Acudits per Internet: normes

Demà és Sant Valentí, diada “comercial” i sentimental dels enamorats, i ocasió perquè els grans magatzems i els assalariats, respectivament, pal·lien la seua minva de perspectives de negoci i aprofundeixen en la crisi. Com que d’alguna manera ens veiem compel·lits a celebrar la diada, passe a penjar un acudit que ha arribat al meu correu electrònic. Exalça alguns dels pocs plaers assequibles per a les classes més deprimides i crítica l'esperit gasiu d’alguns penjollaires, que es prodiguen ben poc (sempre tenen alguna excusa per a no complir amb les seues obligacions).

Un home acabat de casar li diu a la seua dona, quan arriben al niuet: «En nom de la concòrdia i les bones relacions, he de dir-te quins són els meus costums: dilluns i dimecres per la nit, solc anar a casa d’algun amic; dimarts i dijous pel vespre, toca jugar el partidet de futbol i sopar amb els companys d’equip; divendres i dissabtes, vaig amb la meua quadrilla a prendre unes copes al bar; i diumenges solc gitar-me d’hora, perquè necessite descansar. ¡Si vols, bé! ¡I si no, també!» Llavors, la dona, somrient, respon: «Per a mi, només existeix un costum sagrat, amor meu: ací, a casa, s’ha de follar totes les nits. Si estàs tu, bé. ¡I si no, també!»

Occinematografia

Regire per Internet a vore si trobe més detalls d'una pel·lícula dels que dóna la fitxa de la Mostra de Valencia (sic): «A mediados del siglo XIX en un pequeño pueblo de Francia...» Què te'n jugues que la pel·lícula en qüestió, Au fond des bois, està ambientada en Occitània? En Allocine m'ho confirmen: «En 1865, au sud de la France...» El sud de França -sinònim de la part més rural, exòtica i llunyana de la República- es correspon poc més o manco amb la de l'Occitània granda, a banda del País Basc francés i la Catalunya del Nord; el sud de la República Francesa és, com ací el terme levante, una sort de macrotopònim generalista que inclou les conquestes meridionals de l'antic regne francés, en la marca entre les llengües d'oïl i la llengua d'oc. Ara falta saber si en la cinta del parisenc Benoît Jacquot algú parla occità, com en moltes altres històries localitzades a l'Occitània francesa: no sé si en Conte d'automne o en Le fils de l'épicier algú parla en provençal, però en Le pacte des loups sí que deien una frase en llenguadocià del Gavaldà. El puturrú de fuà descarregable del web de la productora desvetla la incògnita:

Quelle est la langue étrange que parle Timothée dans le film? C’est un mélange de provençal, de patois languedocien, d’espagnol et d’italien: je voulais une langue méridionale où le français apparaisse, de temps en temps, pour être à la fois une langue familière, audible et intelligible pour un spectateur français, et aussi étrangère, insaisissable, venue du fond des temps.

Té collons que, en una època on l'occità encara seria la llengua vehicular de quasi tota la gent i el francés la de l'administració i les classes altes -la substitució del patués no tingué lloc fins ben entrat el segle XX, amb l'escolarització i els mitjans en francés-, històries com esta o El pacte dels llops facen un ús folklòric i residual de la llengua vernacla de sengles regions geògraficament aïllades i rurals; i encara gràcies, que si rodar tot un guió en llengua d'oc seria comercialment suïcida, això damunt fa més surrealista que les úniques veus en parlars locals siguen sempre les de les capes més desafavorides de la societat: en el cas d'Al fons del bosc, la del protagonista, Timothée (una espècie de Jean-Baptiste Grenouille).

També resulta curiós que, en este cas, eixe paper li l'hagen donat a un argentí, Nahuel Pérez Biscayart, perquè «el personatge havia de tindre un accent especial i els càstings que van fer amb actors francesos no van funcionar pel que buscaven un perfil llatí.» Toca't el nas! Potser hi hauria hagut prou amb un actor de per ací, sense l'omnipresent accent francés que podria delatar un actor occitanòfon com... no en conec cap, però cert que n'hi ha, com hi ha produccions en llengua d'oc segons l'Internet Movie Database: E l'aura fai son vir, Gardarem lo Larzac, L'orsalher, Malatèrra i Vaquí, les soletes amb títol delator; la resta, com La gloire de mon père (!) i Le chateau de ma mère, amb alguna xarrada en provençal, la màger part dau temps.

