Tardor hitita

Ha arribat la tardor i, amb ella, l’enèsim declivi hitita. L’imperi hitita tingué per capital Hattuša, en terres de l’actual Turquia (amb dues "tes"; si fiqueu “Hatusa” al Google, sortirà l’adreça d’un concessionari Volkswagen de San Cristóbal de la Laguna, Tenerife). L’hitita fou un poble indoeuropeu que s’instal·là a la regió central d’Anatòlia entre els segles XVIII i XII aC. Parlava, per tant, una llengua indoeuropea, escrita primer amb jeroglífics propis i més tard amb caràcters cuneïformes manllevats d’Assíria. El terme “hitita” prové de la Bíblia. A l’Antic Testament apareix el nom hittim. En temps bíblics, els hitites passaven per un mal moment. Molts d’ells hagueren d’emigrar a l’estranger. Alguns homes es feren soldats mercenaris. En el Llibre II de Samuel (11, 1-21), s’esmenta l’hitita Uries, general dels exèrcits del rei David i espòs de Betsabé. Mentre Uries estava en campanya bèl·lica contra els amonites, enfront de Rabbà, el rei prengué la dona com a concubina i la va deixar embarassada. Després, per a evitar-se complicacions, féu matar el marit al camp de batalla. En altres paraules: el pobre hitita mai no arribà a saber que havia esdevingut un cornut. La peripècia d’Uries és un reflex de la història del poble hitita, plena de moments d’esplendor i èpoques de declivi. El més gran dels monarques hittites fou Subiluliuma I  —collons, quin nom—, que sotmeté la noblesa i engrandí l’imperi. Altre rei, Muwatalliš, féu front al faraó Ramsès II en una famosa batalla. En 1190 aC, els frigis destruïren Hattuša i provocaren l'enfonsament de l’imperi, succeït per una Baixa Època en què sorgiren diversos regnes neohittites a Cilícia i Síria. Combatuts, però, per Assíria, sucumbiren finalment. A pesar de tot, alguns hitites aconseguiren d’emigrar cap a la Mediterrània oriental —igualet, igualet que farien més tard els gitanos, tu. Aquests emigrants hitites s’establiren en Laketania —al nord-est de la Península Ibèrica— i en alguns enclavaments més meridionals. Durant la dominació àrab, els hitites del nord combateren heroicament. Més tard, van protagonitzar, de manera força efímera, alguns episodis històric rellevants, com el descobriment d’Amèrica o la batalla de Lepant. (Alguns estudiosos han descobert que Cristòfol Colom o Miguel de Cervantes podrien ser, en realitat, hitites.)  En fi, els antics guerrers anatòlics han maldat sovint per refer sengles regnes neohitites a casa nostra. L’últim intent és ben recent i encara no sabem com acabarà. (És possible que acabe com el rosari de l’aurora.) L’està protagonitzant Subiluliuma IV (veritable nom del senyor Mas i Gavarró). Quant a la nostra contrada, també hi ressorgí un corrent hitita, aquest de caire cultural i literari. Però els seus intents de recuperar l’escriptura cuneïforme no han reeixit, bàsicament a causa de la mandra i l’ensopiment. ¿Quin serà, per tant, el futur del nacionalisme hitita?

Editorial amb Timbals: Ser Penjoll

Avui, més que mai, sóc Penjoll. Perquè sóc pedra, terra i pols.

Perquè no importa el meu futur, ni allò que fou, en mi, passat.

Sóc present i pedra de granit i estime el foc, la llum i la foscor. Sóc pedra de granit i estime l'aigua de la pluja, l'ocell que m'acarona i canta i del matí el gris gelatinós. Sóc pedra de granit i estime la navalla del fred quan talla, aqueixa agulla seua tan hivern.

I en aquesta feblesa em trobe directe, harmònic, fort.

Sóc Penjoll i no tinc por dels anys, ni del vol estúpid de campanes que resen l'any nou.

Ja poden ploure'm confetis, anònims o cadàvers polítics: el quars els talla. Ja poden ploure'm músiques estranyes o silencis: la mica els esclafa perquè no m'esclavitzen. Ja poden ploure'm discursos severs o filosofies econòmiques barates: el feldespat els ofega.

Sóc una pedra que pensa granit i si m'esmicole per tempestes, aleshores esdevindré terra nostra, però no tremolaré; i, al capdavall, melodia i pols.

I vindran altres pedres, roques ígnies, metamòrfiques, sorra verge per formar, de nou, cristalls... I bategaran contra guerxos, putifeines, pusil·lànimes vampirs.

I seré Penjoll: una pedra que bada, crida i canta al vent.

Amics la tasca és immensa: m'empassaré vocabularis per llançar com dards, cremaré les rutines dels mentiders, els visionaris putrefactes es desfaran contra aquest paper de vidre dur. Perquè jo no em crec la sort. Treballe de sol a sol, i a la nit respire, encara, la dolcesa de la vida.

Sóc una pedra que pensa la llum, que no oblida l'esperança que tu dónes: veig al cel el teu vol de milotxa i et conec la humanitat. I contra això cap ganyota estèril podrà desintegrar-me.

Que plore l'estúpida faramalla!

No tinc pors i , al Penjoll, desconec la soledat!

Editorial de tardor amb Libre Office sota Linux Mint

Amics i amigues, sembla mentida, però ja estem de nou ací, escrivint papers de fum per dir les veritats amb pena, també les petites alegries quotidianes, allò que ens fa persones amb més llibertat.

Ja ho digué aquell poetastre del segle passat en aquella peça titulada

Arrels

Trau-te les pedres del cap

el pes que et rosega l'ànima

i pot conformar-te esquiu.

Ets sol un lacai, humà,

escorça buida que sura

pel corredor de les lletres,

bressol on rimen els somnis.

La carn perirà, els mots

obriran panys i més panys.

Després, oblidat el cos,

esdevindràs esperança.

Trau-te les pedres del cor,

la mala sang, venta palles,

la pols, dibuixa un món blau:

en l'horitzó del futur.

-oh vell jardí isolat!-

arrelaran focs en l'aire.

Hem abandonat definitivament el software propietari -metàfora de massa esclavituds- i ens construïm, de blau, els nostres somnis. Som obrers de vila amb mans tallades que no ensabonen ningú. Però hi ha qui estima aquesta subtil bellesa...

Penjollaires i lectors que teniu encara sang i sueu la desídia de tots aquells que ens diuen representar: obriu la porta i l'univers sencer us somriurà. En aquesta casa podeu dir i fer la vostra sense pontificar, agranar misèries socials i particulars, cremar-les en l'ara popular; també podeu enlairar milotxes i adreçar cançons als núvols perquè els nets de cor mantinguen encara l'esperança, sí.

