Acudits per Internet: els mobles d’IKEA

Una dona va a IKEA i compra un armari de fàcil emmetxat per a muntar-lo ella mateixa. Arriba a sa casa, comença a acoblar les peces i acaba la feina perfectament. En aqueix moment passa el metro (ella viu just damunt d’una estació) i l’armari es desploma, provocant un gran estrèpit. Torna a muntar-lo consciençosament. Tanmateix, només finalitzar la comesa, passa de nou el metro i l’armari torna a caure completament desarmat. Després del tercer intent, la senyora crida indignada a IKEA i exposa el seu problema. Des de la multinacional, li asseguren que li enviaran immediatament un muntador. Arriba el tècnic, es posa mans a l’obra i en pocs minuts té perfectament armat el moble. La senyora es queda contemplant el seu armari, que sembla definitivament muntat, però passa novament el metro i, broum!, el moble cau desfet a peces. El tècnic d’IKEA li diu a la dona:

—Mire: el muntaré altra vegada i em ficaré dins; així veuré millor on està el possible error del moble, quan passe el pròxim metro.

Un cop finalitzat el muntatge, el tècnic es clava dins de l’armari. En aqueix moment, arriba el marit de la senyora.

—Amor, quin armari tan bonic! —diu.

Llavors, obre la porta, veu el muntador i, estupefacte, li pregunta:

—Es pot saber què dimonis fa vostè ací?

—Doncs, quasi és millor que li diga que he vingut a follar-me la seua dona. Si li dic que estic esperant el metro, no s’ho ha de creure...

 

Foto d'Erik Johansson

Ànsies de llibertat

—¿Tu creus que la direcció del zoo ens concedirà el dret de decidir?

—Això seria el més democràtic, ¿no?

—Estruç, ¿tu què penses?

—No crec. Ens trauran el reglament i ens diran que no podem decidir nosaltres sols. Que també se’ls ha de preguntar als lleons, les hienes, la boa constrictor, els voltors i els cocodrils.

—¡Uei! En eixe cas, mai no podrem proclamar-nos independents.

 —Jo pense igual que Estruç. Ens diran que no podrem sobreviure fora del zoo. I si ens entestem a marxar, ens enviaran els guàrdies de seguretat.

 —Llavors, ara que no hi ha ningú, ¿per què no trenquem la tanca i fugim?

 —Home, tan bonic que ens havia eixit el pilar de quatre sense folre ni manilles...

 

