Perols, subvencions i foguers

En 2008, un Reial Decret Llei creava el Fons Especial de l’Estat per a la Dinamització de l’Economia i l’Ocupació, establia crèdits extraordinaris per a finançar actuacions d’immediata execució (el denominat Pla E) encaminades a desenvolupar en determinats sectors estratègics projectes amb impacte elevat en la creació i manteniment de l’ocupació. El fons especial destinava 490 milions d’euros al finançament d’actuacions d’I+D+i, 130 milions dels quals eren assignats per acord del Consell de Ministres a entorns d’excel·lència internacional en sectors distints de la salut i l’energia. ¿Tots aquests diners anaven dirigits als joves investigadors, a la industria aeroespacial o a les noves tecnologies, com podria deduir-se del carregós llenguatge administratiu? Doncs no; part anà a parar a mans de coneguts professionals de la restauració.

En efecte, altre Reial Decret concedia a finals de 2009 set milions d’euros (1.164.800.000 pessetes) a un grup de professionals bascs (la cooperativa Mondragón Unibertsitatea i els cuiners Pedro Subijana, Andoni Luis Aduriz, Juan María Arzak, Martín Berasategui, Eneko Atxa, Hilario Arbelaiz i Karlos Arguiñano), tots ells socis fundadors de la Basque Culinary Center Fundazioa. Regalar en temps de crisi set milions d’euros a set empreses que manegen un volum de negoci considerable sembla inconcebible, però la dada va sortir publicada al BOE (un milió d’euros del contribuent per cap!). Amb una verborrea literària i administrativa que intentava justificar l’ocurrència, el Reial Decret convertia l’art del bon menjar, la gastronomia, en una ciència. Ferran Adrià conegué amb antelació els plans de la fundació basca —de fet, és el president del seu consell assessor internacional.

¿Va tancar el Bulli per a seguir el solc de les subvencions? Adrià ha anunciat que pensa reobrir el restaurant en 2014 com un laboratori dedicat a investigar i experimentar. Però allò més curiós és que, de moment, també ha convertit l’establiment en una fundació: El Bulli Foundation. Es tracta de la seua segona fundació. Ja presideix des de 2004 Alícia, Alimentació i Ciència, entitat sense ànim de lucre amb patrons com la Generalitat de Catalunya i Caixa Manresa. Entre els seus patrocinadors, figuren Endesa, Tous o Esteve. Segons el xef, Alícia és un centre d’I+D+i dedicat a la cuina. Ofereix a cuiners, restaurants, universitats, centres d’investigació i empreses del sector agroalimentari acords de col·laboració per a desenvolupar conjuntament activitats de recerca. Se sap poc dels seus comptes. Quant a les seues dades, no figuren ni al registre de fundacions del Ministeri de Cultura ni al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

L’estratègia de tancar portes per a investigar i experimentar —amb els respectius equips al complet— és compartida pel Mugaritz d’Andoni Luis Aduriz, que tanca quatre mesos a l’any. Durant aquest temps, el cuiner basc crea vora tres-cents plats nous, dels quals només passaran noranta a la carta. Segons el mateix Aduriz, la seua empresa va bé. El xef fa números en veu alta: «Mugaritz dóna 10 serveis a la setmana (tanca el diumenge per la nit, el dilluns i el dimarts a migdia), amb una mitjana de 50 comensals al dia, vuit mesos per exercici. És a dir, 16.000 clients a l’any visiten el racó de Rentería. Si el tiquet mitjà se situa entre 150 i 160 euros, es genera una xifra de negoci d’entre 2,4 i 2,5 milions d’euros anuals.» A més, la facturació es complementa  amb activitats paral·leles que inclouen assessories a empreses i esdeveniments.

Adrià, en canvi, no parla de números; en les entrevistes concedides als mitjans, no fa menció a cap tipus de subvenció. És possible, però, que també pense en les ajudes públiques per a El Bulli Foundation (les privades ja li arriben a través de Telefònica). Quines són les seues despeses? Rep alguna remuneració per treballar-hi? Qui elegeix els projectes a finançar? En fi, parlem de cuiners propietaris d’empreses privades que no estan en crisi. Crida l’atenció, per tant, que puguen rebre unes ajudes públiques que al capdavall acaben beneficiant llurs establiments i els proporcionen major rendibilitat, sense donar almenys la possibilitat que la gent corrent (les persones afectades pels retalls salarials, per un desnonament o pel perill dels ERO) puguen entrar de franc al Bulli o a Mugaritz. Està clar que els polítics només ajuden els rics, els banquers o els xefs amb tres estrelles Michelin. I dóna igual el partit que governe!

