Flaix 2.1

Ve d'aquí

Obre i tanca el telèfon mòbil per desena vegada en un minut, per comprovar que no l'hagi trucat en una fracció de segon que ella no hagi pogut controlar. Sap que no és així i sap, també, que no telefonarà, però s'aferra a l'esperança que el seu mutisme tingui una justificació. Espera que, en qualsevol instant, soni l'aparell i pugui escoltar la seva veu plena de rialles, parlant com si s'haguessin vist ahir, encara que ja fa tres setmanes que no en sap res. Espera que li expliqui el munt de feines que l'han mantingut ocupat i per les quals no ha pogut prestar-li tota l'atenció que necessita. Mentre espera aquesta trucada, que sap que no succeirà, s'entreté en imaginar la conversa, en com ell li dirà com l'enyora i el munt de petons obscens que li envia. Surt de l'ensonyament de sobte, es corda amb cura la jaqueta de xeviot. Té por d'abstreure's i no sentir el so del telèfon si ell truca. Però el mòbil continua mut i ella es pregunta per què ja no li agrada. S'espanta de la intensitat d'allò que sent i té por de perdre el control. Què seria capaç de fer per tal de tenir-lo? Entretant silenci, el silenci del rebuig.

Flaix 2

Ve d'aquí

Notà com els budells se li removien, l'aigua havia desencadenat el procés que ja havien començat els laxants. Es dirigí a una de les dues úniques portes del pis, la del lavabo, amb una certa recança. Sabia el que li costaria romandre en aquella habitació, i no li feia gens de gràcia. Havia descuidat la medicació uns dies, per si el cos s'hi acostumava, i ara ho pagaria car. El seu budells mai s'havien fet a la idea de funcionar correctament i abandonar els laxants era la pitjor solució pels hemorroides que patia des de l'adolescència. Prengué, de la prestatgeria rovellada que hi havia al costat de la dutxa, una capsa de llauna, l'obrí i la col·locà al damunt del bidet, després de llençar a terra uns paquets de compreses i paper de vàter. S'abaixà els pantalons i segué a la tassa, mentre preparava els apòsits per l'hemorràgia i la pomada calmant. El laxant seguia, inexorable, la seva tasca d'evacuació i amb un crit, finalment, buidà el budell gros. Se sentí l'esquitx de la femta en l'aigua i un regalim al darrera. Una altra hemorroide rebentada. S'eixugà la suor freda amb la màniga de la dessuadora i descansà uns instants, recolzant l'esquena a la cisterna, abans de començar la neteja i la cura.

Flaix 1.1

El passadís és fosc i pel vidre llardós de la finestra del fons entra el llum intermitent de l'anunci de neó de la façana. Camina fent tentines per la poca llum, per la catifa estripada que cobreix el sòl, per l'excés d'alcohol i per les sabates de taló d'agulla de deu centímetres. De les portes dels veïns no surt cap remor, només la bravada, mescla de vòmit i pixum, que se li ha encastat a la boca de l'estómac. Fa unes passes més i arriba a tocar de la finestra. Just en el racó hi ha un bolic de roba que belluga. El destapa amb la punta del peu i descobreix quatre gats menuts, acabats de néixer, amb els ulls tancats. Sense dubtar-ho ni immutar-se, clava el taló de la sabata al cap del primer, hi ha una lleu resistència, empeny una mica més, se sent un crec i un gemec somort. Continua fins a matar-los tots quatre i després es neteja el taló amb el bolic. Gira cua i desapareix en direcció a l'escala. El neó del carrer il·lumina, intermitent, la seva faldilla de xeviot.

Ai caram! (crònica d'una desvirtualització)

I és que hi ha coses que quan et lleves i et preguntes: han succeït? I exclames: caram, caram!. Perquè un dia prens un tren amb una amiga indispensable, el teu ying o el teu yang, que no sé mai quina de les dues coses li pertoca ser, i t'arribes a una terra desconeguda i estranyament propera i tornes a exclamar: caram, caram!. A l'estació esperen una parella per a rebre-us i és talment com si fos la família que hagués vingut i te'ls mires estranyada, ara l'un, ara l'altra i penses: caram, caram!. A l'hotel, ai caram!, us atén algú molt amable i, caram!, et cal reclamar un canvi d'habitació perquè, ai caram!, la que t'havien asignat no reunia unes condicions higièniques acceptables. Després d'un sopar curiós, caram, caram!, et vénen a buscar per anar a veure una obra que representa un d'aquells a qui has de posar cara i veu; al defora te'n presenten uns altres dos, caram, caram!, exclames endins. Després de l'obra, caram!, l'anada a un bar i el tast de la cervesa local, caram, caram!, amb gust de romaní i mel i la resta fins anar a dormir no interessa a ningú caram!.

