diumenge, 26 de setembre de 2010

Desconcerts

Ileana i Vasile estaven desconcertats. Havien arribat a Catalunya a primeries del nou segle i, de seguida, aconseguiren de trencar el cercle secular en què roman bona part del seu poble, el rom. Es van establir a Badalona, amb els seus fills Alexandru i Mădălina. Gràcies a les gestions de la Fundació Secretariat Gitano, no calgué que el matrimoni s’instal·lés a cap campament de barraques; van trobar un pis de lloguer al barri de La Salut. L’hagueren de compartir amb altre matrimoni de gitanos romanesos, Florin i Nadia. Vasile va trobar feina com a manobre; Ileana començà a netejar pisos i escales al centre de Badalona.

Un cop establerts a la nova llar, decidiren de matricular els dos xiquets a l’escola de primària del barri; com que estaven disposats a encetar una nova vida, volien que els seus fills tingueren educació i aprengueren els idiomes de la nova pàtria. Moltes nits, en acabar de sopar, Ileana i Vasile parlaven amb orgull de la seua bona estrella: havien fugit de la misèria i el racisme; s’estaven integrant perfectament al barri; a poc a poc, anaven coneixent els veïns d’escala; Ileana no tenia cap problema a les botigues; tot semblava idíl·lic... Però ja se sap: la felicitat dura poc a casa del pobre. Arribà la crisi i Vasile es quedà sense feina. Començaren els problemes amb el lloguer, el forn... Això no obstant, Ileana seguia netejant pisos i escales, i els petits Alexandru i Mădălina continuaven anant a escola.



Un dia, s’escoltaren al telediari notícies un xic estremidores: França estava expulsant milers de gitanos romanesos. Poc després, arribà al barri un enorme seguici de polítics i periodistes. La comitiva estava encapçalada per dues dones. A Vasile li feren gràcia dos detalls: ambdues s’anomenaven Sánchez i, segons que havia sentit dir a un natural del país, les dues eren xarnegues. Les polítiques, una d’elles eurodiputada, natural de Perpinyà, buscaven a Badalona campaments de barraques habitades per gitanos romanesos. No en trobaren cap ni un, però aparegueren, això sí, diferents i pintorescos personatges: una veïna amb un carro de la compra i dos jubilats que protestaven de la brutícia; una gitana catalana farta dels gitanos romanesos; una gitana romanesa —que Ileana no sabia d’on podia haver sortit; no l’havia vista mai en la vida— queixant-se de la delinqüència dels seus compatriotes; un home mostrant uns papers del cens i denunciant irat que, sense la seua autorització, sis romanesos s'havien aposentat en el seu pis («Nosaltres també en som sis?», pensà Vasile)... Finalment, un jove proclamava en veu alta, davant les càmeres: Son de otro planeta. Y luego nos llaman racistas!

Ileana, Vasile, Florin i Nadia no sortien del desconcert. «Veure per a creure! Els pobres protestant dels més pobres! Els immigrants exigint l’expulsió d’altres immigrants!» La guinda la va posar el regidor Xavier García Albiol —sí, el del lema No queremos rumanos— amb aquestes declaracions: «Badalona està pitjor que moltes ciutats de França. Allà, els gitanos viuen separats en campaments; ací, viuen mesclats entre nosaltres.» Definitivament, Vasile estava sumit en una gran confusió. «Doncs, no havíem quedat que érem ciutadans de la Unió Europea?», s’interrogava Ileana. «No ens diuen a l’escola que els gitanos s’han d’integrar?», es demanava bocabada la petita Mădălina.

2 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

Com la vida mateixa Aquil·les!

Vicicle ha dit...

Potser el més desconcertant és que els pobres acusen als pobres del que han fet els rics.