Perols, subvencions i foguers

En 2008, un Reial Decret Llei creava el Fons Especial de l’Estat per a la Dinamització de l’Economia i l’Ocupació, establia crèdits extraordinaris per a finançar actuacions d’immediata execució (el denominat Pla E) encaminades a desenvolupar en determinats sectors estratègics projectes amb impacte elevat en la creació i manteniment de l’ocupació. El fons especial destinava 490 milions d’euros al finançament d’actuacions d’I+D+i, 130 milions dels quals eren assignats per acord del Consell de Ministres a entorns d’excel·lència internacional en sectors distints de la salut i l’energia. ¿Tots aquests diners anaven dirigits als joves investigadors, a la industria aeroespacial o a les noves tecnologies, com podria deduir-se del carregós llenguatge administratiu? Doncs no; part anà a parar a mans de coneguts professionals de la restauració.

En efecte, altre Reial Decret concedia a finals de 2009 set milions d’euros (1.164.800.000 pessetes) a un grup de professionals bascs (la cooperativa Mondragón Unibertsitatea i els cuiners Pedro Subijana, Andoni Luis Aduriz, Juan María Arzak, Martín Berasategui, Eneko Atxa, Hilario Arbelaiz i Karlos Arguiñano), tots ells socis fundadors de la Basque Culinary Center Fundazioa. Regalar en temps de crisi set milions d’euros a set empreses que manegen un volum de negoci considerable sembla inconcebible, però la dada va sortir publicada al BOE (un milió d’euros del contribuent per cap!). Amb una verborrea literària i administrativa que intentava justificar l’ocurrència, el Reial Decret convertia l’art del bon menjar, la gastronomia, en una ciència. Ferran Adrià conegué amb antelació els plans de la fundació basca —de fet, és el president del seu consell assessor internacional.

¿Va tancar el Bulli per a seguir el solc de les subvencions? Adrià ha anunciat que pensa reobrir el restaurant en 2014 com un laboratori dedicat a investigar i experimentar. Però allò més curiós és que, de moment, també ha convertit l’establiment en una fundació: El Bulli Foundation. Es tracta de la seua segona fundació. Ja presideix des de 2004 Alícia, Alimentació i Ciència, entitat sense ànim de lucre amb patrons com la Generalitat de Catalunya i Caixa Manresa. Entre els seus patrocinadors, figuren Endesa, Tous o Esteve. Segons el xef, Alícia és un centre d’I+D+i dedicat a la cuina. Ofereix a cuiners, restaurants, universitats, centres d’investigació i empreses del sector agroalimentari acords de col·laboració per a desenvolupar conjuntament activitats de recerca. Se sap poc dels seus comptes. Quant a les seues dades, no figuren ni al registre de fundacions del Ministeri de Cultura ni al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

L’estratègia de tancar portes per a investigar i experimentar —amb els respectius equips al complet— és compartida pel Mugaritz d’Andoni Luis Aduriz, que tanca quatre mesos a l’any. Durant aquest temps, el cuiner basc crea vora tres-cents plats nous, dels quals només passaran noranta a la carta. Segons el mateix Aduriz, la seua empresa va bé. El xef fa números en veu alta: «Mugaritz dóna 10 serveis a la setmana (tanca el diumenge per la nit, el dilluns i el dimarts a migdia), amb una mitjana de 50 comensals al dia, vuit mesos per exercici. És a dir, 16.000 clients a l’any visiten el racó de Rentería. Si el tiquet mitjà se situa entre 150 i 160 euros, es genera una xifra de negoci d’entre 2,4 i 2,5 milions d’euros anuals.» A més, la facturació es complementa  amb activitats paral·leles que inclouen assessories a empreses i esdeveniments.