Que la tardor s'enduga tantes buidors i pallerofes que engrillonen!

Presentem batalla amb emoció racional!

Diguem tots, novament, la veu lliure ens ha esperitat.

Fent el peixet

M'encantava. Passaven les hores i continuava encantat; ara el vol d'una mosca, ara el ball de la roba estesa, el passeig dels núvols als ulls... Tot era perfecte en l'era d'eros, en la vida, vaja; l'altre cantó, el de la mort era com un lladre amagat, però restava lluny encara o això mateix creia...

La mosca volava feliç, jo molt més, malgrat que alguns altres coneguts no es creien això de la meua pobra felicitat: envejosos saberuts!

Enmig de tanta cabòria vaig decidir de prendre el bany al riuet del poble per tal de sufocar les calors.

Caminava cap a la vora i m'encenia de joventut; no ho vaig poder evitar i fiu muntonets de pedres planes per fer el peixet.

Llancí la primera: un, dos, tres bots tot lliscant la superfície i, un, dos, tres colpets posteriors aturaren la inèrcia de la pedreta: Superagent Pardo, Aquil•les Sisternes i Escrivà de Cort foren les víctimes. Ells, eren el suport en aquests moments d'impàs, peresa i descans, i també penúria de lletres d'aquella beneïda casa de mots i jocs anomenada El Penjoll.

Assenyats i esplèndids continuaven amb la rella del diccionari a contravent. No s'esvalotaren; somrigueren i tot planxant-se els cabells tornaren a sumergir-se en les fresques aigües del pensament. Amb els camins, biblioteques i animals ja anaven prou servits.

Una llepada d'aire fresc em fregà la cara alhora que un blavó patinava per l'aigua fins arribar a produir un soroll aborronador. Fou el resultat del xoc amb el cap massís i moblat de l'orador d'EROs Eris. Ni la més antiga Erística dels clàssics grecs havia possibilitat el descobriment de la seua contradictòria personalitat: ni carn, ni peix; ni home, ni dona... als ravals de La Costera tothom discutia si era un incubus o una gàrgola de la ment. L'impacte de la pedra provocà un eco tan superb que milers de plantes batejaren el riu de pètals, llavors i colors de vida.

El sol ja picava i arrecerat a l'ombra d'un generós àlber vaig continuar sent xiquet. Aquesta vegada la pedra féu cinc bots, però la sisena vegada rebotà contra un jonc d'home; aquest ballava al ritme d'un suau ventijol alhora que demanava opinió sobre el darrer teatre representat en la polida i polititzada València del segle XXI. Del seu cap eixien -per la capacitat simbiòtica- papallones, moscardons, tàvecs o marietes multicolors. Feia rotgle el seu zumzeig; tenia per a tothom. En cap moment féu mala cara per la pedrada; obrí els llavis de linx amable i somrient; després se submergí al seu Corralet.

M'encantava llançar pedres i flors de baladre al llit del riu els dies d'estiu. No fer res més o, en tot cas, dibuixar l'esbós de paraules estimades per als meus amics...

Pensava en la noia que pujava per aquella escala de ferros blaus. Sempre volia anar més lluny: agafar el cel, pintar la lluna, esguitar el sol d'una llum d'honestedat i veritat, d'amor. Fotografiava sempre les paraules d'altri, et mirava les mans, et tocava els ulls, responia amb la sorpresa de totes aquelles espècies exòtiques adorades als seus viatges; estel, no podia permetre's que qualsevol se sentira sol. Vaig llançar una pedra invisible... comprengué el seu vol.

Un parotet es plantà al meu davant. No tingué cap por de les pedres, dels meus humils pensaments. Desplegà la seda de les seues ales irisades; podia sostenir el pes de totes les lletres escrites dels països que visitava; les lletres sempre li demanaven consell a l'hora de construir aquells edificis tan ben dissenyats que ens feien de recer, també de coratge i consol.

Tal com la pedreta volava no mai l'evità; ans al contrari, positiu, analitzava les possibilitats per a una escena alternativa a tot allò viscut i quotidià. Podia esdevenir retrat per a una revista, columna per a un rotatiu: " Una pedra voladora ensenya acrobàcies a un parotet". L'afany de perfecció inserit als seus gens li exigia sempre aprendre, obrir els ulls, regalar el millor.

Una pedra amb missatge, sí, increïble, però cert. Qui hauria pogut escriure sobre aquesta pedra. Una mica de saliva sobre el polze i, tot seguit i amb força, vaig fregar. Com més fregava, més relleu i força agafaven les lletres. No ho vaig dubtar; la llancí i tal com feia el peixet lliurava el contingut sobre l'aigua: << - Hi ha algú pels voltants? Sé que resteu amagats, però a l'aguait! Us trobe a faltar>>.

Aquest home, el pigment del qual sempre es diluïa a l'aigua, era un escriptor líquid mullat de bondat, un mestre rellotger del llenguatge. Havia dissenyat un estil especial -la mecànica dels líquids- on tota mena de pena i tristesa esdevenia un gargot, un so inespecífic, al capdavall terra mullada en espera de renovada vida i llavor.

El munt de pedres semblava minvar, era tan sols una apariència. Vet aquí que s'acostaren tres núvols i una princesa. El primer prim i esfilagarsat era amant d'estadístiques i des del primer moment prengué nota de totes les cabrioles fetes per pedres i desitjos; per les galtes se'l veia xiular cançonetes; traductor on line, no mai restà sense electricitat; encara que la seua passió era passetjar per ciutats properes i llunyanes, emblanquinar per traure a la llum allò ocult, garbellar el polsim de la intrahistòria, transmutar foscors en carrers cel, blaus, blancs.

L'altre núvol contenia tempestes, aparells i estrategies sempre diferents; jo llançava pedretes, ell jugava amb elles, volia fulminar-les, resoldre-les en pols. No sempre ho feia. Encenia amb llamps tempestes purificadores. Si partia una pedra al vol multiplicava els seus bots tot certificant el reialme de la vida en lluita. Era un posat cert aquesta actitud combativa, militant; un aire generós que exigia el creixement, una forma d'enlairar-se que quasi fregava la divinitat.

