divendres, 7 de maig de 2010

William

En William es va deixar caure de dalt de la cabina del conductor, el camió engegat en punt mort i resant perquè no se li trenqués el fre de mà. Ja no funcionava el motor d'arranc i la marxa enrere tampoc, pel que havia decidit que trucaria a en Ron a casa seva. Sabia que contravenia les seves ordres, però feia dos dies que intentava que el contestés al mòbil i no ho aconseguia, i necessitava urgentment que li fes una transferència. El camió queia a trossos. L'única roda de recanvi i amb la coberta totalment llisa ja havia estat canviada, pel que si tornava a punxar, el més probable, si tenim en compte la ruta que li feien fer, per pistes interiors sense asfaltar, podria prendre mal i perdre la càrrega.

Entrà en el que es feia dir restaurant. Saludà en l'anglès que es mastegava per la zona. Ell era zambià i parlava swahili, llengua que no tothom comprenia al con sud del continent. El telèfon estava en un racó, dins una carcassa de ferro tancada amb un cadenat, igual que el televisor. Va demanar monedes a la caixera i va marcar el número d'en Ron que duia apuntant en un paper. A la cinquena trucada va despenjar algú.

- Alló?
- Necessito parlar amb mister Ron.
- No podrà ser mister ...
- William! Digui-li que sóc en William, que és urgent!
- Ho sento mister William, però mister Ron és mort, el van assassinar abans d'ahir - el silenci es feu dens a cada banda de l'aparell - i perquè el volia vostè a mister Ron?

Va penjar. Es deixà anar en un banc que hi havia a tocar de la paret, que va cruixir en rebre l'enorme còrpora del negre. Estava en un bon embolic, perquè si no hi havia en Ron no hi havia diners i això volia dir que no podria reparar el camió, arribar a Zimbabwe, deixar-lo, cobrar i tornar a Lusaka. Va demanar una coca-cola, tenia set i necessitava pensar. Pensar a l'africana volia dir temps i per això va prendre-s'ho amb calma. El camió anava carregat d'alguna cosa d'aquestes que envien els europeus i les seves oenagés. Tan podien ser motors com roba de segona mà. El cas és que en l'estat en què es trobava, no arribaria enlloc.

Decidí que el millor que podia fer era allunyar-se una mica d'aquest poblat i trobar un lloc tranquil. Trencar els segells de la caixa del camió i veure que transportava. Potser en podria vendre alguna peça i així tenir diners per reparar el camió. Un cop va fer un parell de quilòmetres per una pista força dolenta va arrambar el camió, agafà la palanca que feia servir per canviar les rodes i s'enfrontà al precinte de la caixa. Era un home alt i fort i amb un parell de cops ho va tenir enllestit. Llençà la palanca a terra i obrí la porta. El camió era ple de caixes de fusta. N'hi havia de diverses mides.

Va tornar a recollir la palanca, li caldria, i s'enfilà a la caixa del camió. Feu alçaprem en la primera caixa que trobà i va quedar-se de pedra. Era plena d'aneguets de goma. Semblava una broma de mal gust, no podia ser. Tant de secret i tanta ruta alternativa per uns aneguets de goma? Continuà obrint caixes i fent saltar enlaire els punyeters aneguets de goma. Aquella era una situació ridícula i absurda, en alguna banda hi devia haver alguna cosa de valor, sinó, per què tantes precaucions?

4 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

M'encanta esta saga africana. Són relats que toquen. Enhorabona.

Clidice ha dit...

gràcies senyor Alietes. Es fa el que és pot :)

Casiopea ha dit...

Hola Clidice,
Dius aneguets de goma? À l'Àfrica?

Casiopea ha dit...

Disculap, Partènope.