La Reforma Residual

Fill de plàstic, mira que n'ets un gran fill de policarbonat: esqueller inert, corcó furgador de la bellesa.

Fas ois tan sols de pensar-te, mal enginy!

És posar-se al teu costat i veure que no transpires; per a més inri, i que el déu dels filòsofs em perdone, allò que et resta d'humà és llast d'àcid sulfhídric.

Un gran foc se t'hauria d'haver acostat i socarrar-te les neurones de nou ric estructural, pudent i lleig.

Roshana és moldava i cobra 3 eurets l'hora de 5 a.m. a 18:00, tots els dies al bar on treballa.
A les 18:30 va a classe i s'adorm; el professor de Formació i Orientació Laboral la desperta. Li pregunta si sap en quines condicions treballa, si té contracte de treball i el seu cap cotitza per ella a la Seguretat Social. Diu que no, que té 13 negocis de bar i paga en negre.

Mateu té un camió i transporta mercaderies. El divendres passat li han dit que ha de revisar les quotes que fa pagar pels seus serveis: - Has d'abaratir més els teus costos, li han dit.
Pensa que a 15 companys els han fet fora; ell és un més; al capdavall, una xifra que, avui dilluns, pot fer una ball sense tornada tot prescindint dels seus serveis.

Pau ha hagut de tancar l'antic lloc on feia classes de dansa; ara les fa en un altre magatzem més petit, i veu lentament com desapareixen els/les alumnes. L'Ajuntament del seu poble li deu 2000 eurets de fa dos anys: li ajornen els pagaments; amb una gran tristesa es veu aturat.

Tot açò i més podríem narrar. Reforma Laboral?
Aparques els humans oh vinílica Reforma Residual, a les voreres perdudes de l'esperança. Així els tractes.

No tens coratge cabró de poliuretà, resina opaca.

Aquesta reforma podries haver-te-la injectat per les teues venes de polihidroxibutirat. Però encara sóc massa generós per considerar-te un biopolímer. No puc consentir-ho.

He conclòs que no ets reciclable, patètic de mala classe: deixem-ho que simplement ets tòxic acrilonitrilo- butadienestirè.

Quina creu és aquesta pesta de l'ERO Exprès?

Editorial amb Timbals: Ser Penjoll

Avui, més que mai, sóc Penjoll. Perquè sóc pedra, terra i pols.

Perquè no importa el meu futur, ni allò que fou, en mi, passat.

Sóc present i pedra de granit i estime el foc, la llum i la foscor. Sóc pedra de granit i estime l'aigua de la pluja, l'ocell que m'acarona i canta i del matí el gris gelatinós. Sóc pedra de granit i estime la navalla del fred quan talla, aqueixa agulla seua tan hivern.

I en aquesta feblesa em trobe directe, harmònic, fort.

Sóc Penjoll i no tinc por dels anys, ni del vol estúpid de campanes que resen l'any nou.

Ja poden ploure'm confetis, anònims o cadàvers polítics: el quars els talla. Ja poden ploure'm músiques estranyes o silencis: la mica els esclafa perquè no m'esclavitzen. Ja poden ploure'm discursos severs o filosofies econòmiques barates: el feldespat els ofega.

Sóc una pedra que pensa granit i si m'esmicole per tempestes, aleshores esdevindré terra nostra, però no tremolaré; i, al capdavall, melodia i pols.

I vindran altres pedres, roques ígnies, metamòrfiques, sorra verge per formar, de nou, cristalls... I bategaran contra guerxos, putifeines, pusil·lànimes vampirs.

I seré Penjoll: una pedra que bada, crida i canta al vent.

Amics la tasca és immensa: m'empassaré vocabularis per llançar com dards, cremaré les rutines dels mentiders, els visionaris putrefactes es desfaran contra aquest paper de vidre dur. Perquè jo no em crec la sort. Treballe de sol a sol, i a la nit respire, encara, la dolcesa de la vida.

Sóc una pedra que pensa la llum, que no oblida l'esperança que tu dónes: veig al cel el teu vol de milotxa i et conec la humanitat. I contra això cap ganyota estèril podrà desintegrar-me.

Que plore l'estúpida faramalla!

No tinc pors i , al Penjoll, desconec la soledat!

Una Z'hiztòria per al Zz'anònim que z'avorria

Diuen que van zentir dir al veí del zegon Joan Carlez Zenze Por un gran dizcurz la Nit bona de l'any 1577.

Com que era molt educaz, va iniziar l'arenga tot dezitjant Pau i Felizitat per a lez Entelèquiez Televizivez amb "ull avizor".

Tot zeguit apreziat Z'anònim digué que era aquezta una època de granz entrebancz i molt complicada, però que confiava en lez virtutz de la Gran Entelèquia ezpanyola.
Mentre el zentia parlar penzava si ell també patia aquezta complicada zituació zevera econòmica i malgrat que no mai m'havia dirigit una carta, ni zavia dels doz anyz que vivia zota el pont, m'eztranyava que diguera que aqueztz trenta-ziz anyz han eztat prou per conéixer la Gran Entelèquia Parida (incloz jo, ezclar).

Ah Collonz, quin pèl té la burra!

El meu zervell de mozquit carburava quinz eren elz canviz que per la criziz modificarien hàbitz i comportamentz econòmicz i zocialz.

J. C. Zenze Por digué que potzer hauríem de refleczionar zobre aquellez cozez que hem fet malament....

Però a qui s'adrezava? Parlava delz individuz i delz Grupz i no em veia en cap lloc. Alezhorez vaig penzar si s'adrezava a tu, Z'anòmim z'avorrit...

Deia que amb aquezt reconeixement i zertz valors ZUPOZATS DE LA gRAN eNTELÈQUIA podrem tirar endavant.

Jo me'l mirava, ezcorcollava eizos ullz blauz i m'imaginava en eizoz marz criztal·linz del Carib...

A botonz!, el Zenze Por defenia una ezplicazió holizta de la hiztòria; afirmava que sense una anàlizi de conjunt pelz políticz i agentz econòmicz, i inveztigant dez de diferentz anglez no podríem eizir d'aquezta crisi, que per altra banda, no havien provocat tantez perzonez, jo tampoc, mecagondena!