L'endemà, et lleves tard, el temps just per ser a la porta de l'hotel i conèixer un dels altres actors de la comèdia. Penses, així que aquest és...? caram, caram!, i te'n vas a veure un castell, ai caram!, i afegeixes més persones, que hores d'ara, ai caram! el cap ja et comença a ballar una mica. Veus el sarcòfag d'en Jaume d'Urgell i reflexiones sobre allò que hagués estat o que hagués pogut ser, ai caram! i, finalment, et porten a la població per tal d'adreçar-nos al restaurant on s'acabarà de materialitzar, caram, caram, la desvirtualització total. Pel camí apareix un dels actuants i, sense haver-lo vist mai, el reconeixes i penses: caram, caram! Al restaurant tot són besades i abraçades, l'ambient és amabilíssim i joiós, malgrat que, ai caram! acabes cridant com ells o, més ben dit, parlant alt. Mantens una conversa distesa i interessant amb un i, un altre, amb una simpatia que li surt per tots els porus, caram, caram, s'hi afegeix puntualment. Recorden escola i bromes privades, ai caram! però sense fer-te sentir massa fora de lloc. Parlen de blogs, llibres, ai caram! i literatura, de viatges, d'alcohol, de poesia assagística i, com no, de rimes hitites, caram!, i de política, ai caram! Uns quants (un, una, amb "uneta", un i un) queden massa lluny com per intercanviar gaire paraules. L'arròs es fa esperar, ai caram!, això implica beure massa vi en dejú, espero que no hagi fet prou estralls com per dir massa bestieses, ai caram! Una copa en una terrassa acaba amb una passejada tranquil·la i plena de paraules, ai caram!, fins a l'hotel. Sopar i dormir, això de parlar és esgotador. Abans de dormir, caram!, la notícia: demà esmorzarem amb l'autor. Caram, caram!

El tren surt a les 12 del migdia i a les 10 en punt tenim l'autor i un dels blogaires a punt per esmorzar. Caram, quina conversa! Gairebé dues hores que van semblar una bufada i l'oportunitat perduda de callar més, ai caram! Només em resta esperar la benevolència d'aquells que m'han acollit amb tanta amabilitat, tot i que, què caram! jo m'ho he passat de fàbula. I la Gloria? també caram!

Flaix 1

Es va llevar de la migdiada amb l'estranya sensació de torpor que et deixa dormir amb la panxa massa plena. Una sèrie de malsons s'havien succeït i l'havien fet despertar amb un sotrac angoixat. Amb la boca pastosa s'apropà a l'armari de la cuina i buscà, infructuosament, un got net. De l'aigua greixosa de la pica rescatà una tassa, la repassà com pogué amb un raig d'aigua freda, la calenta trigaria massa en arribar, i l'omplí a la mateixa aixeta. Begué amb ànsia, malgrat el regust a clor, a sabó i, segurament, a restes greixoses del suc de fregar. Tornà a deixar la tassa dins de l'aigua de la pica, se sentí el plop i un parell d'esquitxos li adornaren els pantalons del xandall que feia servir per dormir, i per viure, també.

Una qüestió ètica (obra en un acte)

Riu Mekong, a poques milles d'haver travessat la frontera entre el Vietnam i Cambodja, una barca de línia transporta un grup de turistes fins Phnom Penh. La barca és de fibra de vidre i a les butaques, destinades als passatgers, hi fa una calor terrible. El trajecte dura cinc hores, de les quals ja n'han invertit tres. Gairebé tothom dorm. A la popa, en uns bancs de fusta i fugint de la calor, en Banquer, n'Advocat i na Secretària. Els dos primers duen càmeres de fotografiar digitals tipus reflex amb objectius que van provant, ara i adés, amb tot allò que troben. Secretària duu una petita càmera automàtica, està ajaguda al damunt d'un dels bancs, al davant dels altres dos personatges.

ADVOCAT: Mira! Un porc! (es gira, enfoca i comença a fotografiar el cos inflat d'un porc mort que baixa riu avall seguint la corrent).

BANQUER: (que estava enfocant) Collons! No l'he enganxat, duc un objectiu massa curt.

(L'Advocat li ensenya a en Banquer la fotografia que li ha fet al porc i s'embranquen en una conversa sobre objectius i càmeres. Secretària, entretant, s'aixeca i intenta trobar un racó on fugir del sol que li crema la pell.

La barca redueix la marxa i tots tres es miren estranyats, estan al mig del no res. Pel riu, surant corrent avall, i en la trajectòria de la barca, es veu una massa fosca. La gent de dins dorm, algú llegeix. Tots tres personatges miren com el timoner i el tripulant comencen a parlar en veu baixa, nerviosament.