Per cert, es coneix que la Provença paisatgística és la regió més cinematografiada de tota Occitània, per ço com en la IMDb té la seua pròpia etiqueta; tot s'ha de dir, quasi tots els guions parlen d'algú o altre que fuig del rebombori parisenc i troba la felicitat al sud de França. Afortunadament, també existeixen realitzadors no parisencs que mostren la seua terra des d'un punt de vista menys esbiaixat que el de París estant, com diu un crític en l'entrada de Malatèrra:

Contrary to the usual portrayal of such times and places in French films (in which everybody speaks Parisian French and wears designer clothes), the characters here speak mostly Occitan and wear unkempt clothes. Also, contrary to the usual French (and British) clichés about Provence, the village is cold and sometimes dark.

Les escales del bordell

dos-centes reines mil·lenàries fabriquen soldats lascius simulant dormir

dos-cents reputats milicians falquen solitàries latències

simbombes doblegades i retràctils miren faldes sol·lícites

i lacòniques sines,

dolmens reclinables, micròfons famolencs

solquen la silicona dosificada recentment

minuet fantàstic, sòlida i labial sintonia

dolça resina migratòria, fada solvent de lànguida silueta

domicili de la recança minvant,

fanfàrria del solatge lacrimògen i simfonia dels dòcils rebolcaments

la música acaba, quan arriba la factura.

Normalment intente compensar la mediocritat poètica, la manca de musicalitat en els versos, precisament, musicant-los, fent-los cançó. Però com em fa vergonya cantar en cases alienes (ja tinc la meua pròpia, ben insonoritzada per a no molestar a ningú), he tingut que provar altres recursos a l'hora de musicar aquestos que acabes de llegir, i al final he optat per introduir textualment les notes, al principi de cada paraula.

Últim dia de veda a les muralles del castell de Xàtiva

Hui diumenge pel matí s’ha vist a botiflers i maulets pegant-se tirs per la muralla de Llevant del castell de Xàtiva. Sorgeixen moltes preguntes: I això per a què? Serà necessari? Xe, què no tenien res millor que fer? Per què s’estava filmant? Qui feia de botifler i qui de maulet? És veritat la hipòtesi que els dos exèrcits estaven dirigits per la mateixa persona? Què té a vore El Penjoll en tot açò? I si té alguna cosa a vore: Quin va ser el paper d’El Penjoll fa tres cents anys a la crema de Xàtiva?

El Manopla i la mà dura

El passat diumenge pel matí estava llegint el periòdic mentre em feia una cerveseta al bar del tio del Manopla, a qui ja vos vaig presentar en un text anterior. Serien les dotze quan va entrar Pepito, un dels socis de la confraria de barxetans que veuen les llumenetes el primer dissabte de cada mes. Només em va localitzar, es va demanar una canya i s’en va vindre a fer-se-la amb mi. Davant la conversa que m’esperava, jo també em vaig demanar una altra i vaig deixar d’atendre el periòdic per poder escoltar la mascletada que se'm venia damunt. Ací teniu el coet inicial del Pepito:

- Xe, què fort! Lo que mos va passar anit... Quan estàvem fent les entrevistes per a la selecció de personal, un güelo es fica a xillar allí enmig: “Putes! Més que putes! Que sou totes unes males putes!”, “Açò és una poca vergonya", "I quina falta de respete.”, “Ai, si Franco alçara el cap...” i, en una d’eixes, es gira pac al Manopla i li diu: “Ací el que fa falta és més mà dura!”, i saps què li va soltar el Manopla? Pos que en ell no contara, que ell les preferia jovenetes.

Hug del Mas té un mos (o dos)

Hug del Mas és gran, molt gran: més gran que el món -no com jo, que sóc més gos que un pont-. Hui a la nit té un xou prop de la Seu, al Cap-i-cul, i m'ha dit que no sap cert si dur a dos o tres dels seus xics, que dur-los a tots per a fer jazz crec que hui no pot ser. Bo, el fet és que no li cal, que ell en té prou amb la veu i amb el gest pur i dur, com quan diu «del que vam ser, tu i jo, Bel, tu i jo» i la gent diu «què bé que ho fa el xic, quin cul que té». El Xu diu que vol un xeu com el d'Hug del Mas, «al punt de sal»; la Yas' diu que el xic té un mos; la Xon', que en té dos (o tres); sols la Cris' pot dir si en té o no -de mos- (o si el té com el braç). Hi ha qui en té prou amb un bes ben dolç. Bé, no ve al cas. Ni Cesk, ni Llack ni el Pau; Hug del Mas se'ls fot a tots en un pet: quan diu «i visc per tu, sens tu» és com Nick Cave; quan fa Je dors és com Jacques Brel; quan diu «Els teus pits són molt més lleus», és ell. Sol. Nu. Gran, molt gran.