¿Metainformació?

Anatomía de un pelotazo

Avui, la primera plana de molts periòdics informa que la policia ha regirat l’Institut Nóos de Barcelona. És possible que les anàlisis del debat Rajoy - Rubalcaba col·loquen aquesta notícia en un segon pla. Diversos periodistes i columnistes, com ara Josep Maria Vall, ja ens havien informat del nou cas de possible enriquiment il·lícit. El duc de Palma, Iñaki Urdangarín, està a punt de patir una crisi judicial de les grosses. Quan el xic, que no té un pèl de pallús, encara que ho semble, es va casar amb la infanta Cristina, que havia conegut el 1996, als Jocs Olímpics d'Atlanta, ja va donar a parlar. La parella va contreure matrimoni a Barcelona i va fixar la seua residència en un luxós palauet de tres pisos i jardí de 1.300 metres quadrats a Pedralbes. El cost de la compra i la reforma (segons el diari El Mundo) suposà una despesa de sis milions i escaig d'euros —més del 50% del pressupost oficial de l'Estat destinat a la manutenció de tota la Casa Reial. En aquella època, el sou mensual “declarat” de la filla del Borbó —per fer veure que treballava a La Caixa— era de 1800 €. Ben aviat, i potser motivat per les incursions no massa conegudes del seu sogre al món dels negocis, Urdangarín decidí de buscar-se la vida.

Les circumstàncies eren propícies. Vivíem els anys de majoria absoluta de José María Aznar. En 2003, aprofitant la seua posició de privilegi, el marit de la infanta impulsà un ens opac, Instituto Nóos, entitat sense afany de lucre destinada —sembla que només teòricament— al patrocini i el mecenatge. Urdangarín, com a president de Nóos, arribà a cobrar més de quatre-cents mil euros diaris per la seua “participació” a l'Illes Balears Fòrum. També el polèmic Teddy Bautista li va donar a dit uns 300.000 euros per un estudi en què s’explicava com “millorar” la imatge de la SGAE (pel que es veu, amb escàs èxit). Les investigacions judicials es van disparar en saber-se que, entre els anys 2004 i 2006, Nóos havia rebut gairebé 5 milions d'euros del Govern Balear i la Generalitat valenciana. En 2005, l’institut havia subscrit convenis per 1,2 milions d'euros amb l'executiu de Jaume Matas (PP), per a organitzar fantasmagòrics congressos on s'analitzaven temes tan “transcendents” i “estratègics” com la relació entre turisme i esport.

Dotze mesos després, va repetir l'operació, ara per valor d' 1,1 milions d'euros. Encara avui no ha estat possible justificar el destí final de tota aquesta quantitat ingent de diners. La Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que algunes factures presumptament falses tenen conceptes tan curiosos com “gestions logístiques”, “assessoria fiscal”, “comissions futures”... D'altra banda, l’anterior president de la Generalitat, Paco Camps, encarregà a l'organització d'Urdangarín, en canvi uns 2,2 milions d'euros sortits de les arques del govern valencià, un seguit de conferències i d'informes absurds per a estudiar la repercussió econòmica dels grans esdeveniments esportius. Preguntat sobre aquests pagaments, Camps es negà a revelar les xifres exactes, adduint que es tractava d'un “contracte confidencial” amb un membre de la família reial. Alertat, possiblement pel mateix sogre, de la situació perillosa en què es trobava, Urdangarín va renunciar a la presidència de Nóos i, gràcies a César Alierta —que deu molts favors als Borbons— va fitxar per Telefónica Internacional i va fugir amb la seua família als Estats Units (estan instal·lats a Washington). Des de la seua sortida, només ha tornat a Espanya en ocasions molt excepcionals.