Que era època de zumar... però no el vaig zentir dir què caldria fer amb elz qui durant tantz anyz havíem reztat (furtat) de lez Arquez del Paíz: jo no pujava mai a l'AVE, no veia la Fórmula 1, per pazejar em calia zolament l'Albereda per la Tardor...
No entenia rez i la meua mala llet auzmentava.

Ozti, Z'anònim, quina putada zentir aquetz Zenyor, ezigint Zacrifiziz!
Ai mare meua el Cànzer em matarà perquè hauré d'ezperar doz anyz per la intervenzió, elz qui atenen perzonez granz no cobraran cap ajut... i a tot azò ho anomenava actuar amb REALIZME.

I UNA MERDA, VAIG CRIDAR ZOTA EL pONT... Quina cara dir que aquezta ziga una zituazió de TRANZENDÈNZIA: vIZCA AU-ROPA!

Éz dez d'Au-Ropa d'on zurtirem de la CRIZI.

Però continuà Zenze Por que hi ha una CRIZI interior de Dezocupazió.

I la manera d'eizir d'aquezta?

Que no ziga pagant Jornalz Fem, oi Z'anònim... que tot apunta en aquezta direkzió: fleczibilitat, mobilitat, un zeguit de zimplez canviz zemànticz, poca coza... i deizar caure que la situazió de privilegiz delz funzionariz éz una realitat o mal eczemple per a l'Entelèquia delz Ziutadanz Ezpanolz.

Què et zembla Zz'anònim? T'avorreizez?

Tan zolz em faltava veure com donava lez gràziez als parez i marez que eztan mantenint les boquez delz zeuz fillz amb elz zouz de jubilazió... Azò o la revolta senze control!
Gràziez parez i marez jubiladez per promoure l'EZTABILITAT ZOCIAL!


Però no li he zentit dir al veí del zegon:

- QUE DUGUEN TOTZ ELZ DINERZ DELZ PARADIZOZ FIZCALZ.

- QUE PERSEGUIZQUEN ELS LLADREGOTZ DE LEZ "CAIXEZ B", ELZ QUI AMAGUEN FORTUNEZ O HAN ROBAT LA ZUOR DEL TREBALLADOR/ORA HONEZT/A.


Arribatz a aquezt moment una pluja de conceptez metafízicz caigueren dez del zel:

Dignitat, Eztabilitat, Prozperitat, (de Prosper Merimé),Pau, Llibertat, Educazió, Treball, Ezforz, Iniciativa, Zolidaritat.

I dezprez de tot azò va veure lez orellez al llop: Cal comportar-ze amb Eczemplaritat i creure que la Juztízia éz igual per a totz: així Ziga. (Mozen Antoni, fem Miza?).

Arribat aquezt punt vaig zentir parlar delz Ezpanolz, amoz de la zeua deztinazió que fa zinc zetmanes en l'eczerzizi delz zeuz dretz zoberanz acudíren i parlàrem de l'alternanza política; alezhorez una mà tocava el meu muzcle, i agafant-ze a l'ezperit de zacrifizi i al zimbolizme de la Zimbomba em demanava que m'unira a l'orgull petri per rezpondre alz reptez méz compleczes.

I el veí del segon afirmà que la Zimbomba no enz abandonaria.

Fou en aquell moment quan em vaig zentir fuzionat, penetrat d'un amor míztic a l'eztil del Profezor Layton, dinz del cor estratozfèric d'aquezt veí.

I done fe de tot azò a tu, oh ínclit Zz'anònim que, pel teu avorriment, les meus cordes vibren.

Jornada de genuflexió amb papers perduts

Han perdut els papers; no hi ha cap novetat que els polítics perden els papers; ho fan a sovint, com respirar, és un fet darrerament conscient; però foten tant els privilegis inajornables, cansen la majoria de ciutadans.

Aquests dies he arreplegat sota el pont centenars de mils de papers de propaganda electoral per a les crues nits que s'acosten. Però ja sé que no és un calor persistent, més aviat superficial, com la mateixa correspondència entre allò dit i el que fan.

Papers de tota mena, color i qualitat; papers xafats, marcats per pneumàtics, però amb cara dura, molt dura; pixats per homes gossos, mullats d'alcohol amb vidres, papers foradats, amb lletres buides i erràtiques, amb bastides categoremàtiques no falcades; castells de paper en l'aire, papers de pell efímera que l'oblit, més tard o d'hora, com bromera evaporarà.

Pacient i agenollat arreplegue aquesta púrria, la carnassa pornogràfica disfressada que no enganya les persones: per a cremar.

( Perdona'm Davit per no respectar la segona norma del Penjoll, però tinc una excusa severa i seriosa: demà s'atorguen els premis dels Ciutadans).

La realitat de la ficció

Malgrat la saviesa de Sotalacreueta i les argumentacions emocionals de les seues darreres línies, estic entusiasmat per les declaracions dels polítics.

Al capdavall no sé si considerar-los per allò que diuen o per allò que els fan dir; a la fi, no dir res esdevindria la perfecció ideal.

Ara bé, tinc un problema: aporten alguna realitat nova amb les paraules dites o simplement emeten sons buits de contingut, car no saben xiular com les serps o els micos udoladors?

Fer patir d'aquestes maneres a les persones que no arriben a la fi del mes, fer patir els qui han perdut el guanyar-se la vida amb honestedat, escoltar-los dir "els blas o blus" prenent en va la paraula creadora de llum i futur és una gran putada...

De què parlàvem, amics?

Editorial de tardor amb Libre Office sota Linux Mint

Amics i amigues, sembla mentida, però ja estem de nou ací, escrivint papers de fum per dir les veritats amb pena, també les petites alegries quotidianes, allò que ens fa persones amb més llibertat.

Ja ho digué aquell poetastre del segle passat en aquella peça titulada

Arrels

Trau-te les pedres del cap

el pes que et rosega l'ànima

i pot conformar-te esquiu.

Ets sol un lacai, humà,

escorça buida que sura

pel corredor de les lletres,

bressol on rimen els somnis.

La carn perirà, els mots

obriran panys i més panys.

Després, oblidat el cos,

esdevindràs esperança.

Trau-te les pedres del cor,

la mala sang, venta palles,

la pols, dibuixa un món blau:

en l'horitzó del futur.

-oh vell jardí isolat!-

arrelaran focs en l'aire.