Adrià, en canvi, no parla de números; en les entrevistes concedides als mitjans, no fa menció a cap tipus de subvenció. És possible, però, que també pense en les ajudes públiques per a El Bulli Foundation (les privades ja li arriben a través de Telefònica). Quines són les seues despeses? Rep alguna remuneració per treballar-hi? Qui elegeix els projectes a finançar? En fi, parlem de cuiners propietaris d’empreses privades que no estan en crisi. Crida l’atenció, per tant, que puguen rebre unes ajudes públiques que al capdavall acaben beneficiant llurs establiments i els proporcionen major rendibilitat, sense donar almenys la possibilitat que la gent corrent (les persones afectades pels retalls salarials, per un desnonament o pel perill dels ERO) puguen entrar de franc al Bulli o a Mugaritz. Està clar que els polítics només ajuden els rics, els banquers o els xefs amb tres estrelles Michelin. I dóna igual el partit que governe!

Causa major

Esta vesprada es juga el partit de futbol entre la selecció espanyola i la de Paraguai. Sì, els mateixos de l'acudit de la demanada de mà que popularitzaren Tip i Coll:

- Hola, soy paraguayo y vengo para casarme con su hija.
- ¿Para qué?
- Paraguayo

Però, els paraguaios són, en realitat, el nom comú o vulgar. El nom científic que s'ha d'utilitzar és Prunus persica de la varietat platycarpa.

El partit d’esta vesprada ha de ser alguna cosa molt important, a jutjar pel correu que va enviar l’organització del Circuit de Carreres Populars de La Costera-La Canal als seus inscrits, i que ací vos reproduïsc tal qual:

Hola, como ya sabrás la Selección Española a ganado a Portugal y por tanto pasa a cuartos de final.

El partido lo jugará el próximo sábado a las 20:30 horas. España / Paraguay

La carrera de Valles que estaba prevista para este sábado a las 20:00 horas, la adelantamos a las 19:00 horas para que todos tengamos tiempo de participar y despues poder irnos a ver el partido.

te pedimos que nos ayudes a comentar el cambio de hora para que todos queden enterados.

Un saludo
Circuit la Costera

L’any passat la carrera de Vallés va ser a les 19h. i, malauradament, es va patir algun que altre esglai per colp de calor entre els participants. Sàviament, enguany s'havia endarrerit l’eixida fins les 20h. però, per causa major, l'inici de la prova tornarà a ser a les 19h. Esperem que no passe res.

Selecció d'espayols ----------------------Selecció de paraguaios

Grues a Otos

Si El Penjoll és una revista sobre l'art de la paraula, ací va una cita per a este dissabte dia 29, a Ca les Senyoretes, a Otos.
Tres pardals han unit les seues forces per fer una vetlada poèticomusical. Es tracta de Toni Espí, Elies Barberà i Toni de l'Hostal.
Per la informació que hem pogut considerar, Toni Espí anirà espí-golant alguns dels aspectes principals de l'últim llibre de Barberà, Allà on les grues nien, una oda càustica a l'estil de vida metropolità -segons diu Barberà, qui estarà nugat a la cadira i amb la boca embenada. Li serà desembenada només per llegir els versos que vagen a joc amb el que diu Espí. El de l'Hostal, que s'ho mirarà tot com qui veu ploure, s'arrancarà a tocar i a cantar temes que faran de luxós contrapunt a les paraules del de Bèlgida i els versos del de Xàtiva.

Tot això serà després del soparot que la casa de Joan Olivares i Sumpció pararà a taula. (A l'enllaç de Ca les Senyoretes teniu els horaris i el menú.)

Serà inoblidable!

Ací va un poema dels que no seran recitats:

VIANANT

dins la bambolla-cúpula, ell:
formiga, punt,
molècula, àtom,
part,
res,
quark,
u.

Valencians de debò

Recorde amb nostàlgia la polèmica del maig passat en què van intervenir Aquil·les, Superflipo i Alietes. Tot començà amb una afirmació de Superflipo: «Qui no sap fer una paella no és valencià de llei». Aquil·les es mostrava deprimit per aquestes paraules. El capità, per acabar de reblar el clau, afegia: «Sàpiga que si vostè ha nascut al País Valencià, parla català i no sap cuinar una bona paella... no és valencià de soca-rel; potser siga una valenciana». Alietes també es despatxà a gust: «Amb raó està deprimit! I no és per a menys! Si furga al seu interior, veurà que no es tracta de cap depressió, sinó de mal de consciència o, encara pitjor, de traïció!». Finalmet, Superflipo s’oferia a fer un curset al primer simposi penjollaire que se celebrés —cosa que ja no serà possible, evidentment—.