La fugida no és casual. Ho aclarien els periodistes Esteban Urreiztieta i Eduardo Inda en un reportatge titulat Anatomía de un pelotazo, que publicava El Mundo el passat 25 d’agost: Iñaki Urdangarín se mudó con toda su familia a Washington ya hará más de dos años, coincidiendo con el impulso judicial de la investigación del Palma Arena, en la que el juez Castro también sigue la pista de la presunta intervención del duque en la compra de algunos elementos del velódromo. De moment, el jutge instructor del cas Palma Arena, ha cridat a declarar, en qualitat d’imputats, Diego Torres i Pepote Ballester, antics socis i companys de gresca d'Urdangarín. I clar, tothom espera amb candeletes les pròximes decisions del magistrat. ¿Rebrà també citació qui pot ser peça clau en aquesta trama de frau i corrupció? Urdangarín i la seua esposa podrien veure incrementats aviat el seus títols nobiliaris amb un de nou, el ducat de Palma Arena.

El puritanisme islàmic

Acabava de llegir en El Penjoll l’entrada de Davit del carré Blanc Està per fer l’alliberament sexual? i em vaig posar a fullejar el diari. Em va cridar l’atenció aquest titular: «Hamàs, contra les colònies d’estiu». Els campaments d’estiu són, a l’assetjada Franja de Gaza, una necessitat per a milers d’adolescents que no tenen altra possibilitat de gaudir de la platja en una societat cada vegada més rigorista. Les colònies de platja de l’agència de Nacions Unides per als refugiats són tot un esdeveniment. Més de 250.000 xics i xiques s’han apuntat enguany. Però els grups islàmics no veuen amb bons ulls aquesta experiència. Culpen l’ONU d’importar costums occidentals. Preocupats per la mala influència, alguns imans han fet campanya a favor dels campaments de Hamàs —o fins i tot de la Yihad Islàmica—, amb poc d’èxit; la gent de l’ONU regala als xics roba esportiva que poden utilitzar la resta de l’any.

S’han produït, per tant, atacs dels grups radicals contra les colònies. Escamots d’homes armats han cremat dos campaments de l’ONU en un mes. Els extremistes deuen pensar que en aquests indrets de corrupció els xics i les xiques estan junts i es nodreixen d’allò que troben en Internet. Res més lluny de la veritat! En aquests campaments, la separació entre nens i nenes és total. Les monitores acompanyen les xiques des de sa casa fins a la colònia (no dormen en ella). Els pares assisteixen abans de l’estiu a unes sessions en què treballadors de l’ONU calmen llurs temors sobre possibles violacions del pudor. Res de biquinis, ni banyadors, ni d’activitats mixtes.

I què diuen de tot açò les adolescents? Al campament Sheik Agliin, situat a la platja de la ciutat de Gaza, protegit per una tanca espessa que impedeix les mirades dels transeünts, més de cent xiques d’entre 11 i 16 anys fan fila per a recollir les sabatilles de lona, la samarreta i la gorra que els regalen. Protegides per guardes de seguretat juguen, fan aeròbic i natació (vestides, clar), dibuixen i aprenen debka, la dansa tradicional palestina. Aquesta activitat no convenç, posem per cas, Islam, una riallera jove de 16 anys amb vaquers ajustats i mocador florejat al cap, que prefereix els balls de Shakira. «La cap del campament no ens deixa ballar ritmes occidentals ni entrar a Facebook», es queixa entre les rialletes i la cridòria de les seues amigues. Les colònies duren dues setmanes. Les xiques no volen ni pensar en el dia que s’acaben. «Quin avorriment!» Mataran el temps a casa ajudant les mares i ballant soles a les seues habitacions —Shakira, clar.

El reportatge feia pensar. Sembla que el puritanisme no és patrimoni exclusiu dels cristians. Les històries sentides (la magnificència del soldà d’Istanbul i del seu harem al palau Topkapi, la poligàmia de les corts orientals, les mítiques escenes somniades, els palaus de les mil i una nits, les hurís) ens han fet creure que els musulmans estan totalment desinhibits en matèria sexual. La realitat desmenteix, però, aquesta creença. És possible que les relacions sexuals domèstiques siguen més satisfactòries entre musulmans que entre seguidors d’algunes sectes cristianes. I és cert que el paradís promès per Al·là és un jardí de delícies materials i carnals (sobretot per als mascles). Però continua latent, a l’islam, la noció de pecat original, d’orígens mesopotàmics. Només els fidels que renuncien al goig terrenal van al paradís (és més: les dones que no hi renuncien són equiparades a la Lilith llegendària, una puta). Per tant, la moral pública és molt severa als països islàmics. I la pornografia està totalment proscrita. Èpoques d’una sexualitat humana més lliure, d’abandó als instints i als ritus dionisíacs, cal cercar-les a l’antiga Grècia o a Roma, on se celebraven els simposis, les processons de mènades i les festivitats orgiàstiques.