El tercer núvol era redó, veritat profunda; i la mirada no et deixava indiferent. Aceptava les pedres tant si volaven com si la gravetat les condemnava. La seua conversa esfèrica era sempre musical; mamprenia cançonetes amb un visitant estrany de l'Hostal. Un parell d'especímens cromàtics que podien omplir les oïdes de gràcia i alegria. Aquella de..."què vos passa valencians" feia molta festa allà per on la passejaven. Però clar, sempre acabaven amb una cançoneta de bressol per a la princesa Olímpia. No era feblesa de pare, era el que calia fer després d'adonar-se de la fidelitat d'un nuvolet tan dolç en assistir a qualsevol Conferència Penjollaire.

Lentament l'estiu, com una música de piano, era oït per la meua pell.

Agrair la fotografia a Misterkolombo.

Corromp, corromp i fes l'editorial a dues mans

"Corromp, corromp que alguna cosa queda", em digué un xalao un dia d'aquests.
Vaig seure al dessota de l'ull del pont i pensí: Tindrà raó el tronat aquest!

Ostres, ostres, ostres, no pot ser veritat.
Serà qüestió de resar les Jaculatòries per allunyar el Maligne.

- Han tancat CNN+, ens resta el Penjoll.
- Han emmudit els valencians, ens resta el Penjoll.
- La televisió és una " ", els videos del Penjoll.
- Quin fem de Cap d'any, ens resta el Penjoll.
- No serem comercials, ens resta el Penjoll.
- No us felicitarem com tothom fa, ens resta el Penjoll.
- Patiu d'insomni, gargotegeu al Penjoll.
- Han ensinistrat els noticiaris, ens resta el Penjoll.
- Voleu ser més humils, ens resta el Penjoll.
- Us sentiu oblidats, us resta el Penjoll.
- La teua bondat serà potenciada al Penjoll.
- Teniu mala sang, us dialitzarà el Penjoll.
- Teniu males idees amb pensament puríssims, us acollirà el Penjoll.
- Parlen mal de vosaltres i us boicotegen, us blindarà el Penjoll.
- Patiu cirrosi mental, us desemboirarà el Penjoll.
- Voleu créixer amb l'autocrítica, us empalarà el Penjoll.
- Teniu sospites i més sospites, els detectius del Penjoll.
- L'amor que allibera, ventijol del Penjoll.
- La mirada dels nens i nenes, la joia preada del Penjoll.
- Voleu ser càustics amb el Maligne, el laboratori del Penjoll.
- Els conformistes i oportunistes patiran els virus del Penjoll.
- Voleu riure obertament, el temple del Penjoll.
- Us sentiu òrfens, us empadronarà el Penjoll.
- Voleu diversió, els simposis públics del Penjoll.
- Voleu dissoldre l'economia que ens esclavitza, l'acidesa del Penjoll.
- Us sentiu emmerdats, us instigarà el Penjoll.
- Voleu llegir cap per avall el món, els jardins del Penjoll.
- Us sentiu analfabets de la Terra, els viatges del Penjoll.
- Voleu pràctiques d'anatomia política, les disseccions del Penjoll.
- Voleu no llegir cap blog, mireu tan sols el Penjoll.
- Us agraden els animals que parlen, teniu el Penjoll.
- Desitgeu la mort del Penjoll, sempre tindreu el Penjoll.
- Un comptador cap enrrere, més enllà del temps el Penjoll.
- Sou iconoclastes, l'amor del Penjoll.
- Els vampirs dels més pobres seran desintegrats pel Sol del Penjoll.
- Anheleu la tendresa, els monstres innocents del Penjoll.
- Una música per l'esperança, digueu en veu baixa el Penjoll.
- Una crítica dels qui es creuen consagrats, la vara del Penjoll.
- La lucidesa de la bogeria, delicatessen del Penjoll.
- Ara, quan dormiu, s'escriu al Penjoll.
- Els emmudits i anorreats purnejaran al Penjoll.
- L'assot dels vividors acèfals, crucificats pel Penjoll.
- Els buits per dintre seran esventrats pel Penjoll.
- Una veu que s'expandeix i lluita, la llum del Penjoll.
- La sorpresa que t'excita, aigua del Penjoll.
- La Justícia quotidiana premisa del Penjoll.
- L'entreteniment intel·ligent s'apunta al Penjoll.
- Els idealismes que foten seran triturats pel Penjoll.
- L'ull que no calla sempre balla al Penjoll.
- El que tu dius, la veu del Penjoll.
- La destrucció del personalismes estrella, l'accent del Penjoll.
- Els penjollaires que es complauen seran descoberts pel Penjoll.
- Heu perdut la identitat, les biografies del Penjoll.
- Patiu tot tipus de crisis, us rescabalarà el Penjoll.
- No escriviu al Penjoll per mandra, Expedient de Regulació d'Ocupació al Penjoll.
- Voleu reconstruir la fesomia de la vostra llengua, l'estètica del Penjoll.
- Voleu sentir-vos bajoques i aprenents, les cambres del Penjoll.
- Voleu escoltar la veu dels silenci, els no-comentaris del Penjoll.
- Voleu tindre un bon any, acosteu-vos al Penjoll.
- Voleu un editorial alhora místic i excèntric, teniu el Penjoll.

T'he agafat la paraula Eros.

Quan hi ha pocs diners, els torrons del Penjoll.

Si us sembla bé, podeu continuar...

Editorial amb tarongers pintats, novembre 2010

Viatge cap a Xàtiva i, tot just haver pujat al tren, una noia delicada pela una taronja clementina amb un tovalló de paper. Uns minuts abans s'ha fregat escrupolosament les ungles amb paper de vidre.
Pretendrà amb el paper immaculat que no li arribe l'àcid a la carn dels dits? L'aroma envaeix tota l'estança.
Ai, aquest olor tan agradable del meu país!
Ara comprenc per què és tan fàcil enamorar-se tot i les infidelitats i la desídia en què vivim!

Davant meu, una bella dona eslava mira el sol naixent amb uns ulls tendres, poderosos, blaus transparents. Libèl·lules fràgils ballen al voltant dels seus
pòmuls, que no mai sabran d'aquest pintor secret.

Avui vaig a retrobar-me amb els amics i amigues del Penjoll. Una cinquantena de correus han estat l'aperitiu.

És per això que en la distància regalada pel tren, bese l'horitzó que, amb Jana, ara recorre la dona dels núvols.

Tant de bo ara s'endinse en la pineda!
Que la veneren els bolets i les llavors enlairades!
Ella, satèl·lit d'aquestes mans que escriuen, fulgor fugaç del temps!