L'Advocat, en Banquer i na Secretària observen allò que sura a estribord, just a un metre del casc de la nau.)

SECRETÀRIA: Sembla un maniquí.

(L'Advocat no articula paraula, en Banquer acciona el botó de la càmera i fa tres fotografies al cos que passa.)

SECRETÀRIA:(amb sorpresa) És un mort! Un home mort!

ADVOCAT: (mirant desficiat el riu i els tripulants) I no paren! Diguem-los que parin!

BANQUER: Merda, l'he fotografiat. (mira a Secretària, interrogant) Què faig, l'esborro?

SECRETÀRIA: (s'ha tranquil·litzat) Per què?

BANQUER: És un mort, em sembla malament.

ADVOCAT: (esverat) Hòstia! No paren els tios! Haurien de cridar a la policia! Hem de fer alguna cosa!

SECRETÀRIA: (mirant a l'Advocat) Per què?

BANQUER: (mirant alternativament el cadàver que segueix, impertorbable, riu avall i la càmera de fer fotos) És que fer fotos d'un mort és repugnant, no trobes?

ADVOCAT: (mirant a Secretària amb cara d'estupor) Que per què? Collons! Aquest home deu tenir família no? Cal que vingui la policia i reculli el cos!

SECRETÀRIA: (a en Banquer) Bé, no l'has fet expressament (remarca aquest expressament), ell passava i tu has disparat. No cal que l'ensenyis si no vols, però no l'has d'esborrar.

(La barca comença a moure's amb més velocitat, se sent com puja el soroll del motor)

ADVOCAT: (mirant cap on hi ha el pilot de la nau, mantenint la indignació) I ara acceleren aquest parell! Com se'n poden desdir? eh! mister! mister! (la veu li queda ofegada pel soroll del motor en accelerar)

SECRETÀRIA: (amb paciència, aixecant la veu pel soroll del motor, i sense deixar de mirar en Banquer) Tranquil, potser han telefonat.

ADVOCAT: (se la mira indignat) I una merda! No han fet res!

SECRETÀRIA: (es gira cap a ell i mantenint el to tranquil li parla com si fos un nen) Bé, potser si, no ho saps, i tampoc es poden parar amb una barca plena de turistes. Al cap i a la fi, l'home ja és mort.

(N'Advocat mira a Secretària i a en Banquer amb cara de no entendre res. En Banquer, entretant, ha apagat la càmera i la desa a la funda)

SECRETÀRIA: (Intentant ser didàctica amb l'Advocat) Mira, aquesta gent té un concepte de la vida i la mort una mica diferent del nostre. En el Tercer Món la vida val ben poca cosa. A més, aquesta gent duu turistes i els turistes som sagrats, no poden muntar un pollastre aquí per un mort que ves a saber d'on ve. Mira, veus (li assenyala la guia) el riu aquest té 4,880 kilòmetres de llargària i travessa uns quants països. Aquest home mort fa tot l'efecte de dur un parell de dies al riu, ves a saber de quin país és!

(L'Advocat esbufega, no hi està d'acord, però veu que no se'n sortirà i que ningú no hi farà res. Es gira d'esquena a Secretària i mira, insistentment i amb cara de pomes agres, riu amunt, com volent esborrar tot el que ha passat)

BANQUER: (en veu alta per a ell mateix) Desaré la fotografia en una carpeta de l'ordinador i no la posaré a cap àlbum.

SECRETÀRIA: (Tornant-se a ajeure al damunt del banc de fusta i posant-se el barret al damunt de la cara) Faràs bé.

(Teló)

Mekong. Fotografia arxiu personal

Conte en 2 lliuraments (i2)

Ve d'aquí

Un dia la Ysawy va escoltar com un Príncep parlava d'amor, d'un amor romàntic i sentimental. Ella n'era conscient que era un home i, com a tal, sempre parlaven de sentiments. El Príncep, però, deixà anar una frase que li despertà l'atenció: “Cada home té l'edat de la dona que estima”. Aquesta no era una frase sentimental ni romàntica, era una frase amb un problema entremig i ella no pogué resistir-s'hi.

Gràcies a aquesta frase les paraules del Príncep van penetrar en el cervell de la sacerdotessa i s'hi van instal·lar còmodament. Primer estudià el seu entorn, veient i calculant edats i semblants dels qui l'envoltaven. I es va preguntar quina cara feia el seu home i si, en base a aquest principi, es veia jove o vell, o si l'estimava a ella o no. També es va preguntar si ella era jove o vella, atès que des que tenia ús de raó sempre s'havia considerat igual. Sabia que el seu cos s'anava deteriorant amb l'edat, era inevitable. Sabia, també, que el seu cervell anava perdent algunes funcions i consolidant-ne d'altres. Però se n'adonà que no comprenia el concepte edat que compartien els seus congèneres.