Jronya que jronya

"El Rei i la sanitat (no tan) pública" és el títol d'un article aparegut al El Periódico i que m'ha fet arribar un bon amic que hem enviat de quintacolumnista a Catalunya. Mentre la resta de la plebs estem defensant el model públic i patint les conseqüències de la gestió que fan els que no el volen sinó per fer negoci, el monarca i la seua prole semigrega gaudeixen, jronya que jronya, de tracte terriblement normal. Ací vos deixe el text:
El Rei i la sanitat (no tan) pública
XAVIER Bosch
Sí. El Rei s’ha espantat per un nòdul al pulmó i ha buscat el millor especialista. L’ha trobat a Barcelona. Amb tants metges com tenia a Madrid, venir-se a operar aquí ha estat un bon espot per als cirurgians catalans, ja prou prestigiats. En 80 hores, ha vingut, l’han obert, l’hi han extirpat i li han donat l’alta de l’Hospital Clínic. En acabat, i amb l’alegria de saber que tot plegat era benigne, ha donat el titular: «Cal estar orgullosos de la sanitat pública». Efectivament. Malgrat la manca de metges, de llits i l’escreix de cues i llistes d’espera, tenim -–en general-– una sanitat pública de primer nivell que sembla regir-se per una màxima: com més malament estàs, millor és el servei. Però em fa l’efecte que el Rei ha sortit per la porta de Villarroel sense saber exactament on ha estat. La versió oficial diu que, en nom de la «seguretat», ha passat quatre dies en una còmoda habitació de la planta setena. És a dir, ha estat a Barnaclínic. Barnaclínic és una clínica privada dins de l’hospital públic del Clínic. La idea incipient potser no era dolenta: atès que molts metges que els matins treballen a la pública a la tarda despatxen en consultes privades, algú va pensar que era millor muntar la mateixa consulta privada a dins mateix del Clínic. La solució és legal, però èticament reprovable. Primer, tal com denuncia la CGT, perquè s’empren serveis, personal i material de la sanitat pública per a benefici privat. I segon, perquè conec casos que al matí entren per la porta de la seguretat social, els diuen quants mesos cal esperar per fer-se una ressonància magnètica i, aleshores, allà mateix, els ofereixen la possibilitat de fer-se la prova una tarda de la mateixa setmana. Això sí, a Barnaclínic, i passant per caixa. Així funciona un tinglado que, a més de ser competència deslleial per a les clíniques privades que no s’aprofiten d’aquest gran flux públic de clientela per captar pacients cap al negoci privat, és una enorme injustícia per als que no s’ho poden pagar. D’això, esclar, al Rei no n’hi han dit ni piu.

Novetats de Sant Jordi 1969

Aquella editora volia fer l'agost en plena primavera. Des de feia temps que perseguia Harry, un adolescent inadaptat que era un crack en una nova tècnica d'enginyeria inversa de la luminiscència.
El pare d'en Harry li va inocular, des de ben petit, l'estima pels aquariums i tot allò que els envoltava: un acolorit i estrany microunivers.
El nen havia manifestat una fixació malaltissa per les meduses. Restava bocabadat, hores i hores, perduts els ulls rere els gèlids balls...rere les excrecions lumíniques que dibuixaven metageometries el contingut de les quals semblaven aparadors musicals dels desitjos més íntims.
Tantes estones absort, havien generat idees en el seu cap d'incipient enginyer. Somiava a implantar estructures quàntiques sobre metacrilat translúcid; estimava massa els arbres com per a permetre aqueixa tala invasiva, generalitzada.

L'editora no era mala persona; simplement, gasiva, era de carn. Havia tingut sort al món dels negocis: feina a doll, hiperelàstica capacitat de treball i la sort d'uns padrins ben posicionats que l'havien catapultada, a banda -això sí- d'haver arrodonit una magistral verònica a la moda política conjuntural. De fet, ella tan sols venia la seua força de treball, representava acuradament els interessos d'una corporació.

Grimpar més alt encara? Potser l'Everest?

No amics; si ho tenia tot!

Però... i trobar l'aparell definitiu, l'utensili que denigrara tant els e-books com els books? Somiava amb en Harry, amb la màquina que, al calor d'un tamboret i alcohol, en certa tasca li havia esbossat; un enginy que esborrava els caràcters luminiscents d'una obra, passat un termini de temps. Podía recarregar-se infinitament de lletres evanescents, previ pagament per caixa.