Amb Partènope, Eros, Glòria i Vicent hem pujat al castell sota un cel grisenc; camí d'un migdia ventós hem trepitjat la història al ritme de les banderes. Des del punt més alt de la ciutat, hom podia veure les ermites del Puig i Santa Anna, la Cova Negra i els ametlers perduts de Cucarella, requalificacions
estèrils de terrenys, els badalls de les piscines tristes, les finques postisses tot berenant-se les muntanyes... i una catifa viva de tarongers pintats.

Lentament hem anat baixant cap a Cuinart on havíem reservat taula per menjar. S'han acostat la resta d'amics, també els absents imaginats: David del Carré Blanc, Lo Pol, el Mestre Ximo, Rafel, Peguie i la dolçor d'Olímpia, l'Àngels que sostenia el cor amable de l'escriptor inexistent, el Gran Cal·linca enamorat del tofu, del seitan i de "l'el·la" GeRMiNaDa i, sense guitarra malgrat haver-ho dit, Toni de l'Hostal.

Arribada l'hora i els menus demanats, -a taula parada- bruixes i follets ens han servit l'encanteri d'uns Alcusses i Rafael Cambra per xarrar: - Déu meu quin misteri! De sobte han brollat anècdotes, llocs, llengües vives i ressuscitades, llibres pensats i creguts; els perduts per no editats, els premis imaginaris,literatura bella i també aquella que -allunyada de Blancaneus per poma caramel·litzada- diríem ens enganya...

En la justa harmonia del moment, hem tastat -de la dona dels núvols- el pastís de coco i pastenagues: murmuris, paraules, dringadissa de copes, somriures.

Ara, envoltat al si nocturn del viatge de tornada, mentre un home ciclotímic no para de pujar gratacels amb els sudokus, faig repàs del viscut i del regal de les hores argentades d'aquest final d'octubre: al Penjoll també collim aquests petits amors, senzills bocins de cel.

Quanta llum i calor discret ens mostrarà el Penjoll?
Aviat ho sabrem...
Amics i amigues, trenem més vida paraula a paraula. La partida, ni de bon tros és acabada.
Cal que somiem i somiem molt més encara: és hora de treballar.

Eddie Thory al fons de l’oceà?

Il Cazzo, el gallard bergantí, unflava les seues veles i salpava. Els pals trempats cruixien per les vibracions que produïen ones i vent. La tripulació era diversa: poetes assagístics, aristòcrates, republicans, alguns assagistes i alguns poetes a seques, patriotes, il·lustrats, enciclopèdics, escèptics, animalistes, detectius, faulistes, moriscos, navegants experimentats, grumets, éssers antropomorfs, dues o tres dones arriscades, lletraferits, partidaris de l’art pur, partidaris de l’art compromès, comediants, professors, obrers... Mãemeua! Al principi, regnava la pau i l’harmonia entre els tripulants. Però ja se sap: si la travessia és llarga, sorgeixen les batusses, les taboles, els intents d’amotinament; nombrosos mariners acaben desertant quan el vaixell fa escala en qualsevol illa; alguns s’enrolen en altres embarcacions. Il Cazzo, que es dirigia cap a la Terra del Foc, experimentà aquestes i altres circumstàncies, com ara les condicions canviants de la mar i l’oratge: tempestes, marors, corrents oceànics... La situació esdevenia particularment anguniosa amb mar encalmada, quan no bufava ni una mica de ventijol; nau i tripulants romanien dies sencers immòbils i taciturns. El veler també patí l’atac d’alguns trolls pirates, que enarboraven el pendó negre amb la calavera blanca i els fèmurs. Amb açò i les diverses desercions, la tripulació anava minvant. A penes quedaven dones. Eddie Thory també hi viatjava i, en cada escala, telegrafiava a la seua redacció les cròniques de la gran epopeia. Aquell mes d’octubre, envià un últim missatge: «Il Cazzo, a punt de naufragar. Hem xocat amb un iceberg. Vaig a llançar-me a l’aigua amb un salvavides. Diuen que s’aproximen el Carpathia i el Californian.» I tot seguit es tallaren les comunicacions amb el bergantí. Sembla que els marins del Carpathia arribaren a temps de salvar molts nàufrags, però de Peguie, Clementina, el Capità, lo Pol, el detectiu, el malabarista, el mateix Eddie Thory i tants altres, no se’n tenen notícies, de moment.

Editorial Agost 2010

Benvolguts lectors i lectores: un altre any arriba agost i amb ell les vacances. Aquest fet sol comportar una baixada generalitzada de l'activitat penjollaire. Enguany però, hem volgut suplir aquesta manca d'acció enllestint una sèrie de propostes alternatives. I que millor que promocionar la gran festivitat xativina, la Fira d'Agost, celebrada des del 1250 per privilegi de Jaume I, i abans per privilegi del Moro Mussa, amb una nova fira alternativa, indi i independent: la GRAN FIGA NACIONAL I ERÒTICA DE XÀTIVA. Per això, reunits en el darrer Congrés Penjollaire, celebrat el proppassat juliol, els assistents vam mig parlar el següent programa, amb el que vos deixe tot seguit.

refelet.

.

Sus senyorinas reflexionant sobre el programa

Programa d'Actes de la Gran Figa Penjollaire de Xàtiva

(per Privilegi, en aquest cas, de Sa Magestat l'Amo del Penjoll)

Dia 5 d'agost. Tradicional Baralla d'Anònims al Penjoll durant tot el dia. Entreu i insulteu-vos!

Dia 12 d'agost. Interrupció per sorpresa de Mateta de Fenoll Faulk Ban i la Maraca Humana, d'algun espectacle celebrat a Xàtiva, o les seues immediacions, per determinar (perquè a vore, si determinem quin, ja no és per sorpresa).

Dia 13 d'agost. 20 h. II Jornades de la Sidra i I Jornada de Portes Obertes a Ca Cal·linca. Organitzatdes per la Colònia Xativina a Algemesí integrada unipersonalment pel sr Tadeus. Acudiu amb coques de pimentó i tomato i altres menjars vegetarians i entreu i eixiu lliurement. Cal·linca, sempre vostre, vos rebra afable i cordial (i nos vos oblideu del tabac!).

Dia 13 d'agost. 22 h Festival Músicovegetarià de música Indi a Ca Cal·linca amb el debut mundial dels Indis Broders i les actuacions com a teloners del blocaire Josep Manel Vidal (ex Shemà), Toni de l'Hostal i Terradelfoc. Artista Convidat: MI# (perquè vaja, convidat està, per la present, però no sabrem si vindrà). I finalment, possible interrupció per sorpresa de Maraqueta de Fenoll Faulk Ban (i recordeu, porteu tabac, perquè és un festival indi i haurem de fumar la pipa de pau!)