Tot açò em vingué al cap, diumenge passat, mentre ens fotíem a casa una cassoleta d’arròs al forn. A la Costera, l’arròs, ingredient fonamental de la seua cuina, forma part d’especialitats tan diverses com la paella, l’arròs amb fesols i naps, la cassola amb tanda, la cassola de quaresma... Per damunt de tot, però, destaca l'arròs al forn o cassola d’hivern, que mescla ingredients vegetals i carn provenint de la matança del porc. Antany, l’arròs al forn també es deia arròs passejat; calia passejar les cassoles fins als forns públics més pròxims —no hi havia forns domèstics—. Els forners reservaven unes hores del matí per a prestar aquest servei. El costum de dur la cassola al forn de pa encara és viu en alguns barris de Xàtiva. La cassola d’hivern és una recepta fàcil de preparar.

Per a sis persones, calen els següents ingredients: tanda de porc (tres-cents grams de careta, una mà, una cua i una orella), mig quilo de costelles, els components per a sis pilotes (magre, cansalada magra, clau d’espècia, canella, ous, julivert i pa ratllat), pebre roig, sal, safrà, un tomàquet natural triturat, un cap d’alls, sis botifarres de ceba, dos naps, una creïlla gran, sis-cents grams d’arròs, tres tomàquets madurs mitjans, cent grams de cigrons i una tasseta d’oli (sí, ja sé que tot açò li semblarà una atrocitat a Calinca —i aprofite per a desmentir la falsedat que cada quatre entrades se l’haja de nomenar; se’l pot nomenar cada dos—).

Primer, s’ha de preparar el caldo (bé que algunes persones aprofiten el brou i certs ingredients de l’olla feta el dia anterior). Es fiquen dos litres d’aigua en un perol. Es trosseja la tanda i, junt amb els cigrons, posats la vespra a remulla, es cou fins que estiga tova —uns tres quarts d’hora—. També s’hi han d’afegir les costelles trossejades i els naps. Mentrestant, es fan les pilotes, que encara es poden posar al perol durant els darrers quinze minuts de cocció. Tot seguit, s’ha de sofregir l’arròs —amb el tomàquet triturat, els alls i un pessic de pebre roig—, en una paella, fins que els grans esdevinguen translúcids. Un cop enllestit el pas anterior, s’han de posar en una cassola de fang el sofregit i els altres ingredients: la tanda, les costelles, les pilotes, els naps, els cigrons, les botifarres... S’han d’afegir litre i quart de caldo calent, sal i safrà. Damunt, es col·loquen la creïlla seccionada en rodanxes fines i els tres tomàquets tallats per la meitat. Finalment, es clava la cassola al forn a una temperatura de 190 graus.

Passats cinquanta minuts, ja la podem traure. L’arròs mostrarà una gloriosa coloració rossa o daurada. Per això, molta gent en diu arròs “rossejat”. Els habitants de la Costera solen menjar-se’l a la cassola, acompanyat d’un bon vi de Moixent o la Font de la Figuera. Sincerament, crec que per a ser un bon valencià de la Costera s’ha de saber cuinar la cassola d’hivern. Rus i el PP, que volen monopolitzar el valencianisme, ho han entès perfectament. Per això, tots els anys, per abril, celebren el Concurs Nacional d'Arròs al Forn. Maten dos pardals d’un tir: boicotegen la diada del 25 d’abril i exacerben llur valensianía. Els penjollaires no hauríem de permetre que banderes de tots els valencians caiguen en mans de gent grollera. Propose que celebrem el pròxim simposi al voltant d’unes cassoletes d’arròs al forn —això sí, guardant uns minuts de silenci en memòria del capità Superflipo—.

Bon Prenadal! (2)

Com va fer l’amic Alietes del Corralot, ahir dissabte de matí jo també vaig eixir a fer una compra de Nadal, concretament la referida als elixirs que m'acompanyaran els menjars d’estos dies. Com en el cas d’Alietes, jo també vaig fugir de les grans superfícies comercials i em vaig dirigir a la tenda “El Tossalet” de Xàtiva. Allí ens trobem molts vins, però esta ha estat la meua selecció dels beuratges que em remullaran la gola estos Nadals.