Aquest era el nou romanticisme, la nova religió pecuniària on unes cendres d'un volcà glaçat o un asèptic sistema econòmic no podien, de cap de les maneres, dinamitar. I ella volia l'ànima física del seu creador...

(De la subtilitat de les meduses, 1969, Edicions El farer de Ponent, L'Alguer)

--(Es pot copiar, citar, enllestir un nou document edificat sobre aquest esquelet, sempre que citem l'autor del present treball i se'l convide a un sopar al corralet de Ca Alietes & CIA)--

En unes hores haurà passat tot...

"Em diuen Binta, tinc 12 anys i sóc de Mali. Ara, al meu poblat és de nit i tothom dorm, però jo no puc dormir. En unes hores haurà passat tot, em dic, però tinc por, molta por. A penes isca el sol, vindran a per mi la mare, les meues germanes i cosines, altres dones i la comare. I en unes hores haurà passat tot...A la Buika, la meua germana que té dos anys més que jo, ja li ho van fer l'any passat i va plorar molt. Ara ja no viu amb nosaltres, es va casar i està a punt de ser mare. Ella em diu que he de ser valenta, que si no m'ho fan, cap home em voldrà... Jo vull continuar jugant amb les meues amigues i no vull anar-me'm amb el Habib, que quan em veu es riu i a més, les meues amigues m'han dit que té una cosa punxosa entre les cames que fa mal. Jo no vull casar-me amb el Habib, però sembla que ja està tot parlat entre els nostres pares. A la meua millor amiga Soli li ho feren també, al principi no passà res, però als dies la "cosa" li feia molta pudor i no parava d'eixir-li sang. Ara li porte flors i quan estic trista bese la terra que la cobrix...

He de ser valenta, he de ser valenta. En unes hores haurà passat tot..."



Segons l'UNICEF, cada any, tres millions de nenes es veuen sotmeses a la mutilació genital, especialment al països del Pròxim Orient i a l'Àfrica Subsahariana, si bé també als països occidentals, on comunitats d'immigrants continuen amb aquestes pràctiques. L'ablació és la mutilació dels genitals femenins externs per evitar sentir plaer sexual. Amb freqüència es porta a terme en condicions antihigièniques, sense anestèsia i sense cap analgèsic contra el dolor.Els motius de l'ablació depén de cada país i cultura, si bé els motius religiosos o costums ancentrals parlen de mantenir verge a la dona fins al matrimoni o evitar comportaments immorals.

S'estima que ara ja són 150 millions de dones mutilades amb les següents conseqüències de per vida: hemorràgies prolongades, infeccions, retencions urinàries, tètanus,incontinència, infertilitat i fins i tot la mort.