Hem abandonat definitivament el software propietari -metàfora de massa esclavituds- i ens construïm, de blau, els nostres somnis. Som obrers de vila amb mans tallades que no ensabonen ningú. Però hi ha qui estima aquesta subtil bellesa...

Penjollaires i lectors que teniu encara sang i sueu la desídia de tots aquells que ens diuen representar: obriu la porta i l'univers sencer us somriurà. En aquesta casa podeu dir i fer la vostra sense pontificar, agranar misèries socials i particulars, cremar-les en l'ara popular; també podeu enlairar milotxes i adreçar cançons als núvols perquè els nets de cor mantinguen encara l'esperança, sí.

Que la tardor s'enduga tantes buidors i pallerofes que engrillonen!

Presentem batalla amb emoció racional!

Diguem tots, novament, la veu lliure ens ha esperitat.

Fent el peixet

M'encantava. Passaven les hores i continuava encantat; ara el vol d'una mosca, ara el ball de la roba estesa, el passeig dels núvols als ulls... Tot era perfecte en l'era d'eros, en la vida, vaja; l'altre cantó, el de la mort era com un lladre amagat, però restava lluny encara o això mateix creia...

La mosca volava feliç, jo molt més, malgrat que alguns altres coneguts no es creien això de la meua pobra felicitat: envejosos saberuts!

Enmig de tanta cabòria vaig decidir de prendre el bany al riuet del poble per tal de sufocar les calors.

Caminava cap a la vora i m'encenia de joventut; no ho vaig poder evitar i fiu muntonets de pedres planes per fer el peixet.

Llancí la primera: un, dos, tres bots tot lliscant la superfície i, un, dos, tres colpets posteriors aturaren la inèrcia de la pedreta: Superagent Pardo, Aquil•les Sisternes i Escrivà de Cort foren les víctimes. Ells, eren el suport en aquests moments d'impàs, peresa i descans, i també penúria de lletres d'aquella beneïda casa de mots i jocs anomenada El Penjoll.

Assenyats i esplèndids continuaven amb la rella del diccionari a contravent. No s'esvalotaren; somrigueren i tot planxant-se els cabells tornaren a sumergir-se en les fresques aigües del pensament. Amb els camins, biblioteques i animals ja anaven prou servits.

Una llepada d'aire fresc em fregà la cara alhora que un blavó patinava per l'aigua fins arribar a produir un soroll aborronador. Fou el resultat del xoc amb el cap massís i moblat de l'orador d'EROs Eris. Ni la més antiga Erística dels clàssics grecs havia possibilitat el descobriment de la seua contradictòria personalitat: ni carn, ni peix; ni home, ni dona... als ravals de La Costera tothom discutia si era un incubus o una gàrgola de la ment. L'impacte de la pedra provocà un eco tan superb que milers de plantes batejaren el riu de pètals, llavors i colors de vida.

El sol ja picava i arrecerat a l'ombra d'un generós àlber vaig continuar sent xiquet. Aquesta vegada la pedra féu cinc bots, però la sisena vegada rebotà contra un jonc d'home; aquest ballava al ritme d'un suau ventijol alhora que demanava opinió sobre el darrer teatre representat en la polida i polititzada València del segle XXI. Del seu cap eixien -per la capacitat simbiòtica- papallones, moscardons, tàvecs o marietes multicolors. Feia rotgle el seu zumzeig; tenia per a tothom. En cap moment féu mala cara per la pedrada; obrí els llavis de linx amable i somrient; després se submergí al seu Corralet.

M'encantava llançar pedres i flors de baladre al llit del riu els dies d'estiu. No fer res més o, en tot cas, dibuixar l'esbós de paraules estimades per als meus amics...

Pensava en la noia que pujava per aquella escala de ferros blaus. Sempre volia anar més lluny: agafar el cel, pintar la lluna, esguitar el sol d'una llum d'honestedat i veritat, d'amor. Fotografiava sempre les paraules d'altri, et mirava les mans, et tocava els ulls, responia amb la sorpresa de totes aquelles espècies exòtiques adorades als seus viatges; estel, no podia permetre's que qualsevol se sentira sol. Vaig llançar una pedra invisible... comprengué el seu vol.

Un parotet es plantà al meu davant. No tingué cap por de les pedres, dels meus humils pensaments. Desplegà la seda de les seues ales irisades; podia sostenir el pes de totes les lletres escrites dels països que visitava; les lletres sempre li demanaven consell a l'hora de construir aquells edificis tan ben dissenyats que ens feien de recer, també de coratge i consol.

Tal com la pedreta volava no mai l'evità; ans al contrari, positiu, analitzava les possibilitats per a una escena alternativa a tot allò viscut i quotidià. Podia esdevenir retrat per a una revista, columna per a un rotatiu: " Una pedra voladora ensenya acrobàcies a un parotet". L'afany de perfecció inserit als seus gens li exigia sempre aprendre, obrir els ulls, regalar el millor.

Una pedra amb missatge, sí, increïble, però cert. Qui hauria pogut escriure sobre aquesta pedra. Una mica de saliva sobre el polze i, tot seguit i amb força, vaig fregar. Com més fregava, més relleu i força agafaven les lletres. No ho vaig dubtar; la llancí i tal com feia el peixet lliurava el contingut sobre l'aigua: << - Hi ha algú pels voltants? Sé que resteu amagats, però a l'aguait! Us trobe a faltar>>.

Aquest home, el pigment del qual sempre es diluïa a l'aigua, era un escriptor líquid mullat de bondat, un mestre rellotger del llenguatge. Havia dissenyat un estil especial -la mecànica dels líquids- on tota mena de pena i tristesa esdevenia un gargot, un so inespecífic, al capdavall terra mullada en espera de renovada vida i llavor.

El munt de pedres semblava minvar, era tan sols una apariència. Vet aquí que s'acostaren tres núvols i una princesa. El primer prim i esfilagarsat era amant d'estadístiques i des del primer moment prengué nota de totes les cabrioles fetes per pedres i desitjos; per les galtes se'l veia xiular cançonetes; traductor on line, no mai restà sense electricitat; encara que la seua passió era passetjar per ciutats properes i llunyanes, emblanquinar per traure a la llum allò ocult, garbellar el polsim de la intrahistòria, transmutar foscors en carrers cel, blaus, blancs.

