en l’Arco de Barcelona a Xàtiva. Ha mogut, puntual, a les 8.00 a.m. de l’estació de Sants. Estranyament, hui no tinc son, jo que sóc de dormida fàcil. Normalment és acomodar-me en el seient i clapar mínim fins a meitat de viatge, fins que òbric els ulls i em trobe l’Ebre. Hui no hi ha manera.

Portem vint minuts de trajecte i hi ha un home que ja ha passat tres voltes pel passadís. Pel que deduïsc va amunt i avall del tren, recorrent-lo de cap a cap. No és que busque el seu seient. No duu maleta ni bossa. Quatre voltes. Depassa la cinquantena, cara quadrada, angulosa, cabell escàs i blanc. Sonotone en l’orella dreta. Camisa de franel·la a quadres blancs, blaus, negres. Pas atrotinat, desmanegat (clar, va en tren!). Cinc, sis, set voltes. Amunt i avall. Remuga paraules que ell comprendrà. Com que tampoc hi ha manera de concentrar-me en la lectura del llibre que duc entre mans me’n vaig al vagó-bar a fullejar el diari: «Un tallat, per favor.» El revisor també hi ha fet cap: «Hi ha un tio que m'està tornant boig.», diu al cambrer. «Ja.», respon. Alce el cap del periòdic i ens mirem els tres amb complicitat. El caminant no tarda a aparéixer. «Cavaller, em mostra el bitllet?», li demana el revisor. «Sí, clar.» I ho fa. «A Tarragona.», comprova el revisor. «Sí.», contesta el caminant. «Quantes vegades ha recorregut ja el tren?» «No ho sé. Algunes.» «Ah, em pensava que les anava vosté comptant, que es tractava d’una mena de promesa o d’aposta.», li diu amb simpatia. «Sí, sí, ho ha endevinat vosté. Es tracta d’una aposta amb el meu germà major, que viu a Tarragona. Jo li vaig dir que estava convençut que podia anar a peu de Barcelona a Tarragona en una hora. Ell em va dir que què m’empatollava, que això era impossible. Jo vinga a dir-li que sí, home, que clar que es podia fer. Ell que no. Jo que sí. Que no. Que sí. Que no… El tio vinga el crit em diu que callara ja, que estava boig. Oh, això sí que em va doldre. I vaja, ací estic anant a peu a Tarragona en una hora. Només espere que el tren no enganxe un retard. I ara, disculpe’m però he de continuar.»


Barcelona-Tarragona a peu en una hora. El boig, com sempre, té la seua part de raó.

3 comentaris:

EROs Ramatxoto ha dit...

Veig El Penjoll trempat i així no es poden fer EROs. Els últims posts m'han agradat molt; este especialment. Vull més!

escrivà de cort ha dit...

Alietes, està vostè incommensurable. Per cert, té raó. Una cosa és ser subnrmal i altra, ben distinta, estar delirós. Vostè no ha anat mai pel carrer xafant una baldosa sí i altra no? Doncs, això: si ho ha fet alguna vegada, és que aquell dia estava delirós.

Salut!

Alietes el del Corralot ha dit...

Recorde estar delirós durant els anys de l'adolescència. Com que eren anys de passejar amunt i avall per l'Albereda a tothora, les ratlles de les rajoles gaudinianes me les coneixia molt bé, i les evitava sempre que podia. Una obsessió d'aquelles.
L'adolescència, edat delerosa per excel·lència!