Del Cabanyal al Canyamelar

Al Cabanyal fa sol però frescoreta. Tarongers comença a omplir-se de gent. El Jardi encara em pregunta per la Xon. Molt poques banderes i moltes canyes amb veles. A Saül li'n toca una, diu que simbolitza el passat del lloc. Toni Canet també en du i diu que des del seu pis es veu el Benicadell (no s'ha de perdre de vista el campanar del poble). Roger i la socarrâ passen amb els del seu partit. Ampre la canya del Pati quan se'n va a buscar la seua cosina prop d'una batucada. Raquel n'ha arreplegat una altra i diu que el desculat del Paco no vindrà, que li han trencat el retrovisor. Batucades n'hi ha tres o quatre des del precedent del No a la corrupció; colla de tabal i dolçaina pareix que només una. Cada volta es veu més personal, tots amb pegatineta menys jo. Una fashion victim amb un sac de dormir. Cèsar està a l'altra banda del tramvia i nosaltres en la segona de les dos palmeres altes. Fem una x amb les canyes per a que ens veja i funciona. Un bigot de Frida Kahlo. Ens movem per vore si la cosa comença. Les pigues d'una rogeta. Al cantó del carrer La Reina la cosa ja ha començat i no es veu el principi. Un riu de trenta mil persones, tres mil segons la policia, sembrat de canyes. Sílvia i la Pablanquera em criden des de la parada de l'autobús. Ens col·loquem davant la pancarta del partit d'Anna Penya. Quan tire cap a on estan Gomaris i Nurieta algú m'agarra del muscle. Mariua actua este divendres a la mitjanit al Cine Goya de l'Olleria, però no podré anar a vore-la. Em pare a xarrar amb Gomaris i Nurieta i perd de vista els meus. Me'n vaig corrents i els acace. A tort i a dret, cases de poble amb frontera de manisetes. No han prohibit aparcar cotxes i n'hi ha un que no se sap si entra o ix. N'hi ha molta gent manifestant-se que parla en castellà; no sé si serà bo o roín, això. Raquel i jo tirem avant per vore si apleguem al cap de la gentada. Aplaudiments seguit seguit a la velleta del balcó que nomena Alba. Pasqual camina en direcció contrària per la vorera. Raquel aplega on està Reyes i un poc més avant estan Xavi, Marina i Magda. M'absente mentre veig passar el corrent i em tornen a tocar a l'esquena. El Pau em diu que estava per a la foto, allà plantat com el quadre de Friedrich. Els meus reprenen la marxa i jo camine amb Pau i la seua amiga. Els conte el ban d'Otos, que l'altre dia el van fer amb Tinc una mania inconfessable. Xarrem del Concert Solidari per Haití que faran al meu poble el divendres que ve. Xarrem de les trobades i de la Gira, que diu que a Manuel volen dur un grupet d'ska i una orquestra. Veig la pancarta d'Escola Valenciana i pense «Manta és meua!» Li conte a Francesc el cas de Manuel i em busca algú de la Ribera. El Pau se'n va, que sempre té pressa. Al remat és Xavi qui respon i diu que farà per llogar a Landete. Tire avant i busque els meus entre la gent que ja es troba parada al Canyamelar. Impossible. Comença el parlat i em trobe davant de la bastida. En primera filera, els polítics. Arnal somriu agarrat a la pancarta. Morera ho retransmet en directe amb el seu mòbil. L'Alborch només fa que pegar cabotades i dir que sí a tot. El que ho presenta parla en castellà. L'altre llig un escrit en valencià més que correcte. Els dos parlen del lloc com a barri, no com a poble. Agraïxen la presència de tots els partits menys un, l'únic al que li fan propaganda. S'acaben els parlaments però com encara aplega gent faran «una altra funció». Els fotògrafs aprofiten la bastida per a fer fotos de la multitud. Iris les fa pujada al be del seu nóvio. Me'n recorde de tu. Els envege. «In all this welter of women I still hadn't got one for myself, not that I was trying too hard, but sometimes I felt lonely to see everyone paired off and having a good time and all I did was curl up in my sleeping bag and sigh and say bah.» Me'n torne a soles cap al cotxe, que estos m'esperen allí. Em trobe amb Andreu, que diu que el concert del 12 serà un èxit. Camí d'on hem aparcat passe per la zona marginal: fem, gitanos i patis «rehabilitats». Tornem a casa convençuts que hui hem salvat el Cabanyal. Demà, el món...
P.D: parem a dinar en Burger Fucking. No conduïa jo.

Metges

A una banda de la taula, tu: preocupat, malaltós, amb por a la mort. Des que has entrat en la consulta el teu estat ha empitjorat. Pensaves que la mitja hora que has aguantat l’equilibri entre avis solitaris, hipocondríacs i mares que li torquen els mocs al fill t’havia immunitzat. Et preguntes si les cues són un test previ perquè aquells que no estan prou fotuts abandonen, se’n tornen a casa i no arriben al metge. Però necessiten el justificant pel treball, resisteixes i a la fi, una xica amb bata blanca –que no saps si és ATS o recepcionista- t’atén amb mala cara perquè fa cinc minuts que l’esperen al bar.

T’ha enviat a la porta 9. Un grup d’humans, una col·lecció de cares d’emocions desinflades, espera també. Esperes fins que la misteriosa porta 9 s’obri i li dónes al facultatiu el paper que t’han donat en recepció. Et preguntes si no seria més discret que el passares per sota la porta. I et diu que entres davant les mostres de decepció dels teus companys d’espera.

Les consultes dels metges semblen el programa de futbol de qualsevol televisió local privada per la quantitat de publicitat que t’arriba des dels llocs més insospitats. Des dels bolígrafs al calendari, passant per l’estoreta del ratolí, tot té imprés el nom d’algun medicament. Et preguntes si la bata i la roba interior del facultatiu també porta patrocini.