L'altre núvol contenia tempestes, aparells i estrategies sempre diferents; jo llançava pedretes, ell jugava amb elles, volia fulminar-les, resoldre-les en pols. No sempre ho feia. Encenia amb llamps tempestes purificadores. Si partia una pedra al vol multiplicava els seus bots tot certificant el reialme de la vida en lluita. Era un posat cert aquesta actitud combativa, militant; un aire generós que exigia el creixement, una forma d'enlairar-se que quasi fregava la divinitat.

El tercer núvol era redó, veritat profunda; i la mirada no et deixava indiferent. Aceptava les pedres tant si volaven com si la gravetat les condemnava. La seua conversa esfèrica era sempre musical; mamprenia cançonetes amb un visitant estrany de l'Hostal. Un parell d'especímens cromàtics que podien omplir les oïdes de gràcia i alegria. Aquella de..."què vos passa valencians" feia molta festa allà per on la passejaven. Però clar, sempre acabaven amb una cançoneta de bressol per a la princesa Olímpia. No era feblesa de pare, era el que calia fer després d'adonar-se de la fidelitat d'un nuvolet tan dolç en assistir a qualsevol Conferència Penjollaire.

Lentament l'estiu, com una música de piano, era oït per la meua pell.

Agrair la fotografia a Misterkolombo.

Audició al conservatori

Aliens a tot i agafats de les mans vénen amb els carrets i ampolletes d'aigua per escoltar l'audició.

Xisclen, mouen cadires, bufen i empinen l'ampolla mentre la música flueix en la sala. Físicament els ulls perduts, es torquen la bava, i persegueixen les blanques, les negres, les corxeres dansaires per l'auditori. Circumspectes amb la mirada, han descobert els valors del silenci: una mena de porta cap a un hàbitat distint. Per moments, són els carrers pentagrames, becaires els neons, les modulacions dels sorolls sostinguts, síncopes amb bemolls.

L'eixida d'Afaniad és una festa i tenen per món l'instant, i no res més.

Tampoc no els importa res allò dit en dies passats per l'home que "no volia haver sigut President del govern, sinó Conseller d'Agricultura..."

Suren les notes en l'estança; amb els ulls i el capvespre fan que no toquen terra.

Són cinc àngels vinguts que riuen, desconnectats de les normes d'ús social, de la cortesia pactada, cívica; cavalquen els sentits sobre calderons: el vibràfon i la trompa, saxòfon i piano són finestres d'esperança. Es desempereseix la bateria amb el Harlem Nocturn d'E. Egen.

Tots ells s'imiten amb l'onomatopeia i signe del dit als llavis. En la barcarola del temps llurs cors bateguen... En done fe, avui; quan la música és nostra, i aliens a tot i agafats de les mans continua la vida, aquesta lluita i festa.

Resplendent

Als amics del Penjoll.

Resplendent.

Tot és resplendent, des d'aquest turó, llevat de la pobresa.

El trist record de l'ombra de les figueres, espàrrecs i margallons, els cirerers pintats, bancals perduts de blat i vinyes, -futur de vida en temps antics- plens d'esbarzers i pedres ganivet que tallen; de tant en tant fan plorar un cel obert que ens vigila.

Barranc avall un llaurador crema branques i fullaraca amb l'esforç dels segles a l'esquena.

Al dellà, homes i formigues - potes i màquines- corren per la plana: núvols, vent i maldecaps.

A l'horitzó, la mar.

Com un espill les flors, xec en blanc per sobreviure, s'hi miren. Malgrat la por dels cards i d'argelagues us ho he de dir: amics, la vida mana.

Consideracions Intempestives 2

Jana, tu que ets dels éssers que m’escolta i em fa prou cas, tinc una pregunta que ningú gosa contestar…

Creus que Zapatero ha estat alguna vegada fusterià? Creus que alguna editorial publicaria una tesi doctoral sobre el tema?

Et conte açò perquè ho cavil•lava en venir del treball mentre les corbes de la carretera besaven una boira apegalosa. Jo no em menge les ungles, però cercava l’adjectiu i se’m resistia…

Mare meua, amiga, ja l’he trobat! Aquestes neurones em fan una mica la punyeta.
No era fusterià, sinó weberià. Aquest sí que és l’adjectiu.

Zapatero, el Presi dels espanyols, s’ha tornat un tràgic seguidor weberià. I dic açò de “tràgic” perquè ho diu el mateix Weber en referir-se a la Política com una activitat de “passió desapassionada”.

Amiga Jana, sembla que a la pregunta feta per Llamazares li ha contestat al rei que fa quinze… Mira que dir-li que la seua posició és minoritària en tota Europa. No creus que aquesta contestació ha estat estúpida i escapista?
El Presi ha passat d’una ètica de la convicció a una ètica de la responsabilitat, que en un primer moment semblen en l'obra de Weber antitètiques. Bon alumne del mestre, sí senyor. Però ostres, on queda això de l’Aliança de les Civilitzacions?



Zapatero ha marejat la perdiu i, en aquesta acció, s’ha marejat també– Jana lladra-.

Però el Presi no ha acabat de llegir bé a Weber, car aquest ens parla que l’esser humà autèntic amb vocació política enfront de la constant insatisfacció d’una realitat inhumana i miserable ha de saber dir: “Prou, fins ací hem arribat”.

Weber comentà : “Cap ètica del món – jo afegiria ideologia , “Weltanschauung”, ni la d’Obama- pot demostrar quan i en quina mesura una fi moralment bona santifica els mitjans èticament perillosos i les seues conseqüencies col•laterals”.

No, m’he tornat a enganyar un cop més. No era weberià, sinó maquiavèl•lic l’adjectiu que s’escau.

Jana, de debó creus tu que l’eliminació física d’un humà terrorista és una finalitat bona en si mateix?

Ella em mira amb cara de llàstima...

Consideracions Intempestives

Sembla que estem subjectes a nodrir una colla de mutants malfeiners que esdevindrien feligresos de l'Esglèsia Universal dels Desocupats si no fora el cas que aprofitant-se de certs privilegis i la inòpia en què tenen soterrada una majoria de voluntats deixàrem de considerar-los.

Jana em lladra, una, dues, tres vegades...

Bé, tranquil•la amiga. Sí, ja t'he comprés, tornaré a començar; ho faré d'una altra manera. Tin una mica de paciència... Vinga ara que hem aprofitat les Pasqües per oxigenar el cervell i executar per apoptosi certes cèl•lules malignes, tornem a començar.