- Edat? És el que diuen els documents oficials? I que implica això? L'edat no és una qualitat, és una dada, una dada que, difícilment, puc inserir en cap fórmula destinada a donar un resultat que afecti a la personalitat - es digué a ella mateixa.

Observà una altra vegada al seu voltant, detingudament: gent, premsa, literatura i se n'adonà que el seu pensament era discordant amb allò que l'envoltava. L'edat, el nombre pur i net que no existia, sempre canviant i poc fiable, era realment important per aquella societat. No només era important, semblava essencial, tothom en deduïa, del número, qualitats, amors, odis i enveges. A ella això li semblà pura superstició, una cosa era tenir una certa debilitat pels sets i una altra qualificar algú per un nombre, decidir la validesa d'alguna persona per a una feina, per a estimar-la, per exemple, en base a un nombre inestable i força arbitrari.

- Per què: quan comença a comptar l'edat? En el moment de néixer, en el de la concepció? i per què, quan l'hem de dir no ho fem en anys, mesos, dies, minuts, segons i totes les correccions aplicables derivades de les inexactituds dels càlculs respecte al temps? I com podem dir que tenim quaranta-set anys si, en acabar la frase, tenim quaranta-set anys i tres segons?

Aleshores pensà en si el mateix axioma podia ser vàlid per les dones. No solia pensar en termes de gènere. El món, per a ella, es dividia en éssers que adoraven els nombres i éssers que no els entenien i creien que podien sobreviure sense ells, sense adonar-se que els nombres ho eren tot. Així, tornà a mirar-se l'home i pensà en quina edat devia tenir ella. Això sempre i quan fos amor aquella relació.

Veié que li faltaven punts de referència. El llenguatge, sempre tan imprecís i ple de paranys, no li era útil per a determinar si la relació que mantenia amb el pare dels seus fills era una relació amorosa. Se n'adonà que el terme amor no delimitava de cap de les maneres cap tipus de relació estàndard i que era del tot impossible saber si ella sentia amor, malgrat que hagués jurat que era així.

No gosà preguntar-ho a altres dones, perquè recordava, vagament, que alguna vegada n'havia parlat i li havien comentat absurditats sobre papallones i estats d'embriaguesa, sense cap mena de solta ni volta. Evidentment aquelles persones havien pres el seu estat emocional derivat dels desequilibris químics, com a sentiments vertaders. Sabia, per experiència, que les poques vegades que s'havia lliurat a l'absurditat de les hormones, havia acabat amb un sentiment de frustració infinita i a ella, l'infinit, només li agradava en el símbol asèptic i perfecte que l'encarnava.

Definitivament hi havia alguna cosa que no quadrava en la frase. Era, sense cap mena de dubte, un problema irresoluble, perquè un dels factors, o tots, resultaven falsos: amor, edat, home, dona, tenir. Un cop enllestida la qüestió de la validesa del problema l'oblidà. Se n'adonà que continuaven parlant de papallones en l'estómac i ella, quan li passava això, se solia prendre un antiàcid.

Dedicat al nostre Príncep, amb respecte.

Conte en 2 lliuraments

Ysāwy, la sacerdotessa dels nombres

Aquesta és la història d'una dona que no sabia ben bé el que era sentir, si més no tal i com deien que era els qui l'envoltaven. Sabia que, de tant en tant, el seu organisme patia algunes disfuncions que, sortosament, quedaven reparades un cop les hormones havien fet el seu camí. I ella, que n'era conscient, solia esperar el temps prudencial perquè les coses fossin així.

La dona del nostre conte era una sacerdotessa dels nombres. En el món dels números hi ha els oracles, els matemàtics, els que els pensen i reben el missatge matemàtic de l'univers. Però ella era de la casta inferior, una simple sacerdotessa dedicada a acariciar-los llargament, a equilibrar-los, a fer-los intel·ligibles a un propòsit. I, sabedora com era que la vida és una gran combinació matemàtica, era feliç vivint perpètuament en el seu full de càlcul.

Passaven els dies i es passejava, ara adelerada, entre les distintes cel·les plenes de fórmules perfectes, caient, per simple diversió, en macros que la impulsaven a cel·les llunyanes, com aquell qui fa un viatge llarg i trepidant d'aventura. Altres dies preferia resseguir, lentament, llargues files de nombres decimals, perfectament alineats, a la recerca de semblances, concordances i discordances.

Tenia una certa tendència a afavorir els nombres senars, tot sentint-se trapella per reptar l'equilibri perfecte dels parells. Era la seva flaquesa oculta i que es permetia molt de tant en tant, i així, quan veia un nombre acabat en set no podia evitar esbullar-li el serrell amb un somriure.