Tardor hitita

Ha arribat la tardor i, amb ella, l’enèsim declivi hitita. L’imperi hitita tingué per capital Hattuša, en terres de l’actual Turquia (amb dues "tes"; si fiqueu “Hatusa” al Google, sortirà l’adreça d’un concessionari Volkswagen de San Cristóbal de la Laguna, Tenerife). L’hitita fou un poble indoeuropeu que s’instal·là a la regió central d’Anatòlia entre els segles XVIII i XII aC. Parlava, per tant, una llengua indoeuropea, escrita primer amb jeroglífics propis i més tard amb caràcters cuneïformes manllevats d’Assíria. El terme “hitita” prové de la Bíblia. A l’Antic Testament apareix el nom hittim. En temps bíblics, els hitites passaven per un mal moment. Molts d’ells hagueren d’emigrar a l’estranger. Alguns homes es feren soldats mercenaris. En el Llibre II de Samuel (11, 1-21), s’esmenta l’hitita Uries, general dels exèrcits del rei David i espòs de Betsabé. Mentre Uries estava en campanya bèl·lica contra els amonites, enfront de Rabbà, el rei prengué la dona com a concubina i la va deixar embarassada. Després, per a evitar-se complicacions, féu matar el marit al camp de batalla. En altres paraules: el pobre hitita mai no arribà a saber que havia esdevingut un cornut. La peripècia d’Uries és un reflex de la història del poble hitita, plena de moments d’esplendor i èpoques de declivi. El més gran dels monarques hittites fou Subiluliuma I  —collons, quin nom—, que sotmeté la noblesa i engrandí l’imperi. Altre rei, Muwatalliš, féu front al faraó Ramsès II en una famosa batalla. En 1190 aC, els frigis destruïren Hattuša i provocaren l'enfonsament de l’imperi, succeït per una Baixa Època en què sorgiren diversos regnes neohittites a Cilícia i Síria. Combatuts, però, per Assíria, sucumbiren finalment. A pesar de tot, alguns hitites aconseguiren d’emigrar cap a la Mediterrània oriental —igualet, igualet que farien més tard els gitanos, tu. Aquests emigrants hitites s’establiren en Laketania —al nord-est de la Península Ibèrica— i en alguns enclavaments més meridionals. Durant la dominació àrab, els hitites del nord combateren heroicament. Més tard, van protagonitzar, de manera força efímera, alguns episodis històric rellevants, com el descobriment d’Amèrica o la batalla de Lepant. (Alguns estudiosos han descobert que Cristòfol Colom o Miguel de Cervantes podrien ser, en realitat, hitites.)  En fi, els antics guerrers anatòlics han maldat sovint per refer sengles regnes neohitites a casa nostra. L’últim intent és ben recent i encara no sabem com acabarà. (És possible que acabe com el rosari de l’aurora.) L’està protagonitzant Subiluliuma IV (veritable nom del senyor Mas i Gavarró). Quant a la nostra contrada, també hi ressorgí un corrent hitita, aquest de caire cultural i literari. Però els seus intents de recuperar l’escriptura cuneïforme no han reeixit, bàsicament a causa de la mandra i l’ensopiment. ¿Quin serà, per tant, el futur del nacionalisme hitita?

La nacional sempre pega

¿Que t’han apallissat? ¿Com? ¿La policia? Mmm... Jo, sent jovenet, sentia aquesta màxima: «El criminal sempre paga». La dita semblava al·ludir al suposat èxit del treball policial, esclarint el crim i perseguint el delinqüent. Segons aquesta afirmació, l’autoritat policial sempre acabava descobrint els autors dels delictes. I clar, moltes persones deien: «Lladres, burladors, assassins, tremoleu; acabareu pagant de manera inexorable els vostres crims.» ¡Quina ingenuïtat! Primerament, la feina prioritària de la policia no és esclarir crims; és mantenir l’ordre públic. ¡Ep! Ordre públic no significa exactament absència de violència o d’arbitrarietat a la vida pública. En realitat, significa que la violència i l’arbitrarietat han de ser exercides per qui les ha d’exercir. Et posaré uns exemples: si un patró abusa dels seus treballadors, això és ordre públic; si un govern trepitja els drets dels seus ciutadans, això també és ordre, l’ordre natural de les coses. En canvi, que uns estudiants moguen xivarri al campus universitari, per a exigir la baixada de les taxes, això és desordre públic. I ací és on intervé la policia. Jo ho vaig comprovar als 18 anys. Vaig acudir a una concentració d’estudiants, a les portes de la facultat, i vaig rebre més que una estora. Tant els règims d’esquerres com els de dretes —atenció, de tot el món— compten amb les corresponents companyies antiavalots encarregades de reprimir les protestes amb idèntic nivell d’eficàcia. Resumint: el percentatge d’embulls delictius desfets per la policia és ínfim. A les comissaries dormen mil·lers de casos sense resoldre. La policia és realment bona reprimint obrers o ciutadans indignats. En aquesta activitat, té un percentatge d’èxit altíssim. Que et quede clar: les forces policials són molt dolentes perseguint delinqüents, però boníssimes apallissant obrers, estudiants i oponents polítics. ¿El criminal sempre paga? No. Millor, ¡la nacional sempre pega! Ja ho crec. De valent. ¿On dius que tens la blaüra?

Acudits per Internet: allargant l’edat de jubilació

La velleta no respecta l’enorme cua i intenta colar-se en la consulta del Centre de Salut.