Sembla que la crisi no és idèntica per a tothom. Òndia tu, això és de veres! Però què pocs ho conten amb les càrregues de profunditat que calga...

Jana lladra una vegada.

I cada cop a major nombre de persones els costa arribar a final de quinzena amb dignitat.

Aleshores Jana, nosaltres ens negaren a parlar de certs prínceps i princeses - lladra una sola vegada-, de futbol -un altre lladruc-, de les baralles estúpides dels polítics per arreplegar vots i vampiritzar els qui sí treballen humils al tall - un altre LLADRUC, amb més intensitat-... I cadascú que es mire a l'espill per veure's la cara - panteixa i em dóna la poteta-.

Que més podem dir, amiga?

- Que vivim en un país tristíssim i paupèrrim d'emocions i intel•lecte?

- Que una colla de lladregots afua, amb les regnes, la vida -Jana udola-.

- Que uns miserables degollen llibertats futures per tal de repartir-se millor el pastís en dos trossos grans; les engrunes (miserable llei d'Hont) per a la resta.

- Que ara sembla estar bé, assumptes de la modernitat - i quasi cabró antidemòcrata qui pense el contrari- alegrar-se per la cacera i assassinat d'un criminal -l'udol i el pantaixar són profundíssims en temps-.

Ai amiga Jana, on arribarem en un país de corruptes que paren la mà per mantenir els privilegis i viure de la suor dels qui són contínuament menyspreats!

Ai Jana, que ens resta de la mirada neta i en quina gàbia hem tancat l'Ètica!

Ja poden venir sols i les més grans tempestes. Tu saps que els nens, les nenes i un grapat de grans t'estimem!

Lletra de socors

Estimats amics i amigues diver-avorrits:

Fa uns dies que no em deixava caure pel Penjoll, encara que us llegia amb fruïció i deteniment totes les cabòries al voltant de l'estil i la inspiració: les llavors de la poesia fructifiquen.

S'havien convocat les primeres oposicions del País per a Pidolaires Corredors (no d'especuladors de borsa) i com a President del Tribunal aquesta burocràcia de somni em tenia capficat.

Com que estic guanyant pes a la carrera i la vellesa se'm menja, calia renovar la plantilla de Pidolaires i en això estem. Els Pidolaires Corredors són una espècie de felins que ensumen cert tipus de notícies tan aviat com són dites per alguns humans amb cap de molibdè.

En aquest oceà de crisis actual en què vivim he volgut fer ús de la memòria per estirar els pocs músculs cerebrals que em resten i, d'aquesta forma, recuperar l'instint que em desperta d'una estultícia superlativa i conformista.

Ja sabeu tots que sóc un burgés acostumat a les penúries de despatx i poques alegries que puc trobar a l'ull del Pont on visc.
Però és clar que certes declaracions dites, escoltades i llegides pels mitjans de comunicació -els periòdics que em duu el vent- m'han posat la carn, vella i tacada, d'eriçó.
Abans que els meus dies finisquen per terribles mutacions carcinogenètiques he hagut d'escoltar cabassos d'estupideses per comunicadors il·luminats que m'han fet plorar pels Sostres d'Àvila, per dir uns quants.

Déu ens guarde dels malignes!

Però, em demanareu si he restat "pagat" per les declaracions de certs personatges polítics i comentaristes?

Ai amics, a vosaltres m'encomane!

Aquest no és el verb, car he restat "horroritzat" en veure el nul tractament del tema nuclear al nostre país arran de la catàstrofe de Fukushima:
els partits polítics, de jutjat de guàrdia; l'esquerra ideològica -en cas d'existir- són reus per tanta omissió; la dreta, travestida de pseudo solidaritat i trepa-progressia; alguns tertulians -vividors del millor món habitat i narcotitzats per les promeses de viatjar a una altra galàxia- parlaven que no era el millor moment per establir debats sobre aquest tema. Mentrimentres han prorrogat 10 anys més el funcionament, a La vall d'Ayora, de la Central de Cofrents.

I en tot aquest alberginiar em trobe, xorrant-me de sang els nassos de tants ineptes i adlàters com pul·lulen.

Què en farem enmig de caçadors de vots, corruptes, dements oportunistes, escurabutxaques engominats i intel·lectualoides?

Horror vacui!

Sort que la innocència d'Olímpia i el record de les vostres sobretaules desfà aquest desfici, esmola els ganivets de la paraula i em mena a l'esperança.

Envoltat d'ametlers i sempre vostre, el Pidolaire Entretingut.

Passa res, no?

- Però m'han comentat que als marges de les partitures escrius peomes immadurs.

- Podríes dir-ho així, si vols, és clar; però no sigues tan dur amb mi, monino. Les aficions arrelades de petit i dissoltes en la sang no tenen remei.

- A veure si resulta que de la música interpretada per la banda, com que alguna és infumable, t'avorreixes i és per aquest motiu que no pots evitar escriure notetes de la teua vertadera passió.

- I què vols dir-me amb això?

- Que em sembla prou normal que apuntes els teus escrits en les partitures. És més, no deixes de fer-ho. Qui sap si d'ací alguns anys, algun animal perdut per l'equilibri i les arts els trau punta i tot.
Al cap i a la fi escrius -de la mateixa forma que toques a la banda- per divertir-te, no?

- També, també. I ho faig per diners, les hipoteques d'aquesta selva s'han de pagar, les bananes i l'aigua no plouen del cel; ara no és com abans: massa reformes i poca ocupació. No passem de l'aire, i sempre ho paguen els mateixos.
No li ho digues a ningú, però de petit escrivia per sentir-me especial. Saps, els meus amics em fan la mà i sempre volen un peometa a totes les sobretaules, mentre riuen, beuen i recorden els grans patriarques bonobos. No tenen remei, jo els seguisc el joc i tan contents.

- No m'ho crec això, que escrigues per diners.

- I tant, i a més sóc funcionari de carrera del cos oficial d'ambaixadors de la República de Micolàndia. Els diners no van mai malament. El meu pare Roninpithecus no em procurà una herència enorme, però em feia repetir a l'espill dels capvespres, mentre bevíem, "Ets un pòngid especial, ets un pòngid especial"; el pobre va escriure un tractat de Micologia i els drets d'autor no m'han arribat per viure en perenne agost. Jo volia molt el meu pare, saps. La passió a què dedicà la seua vida consistí en descobrir la relació de la ingesta de certs bolets i l'adquisició d'un humor de penjats.