Vins negres (els preus que fique són aproximats, ja que no els recorde bé):

Celler de la Muntanya (Muro). Collita 2008. 8 mesos de criança. 43% monastrell, 20% giró (garnatxa del país), 17% bobal, 10%, garnatxa tintorera i 10% bonicaire. 14º. 9€.

Casa l’Àngel. Anneccop-La Viña (Font la Figuera). Ull de llebre i cabernet sauvignon. 14º. 7€.

Rafael Cambra Uno (Ontinyent). Collita 2006. Monastrell. 14’5º. 13€.

Rafael Cambra Dos (Ontinyent). Collita 2008. Cabernet Sauvignon i Cabernet Franc. 14º. 9€.

Mestizaje. Bodega Mustiguillo (Utiel). Criança 2007. Bobal 50%, resta: cabernet sauvignon, garnatxa, sirà, ull de llebre. 14º. 9’5€.

Domino Los Pinos. Bodegas Los Pinos (Fontanars dels Alforins). Criança 2007. Monastrell 30%, merlot 20%, cabernet sauvignon 50%. 13’5º. 5€.

En quant als caves, mireu quina selecció amb preus al voltant dels 7€:

Trias (Vilafranca del Penedés). Brut Nature Reserva. 30 mesos. Macabeu, xarel·lo i parel·lada. 11’5º.

Puig Munts (Martorell). Gran Reserva Especial. 36 mesos de criança. 11’5º

Roig Ollé. Maria Casanovas (Sant Sadurní d’Anoia). Brut de Brut. Macabeu, xarel·lo i parel·lada 11’5º

Mont Marçal (Castellví de la Marca). Reserva. Xarel·lo, macabeu i chardonnay. 11’5º.

Després de la ingent caça matinal, repose en ma casa on m’espera un "putxero" i aprofite per estacar-me la botella de Domino de los Pinos. Després de fer la digestió i llegir el post d’Alietes m’anime a escriure estes lletres. Bon profit i bon prenadal!

La paella de faves i carxofes a llenya

El post de Lo Pol ens ha mostrat com no es fa una paella. No ens ha d’estranyar que un alemany no sàpia fer una paella, perquè el seu plat són les llonganisses amb xucrut, i no li pots demanar peres a un arbre caducifoli de la família de les ulmàcies, de fulles ovades i serrades, flors verdoses petites i fruits en sàmara, que es troba espontani o bé és plantat al bosc de ribera.... Però, en el cas d’un valencià no saber fer una paella suposa una pèrdua d’identitat. Ja ho recull el Nou Testament: “Benaventurats els que sàpien fer paelles, perquè d’ells és el Regne de València” (Batista, 5:3), i també advertix: “Ai d’aquell que no sàpia fer una bona paella, perquè mai serà valencià” (Oriol, 6:22 ).

Fer una paella hauria ser contingut obligatori arreu de les escoles del País Valencià, perquè hi han tres coses que determinen què és ser valencià:

a) haver nascut al País Valencià,
b) parlar en català
c) i saber cuinar una paella.

En el cas de les valencianes (eixes magdalenes allargades que estan més bones que el pa) només és necessiten les condicions a) i b). La c) només és per als mascles. I si un mascle nascut al País Valencià no sap fer una paella, sentint-ho molt, no és un autèntic valencià, per molts aleshores i gairebés que solte. Fora d’açò no hi ha valencianisme que valga. Així de simple és la cosa a la que molts dediquen el seu temps, inclús la seua vida. És clar que hi ha més matisos fora del Louvre, com, per exemple, el cas dels valencians muts però no anem ara a entrar a aclarir-los el sabó... Hi han més dies que llonganisses amb xucrut i hui toca parlar d’art culinària. Un art que no és cosa només de sodomites com molts creuen, sinó també de cuiners. I tot valencià té un cuiner dins que eix com fera salvatge engabiada els diumenges, el dia de la paella. Dia sagrat, com s'assenyala a l'Antic Testament: "Així quedaren acabats els cels i la terra. I per el sèptim dia, Déu va vore completada la seua obra i va procedir a descansar. Va beneir este dia i el va fer sagrat fotent-se una paella amb els amics" (Gènesi, 2: 2-4)