Si els metges d’ací no són tan guapos com en les sèries americanes és perquè entren en la Seguretat Social. I es nota: des dels ordinadors antiquats que manegen -amb poca traça-, a la impressora d’agulles que pensaves extingides. Introdueix els teus símptomes en la base de dades informàtica; fa que t’aixeques el jersei –de la visita del metge no s’ix mai més sa, però si més desinhibit-; i et recepta dos medicaments dels que anuncia en la consulta.

El diagnòstic és clar: un congrés d’una setmana, tot pagat, a les Illes Canàries.

Macroabocador de Llanera

Ahir vaig participar en la marxa organitzada per la plataforma cívica contra el macroabocador que pretenia donar a conèixer els terrenys afectats per les instal·lacions d'aquest femer en el terme de Llanera (en roig).
Volia retindre en la memòria el que està apunt de desaparèixer per a transformar-se en un lloc totalment diferent de no fer força aviat.
Es curiós però en bicicleta he recorregut aproximadament una distància de sis kilòmetres des de Xàtiva fins la futura ubicació del macroabocador i he tardat uns 30min. en arribar. ¿Quant tardaria el vent?
El lloc actualment és terreny forestal i la gent fa un ús lúdic del mateix: caça, senderisme, ciclisme de muntanya,... aquest lloc no produïx benefici econòmic a la població, més be el que provoca és benestar i activitat saludable, per tant, qualitat de vida. Hi han raconades de bosc mediterrani realment boniques que al llarg dels anys s'han recuperat d'antics usos agrícoles.
El que serà d'ací a pocs anys jo no ho se, però, fent un xicotet treball mental utilitzant la lògica: el fem de tantes comarques i poblacions acumulat i tractat en un únic lloc no pot portar res bo.
Treballem, vivim i convivim en la comarca de La Costera, els nostres fills creixeran i viuran junt a nosaltres si poden. M'agrada pensar que les decisions que es prenen es fan pensant a llarg termini. En la meua opinió:
Cal canviar els hàbits consumistes que tenim en l'actualitat que estan lluny dels que teníem fan vint anys.
Cal investigació respecte al tractament de residus i fer que siga un procés respectuós amb el medi ambient.
Cal que cada població siga responsable dels seus residus i el seu tractament.
Cal tindre uns polítics seriosos que treballen per a la gent del poble.
Si no fem res a curt termini l'aire que respirem estarà més contaminat, els aqüífers també i patirem malalties amb el deteriorament de la nostra salut.
Us anime a informar-vos i a reflexionar què voleu per al futur.
Salut.

Concentració ciclista davant l'Ajuntament de Llanera.

Marxa en bicicleta.

Concentració als terrenys del futur femer.

Video del macroabocador de Valdemingómez en Madrid.

Enllaços:
No al Macrovertedero de Llanera. Plataforma cívica.
Localització del macroabocador.
Bloc de Cuquerella.
Article de Crítica de la Argentina.

Les calumnies del Bisbe Williamson

Contra la negació, l'intent de minimalització d'un dels genodidis més grans de l'humanitat:

La paraula, la visibilització, la reivindicació i memòria contra la vergonya...

La vergonya de servir-se de la seua condició i negar allò que és innegable.

Museu d'Auschwitz

PALESTINA

“ .. .una terra bona i espaiosa,
una terra que regalima llet i mel...”
(Ex. 3, 21)



Terra roja

que regalima llet i mel.

Terra roja ensagnada:
per egipcis i assiris a Meggido;
per la sang dels cananeus
vessada per les dotze tribus;
per la sang de les dotze tribus
vessada per mohabites,
edomites i ammonites,
pels filisteus,
per babilonis i assiris,
per grecs i egipcis,

per la Imperial Roma.

Terra roja ensagnada
per la sang de qui parlava
d’amor i pau,
per la sang alliberadora de tanta sang.

Terra roja ensagnada

pel domini conqueridor
dels seguidors de Muhammad.

Terra roja ensagnada
pel domini arrabassador
dels creuats de Jesús el Crist.

Terra roja de nou ensagnada
pel domini anihilador
dels seguidors de Moisès i els profetes,
pels que tan horriblement conegueren
el vessament de la pròpia sang,
pels que ara no els tremola la mà
vessant tanta i tanta sang
davant la nostra mudesa.