- I ho aconseguí?

- I li trobà sentit a la vida; baixà dels arbres a la terra del foc, la sabana. Allà féu amistats de categoria. Mentre, jo el veia entusiasmat.
A partir d'aquella experiència, vaig trobar la pau interior en la música, el conreu de peònies i l'escriptura de peomes. Al capdavall m'he cregut que, tan si entenen els peomes com si no, això i compartir aquest amor de penjats satisfà aquest viure meu de pòngid especial.

Cotorra inconformista d'or, s'anima per formar part d'aquesta colla i del projecte?

- I què penses del que opinen els altres?

- Què pense d'allò que comenten dels peomes? Cotorra concrete, botons! A quins altres es refereix, als micos bohemis, als afeblits per no menjar, als envoltats pel desconsol, als micos saberuts i d'etiqueta endrapats?

- Sí, ara ho has dit, a aquests em referia, has reblat el clau!

-Als tres primers si em pelen o m'espluguen, benvinguts siguen els seus crits i les manotades. Si, a més a més, els faig riure, això ja és massa. No veu un panorama trist, fotut i prou lleig?
I als darrers... Què els diria als darrers?
Ah, sí, ja ho sé. Com diu un amic bonobo i pelat per la vida: au, a fer la mà!

Teclejant l'ordinador: dos poemes i una tovalla per Tadeus

L'art per l'art.

FRÀGIL


Ara mateix, quan entotsolat
m'abille pulcre de mots i net
de supervivència, ho faig,
-també- de zenit cru, en silenci.

Potser, hi ha massa veus, i ben buides
en l'aldarull d'aquest viure gris.

Tanmateix, us pintaré d'un somni
el desig perdut d'un colibrí:
-"Del sol, no mai tastà les maduixes"-.

Al capdavall, jo voldria córrer
la tristesa i dels núvols fer
vaixells de púrpura i habitatge.

La solitud de les milotxes (Inèdit, 1997).

Karol Szymanowski: Mythes, Trois Poèmes, Opus 80, Narcisse.

Ací la música amb Spotify.


L'art compromés.


TRINXERES


Ara diuen fer-les de l'alumini
dels desitjos i cómode habitatge,
amb climatitzador, com nic esplet
dels escapçats.
                         També d'aparadors
de crèdit que somouen els caribs
més recóndits quan la dalla altres ànimes
festeja.
                   Ara n'hi ha d'embolcalls
i silenci, de paraules de llum
i pits plens de sang.
                              De corcs informàtics
on troques de bruixa apaguen alés
i els faunes tremolen pels desdesigs.
Rere els fils-ferros d'argent, és l'abril
qui ens demana un atzar de libèl·lules .

Fora, la gespa encara verdeja
de sol i creixença.

La solitud de les milotxes (Inèdit, 1997).

Karlheinz Stockhausen: Stimmung, Model 12, Theatre of Voices

Ací la música amb Spotify.


Eixugant les llàgrimes de Tadeus (rondinaire i ploró).

EVOCACIÓ DE L’AMOR

Fixa’t en l’envà cru i la finestra
bruta.
          Diries tu que ens amenacen?
No hi ha quadres a les parets dels somnis
i en la pàl·lida cuina els olors parlen
convits ja gelats.
                         On són aquells rostres,
columnes adés i ara blaus fantasmes?
Somriuen, sotgen o planyen els éssers
que, solitaris, pels corredors ballen?
Aquesta, diuen, fou una gran casa...
Escoltes les tertúlies i músiques
amb converses a les tasses de te?
Als jardins,
               claredat quan ofrenaves,
en búcars, aquelles divines dàlies.
L’astuta rabosa del temps- pensava-
no pot,
              del sol,
                       paredar els records.
Visc, en les runes, la felicitat.


Llibre d'Aín (en premsa, 2011).

Karol Szymanowski: Nine Preludes, Opus 1,

Ací la música amb Spotify.


I un teòleg analitzant (el que resta?) deJoaquín Sabina.

Perdoneu les auto-referències, però al amics del penjoll parle del que pense, no sols d'allò que diuen altres. Sense les vostres reflexions -gràcies a tots els comentaris i reflexions del post d'Escrivà de Cort- no m'hauria atrevit a traure allò que s'hi amaga al meu cabet.

Agrair la fotografia a Andrea Quixtan.

Una nova religió, Aurora

A Eduard Peusek i Tadeus; també amb amor, als xuclapolles intel·lectuals

Llostreja una nova idolatria, aquella de fregar el baló d'or ni que siga tan
sols la seua ombra incòlume.

Xuclapolles portentosos del futbol, literats infames i bloguers lloeu els
balons culturals, lloeu el Penjoll!

Genis mediocres del futbol, àrbitres, fumadors en subterfugis, venedors d'il·lusions per què us cal aprendre llengües vives si vosaltres no penseu? Dormiteu, oberts de cames als somnis, com plàcides amebes. Què voleu?

Avorrits literats sense consol, nàufrags que us amagueu sota la protecció àuria de l'hitita, tot creient-vos originals i creadors. Què voleu?

Jo volia no caure en cap de les vostres idolatries, escoltar la segona trompeta, perquè el meu Déu és rodó i es recrea al temps on regenera neurones noves, çò és l'esperança en l'avenir. És per això que us dedique aquesta frase manllevada:

"Sense la vigilància de la ironia, que fàcil seria fundar una religió! Sols caldria deixar els badocs agrupar-se al voltant dels nostres trànsits loquaços".

Amén.

Un gran regal de Reis: Estats, pirates, botins.

Com diu l'amic Josep Porcar d'on he agafat la informació -i m'agradaria que qualsevol que pogués veure-la i escoltar-la- la llegira i la mirara, em faig eco de les paraules d'una de les ments més lúcides, clares i que posa els punts sobre les "is" el Professor Arcadi Oliveres.



Tot siga per expandir la llum, que no tot és desviament de l'atenció, assassinat de la vertadera informació.

No podran enganyar El Penjoll, sempre vigilant.

Corromp, corromp i fes l'editorial a dues mans

"Corromp, corromp que alguna cosa queda", em digué un xalao un dia d'aquests.
Vaig seure al dessota de l'ull del pont i pensí: Tindrà raó el tronat aquest!