P.D: ell ja sap que, si vol, pot fer un post en el bloq; el lloc ja el té.

"ENTRE ACTES"

I. Les natges que contaven contes en braille.

Li vaig preguntar si amb llum o a les palpentes, i ell va respondre que les dues coses a la vegada: Resulta que tenia un radiador amb una llum pilot intermitent que entretallava oportunament la visió dels nostres actes.

Estàvem mig minut en la més plena obscuritat i, quan per fi ens havíem adaptat com a gats, tornava la llum en un flash i, mentre es comprimien les pupil·les se’ns revelava la postura en la qual havíem acabat enredats, encara més insòlita i retorçuda si cap que l’anterior.

Després, mentre dormiem, em vaig ficar a acaronar-li les natges, i aleshores va ocórrer: Alguns porus van començar a inflamar-se, com quan s'inflamen pel fred entre vellut eriçat, però aquestos porus semblaven seguir un patró concret d'inflamació. Mentre es desinflamaven els primers, alhora començaven a inflamar-se uns altres diferents de forma sincronitzada i així consecutivament. Promte vaig descobrir que el que formaven aquells porus inflamats eren paraules i frases en braille. Perplex, vaig començar a llegir-les enfurismadament amb les puntes dels dits, amb cura de no deixar-me’n cap i tampoc de no despertar-lo. Aquelles frases i paraules van començar a filar a poc a poc una història apassionant que mai li vaig contar, però que encara roman a la meua ment i potser algun dia transcriga...

II. El misteri d’un globus escrotal.

Al despertar, el xicot encara estava allí, de cul i en posició fetal. Vaig estirar del llençol, i aquest va cedir lliscadís, fregant la seua esvelta i nua esquena, baixant per la columna vertebral i alçant lleugerament el vol a l'altura dels malucs per a finalment descobrir la pell fina i estirada que embolcallava a pressió aquell plasma de quarks i gluons: La matèria compacta d’aquell globus escrotal que sobreeixia per darrere, entre les cuixes.

Vaig mirar allò detingudament, acaronant-ho amb cura amb els dits i recreant-me en el seu tacte de membrana. “Hòstia, tu…” – vaig rumiar– “Segur que l’Univers presentava un aspecte similar abans d’esclatar…”

La "mamà" del Manopla

El Manopla, és el malnom amb el que els veïns de Barxeta coneguem a Manolo Pla. Un malnom que, per una banda, abreuja el seu nom i cognom i, per altra, fa referència a les grans manotes (menudes mans!) amb les que la genètica paterna l’ha dotat. D`haver nascut a Xàtiva i amb unes mans menudetes, segurament, el coneixeríem com Manitas i, qui sap, si haguera acabat tenint una ferralleria a la pujada a Bixquert. Però, segons ell afirma, va preferir nàixer a Barxeta i dedicar-se a altres menesters. Perquè, per al Manopla, tot és qüestió de preferències... Hi ha qui les prefereix rosses; a ell açò li dóna igual mentre li arriben a parelles. A poc que se li demane, el Manopla sol contar que el primer dissabte de cada mes es fica guapo i s’en va a pescar amb els amics als bars de llumenetes. Diu que allí trau la canya i que de seguida se li arrimen per picotejar-li l’hamet. Perquè, segons aclareix, ell només deixa que li'l picotegen, perquè son pare, que en pau descanse, li deia que anara espai on clavara la canya perquè podia pescar alguna malaltia. Així que ell, sempre obedient als consells paterns, només deixa que se li amorren a la ferramenta... Això sí: de dos en dos, una per a cada mà. Mireu com m’ho va contar despús-ahir, quan em vaig entropessar amb ell pel carrer:

- Jo me despulle. M’ajoque al llitet. Agarre del cap a la més guapeta amb la mà dreta i amb l’esquerra el de la que queda, per a que després no diguen que no tinc mà esquerra, i me les escabusse a les dos ací baix fins que el volcà entre en irrupció i tot va a l’ascla. Açò és lo que, de veritat, és una mà a mà. I on estiga una bona mà a mà que se lleven les follaes i les xuplaes. On va a parar! I, després de la faena, mo n’anem a celebrar-lo al bar de mon tio Vicent i a ficar-los les dents llargues als sabuts dels casats. I allí rematem el dissabte, agafant una bona merlusa... I quan arribe a mitjanit a casa, ma mare sempre me diu lo mateix: "Ja vens mamaet?”. I jo sempre li conteste: “I tant, mama, i tant.”