Fora del seu món se la considerava un prodigi de serenor, d'equilibri, de capacitat d'anàlisi i això era bo i estava bé. Les persones que se li apropaven tendien a fer-se seves aquestes suposades qualitats i, quan marxaven del seu costat, se sentien millor i més bones. Més capaces de dominar el món que les envoltava.

La sacerdotessa dels nombres mai s'havia negat la seva humanitat, per la qual cosa, d'una forma perfectament enraonada i coherent, havia desenvolupat una vida socialment molt poc sospitosa. S'havia aparellat amb l'home correcte del qui havia tingut els fills que desitjava: dos, perquè un tercer hagués desequilibrat el seu univers i un quart el seu pressupost. Vivien una vida força endreçada dins una casa sense deutes.

Cal dir que la sacerdotessa dels nombres també tenia una certa vida social, si bé aquesta part la deixava gairebé tota al seu espòs, més dotat per a aquests afers. I també feia exercici regularment. Sabia que, malgrat que el seu deler eren els nombres eterns, el seu cos era fràgil i que calia allargar al màxim la seva existència a base d'hàbits saludables.

La dona fascinada per l'equilibri i els nombres no s'avorria, l'avorriment implica desori mental i ella tenia el cervell molt endreçat. Fins i tot, si li convenia esperar-se on fos i, per casualitat, no duia res per distreure's i l'entorn no era prou bo com per ser observat, la sacerdotessa dels nombres podia passar hores amb una calculadora fent operacions, només per veure'n la bellesa del resultat final.

(Continuarà)

Fins aviat, espero

Escarabat al Namib

I ves que ja em tens a mi, al davant de la pantalla, dits a punt, intentant escriure alguna cosa, per mor de no rebre de tan doctes blogaires que m'acompanyen i preguntant-me, ensems, de què caram puc parlar, què coi puc escriure?

I és que vostès diran, senyores i senyors, què és el que es pot escriure quan, a una, l'acte d'escriure l'avorreix sobiranament, que el llegir sempre m'ha fet perdre l'escriure. Fins i tot ara em costa reprimir un badall, les parpelles cauen, i molt em temo que acabi dormint i bavejant al damunt del teclat. Imatge del tot patètica que presto per a algun patrocinador que s'hi avingui.

Encara bo que vaig dir de només fer una aportació mensual! sinó, ni m'imagino la tortura a la que em veuria sotmesa intentant impostar. Una no pot fingir eternament allò que no és i el que segur que no sóc és una escriptora, i menys de ficció.

Ho he provat, fins i tot, en un acte d'heroisme, que només serà prou valorat pels futurs estudiosos de la meva obra (ehem), he imprès els tres capítols esquemàtics de la meva novel·la (ehem-ehem) sud-africana: "Forways Gardens", "William" i "Donovan". He posat música africana a l'Spotify, he fet un bon esquema de la història, m'he empatxat de documentals sobre Soweto, els san, el llenguatge xhosa (això només perquè m'avorria i m'ha vingut de gust recordar com es parla en "clicks"), les diferències ètniques a Sud-Àfrica (havia de sortir una policia coloured a qui tothom menyspreava) i, sobretot provant d'esquivar tota informació futbolística associada.

I res, definitivament res. Al cap i a la fi, què en podia sortir d'un intent de venjança? Reconec que vaig gaudir molt fotent-li un tret al cap a en Ron, un fill de puta sud-africà, real com la mare que el va parir, que ens va deixar tirats a setze persones al mig del Namib, dins la caixa d'un camió tronat, durant un mes i sense un puto dòlar per comprar menjar i aigua.

Tròpic de Capricorn. No sé qui m'havia dit que els "tròpics" eren exhuberants. Serien els tòpics, ves a saber.

Reconec que li tenia preparada una sorpresa a l'imbècil d'en William, un negre zambià, alt i gras com un porc, curt de gambals i malparit com ell sol, i que era el conductor del camió destartalat on anàvem, sense rodes de recanvi, amb la resta de rodes petant regularment, i sense marxa enrere. Algú de vostès ha empès mai un camió al mig de la sabana? i quantes rodes n'heu canviat?

En Donovan no era ningú, però amb algú havia de parlar el fill de la gran barjaula d'en Ron. La veritat és que amb els dos primers capítols, o potser en podia haver afegit un tercer on en William fa una trucada a algú i, mentre s'espera, un lleó li fa la pell i un grup de turistes perduts se'n troba alguns bocinets plens de formigues, el crani estaria bé, ja n'hauria fet prou. Em va satisfer d'allò més, perquè és el que els vaig desitjar a ambdós.

Les bateries també cauran pel camí. No volíem aventura? doncs tres tasses!