—¡Eh! ¡Que es cola l’àvia! ¡Fotre! ¡Senyora, que s’està colant!

La velleta, una mica sorda, no fa cas i intenta posar-se la primera de la fila.

—¡Refotre! ¡Mira! ¡L’àvia no fa cas! ¡Malda per colar-se! ¡Eh, senyora! ¡Però quina cara més dura!

Finalment, la vella s’adona que estan increpant-la. Llavors, tota enrabiada, es gira cap a la gent de la cua, agitant la bossa de mà, i escridassa amb un fil de veu:

—¡Cony! ¡Us aneu a fotre! ¡Avui no passe consulta!

 

I amb gest de dignitat ferida, pega mitja volta i marxa cap al carrer.

 

Un Winston Bogarde petitet

Una dia, Kalinski decidí donar el pas: li demanà la mà —i totes les altres coses­— a la bella Anna. La xica acceptà i ambdós començaren el seu període de nuviatge. Com tots els cegats per l’amor i la passió, Kalinski, un xic ros i eixerit, només tenia ulls per a la seua estimada. Però els progenitors dels enamorats no acabaven de pair el festeig: el pare de la xica, Rinus, holandès de soca-rel, nascut a Haarlem, era un incondicional de l'Ajax d'Amsterdam, i del seu defensa Winston Bogarde; Juliusz, el pare del xic, era un immigrant polonès resident a Leiden, seguidor del Feyenoord Rotterdam. Les dues famílies venien a ser una mena de Capuleti i Montecchi  —o de merengues i culés, tant se val. Com els promesos no vivien, però, a la Itàlia medieval, sinó als Països Baixos del segle XX, l’amor d’Anna i Kalinski superà finalment les dificultats; els dos joves començaren a fer plans de boda. Dies abans del casori, un grup d’amigues d’Anna organitzà el comiat de soltera a Gouda, la ciutat dels formatges. La saragata fou monumental. La xica begué bona cosa de cervesa i xampany. En acabar el sopar, començà l’actuació d’un boy negràs, que es despullà a ritme de música house. El  xicot feia honor a la ciutat; estava més bo que un formatge i tenia una cigala... S’assemblava moltíssim a Bogarde. En fi, la xica no recordava res, perquè havia begut molt en el transcurs del seu darrer sarau de soltera. Durant les setmanes següents, es van succeir els feliços esdeveniments: la treva entre els rivals esportius, la boda, l’àpat nupcial, el viatge de noces, l’embaràs... I arribà el dia del part. Anna havia trencat aigües. Kalinski la portà ràpidament a l’hospital general de Gouda. El ginecòleg i la matrona permeteren que el jove marit, il·lusionat i nerviós a parts iguals, entrés a la sala de parts. La matrona animava la pobra Anna: «Au, vinga, fes força. Vinga, vinga... Així, així... Respira fondo. Vinga, vinga... Un poquet més. ¡Ja està!» En un tres i no res, una criatureta tendra i negrellona començà a gemegar i plorar. Era com un Bogardet petitet. Kalinski obrí uns ulls com a plats. El ginecòleg i la matrona, també. Anna ficà cara d’espant. Kalinski marxà de l’hospital d'arrapa-i-fuig. Volia tornar al celibat. És més: havia decidit de romandre fadrí in saecula saeculorum, amén. I encara que la sang no arribà al riu, l’odi entre Capuleti i Montecchi  prengué unes dimensions colossals.