Anem doncs al gra, i poques vegades millor dit, de ¿com es fa una bona paella? Comencem dient com s’ha d’anomenar correctament al valencià que fa una paella. Palleter? No. Paeller? Tampoc. Com s’anomena doncs? No ho sé, però sí que conec un bon mestre cuiner de paelles: l’amic El Xixi. Ací teniu un reportatge, a l'estil National Geografic, de com es fa l'autèntica paella de faves i carxofes a llenya. Eixa que es fa un diumenge qualsevol. Bon profit!

LA PAELLA, COM CAL

Supose que s'heu preguntat milers de vegades com elaboraven la paella valenciana a Alemanya a meitat dels anys seixanta. Per a mi ha estat una obsesió permanet. Fins ara: després d'una exhaustiva investigació, he trobat la resposta. I de pas, algunes pinzellades sobre sociologia germànica. Dues guerres mundials seguides acaben amb qualsevol. Si no, mireu...

Raviolis existencials

Avuí a l'hora de dinar, de camí a casa, m'he topat amb una vella AMIGA. Continua tan bonica com quan estàvem junts... i ja, acomiadant-mos, m'ha dit amb un somriure "... i tu? tu sí que estàs igual..." .
I amb eixe dolç somriure ha représ el seu camí... i jo plantat, parat, no he sabut si sentir-me afalagat... o preocupat...
Ja a casa, m'he preparat uns ravioli farcits de formatge amb oli, orenga, atmela picadeta i unes gotetes de vinagre de Mòdena...
i ja... després de dinar, m'he quedat molt més en pau amb el pas del temps...

VINI, VID I VICI (III): VINS NEGRES EN PERILL D’ EXTINCIÓ

En esta entrada vaig a parlar-vos d´uns quants vins negres que estan pels tres-quatre euros i que donen la talla. Estos vins són per a mi les autèntiques joies de les bodegues i deurien ser mimats, i no oblidats com estan fent moltes d’elles. Per això els anomene vins en perill d’extinció.

Quan és difícil aconseguir vins de certa qualitat a preus econòmics s’està provocant que cada vegada hi hagen menys bevedors quotidians i que, molts d’ells, passen a convertir-se en tastadors de cap de setmana o d’esdeveniment especial. Més de la meitat de les bodegues, esmentades en el segon capítol d’esta sèrie, estan apostant per fer vins cada vegada millors però també més cars, renunciant a la producció de vins de certa qualitat a un preu baix que se'l puga permetre qualsevol butxaca.

Per sort, encara s’elaboren alguns vins negres econòmics. Solen ser vins joves (de la penúltima collita) sense criança en barrica o molt poca i de varietats de raïm tradicionals de la zona com el monastrell o l’ull de llebre, varietat esta última més coneguda arreu d´Espanya com tempranillo i que, segons zones, també rep altres noms com Tinta del País (Ribera del Duero) o Cencíbel (pels voltants de Madrid),

Ací va la meua selecció de vins. Vos els presente en progressió econòmica (de més barat a més car) i també de qualitat (açò últim que sembla obvi no sempre és així en el vi). Anem a l’assumpte:

- De la Coop. de la Viña sols he provat (dins del preu que he establert) dos vins negres el Juan de Juanes i el Torre Tallada. El primer directament no l’aconselle (mereix ser gasificat). El Torre Tallada sí. Potser este vi siga el més barat de la zona (el podeu arribar a trobar per menys de dos euros!) que es pot prendre a pal sec. És un vi jove monovarietal de monastrell amb 13º. No fiqueu massa expectatives en ell, però crec que no vos defraudarà.

- Torrevellisca té el seu Tinto Joven de 14º amb un coupage de les varietats monastrell, ull de llebre i la francesa cabernet-sauvignon que, per menys de tres euros, ens ofereix un vi amb certa força però suficientment equilibrat.