O sigui que, després d'un mes de donar tombs per Namibia, Bostwana i Zimbabwe, dalt de la caixa d'un camió trencat, canviant rodes, resant perquè no ens matéssim enmig del no res i resant perquè les Visa funcionessin en algunes ciutats (no us imagineu quanta cua hi ha sempre als bancs africans), i odiant-nos tots de la pitjor manera possible, l'única solució que em quedava era pelar-ne algun, ni que fos en la ficció. Sóc una dona tranquil·la jo, si més no de portes enfora.

Emulant "Banderes dels nostres pares"

Per tant, concloc aquí una altra novel·la que no va ser, perquè ja estan totes escrites i trobo del tot impertinent tornar a escriure allò que ja n'està, i, si no els sap greu, em despedeixo fins al setembre. Si és que torno, que aquest any, si no s'esguerra, me'n vaig a fer un tomb per Àsia i és del tot evident que en aquests llocs no saps mai que pot passar. Serà que m'agrada més viure les històries que escriure-les? Potser perquè els reality shows han robat la màgia a la realitat, embrutint-la i fent de l'experiència quelcom risible i menyspreable per part d'aquell que mira. Una eina més a favor del poder i dels blipverts.

Estan bojos aquests europeus!

Nota: totes les fotografies són de l'àlbum familiar. La de l'escarabat és meva, feta amb una Lumix, i n'estic especialment orgullosa, atesa la velocitat d'aquestes bestioles.

Donovan

Donovan feu un bot quan del telèfon sortí un tro esfereïdor. El tornà a prendre i se l'apropà, cautelosament, a l'orella. Només se sentia el so intermitent de comunicar. Alguna cosa havia passat amb en Ron. Mirà per la finestra del despatx. El Tàmesi lluïa somort sota el mateix cel de plom de sempre. Si no fos per l'aire de normalitat que tenia tot plegat, en Donovan hagués jurat que havia acabat la seva conversa un tret d'arma de foc.

Tornà a marcar el número i seguien comunicant. Era estrany, però tampoc tant considerant que era Sud-Àfrica i tenint en compte, també, la personalitat d'en Ron. Encara no comprenia ben bé com s'havia enredat en negocis amb aquell tipus. Segurament la necessitat de donar sortida a aquell excedent de diners de la caixa B.

Tot i així aviat va comprendre que acabaria tenint remordiments i, el que és pitjor, més d'un maldecap amb aquell paio. En Ron sempre li assegurava que la seva era l'única fórmula per fer negocis en el continent africà, però ell no ho tenia gens clar.

Va marcar un número. A la cinquena trucada una veu femenina li contestà.

- Està parlant amb la casa Howards. Qui demana si us plau?

Era la vella criada de la Madeleine i la seva forma passada de moda de respondre al telèfon.

- Bridget, bon dia, sóc mister Donovan, hi és la senyoreta Madeleine?
- Ah! hola mister Donovan! -amb la Bridget no s'hi valien les presses – com es troba vostè? I la seva esposa? I les nenes?
- Bé, bé – la tallà en Donovan – hi és la senyoreta a casa?
- Si, perdoni, ara mateix l'aviso – feu una pausa – Si us plau, doni molts records a la seva senyora de la meva part.
- Moltes gràcies Bridget, ho faré, espero la senyoreta.

Va escoltar les passes de la minyona arrossegant els peus passadís enllà. Quants anys devia tenir? Ell n'hi feia com a mínim dos-cents, perquè la recordava de quan era petit i anava a jugar a casa de la Madeleine, ben igual que ara. La Bridget era perenne, no com ell que havia envellit ostensiblement els últims dos anys.

William

En William es va deixar caure de dalt de la cabina del conductor, el camió engegat en punt mort i resant perquè no se li trenqués el fre de mà. Ja no funcionava el motor d'arranc i la marxa enrere tampoc, pel que havia decidit que trucaria a en Ron a casa seva. Sabia que contravenia les seves ordres, però feia dos dies que intentava que el contestés al mòbil i no ho aconseguia, i necessitava urgentment que li fes una transferència. El camió queia a trossos. L'única roda de recanvi i amb la coberta totalment llisa ja havia estat canviada, pel que si tornava a punxar, el més probable, si tenim en compte la ruta que li feien fer, per pistes interiors sense asfaltar, podria prendre mal i perdre la càrrega.

Entrà en el que es feia dir restaurant. Saludà en l'anglès que es mastegava per la zona. Ell era zambià i parlava swahili, llengua que no tothom comprenia al con sud del continent. El telèfon estava en un racó, dins una carcassa de ferro tancada amb un cadenat, igual que el televisor. Va demanar monedes a la caixera i va marcar el número d'en Ron que duia apuntant en un paper. A la cinquena trucada va despenjar algú.