Dia 16 d'agost. 10 h Esmorzar Firero Tradicional, des d'Enguany, a càrrec dels i les penjollaires que hi vulguen participar a la Plaça del Mercat. I a continuació Simultànies d'Escacs "Cal·linca Contra Tots "a càrrec del mestre Cal·linca.

Dia 20 d'agost. 20 h Demostració Local de Menjada de Fartons a càrrec d'Eros Ramatxoto a l'Albereda de Jaume I de Xàtiva i cloenda oficial de la Gran Figa Penjollaire amb la ja tradicional mullada del fartó dins de la xufa i el seu llançament final.

Dia 20 d'agost. 24:00. Traca en Color amb un Magnífic Ero a càrrec de Ero's Ramotxoto amb la subsegüent Gran Expulsió de tots els Moriscos i Pseudoautors que no hagen publicat articles abans d'aquesta gran oportunitat. Ala, ja esteu informats!

EDITORIAL MAIG 2010

Hui, 1 de maig, dia dels treballadors, no vaig a encetar un discurs solemne sobre un esdeveniment que, ben mirat, es produeix dia rere dia (excepte per als quasi cinc milions d’aturats d’aquest estat) amb més o menys satisfacció. Com bé diria el nostre enyorat Rubianes, el qui va inventar això del treballar calia penjar-lo dels ous. Així que, feta aquesta declaració de principis, aneu a permetre’m que aprofite aquest espai editorial per fer una petita reflexió sobre el que suposa açò d’escriure en un blog. De fet, els qui ens dediquem a aquestes qüestions trobem fàcil això de parlar de les coses. Potser massa fàcil i tot. Serà un problema d’incontinència (verbal, ep!), dic jo. Supose que en el fons hi ha un impuls exhibicionista, la incapacitat de contenir certs emocions o sentiments dintre de la capseta del cor. O potser provocadora, ja siga per iniciar una revolta neuronal (que ja ens aniria bé a tots) o perquè anem rebentats d’impotència davant les coses que ens presenta la vida. O perquè tenim la panxa envernissada i no sabem callar res. Ves a saber. En el meu cas no sé que hi ha de cada cosa. Trobem certament plaent escriure i ser llegits. Hem decidit barrejar existències pròpies i alienes i fantasies en una mena de joc literari i ara no podem aturar-nos. El que ens resulta certament gratificant és saber que hi ha gent que ens llegeix, que troba mitjanament interessants les nostres cabòries, que fins i tot potser les comparteix, i que no se n’amaga de dir-nos el que pensa. I acaba teixint-se una relació, una mena de complicitat, del que et fas una mica dependent (només una mica, compte!). De fet, de vegades resulta una autèntica feinada escriure al blog i revisitar una i altra vegada el post penjollat per veure si hi ha hagut efectes secundaris i, de passada, fer una ullada a tots els que tens enllaçats per llegir-los ni que siga un moment i, si hi ha temps, deixar-los caure alguna cosa. Bé, açò acaba com ha començat, parlant de feina. Jo no sé vosaltres, però jo vaig a celebrar aquest dia com toca: rascant-me els ous (davant l’ordinador, això sí). Ara us toca parlar-ne a vosaltres (si voleu, és clar). Manifesteu-se!

(l'escriptor inexistent)

Editorial abril

Estimats amics i amigues penjollaires m'enfronte a l'editorial d'abril amb la inspiració més que seca que la moixama. I és que sembla que algú m'ha tirat un mal d'ull o tal vegada un donyet que m'està fent de les seues...En general, tots i totes, aquestos darrers dies estem pixant massa fora de test serà que la primavera la sang altera? El cas és que el mes de març no va començar malament, semblava prometedor amb els nous fitxatxes, fins que va aparèixer el Manopla, xe quin personatge! Encara no m'he recuperat del colp i sembla que dissortadament aquest tipus de persones són més reals del que pensem. Un agraïment en primer lloc, que se m'oblidava: gràcies Escrivà pel post del dia de la Dona que amb molta estima ens va dedicar, tot un detall. Continue repassant tota allò que s'ha penjat: els nous autors i autores ens guanyen per golejada...Després van arribar les Falles i, quasi sense temps per a reccionar, algú es va adonar que podíem haver fet una falla al Penjoll i el cas és que la idea és molt bona, així és que a l'any que ve podia reprendre's el tema. Ja m'imagine a Eros de Follonera Major, perquè això si, serà una falla alternativa, ecologista, antisexista i procatalanista o no serà...Un post que vull destacar per divertit, és el dels valencians penjollat per Rafelet, la llàstima és que aquestos especímens abunden per tot arreu donant una imatge molt distorsionada del que som els valensians, però això és un tema de debat que deixe per al futur. I ara: les Pasqües, així que aneu llevant-li la pols al catxirulo i prepareu la mona, la llonganissa i l'ou, que ja no fa fred i apeteix eixir al camp a gaudir d'una bona paelleta i fer la tertúlia penjollil necessària. O és que no vos abellix? Au, Eros ves buscant un lloc per a dinar, tots i totes, reserveu un lloc a l'agenda i Alietes, agafa els trastos i vine cap a la terreta que ja toca que parlem de futurs projectes desgavellats però il·lusionants...

Peguie

Editorial de març

Què puc dir? Doncs... que ha vingut el mes de març i ja és gairebé primavera en El Penjoll, i que la proximitat de la nova estació afavoreix la proliferació d’autors i autores, i que la nostra escissió morisca s’ha reclòs al raval, a l’altra banda de les barreres, i que els pseudoautors i els anònims continuen traient el cap, i que el blog ha pres una tonalitat lírica, intensa i palesa, i que em toca fer l’editorial... I clar, tan difícil com és d’omplir un full en blanc! I si no, que li ho pregunten a l’Escriptor Inexistent. Sort que jo no he de bregar —com William Faulkner— amb una Underwood Universal Portable, o amb una Smith-Corona... He de lidiar, això sí, amb la pantalla i el teclat del portàtil. I tinc por que m’acabe sortint un text ple de polisíndetons i punts suspensius... I mentre m’arriba la inspiració, recorde un acudit: «Escolta, quan el teu marit et desitja, com t’ho diu?», pregunta una morisca a la seua amiga. «Doncs, mai no m’ho diu així, obertament. Es posa a xiular i jo ja ho entenc, i vaig directament al dormitori», contesta la interpel·lada. «I quan t’entren ganes a tu, como li ho dius a ell?», torna a preguntar la morisca. I l’amiga, en to confidencial: «Estimat —li dic—, has estat tu qui ha xiulat?» I em pregunte si els islamites barbuts d’El Penjoll morisc seran cèlibes o tindran dones —ja sabeu, l’altra meitat de la humanitat morisca— i si, donat cas que en tinguen, els faran xiulets, tractant-les segons els seus propis esquemes de gènere —masculí, clar—, o tindran un tracte igualitari amb elles. I pense que açò m’ho podria aclarir el Ton ibn Hostal ibn Ton al-Kudiā. I aleshores caic; he d’escriure una composició ditiràmbica, o una corona poètica, en honor de prínceps, grans o petits, joglars, com Alietes o el pidolaire entretingut, i muses, com Partènope, Peguie o Trícia Barrachina. I de sobte, m’arriba la inspiració: «Només uns pocs han de ser els primers / que pugen dalt, al cim on jaç la llum. / I hauran de rebre la corona de glòria. / Els penjollaires els cedirem el pas / i els lloarem a l’assemblea pública. / Celebrarem la gràcia que atorguen / els déus magnífics, als qui canten llurs versos, / des de la xarxa, amb furor digital». Amén! I encara tinc un pensament per a Ramatxoto, i per al Gran Ejaculador, i per als altres autors i autores... I pose punt i final, perquè no sé com acabar aquestes línies. Salut!