- A la bodega Daniel Belda trobem dos vins. D’una banda el Ponsalet jove a partir de monastrell, que dóna 13º i que, amb menys de tres euros, és un vi correcte i també el Daniel Belda CS 04 (de la collita de setembre del 2004), un vi elaborat amb cabernet sauvignon, amb 10 mesos de criança en barrica i 13,5º. Un vi suau i arrodonit, que eix per menys de quatre euros.

- Per quatre euros, la bodega El Angosto té La Tribu, un vi de tall modern amb 2 mesos de barrica i un coupage meitat monastrell i meitat sirah que dóna un vi fresc, aromàtic i saborós. Este vi trenca amb la progressió respecte a la qualitat. Per a mi és, indubtablement, el millor dels vins que comente en esta entrada i un dels millors, sinó el millor, dels que he provat mai (i ja no sols dels de valència) en relació qualitat-preu. Un vi fora de sèrie que demostra que es poden fer vins excel3lents a preus econòmics.

- Al voltant del quatre euros també està el Mon Frare de les Bodegas los Frailes. Este vi jove, fet a partir de monastrell, és un vi agradable que circula bé des de que entra en boca, és dir, que si no entra per boca no circula bé.

- Pels quatre euros, o poc més, eix també el Castillo de Enguera criança de Bodegas Enguera Vitivinícola fet de monastrell 50%, ull de llebre 30%, syrah 10% y merlot 10%. Este vi de 13º és de tall clàssic i té bon beure (quina obvietat acabe de dir, no?).

Vos convide a comentar, completar, debatre i fer els suggeriments que considereu a esta selecció. També m'agradaria saber l’opinió sobre alguns vins que no han passat per la meua gola, com el Tossal de la Bastida Crianza d'ull de llebre de la Coop. San Pedro Apóstol, o els que no he nomenat de la Cooperativa la Viña, o d'algun que em puga haver deixat per desconeixement. Vosaltres direu, però recordeu que han d’estar per baix dels cinc euros.

Profit! Que jo ja estic un poc marejat de tant de vi...

'VINI, VID I VICI' (II): BODEGUES DE LA ZONA

El vi vol repòs en la botella, però els ceps de raïm necessiten del contrast dels excessos. Hiverns freds i estius calorosos, amb grans diferències de temperatura entre el dia i la nit... La nostra zona és bona per al cultiu del raïm. Terrenys de secà... Com els de Bixquert que, abans d´urbanitzar-se, eren bancals de raïm. Els primers xalets encara mantingueren el seu cultiu, però ara ja poc queda d´aquells ceps. Una llàstima perquè qui sap si d´haver sigut d´altra manera no estaríem parlant d´alguna bodega a Xàtiva. Però, com que no en tenim cap, vos parlaré de les més pròximes que cada vegada elaboren millors vins.

Estes bodegues estan situades a les comarques de la Costera, la Vall d´Albaida, la Canal de Navarrés i el Comptat. Les tres primeres s´integren en la denominació d´origen de València, corresponen a la subzona anomenada clariano, i la comarca del Comptat que pertany a la denominació d´origen d´Alacant.

- Comencem per la comarca de la Costera. En l´actualitat tenim dos llocs amb bodegues de qualitat: la Font de la Figuera i Moixent. A la Font la Figuera, està la Cooperativa La Viña i, a Moixent, les bodegues de Celler del Roure, Pago Casa Gran i la Cooperativa San Pedro Apóstol.

- A la Vall d´Albaida, trobem la Cooperativa Vinícola Onteniense i les bodegues Rafa Cambra i El Angosto (crec que són del mateix propietari) situades a Ontinyent i les bodegues de Los Frailes, Heretat de Taverners, Torrevellisca, J. Belda i Los Pinos a Fontanars dels Alforins.

- La comarca de la Canal de Navarrès té les Bodegas Enguera.

- I al Comptat estan les bodegues de Vins del Comtat a Cocentaina amb denominació d´origen d´Alacant i el Celler La Muntanya a Muro sense D.O.

A que no creieu que hi havia tantes bodegues per la zona? Doncs ara quan vos conte els caldos que tenen veureu... Què dic veureu! Beureu! I això que estes no són totes les bodegues de la zona, són la meua selecció. Hi han més com la bodega Bataller i la cooperativa de Castelló de Rugat o les cooperatives d´Albaida, la Pobla del Duc, Quatretonda o alguna bodega de Benigànim (per dir-ne algunes). Però, de moment, considere que estos vins són d´una qualitat inferior a l´exigida a vini, vid i vici .