- Alló?
- Necessito parlar amb mister Ron.
- No podrà ser mister ...
- William! Digui-li que sóc en William, que és urgent!
- Ho sento mister William, però mister Ron és mort, el van assassinar abans d'ahir - el silenci es feu dens a cada banda de l'aparell - i perquè el volia vostè a mister Ron?

Va penjar. Es deixà anar en un banc que hi havia a tocar de la paret, que va cruixir en rebre l'enorme còrpora del negre. Estava en un bon embolic, perquè si no hi havia en Ron no hi havia diners i això volia dir que no podria reparar el camió, arribar a Zimbabwe, deixar-lo, cobrar i tornar a Lusaka. Va demanar una coca-cola, tenia set i necessitava pensar. Pensar a l'africana volia dir temps i per això va prendre-s'ho amb calma. El camió anava carregat d'alguna cosa d'aquestes que envien els europeus i les seves oenagés. Tan podien ser motors com roba de segona mà. El cas és que en l'estat en què es trobava, no arribaria enlloc.

Decidí que el millor que podia fer era allunyar-se una mica d'aquest poblat i trobar un lloc tranquil. Trencar els segells de la caixa del camió i veure que transportava. Potser en podria vendre alguna peça i així tenir diners per reparar el camió. Un cop va fer un parell de quilòmetres per una pista força dolenta va arrambar el camió, agafà la palanca que feia servir per canviar les rodes i s'enfrontà al precinte de la caixa. Era un home alt i fort i amb un parell de cops ho va tenir enllestit. Llençà la palanca a terra i obrí la porta. El camió era ple de caixes de fusta. N'hi havia de diverses mides.

Va tornar a recollir la palanca, li caldria, i s'enfilà a la caixa del camió. Feu alçaprem en la primera caixa que trobà i va quedar-se de pedra. Era plena d'aneguets de goma. Semblava una broma de mal gust, no podia ser. Tant de secret i tanta ruta alternativa per uns aneguets de goma? Continuà obrint caixes i fent saltar enlaire els punyeters aneguets de goma. Aquella era una situació ridícula i absurda, en alguna banda hi devia haver alguna cosa de valor, sinó, per què tantes precaucions?

Forways Gardens

S'hi estava bé sota el para-sol al costat de la piscina. En Ron, estirat en una hamaca tronada, parlava amb el seu soci anglès, en Donovan, a qui li costava una mica entendre com funcionaven els negocis a les ex-colònies de Sa Graciosa Majestat. El telèfon sense fil en una mà, un havà en l'altra, al que anava fent xuclades quan l'altre parlava, i aquella negreta agenollada al seu costat, a l'alçada dels malucs i treballant-li l'eina, era el seu concepte d'home de negocis d'èxit, si més no a Sud-Àfrica.

Va aprofitar que en Donovan enfilava una rastellera de queixes per beure un glop de whisky d'un got que tenia en una tauleta al costat. Feu un gest de disgust, perquè el gel s'havia desfet i estava aigualit i escalfat. Amb l'altra mà, la del cigar, modificà la postura del cap de la negreta, Betsie? Patsie?, tant li feia, aquestes negretes joves eren les millors a l'hora de mamar-la.

- Però home, Donovan! No cal que pateixis pels camions! Encara que en perdem un o dos ens surt més a compte que no pas reparar-los. Si arriba la tramesa a Zimbabwe en un 80% ja haurem duplicat els beneficis. Pensa que els xofers són immigrants de Zàmbia la majoria, i si tenen un accident i passa res ningú no els troba a faltar. A més, per la càrrega no cal que hi pateixis, tinc tres rangers seguint-los, si passa res avisaran ràpidament i ens en farem càrrec tot seguit. Merda!

Una espurna de l'havà havia saltat i l'havia cremat la pell del pit. La noia es va quedar quieta, esperant la reacció de l'amo.

-Tu! Per què pares? No, no era a tu Donovan, és que aquests negres són tots uns inútils. Doncs, com et deia ...

Se sentí un espetec fort, seguit d'un altre i la Betsie va notar una substància càlida que la xopava de cap a peus. Encara eixordada va aixecar els ulls, en Ron ara només tenia mig cap. Un home negre corria, jardí enllà, amb una escopeta a la mà. Es mirà el cos i les mans. Estava plena de sang i trossos de cervell. Començà a xisclar i el seu udol se sentí en tot Fourways Gardens.

Papers canviats

- Ernesto! Vienes a la cama o que?