L’arbre que va matar Albert Camus

L’editorial Fulles Grogues acaba de publicar el llibre L’arbre que va matar Albert Camus, escrit pel maltés Bla Isem i prologat per l'italià Fausto Coppi. L’obra comença descrivint l’accident de trànsit de l’escriptor francés des del punt de vista de l’arbre, un plàtan centenari: Ací deixe eixos dos primers paràgrafs:

Són vora les dos del migdia. Malgrat que el meu arbre genealògic em recorda que pertanc a la família de les platanàcies estic xopat, perquè plou. Plou poc, però, per al poc que plou, plou prou... Mira per allí ve un cotxe. És un Facel Vega últim model. Què xulo! Algun dia em faré amb un. Com va. Va que vola. Anirà a cent per hora, almenys. Espai, espai... Collons! Adreça el volant, maricó, que et vas a empotrar al meu tronc... Adreça, adreça! Maricoooó!... Merda!...

Déu quin xoc... Si t’has estampat de morros... Què no m’has vist?... Quin mal m’has fet. Estic tot endolorit, però seguisc viu. Menut desastre has provocat, cabró!

Al llarg de les 666 pàgines del primer capítol, titulat Xoca eixos cinc!, Bla Isem es fica en la pell, o millor dit en la corfa del plàtan, fent una profunda introspecció psicològica per la sàvia i la saviesa de l’arbre, i construint, des de l’ús de la primera persona, un exhaustiu testimoni existencialista dels sis primers minuts després del xoc, on es dóna resposta a preguntes com: Qui eren? D’on venien? On anaven? I altres que mai s’havien plantejat, com per exemple: Per què el quint viatger era més gos que un pont? La repercusió d’estos caducifolis fulls plens d’humanitat han fet trontollar l’àmbit acadèmic de la psicologia, on ja s’han alçat veus reclamant una càtedra en psicobotànica, la necessitat d’algun màster relacionat amb l’atenció de traumes en la família de les platanàcies o, inclús, que s’incloga l’atenció psicològica als plàtans dintre la sanitat pública.

La resta del llibre el composen 665 capítols d’un full cadascun, on el plàtan, pren la veu en primera persona d’Albert Camus, narrant els 665 dies posteriors del premi nobel, si l’accident no haguera tingut lloc. En eixos quasi dos anys, s’assenyala que arriba a escriure sis novel·les, totes relacionades directament amb els plàtans. El seu editor, Michel Gallimard, no les publica i Albert Camús acaba trastornant-se completament, veient-lo com un assassí en sèrie de plàtans. L’últim capítol del llibre, titulat Les mans del llenyater, transcorre dins d’un cotxe on viatja Albert Camus amb la familia Gallimard. Prop de Villeblevin, una forta discussió entre l'escriptor i l'editor acaba en les mans i amb la vida d'ambdós.

L’obra és molt recomanable però de difícil lectura, perquè... ¿qui sap si algun dia s’escriurà? Una qüestió que només podria respondre'ns Bla Isem, l’únic viatger que va eixir per les seues pròpies potes de l’accident i del que mai més es va saber res

Conspiració contra el valencià

Vaig a concloure, de moment, aquesta sèrie d’entrades sobre l’assumpte Camús. Tinc més informació, però poc de temps per a sistematitzar-la i per a escriure en el blog. A l’anterior entrada, us vaig contar part de la meua entrevista amb l’amo d’Equips Chust. Ell veia, darrere l’assumpte del transportista de la Llosa, una conjura catalanista contra la llengua valenciana. En comprovar que l’home tenia ganes de garlar, li vaig fer més preguntes.

—Escolte, ¿però Camús havia escrit alguna cosa o no?

—Ell diu que no, però ha escrit prou. Té, per example, el borraor d’un llibre inèdit que es titula El primer home, que’s referix al primer home, de l’època musulmana, que ja parlava valencià, molt antes que existira Catalunya. I clar, quan mos vam anterar, casualment, que la filla del Camús francés havia editat en 1994 una obra de son pare, segons ella inèdita i que portava el mateix títol, pos vam començar a pegar-li voltes a l’assumpte. Camús sempre ha tingut molta confiança en mi. Aixina que li vaig dir:  «Hauries de parlar amb Bonora, perquè t’assessore. Jo ací veig un cas de possible plagio.» Camús heu va deixar de banda, perquè tenia molta faena en el camió. Però l’any passat, vam reprender l’assumpte. Un dia que estàvem  a ca Ferre, se mos va acodir la idea. Es tratava d’un cas de plagio per anticipació. Ixes són les paraules exactes que va utilitzar Ferre, que de tot això d’esperits i anticipacions sap un ou. L’escriptor francés i els seus hereus havien plagiat l'obra futura del Camus de la Llosa. I el meu amic transportista va posar tot en coneixement del bufet d’advocats d’Aixàtiva.