Per últim, indicar-vos que els vins que es comentaran a partir de la següent entrada, els podeu aconseguir en les mateixes bodegues o en tendes especialitzades on-line com TendaVins o Vinos Valencianos, però jo vos recomane que es personeu a la Bodega Tossalet de Xàtiva (C/ Francesc Rubio, nº2) i es deixeu assessorar per Àngel, que este sí que entén de vins.

“VINI, VID I VICI” (I): PROLEGÒMENS I PROLEGDONES

Veni, vidi, vici és la coneguda frase que Juli Cèsar va dir després de la batalla de Zela i que significa “vaig arribar, vaig vorer i vaig vèncer”. Menys conegut és el fet que, en mig del soparot de celebració d´aquella victòria, Juli Cèsar es va alçar de la taula i va intentar repetir la mateixa frase però, en esta ocasió, li va eixir: “vini, vid i vici”, i es va desplomar a terra. El vi l´havia derrotat.

Amb el títol vini, vid i vici vaig a encetar una sèrie que complementa l´ofrena que les sèries “Va de poetes” d´Alites i “Músiques al vent” de Refelet li estan dedicant a eixe déu conegut pels grecs com Dionís i pels llatins com Baco. A vini, vid i vici toca parlar de vi, perquè VIni, VId i VIci és una reiteració de VI-VI-VI, que en números llatins és transforma en el conegut 6-6-6. El número de la Bèstia, que ens adverteix que massa vi pot traure-la de dins de nosaltres.

Per què vaig a parlar de vins? Perquè me´ls bec. No sé si entenc, però me´ls bec. I alguna experiència dec de tindre. En qualsevol cas, no vaig a parlar des del punt de vista d´un entès, per a això trobareu vàries guies (que vos assenyale al final de l´entrada). En esta sèrie vaig a parlar-vos des del punt de vista del bevedor. Un punt de vista distint al dels tastadors, sumillers i enòlegs. I és distint principalment per dos motius. El primer és que estos entesos basen el seu juí bàsicament en mirar, olorar i paladejar el vi. El seu juí és vàlid, però incomplet per al bevedor, perquè es basa en les fases de captació sensitiva de les propietats organolèptiques del vi, però res es preocupa per les internes i profundes, com la fase digestiu-intestinal i la de pujada al cap, que realment són les que capten la vertadera essència del vi. El segon motiu de distinció és que en algunes tastes, a més, no s´arriba a beure´s el vi i s´acaba escopint. Un bon bevedor no pot despreciar d´eixa manera el vi. Se l´ha d´engolir. Sols s´escup el vi roín. Mala senyal és que el vi isca per on ha entrat, perquè això vol dir que és roín, que ha assentat malament o que s´ha begut en excés. Tres errors imperdonables per al bon bevedor que ocupa eixe espai virtuós i equilibrat que hi ha entre els entesos (tastadors, sumillers, enòlegs...) i els borratxos.

Però no ens avancem, a poc a poc, glopet a glopet. En la pròxima entrega vos parlaré de les bodegues que tenim per la zona. Alea iacta est.

Algunes guies de vins:

Verema

Guia de vins d´El Mundo

Todo Vino

Guia Campsa de vins

Guia de vins Gourmet

Guia Peñin dels vins

"OGEA, Guía Turística comarcas centrales"