escrivà de cort

L'EDITORIAL DE FEBRER

Sí, senyors, i senyores, com qui desperta abans d’hora de la hibernació, El Penjoll s’ha llevat les lleganyes, s’ha espereat i ha reviscolat amb una turgència desbocada al mes de gener! Com ha sigut això? Pôs gràcies a la incorporació de noves figures de la tauromàquia a la quadrilla penjollaire. Donem la benvinguda a Rousseau (després de la discreta metamorfosi del Conciliari), L’escriptor inexistent, Artés, Davit del carré Blanc i el Descrèdit. Hem retrobat el Petit Príncep, absent com ha estat, a causa d’un dels seus viatges interestelars. I gràcies als ja clàssics i tenaços penjollaires Ximo, Aquil·les Sisternes, Superagent Pardo, Escrivà de Cort, Peguie, Lo Pol, Alietes el del Corralot i, l'encara no tan clàssic, EROs Ramatxoto, que desmarcant-se de la seua actitud bel·ligerant i després d’haver-nos descobert el concepte de pseudoautor, ha reinstaurat l’humor penjollaire que inicià el desaparegut i sempre plorat Capità Superflipo.

Però ací no s’acaba el bròquil, perquè també consolida la seua autonomia El Penjoll Morisc, que es manté com a bloquifat federat de l’Aliança de Civilitzacions Penjollaires, reprenent la idea de ser veu del més destacat a les Comarques Centrals.

Qué li depara el futur a El Penjoll Guai és cosa dubtosa. De moment, només un consell per als guais: Com diu la famosa frase que m’acabe d’inventar per a l’ocasió, «A febrer, ous i figues, damunt del braser».

Per a tota esta quadrilla d’autors i per a tu lector o lectora que ens lliges des de l’altra cara de la pantalla, els nostres millors desitjos per encetar el mes de febrer on tots, TOTS podem ser estreles!

Ja tenim 2 anys!!!

Com ja és tradicional des de l'any passat, el nét del tio Toni el de L'Hostal, de l'Alcúdia de Crespins (o era l'atrâ?), ens felicita el nostre anniversari!

També aquestes dues amigues dels nostres crítics musicals, Cul de Sac i Lo Pol, que acudiren a l'última festa revival de Big Score i Mike Canon Power, en assabentar-se del nostre anniversari, han volgut felicitar-nos amb una versió de Cal·linca, com no podia ser d'altra manera. Moltes, moltes gràcies a tots i totes!

Editorial de novembre

Encetem novembre en El Penjoll i ja tenim cinc mortets a qui portar margarides hui mateix: Capità Superflipo, Santíssim Pare, donya Reencarnación Palomino, Dionisos Papallona i Sor Neguera, desapareguts en estranyes circumstàncies. En glòria estiguen copulant. Tots sants. Tot apunta que, encara que els cossos estiguen ja més sequets que la moixama, l’assumpte irresolt continua candent. Visquen tots els sants i muira Hallowei (no sabrem mai per qué la gent preferix dir Hallowei que Halloween?). I és que tot es pervertix, i també les tradicions. De tot es fa negoci, i també dels morts, cadàvers exquisits. Tanmateix El Penjoll seguix endavant com un vaixell a tota vela solcant l'oceà amb un clar mapa de ruta inexistent.

Encetem novembre com ens agrada, amb una contradicció: dia 1, festa dels morts! Celebració en el cementeri, banderetes entre els nínxols i la banda municipal tocant pasdobles. Així és El Penjoll: ens agrada debatre i repartir-ne sense miraments però amb humor i bon rotllo, donant joc, obrint-lo i deixant-nos enredrar pel joc que vostés, lectors i comentaristes, ens proposen. De moment, poden decidir quina Biografia Fictícia s’emporta el premi; aprofiten, que queden 9 dies per votar i trien la que més els haja agradat.
Estem farts de la seriositat i dels vestits d’etiqueta. Volem mambo i crear un diàleg divertit a partir de la creació. Més clar, aigua! Ja plou perqué a l’abril tornen les margarides!

Alietes el del Corralot

Editorial d'octubre de 2009

Hem cremat setembre i ja som a l’octubre de 2009. Pel camí ens ha arribat una tardor prematura i les seues pluges, el judici a eixe alcalde bocamoll i pagat de la seua ignorància i nous escàndols dels PSPV i del PP valencians que eleven una mica més (si això és possible), la vergonya que alguns sentim al País on les pluges no saben ploure. L’octubre, però, ens portarà noves promeses de renovació de la classe política i l’exigència d’anàlisi i balanç que naixen del 9 d’octubre. Els xativins/nes i els habitants de les CCCC no hem de deixar-nos impressionar per aquesta ofensiva mediàtica. El seu veïnatge amb el 12 d’octubre és, per a molts, una coincidència benvinguda. Com si la properia de les dates aconseguira la mescla definitiva de les identitats, alhora que afavorix un gran pont vacacional, el 9 d’octubre, en el qual el País Valencià queda aleshores gairebé buit, en una perfecta metàfora de la valencianitat: ser valencià és fugir del País. Vos suggerisc llavors, que no sigam valencians i restem ací. Al capdavall, som de Xàtiva. De Xàtiva, d’Alcoi, de Gandia o de Dénia, tant en fa! El 9 d’octubre és sols el dia que va entrar Jaume I a València. I no ens afecta. Una imposició simbòlica. Una de tantes!