L'Ernest va recolzar el front al moble del damunt de la pica i va tancar els ulls intentant asserenar-se, mentre deixava el got d'aigua per rentar. Les exigències de la Maria José ja no li feien cap gràcia hores d'ara. Al principi de casat potser si que se sentia captivat pels seus ulls verds, la seva pell bruna i la seva intel·ligència prodigiosa. Tampoc cal oblidar que ella era tota una cirurgiana i era, també, la filla d'un industrial que feia realitat tots els seus capricis. Quan aquesta va tenir l'acudit de casar-se amb ell, un metge de família que tot just començava, el papà ja va proveir de tot el necessari perquè el casament fos possible i enlloc es notessin les mancances econòmiques del nuvi. Respirà a fons.

- Ja vinc! Vaig a veure que no s'hagi despertat la nena.

Sortí de la cuina i es dirigí a l'habitació de la seva filleta. També era per això que l'Ernest havia estat adquirit per la Maria José: com a donant d'esperma. I el resultat era la Patrícia, una criatura preciosa que ara ja tenia un any.

Entreobrí la porta i veié que dormia tranquil·la. Havia desitjat que estigués desperta per tenir l'excusa ideal per no anar al llit amb la seva dona, però la Patrícia dormia assossegada i la va deixar, no sense abans haver-li fet un petó, lleu, a la galta i haver respirat el seu alè.

Ja no li quedava cap més remei que anar a l'habitació de matrimoni, estirar-se al llit, i que la Maria José se li posés al damunt i, ella sola, fes tota la feina. Encara sort que era un home prou jove com per no necessitar gaire impulsos per a aconseguir l'erecció exigida.

Tantes vegades havia tingut la sensació de papers canviats! I és que, en realitat, la seva dona era una masclista.

- Por qué has tardado tanto?
- Res, la nena que somicava una mica -mentí mentre es despullava i començava a posar-se el pijama.
- No te pongas el pijama amorcito. Vamos a follar!

Se sentí fastiguejat. Ella intentava donar un to eròtic a les seves paraules. Potser es pensava que així l'incitava. Moltes vegades es preguntava si la Maria José tenia alguna idea d'ella mateixa que no fos la de triomfadora que li havien implementat de ben joveneta. Seguí posant-se el pijama, es ficà al llit i apagà el llum.

- Avui no, que tinc mal de cap.

No calia

Era una mica enze, per això, malgrat haver començat la carrera als divuit, no es va llicenciar fins als vint-i-vuit anys. Es va passar el temps d'universitat anant al bar intentant ser acceptat pels companys i, sobretot, per les companyes, que no li'n feien mai cabal. Tot i tenir els ulls blaus, ser alt i prim, i prou parençós, el seu aspecte una mica fràgil, el seu quequeig, i que se li fes aquella mica de bromera a la comissura dels llavis quan parlava, no el feien pas un xicot popular.

Va tenir la dissort de topar-se, el primer dia que donava classes a l'institut, amb vint-i-cinc dones de quinze anys acabades de sortir d'una escola de monges. La perversitat d'aquelles nenes-dones, aplicada minuciosament per elles durant tot un any, el van condemnar, irremeiablement, a la depressió. Mai més no va fer res de bo.

Cada nou curs, el primer que feia era mirar la llista d'alumnes, i les visites al psiquiatre i la ingesta d'ansiolítics eren proporcionals a la quantitat de noies que hi havia a la classe. D'ençà aleshores li quedà un tic nerviós en un ull, que no millorava gens el seu aspecte general. I mai més va dictar els exercicis de lògica aristotèlica, després de què aquelles harpies es dediquessin a rebatre-li, amb la convicció del fanàtic, tots els sil·logismes que proposà a la classe. I, malgrat saber que era ell qui tenia la raó, no va poder fer res més que doblegar-se a aquelles voluntats femenines i adolescents.

Pitjor era el dia que feien torns entre elles per mirar-lo fixament, o quan, de tan nerviós que estava, assegut a la punta de la cadira, només sustentada en dues de les quatre potes, va caure estrepitosament al damunt de l'empostissat i aquest es va trencar. El cor de riallades salvatges, despietades i cruels el va acompanyar la resta de la seva existència.

Moltes vegades, en algun claustre de professors, una paraula o una frase li portaven el record a la memòria i, sense venir a tomb, es posava vermell com un perdigot i començava a quequejar descontroladament. Els companys i les companyes ja ho sabien i em sembla que, algunes vegades, ja ho feien expressament.

Ara s'ha mort, després de fer-ne cinquanta-cinc. S'ha mort malalt, sol i molt solter. Bé, podríem dir solter del tot. N'hi ha que especulen que no fos verge encara. Fins i tot, a la plaça de l'Església, després de l'enterrament, els posats de tots els assistents era el d'haver-se'n oblidat d'ell, i les converses i les rialles no li eren pas dedicades. En realitat s'hagués pogut estalviar néixer i deixar la plaça a algú que potser hagués fet alguna cosa de profit.