Xavier Penya-roja, “Amarada Matèria"

Manifestació La Font Roja també és nostra

Dilluns passat a Alcoi va tindre lloc la concentració en defensa de La Font Roja front a l'hotel que hi volen construir. En ella s'aplegaren unes 3.000 persones i 44 entitats. Podeu trobar més informació a la pàgina de la campanya: La font roja també és nostra. Si voleu adherir-vos a la campanya, s'ha creat un full informatiu i podeu descarregar-vos un altre de recollida de signatures. Vos deixem amb el Manifest que es va llegir i amb unes fotos de la manifestacio.

MANIFEST

Estem ací perquè ens estimem la Font Roja.

Som molta gent i molt diversa, amb el suport de moltes entitats, els qui ens hem ajuntat hui amb un objectiu comú: defensar el paratge de la Font Roja d’un projecte que l’amenaça; que amenaça la conservació dels seus valors naturals; que amenaça també els usos públics tradicionals; que amenaça el patrimoni cultural i la memòria de tots i totes.

La Font Roja no és un lloc qualsevol; és una petita joia amb un gran valor natural. Ja des del segle XIV es van acordar les primeres mesures per a protegir-la; i ara fa ja més de vint anys que va ser declarada parc natural, el primer parc natural de l’interior valencià.

També fa quasi trenta anys que es va aconseguir la recuperació de tot l’espai del paratge per a l’ús públic de tots els seus visitants. Sense que ja no hi haguera, per fi, usuaris de primera i de segona categoria.

Esperàvem —o almenys, desitjàvem— que amb aquestes mesures el futur de la Font Roja ja no correria cap perill més; també aspiràvem que els nostres fills pogueren gaudir del paratge com ho hem pogut fer nosaltres.

Ara veiem que no és tan fàcil, que cal continuar estant alerta. Que sempre hi ha qui vol posar els interessos mesquins d’uns pocs per davant dels interessos del conjunt de la societat.

El projecte d’un gran hotel de luxe en el mateix cor del Parc Natural és una amenaça de primer ordre, ja que provocaria un impacte ambiental i paisatgístic molt greu en una àrea especialment sensible. La construcció i funcionament de l'hotel en aquest punt trencaria el seu delicat equilibri ambiental: amb més soroll, més trànsit, més consum d’aigua i energia, menys silenci, la previsible tala de carrasques centenàries per accedir a l’aparcament subterrani, el perill d’afecció a l’alcavó de la pròpia font, la construcció de noves infraestructures i un llarg etcètera que no podem consentir.

El projecte (que, per cert, l’Ajuntament continua amagant) suposaria també privatitzar una part important del paratge durant un període de 40 anys, ampliable a 60. Sobre les condicions per a l’empresa, només cal tindre en compte una frase del plec de condicions: se li permet disposar de "tots els espais pròxims on es pretenga desenvolupar qualsevol activitat relacionada amb l'ús hoteler". És a dir, un autèntic regal per a l’empresa en detriment de l’ús públic i de l'accessibilitat per part dels visitants del Parc Natural.

Les facilitats per a l’hotel contrasten amb les limitacions que ja s'estan posant als usuaris actuals del paratge i als serveis essencials del parc natural. Un bon exemple d'això és la supressió dels paellers o l’expulsió de la brigada de manteniment que ocupava part dels antics xalets.

Demanem, per tant, que es conserven i rehabiliten aquests xalets, sense augmentar ni el volum ni les altures, per a destinar-los als serveis públics que requereixen el Parc Natural i els seus visitants.

Recordem també que hi ha alternatives turístiques menys impactants i socialment més beneficioses que un complex turístic, amb un hotel de luxe de més de 50 habitacions, en el cor de la Font Roja.

Hi ha raons més que suficients per a continuar mobilitzant-se en defensa de la Font Roja. Aquesta concentració no és cap final, sinó que és l’inici d’una campanya en la qual recorrerem a tots els mitjans possibles i que no acabarà fins que aquest projecte siga totalment descartat.

Si hui en som molts, la pròxima convocatòria hem de ser encara molts més.

La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural!

Un NO als organismes modificats genèticament (OMG)

El 7 de maig tindrà lloc a Brussel·les una important votació sobre transgènics. La indústria agroquímica vol que la UE li permeta cultivar dacses que produeixen pesticides, així com una creïlla transgènica que conté gens de resistència a antibiòtics. Vols que el 7 de maig els comissaris diguen NO a estes sol·licituds de la indústria?

Signar carta per als comissaris europeus