Al Penjoll però, tenim el nostre propi calendari festiu, el nostre temps de maduració i collita, la nostra lluita sorda i constant, i, fins i tot motius per nàixer i renàixer a cada instant. A la nostra revista-bloc hem fet una neteja d’autors/res (en to humorístic, però delicada i no exempta de polèmica). A més, hem aconseguit consolidar propostes (com els diferents premis que hem reeditat enguany). Tot i deixar les notícies al bloc en un paper secundari, continuem mantinguent entre 50 i 100 visitants tots els dies i hem arribat a les 100.000 visites. I tot això, malgrat que som un bloc quasi invisible al Principat. I el que és pitjor, malgrat ser un bloc quasi invisible al nord del Xúquer, i, fins i tot al sud. Això no ens ha d’importar, però aquesta autosuficiència ha fet que se’ns acuse de ser una simple colla tancada d’amiguets/tes. El Penjoll imprés no era això i l’actual no ho ha de ser, però no hem de renunciar per això a l’exigència de qualitat i rigor. Ha hagut qui ha vingut i se n’ha anat, però hi ha també qui s’ha quedat. I ningú ha sigut forçat ni a entrar ni a eixir. Si malgrat les baralles constants, les crítiques, autocrítiques i contracrítiques, encara continuem avant, difícil serà parar-nos. El temps de la diàspora i la baralla infructuosa ja tingué lloc el 1988 i el 1990. Ara és el temps de la creació i, per si no ho havieu notat, hem tornat per quedar-nos.

Endavant Penjollaires!!!

refelet

Editorial Setembre 09

Aquest és l’editorial de setembre d’El Penjoll Art de Paraula. Però no és el típic editorial de principi de curs. Si més no perquè El Penjoll, com els tot a cent xinesos, les benzineres, els hipermercats, la idiotesa, el balafiament de la Generalitat, els Ikea, els cursos d’anglès, els programes de vísceres o el Superagent Pardo, mai no fa vacances. Per a entreteniment i formació espiritual (o de l’altra) dels lectors, amics, amigues, admiradors, coneguts, detractors, anònims, pseudoanònims i la resta d’espècies blocaires, El Penjoll ha estat obert i en dansa durant tot l’estiu amb certàmens, contes, reflexions, propostes, reivindicacions, viatges, memòries o acudits.

La vida en la reserva (espiritual? potser: ens nodrim d’esglésies i religions i apadrinem sectes i agrupacions d’acòlits ebris de sidra i brisa marina) segueix el seu decurs amb activitats diverses per a que no pare la música, no es dorma la iaia en el bateig, no es moren de tristor les flors a les balconades i no ens nominen per melindrosos o rutinaris en el gran germà de la comunitat virtual, que devora els seus brots, els degluteix i eructa amb la mateixa velocitat que Saturn els seus atònits fills.

Però això, amics i amigues, també és cosa vostra. Esperem amb els braços oberts i les retines enllestides les vostres aportacions, la vostra col·laboració necessària i desinteressada, per abastir els llargs dies de la tardor i de l’hivern, quan la pluja i el fred ens reunirà davant aquesta llar imaginària on es conten històries inèdites i sotmetem l’entorn hostil, la realitat absurda, al trabuc insubornable de la sàtira i la paròdia. Passeu avant, a la vostra casa, i deixeu córrer el talent, les ganes, els desitjos, els anhels, les emprenyades amb el món i la imaginació. Ací no paguem amb diners ni passem factura. Però gaudim del goig suprem de la creació en llibertat.

Lo Pol

Editorial d'agost (o quasi) núm. 20

Anem a pams. Hauria d’escriure un editorial. Val, però porte ben bé hora i mitja assegut davant la pantalla de l’ordinador, embegut pel parpelleig intermitent del cursor i no acabe d’agafar el fil d’una idea que puga anar allargassant fins treure-li profit... Hi ha una mosca a l’estudi que em té encabronat, tinc la camiseta apegada al respatller de la cadira i per l’habitació sura una flaire semblant a la de la mortadel·la, l’origen de la qual dec ser jo mateix... Des de la finestra on estic veig un parell d’obrers encaramitats a una teulada que miren de refer, a poc a poc, peça a peça, des de la setmana passada. Tenen una fisonomia incerta. Entre sud-africans, sud-americans, o sud-ant a dojo per la ponentada. Estan negres, això si. Com jo mateix, que no me’n surt (ai!) amb aquest article dels collons. Què voleu? És agost! Hauria de ser perdut al bell mig dels Pirineus, cercant un clima més acorde amb la meua sang de pingüí. O vora mar, fent de pare i marit amatent mentrimentres amb la cua de l’ull repasse les xicones mig despullades, de rodoneses vertiginoses i plecs suggerents, amb vestits de bany impossibles, empeltats a la regata del cul... Ep! Pare que ara sue més! Per què jo en agost?! Malparits! Perquè la resta heu fugit! M’heu deixat ací, abandonat. Mirant obrers panxuts enlloc de les sirenes del mediterrani... M’heu deixat “penjat”, creminals! I abans de fer un editorial en nom d’aquesta casa hauria d’haver resolt algunes preguntes. Dubtes essencials que em corquen el cervell. Com per exemple, per què li han fet un penjoll tan gran al Felip cinquè que hi ha a la capçalera del blog, boca en avall? I a més li degoteja! Com pot ser possible això si en aquesta posició tota la sang hauria de tenir-la al cap!! Per què el penjoll de la carassa no pateix les inconveniències de l’hivern i s’arrupeix com el de la resta dels mortals? I, per cert, per què una pilila com a referència literària? Per què aquesta fixació amb el pissorro!!! Jo vull vacances, per l’amordedéu! No fer-me palles mentals ací, amb la calor que fa... Toca! Ja se m’apega la filosofia d’aquest indret! Au, voleu una editorial? Doncs, toqueu-se els co...

Editorial de Maig, el mes del creador

Passen les coses a gran velocitat, com els trens. Fa poc més d’un any alguns dels penjollaires no sabíem què era un bloc, i ara ens costaria viure sense ells, sense llegir-los cada volta que tenim l’Internet a tir. I també per a El Penjoll passa la vida: tenim més d’un anyet i una llista d’autors més llarga que la de les oficines de treball (per no parlar de les etiquetes, eh, Refelet?): fa la impressió que és hora de traure la podadora.