Ostres, ostres, ostres, no pot ser veritat.
Serà qüestió de resar les Jaculatòries per allunyar el Maligne.

- Han tancat CNN+, ens resta el Penjoll.
- Han emmudit els valencians, ens resta el Penjoll.
- La televisió és una " ", els videos del Penjoll.
- Quin fem de Cap d'any, ens resta el Penjoll.
- No serem comercials, ens resta el Penjoll.
- No us felicitarem com tothom fa, ens resta el Penjoll.
- Patiu d'insomni, gargotegeu al Penjoll.
- Han ensinistrat els noticiaris, ens resta el Penjoll.
- Voleu ser més humils, ens resta el Penjoll.
- Us sentiu oblidats, us resta el Penjoll.
- La teua bondat serà potenciada al Penjoll.
- Teniu mala sang, us dialitzarà el Penjoll.
- Teniu males idees amb pensament puríssims, us acollirà el Penjoll.
- Parlen mal de vosaltres i us boicotegen, us blindarà el Penjoll.
- Patiu cirrosi mental, us desemboirarà el Penjoll.
- Voleu créixer amb l'autocrítica, us empalarà el Penjoll.
- Teniu sospites i més sospites, els detectius del Penjoll.
- L'amor que allibera, ventijol del Penjoll.
- La mirada dels nens i nenes, la joia preada del Penjoll.
- Voleu ser càustics amb el Maligne, el laboratori del Penjoll.
- Els conformistes i oportunistes patiran els virus del Penjoll.
- Voleu riure obertament, el temple del Penjoll.
- Us sentiu òrfens, us empadronarà el Penjoll.
- Voleu diversió, els simposis públics del Penjoll.
- Voleu dissoldre l'economia que ens esclavitza, l'acidesa del Penjoll.
- Us sentiu emmerdats, us instigarà el Penjoll.
- Voleu llegir cap per avall el món, els jardins del Penjoll.
- Us sentiu analfabets de la Terra, els viatges del Penjoll.
- Voleu pràctiques d'anatomia política, les disseccions del Penjoll.
- Voleu no llegir cap blog, mireu tan sols el Penjoll.
- Us agraden els animals que parlen, teniu el Penjoll.
- Desitgeu la mort del Penjoll, sempre tindreu el Penjoll.
- Un comptador cap enrrere, més enllà del temps el Penjoll.
- Sou iconoclastes, l'amor del Penjoll.
- Els vampirs dels més pobres seran desintegrats pel Sol del Penjoll.
- Anheleu la tendresa, els monstres innocents del Penjoll.
- Una música per l'esperança, digueu en veu baixa el Penjoll.
- Una crítica dels qui es creuen consagrats, la vara del Penjoll.
- La lucidesa de la bogeria, delicatessen del Penjoll.
- Ara, quan dormiu, s'escriu al Penjoll.
- Els emmudits i anorreats purnejaran al Penjoll.
- L'assot dels vividors acèfals, crucificats pel Penjoll.
- Els buits per dintre seran esventrats pel Penjoll.
- Una veu que s'expandeix i lluita, la llum del Penjoll.
- La sorpresa que t'excita, aigua del Penjoll.
- La Justícia quotidiana premisa del Penjoll.
- L'entreteniment intel·ligent s'apunta al Penjoll.
- Els idealismes que foten seran triturats pel Penjoll.
- L'ull que no calla sempre balla al Penjoll.
- El que tu dius, la veu del Penjoll.
- La destrucció del personalismes estrella, l'accent del Penjoll.
- Els penjollaires que es complauen seran descoberts pel Penjoll.
- Heu perdut la identitat, les biografies del Penjoll.
- Patiu tot tipus de crisis, us rescabalarà el Penjoll.
- No escriviu al Penjoll per mandra, Expedient de Regulació d'Ocupació al Penjoll.
- Voleu reconstruir la fesomia de la vostra llengua, l'estètica del Penjoll.
- Voleu sentir-vos bajoques i aprenents, les cambres del Penjoll.
- Voleu escoltar la veu dels silenci, els no-comentaris del Penjoll.
- Voleu tindre un bon any, acosteu-vos al Penjoll.
- Voleu un editorial alhora místic i excèntric, teniu el Penjoll.

T'he agafat la paraula Eros.

Quan hi ha pocs diners, els torrons del Penjoll.

Si us sembla bé, podeu continuar...

No-felicitació de Nadal

Els meus amics, els qui em lligen o no, però se m'acosten a l'íntim batec que em representa, aquells qui m'estimen o no, saben -amb escreix- que un príncep dibuixa aquest rètol de la capçalera.

I vull deixar constatació de la No Felicitació de Nadal amb una dolcesa i rebel•lia inigualables.

No he de dir-vos que us estime a cada hora, tant assegut en les penes quan manprenc cabòries, com si camine en les hores més pures i blanques.

De vegades us pense al tobogan dels versos més somnis.
I no sempre us ho dic, perquè aneu abillats de vidre càlid, tots alerta en la lluita, sense treva, endreçant l'esperança.
Aleshores, davant del vostre i grandiós espectacle, camine de puntetes amb silenci.
Us estime sempre, rere cada paraula siga o no un adverbi, rere els fets, en l'acció del compromís sense sou, en la corba galant de l'espai mut, en la neu, si escriviu, calleu, comenteu o llegiu.

Aquests dies de bogeria incongruent no he comprat res d'especial, ni viatges, ni regals. No us mentiré: dos llibres de la biblioteca, menjar per la gossa -des d'Aín us saluda-, dues tàrbenes i quatre llonganisses i, al forn de ca Manil, pa per torrar.

Així i tot, en l'aprenentatge d'aquesta despossessió, sóc encara un novençà.

Us ho pregue: tingueu paciència, ni que siga una mica, que no renegue de vosaltres, mestres, companyes, amics i companys; car aquest viure en combat és la vertadera festa meua, que no coneix de paraules falses, ni aparences...

Vosaltres, els d'ulls nets d'impostures i instigadors dels circumloquis i la mentida fosca: vostra és la llum tan generosa que regaleu des del Penjoll.

Els meus amics senzills, cultes, austers... sense data de caducitat.


La música del text, escolteu-la amb Spotify ací.