Acaba de fer-se pública Ogea, Guía turística comarcas centrales. És de distribució gratuïta i la podeu trobar en establiments hostelers. Aquesta és una publicació que edita i dirigix a Xàtiva Francisca Muñoz i dissenya i maqueta Setiset Gràfiques. Fer una guia turística de les comarques centrals era una vella aspiració d'aquestes que, en el seu moment semblava que faria realitat el Consorci de les Comarques Centrals Valencianes. Aquest es va constituir el 17 de febrer de 1999 (ara fa 9 anys!!). Com era lògic per raons històriques, es va triar per unanimitat com a president del consorci al nostre estimat alcalde, Alfonso Rus. Immediatament, es va fer un Pla de Promoció Socioeconómica i d'Ordenació Territorial de les Comarques Centrals Valencianes, i es va crear la pàgina web que teniu a l'enllaç de dalt. Una actuació lògica d'acord amb això era fer aquesta guia, però la realitat és que no s'ha fet mai (que sapiem) . Per això, la primera cosa que cal fer és lloar la iniciativa privada d' "Ogea". Aquesta s'ha realitzat amb les aportacions econòmiques de xicotetes empreses hosteleres de la zona, que, segurament, sols poden destinar una quantitat modesta a la publicitat. No obstant, quan prenguen consciència del còmic resultat és probable que no queden satisfetes. A continuació citem alguns dels errors que hem descobert en una vista ràpida. 1er error. La guia es presenta en anglés i en castellà. Tenint en compte que una gran part del potencial turisme poden ser els propis habitants de les comarques, que les desconeixen, això és un clar error. I ho és també perquè aquestes comarques criden l'atenció de cada vegada més habitants del Principat. En qualsevol cas, si es tria el castellà, cal ser coherent, i no posar coses com aquestes "Sumari" (pàg.5) o "En su cocina destaca el arroz, "con fesols i naps"" (pàg.35). 2on error. El concepte Comarques Centrals sembla que no està massa clar per als creadors de la guia, així una de les comarques incloses és...La Ribera Alta!!! A més a més, en l'apartat de festes s'inclouen la Magdalena de Castelló i les Fogueres d'Alacant. I en canvi no apareix La Marina!! 3er error. Quan es posen fotos cal asegurar-se de la correcció dels peus. En les pàgines 43 i 44 podem vore tres fotos de Santa Anna. El peu de foto de la primera indica "carrer Montcada" (sic), en la segona "Sant Francesc" i en la tercera "Museo del Almodí" (sic). Algunes fotos es troben en llocs incomprensibles. Així, a la pàgina 32 eix la Font d'Aldomar de Xàtiva entre els apartats dedicats a Torrella i El Genovés. 4rt error. El malbaratament de paper és moralment reprobable en la situació mediambiental actual . Per tant, quan s'utilitza aquest s'ha de fer de forma responsable amb una bona redacció i una informació útil. En canvi, en la pàgina 52, dedicada a Llutxent, llegim: "De Llutxent cabe destacar su riqueza faunística y su reserva de animales protegidos, algunos de ellos, en peligro de extinción." (home clar! si és reserva i estan "protegidos"!). En el superflu apartat "Senderismo" es poden llegir algunes recomanacions com aquesta: "5. El paso. Él (sí, amb accent) ritmo de paso en montaña es fundamental para un desarrollo gozoso de la actividad" (profund!) . O aquest altre: "respeta la vida rural y la propiedad privada (...) Todo tiene su razón de ser" (toma!) . Però el més graciós és aquest eficaç consell "médico" : "Durante la marxa: Respirar por la nariz..." (Xe, tota la raó del món, però és que dit així!) . Conclusions: 1. Estimat Alfonso Rus, necessitem una guia més rigorosa que no pot estar en mans privades. Perquè tenim dret a una guia en el nostre idioma, i a més necessitem que estiga també en francés i en alemany entre d'altres. 2. Estimats empresaris hostelers de les comarques centrals, exigisquen major rigor si fan un encàrrec publicitari a una empresa privada, ja que altrament eixiran perdent diners. 0 millor encara, demanen al Consorci de les Comarques Centrals que cumplisca els seus objectius de creació, ja que això els pot beneficiar molt. 3 Estimats creadors d' "Ogea" , si es volen dedicar a l'humor, estan convidats a El Penjoll, però si volen continuar treballant en aquesta línia, elaboren de forma més rigorosa els seus productes. En qualsevol cas, pensem que els hem fet una crítica constructiva. Suposem que no els haurà fet tanta gràcia com a nosaltres la seua "guía", però esperem que els haja servit d'ajuda i que les seues futures publicacions siguen millors. D'errors en tinguem tots/es. Salutacions cordials des del garrofer de la Costa del Castell.