Sí, té un any i uns mesos la criatura i ja li sobrevenen els dubtes existencials (com al Funambuliste, que està més que granadet): Què és El Penjoll? La cabina dels Marx on tothom cap? Una casa de putes, amb o sense ama? O a l’estil de Hamlet: "Creació o informació, esta és la qüestió"; o tal com s’ha plantejat: "este és el dilema".
Però no hi ha dilemes irresolubles per a El Penjoll: El Penjoll és CREACIÓ de base literària, especulativa i humorística: sobre què escriure, sobre què especular o sobre què fer humor ja depén de la inspiració dels autors, dels lectors i dels comentaristes. I, per tant, es pot CREAR sobre qualsevol cosa. La creació suposa un plus d’originalitat que ens encanta acollir; un plus que la notícia sola no té. No la notícia del fet, sinó la fabulació a partir del fet és el que té valor en El Penjoll.

El Penjoll és un projecte obert a la creació i a l’originalitat. Això ens estimula i ens fa moure el cul de la cadira. Volem crear, volem debatre, volem rebatre a partir d’estes premisses. Volem seguir fent i seguir creixent amb vosaltres!

Una volta els Marx han eixit de la cabina, van en tren i l'aire els va pegant a la cara.

Editorial

Uns han dit que sembla la Caixa de Pandora; altres, que és la cabina dels germans Marx. Jo m’identifique més amb la segona afirmació. A la caixa de Pandora —en realitat, un gerro— no entrava ningú; sortien coses, com la vellesa, la malaltia, la fatiga, la bogeria, els vicis, les passions, les plagues, les tristors, la pobresa, el crim... La mitologia diu que Pandora tancà el gerro abans que sortís l’esperança, que és l’única cosa que ens queda. Jo tinc l’esperança que El Penjoll ni bolque ni s’enfonse com un bot ple de gom a gom. Darrerament, com que embarquen en ell tantes i tantes entitats i persones —autors i comentaristes, coneguts i anònims—, la situació comença a guardar un paral·lelisme evident amb l’episodi surrealista d’Una nit a l’òpera. Servidor de vostès, que viatja com a polissó, imagina Alietes al paper del Fiorello dormilec (Chico), Calinca com l’Otis B. Driftwood remugant (Groucho) i Capità Superflipo com el Tomasso (Harpo) dels dos ous durs. I Riccardo? Ah Riccardo! El paper de Riccardo enamorat de Rosa, la bella soprano, podria correspondre a... Refelet. I a partir d’ací, gent i més gent que entra a la cabina: les cambreres que vénen a arranjar-la, el llanterner, Peguie, l’ajudant del llanterner, la lluna en un cove, el superagent Pardo, el funambuliste, Camot, les propostes literàries de Josep Manel, els mots de patxanga i el 33, els sussoïts de Vicent, la neboda de la tia Micaela, la discoteca de lo Pol, la dona de la granera... I Otis Calinca Driftwood que diu: «Agranar? Precisament això feia falta. Haurà de començar pel sostre, que és l’única cosa que no està ocupada». I Cul de Sac queixant-se: «Crec que comença a haver massa gent». És de veres; cada setmana arriba un convidat nou. «Tenia el pressentiment que anava a venir vostè», se li haurà de dir cortesament. També m’imagine Tarsan dirigint-se a la manicura: «No l’he cridada, però avant! Deixe-me-les curtes, que ací va faltant espai». I veig el Santíssim Pare fent-li una entrevista a Rubianes. I em vénen al cap Toni de l’Hostal, que sap més adormit que jo despert, i Sisa, cantant Qualsevol nit pot sortir el sol. «La veritat, no em figurava que la travessia anava a ser tan agradable», veig que exclama Drac Montúver. «Jo em veia ensopit a coberta, al costat d’un cambrer que em servia cava», intervé Calinca. La travessia és agradable, sí, però cada volta hi ha menys comentaris a les entrades. I ja ha arribat la primavera! I cada setmana creixen nous enllaços i nous gadgets, com les flors per abril i maig. I efectivament, açò s’assembla cada vegada més a la cabina dels germans Marx. Espere que mai no caldrà sortir-ne d’espetec.

escrivà de cort

Editorial: 70.000 visites i 25.000 visitants en un any

Tanquem febrer, un mes amb moltíssim de moviment entre bastidors al Penjoll. Hem fet l'entrega dels Premis Bloc i hem tornat a eixir a la premsa. A més a més, els amics/gues de L'Altaveu ens han entrevistat (no vos perdeu el programa del proper dimarts a les 20:00). A l'hora de fer balanç, és moment de recordar que, el bloc, per dir-li d'alguna manera, de El Penjoll es va crear el 28 de desembre de 2007, però no es va obrir al públic fins el dia 7 de març de 2008. Dues setmanes abans, a finals de febrer, en una data que he oblidat, vam instal·lar el primer comptador de visites. Era un model molt senzill que no ens indicava si les visites les realitzava la mateixa ip o una altra. Aleshores erem quatre gats al Penjoll i si entraves i el comptador s'havia mogut 4 o 5 números ja podies estar content. Amb el bloc ja obert, instal·larem un de nou que distingix entre les visites de cada ip i les visites totals cada dia. A aquestos còmputs els anomena (en spanglish) "hits" i "hits hoy". Hi ha un altre registre anomenat "visitantes". Aquest es referix al nombre total de visites al bloc. Cal tindre present, no obstant això, alguna cosa. En primer lloc, que s'ha espatllat alguna vegada i l'hem tornat a posar amb un càlcul aproximat. I en segon lloc que existixen les anomenades ip dinàmiques, és a dir, ordinadors que no tenen un registre fixe a la xarxa. Això significa que cada vegada que entren compten com una "hit hoy" i un "visitante". Finalment, cal tindre present que no indica la quantitat total des que es va obrir el bloc, sinó des que es va posar el comptador. Nosaltres, en aquell moment, amb un càlcul a la baixa, li posarem uns 1000 visitants de partida, però segurament n'eren més. Per tot això no ho considere un càlcul fiable. Siga com siga, el cas és que estem a punt d'arribar a les 70.000 visites i als 25.000 visitants en tan sols un any a la xarxa. I dubte molt que les hàgem fet els 4 o 5 sonats que estàvem al bloc al seu inici. Un motiu més d'enhorabona a l'espera de nous esdeveniments que estan al caure, com per exemple: la tornada del Penjoll al paper, la seua presentació (que aquesta si haurà de ser sonada) i altres malifetes que no vos puc revelar. En definitiva, un projecte tan absurde com imparable al qual, s'haurieu d'unir a poc tardar. Endavant penjolleres i penjollers!

refelet