Cançó del bon despertar per a Olímpia

Aquesta és una cançoneta-poema per a Olímpia i tots els xiquets i xiquetes (inclós l'engresca-provocador Alietes) del Penjoll.

Vinga va, també per als qui manifesten barba que punxa, siguen calbs o amb melena, vestits o despullats amb ulleres de titani o pasta dura.

Aquesta cançoneta és per als descarats o no, per la seua desimboltura, per als qui parlen d'animalets i fan jocs de paraules, capgiren i creuen lletres en paper de vàter, tovallons o llibretes; aquestes paraules les tallen i cusen, les embenen si ferides ploren i les pengen, per quilòmetres, als carrers. Al vent, elles ballen tant si plou com fa sol, esparadraps de colors.

Aquesta cançoneta, a poqueta nit, l'escriu un príncep per a seriosos i detectius que fan riure, per als qui van i vénen o parlen de vins, per al gran home inexistent que escriu d'amagat, per a les flors, sirenes, plebees o princeses del Penjoll i arreu del món... i, humilment, demana a la maraqueta humana que li pose música a la vora d'una piscina o a la porta d'un Hostal.

També és una cancó del bon despertar. Com diu Mr. Magoo: Apa, a treballar!

PAISATGE II

Al Canyaret passeja el porc senglar,
el romaní conversa amb timonets
i, tot seguit, el card de moro dansa.
El pericó incita al pica-soques
el bec del qual crivella la surera:
Desperta’t sol, -li diu, amb veu punxosa-,
replega els fils d’aram del vent que xiula!
S’engronsen els pinzells; el bruc, l’espart
al sol s’estiren i quan el blauet
somriu als conillets, l’arboçar canta .
Pertot arreu la llum excita el bosc,
sàlvies, betòniques, fenolls. L’aire
és perfum on dormen xitxarres mudes.
La palput saltirona al sergallar,
gemega el rierol, la vida es bada.

Del penúltim poemari inèdit d'Aín...

Agrair la fotografia a Cuellar.

La solitud de la veritat més fonda

Ja vam tindre prou amb el Prestige, ja.

Va passar el temps, s'investigà -corral de pollastres a veure qui cantava més alt- i no res s'aclarí envers les responsabilitats penals i llurs conseqüències. En aquest cas, la monstruositat de l'esdeveniment funest fou directament proporcional a la solució més propera, plausible i positiva per als ciutadans de la zona.
No cal parlar ni de la resolució jurídica amb tots els flancs oberts, ni dels estruços de la classe política.
Els ciutadans amb el seu bon voluntarisme amortiren els efectes de la catàstrofe, però no els pertocava posar remei, ni podien.
Ja vam tindre prou amb el Prestige, però sembla que ningú no ens lliurarà d'entropessar un altre cop en pedres paregudes.

Però un simple canvi de vocal -de Prestige a Prestigi- pot produir un altre cataclisme semblant, una frustració, il•lusionar-nos o no d'esperança.

Vet aquí que la polèmica encetada fins ara no era un solecisme, sinó més aviat una excusa per dir la meua sobre el Prestigi, aquesta valoració intel•lectual i social per la qual ens desvivim en certes ocasions: classificar, ser de primera o segona {divisió-categoria?}, creure'ns imprescindibles, poderosos dominadors de persones, de fets, d'opinions, de paraules...

Comentava aquest matí amb un lletraferit jubilat que el prestigi intel•lectual, polític o social pot ser atorgat com un premi, com un regal conseqüència d'una fidelitat envers idees, projectes, persones i/o institucions.
I això té un doble vessant: el bucòlic i l'amarg. I pel que fa al darrer, no anem desencaminats si, a tort i a dret, mirem tant en l'àmbit social, polític, històric, econòmic com cultural.

Esdevindrà el prestigi una nova mena de servilisme en aquesta actualitat on quasi tot té un preu? Arribats ací, tan sols podem veure aquests individus com una espècie d'espantalls la cosmovisió dels quals es dirigida des d'altres instàncies: modes, cojuntures, conveniències.
La història, així doncs, no la fan, ni l'escriuen les "persones", sinó certs titellaires que prenen la vida com un joc d'escacs. Soterrarà la lògica calculada tot romanticisme?

Aquest senyor lletraferit em parlava de les seues batalles i quefers, d'altres individus ben considerats intel•lectualment que li entrebancaven decisions ben raonades, simplement per petites diferències d'estil, vaja, formals. Coneixedor dels dos bàndols, escoltar-lo m'atabalava... i us dic que, amb prou feines, desvetlava el cau on somiava la veritat.

Ni que siga per una atenta mirada, jo em demanava on s'amaga aquesta, si la veritat és polièdrica, un miratge o, al capdavall, un joc deslluït de paraules.
És ella una variable aleatòria, un succés atzarós i purament estadístic?

Categoritzar, etiquetar, jutjar, catalogar, desqualificar és un art practicat pels inconformistes, per aquells d'esperit d'assoliment inacabable?
O, pot ser, també, una actitud dels ineptes, dels immadurs d'un ego peterpanitzat?
Es troba la fauna humana en la foscor més degradant?

No em feu riure profetes del prestigi; la vostra bellesa és tan sols una disfressa, l'equilibri aparent un pou, desfici.
Per atzar fugiu de les vostres cavernes?
A qui voleu, encara, enganyar?

A l'any 2007 -crec-, vaig escriure un poema que em reconforta, una petita peça del meu trencaclosques inacabat: Cambra interior. Tot resta resumit en aquestes poques paraules: "El que dic, és el que sóc".
Aquesta és la meua petita fe sustentada en l'amor i la poesia. La solitud de la veritat més fonda, més profunda.


CAMBRA INTERIOR

                                                L’amor és la darrera llum parlada.
                                                                (Dylan Thomas).

Sóc al paradís trèmul del silenci
que ningú no visita, llevat de mi...
Amuntegue foscors i càlculs íntims,
sagrats, cavil·lacions que fan riure,
imatges netes, crepuscles d’estany.
Allunyat de la música demane
els ulls teus de violetes fugaces.
De qui ets secret, plenitud?
                                                     Vindràs
neguitosa o com bàlsam floral?
Les veus guarneixen, amables, la cambra
interior: escolta els seus paisatges.
Per tu, petxines d’amor i de llum.

Mirem-nos el melic, però compte, no siga que les pròpies escates epitelials ens impedisquen veure els altres.