—Vostè dispense, senyor Chust, però jo no veig per cap lloc la conjura catalanista —vaig dir tímidament.

—¿Com que no? —va preguntar irat—. Hasta Rus s’ha fet catalanista. Els valencians de soca-rel tenim perduda la batalla. Només faltava que el Felip Bens i els de l’Oronella, ixos que editen la revista Lletraferit, també es passaren a l’enemic. ¡Xe sí! Ara dixen que catalanistes camuflats com Baydal i ixa Àgueda Vitòria...

—¿La comtessa d'Angeville? —vaig interrompre jo.

—¿Comtessa? ¿Des de quan és aristòcrata ixa catalanista? En fi... Una editorial autènticament valenciana, que sempre havia usat les Normes del Puig, ara va i dixa que publiquen en ella catalanistes. Sí, fan servir l’excusa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, altre niu de catalanistes, però no enganyen a ningú. Es pot dir que ara la revista Lletraferit és una publicació bilingüe. Ma que té collons la cosa, xe. Bilingüe i intel·lectual. Bé, mos estem desviant de la qüestió. El cas és que’l catalanisme està darrere del plagio que li han fet  a Camús. El nostre poble sempre ha estat maltractat per la història, o millor dit, pels historiadors. Si jo parlara... Algun dia escriurem un llibre amb la vida de lloseros il·lustres, on ixiran a relluir les vinculacions de persones famoses com Patrocinio Camús, l’escriptor Mario Vargas Llosa, el director de cine Mario Camús, atra víctima de plagio... Sí, a este li han copiat el nom i vàrios guions pa pel·lícules. Sense anar massa lluny, li van furtar els guions de dos pel·lícules que s’havien de titular La joven casada i Adosados. Resumint: contarem la vertadera dimensió de l’imperialisme catalanista. I, atenció, ho farem caiga quien caiga.

Lloc sa

Entre les feines que porte entre mans i la preparació d’unes jornades tècniques organitzades per l’APDPE (Associació Professional de Detectius Privats d’Espanya), he estat molt ocupat. Vaig a reprendre, però, el relat de les meues perquisicions sobre l’afer Camús. Fins ara, us havia contat els orígens del Patillao de Novetlè, i les meues entrevistes amb el transportista de la Llosa i un confident, Pepe Bacora, que em va donar molta informació sobre Ferre, el sanador atleta. Després de parlar amb Bacora, em vaig dirigir a les casetes de Casesnoves. En entrar a ca Ferre, vaig veure que hi havia quatre persones esperant. Des de darrere d’una porta, arribava una remor, com una mena de salmòdia. Al cap d’uns instants, aparegué el curandero.

—Si vol que li diga la veritat, jo no sé res de tot açò —es va excusar—. Primer vénen els de la tele. Ara, vostè. Li ho torne a repetir: no sóc curandero, sóc sanador. Camús ve molt sovint, pel seu problema d’obscenitat mòrbida.

De seguida es veia que Ferre era una persona molt simple. Vaig sospitar que no en trauria res en clar. Li vaig fer, però, vàries preguntes sobre l’assumpte del plagi.

—Tot això són coses de Chust —em va contestar—. Un dia, van vindre els dos, Camús i l’amo de l’empresa de so de la Llosa. Anaven discutint no sé què del valencià i el català. En realitat, el transportista volia consultar-me si havia sigut escriptor en una reencarnació anterior. Mire... Parlant del papa de Roma... Casualment, ací està Chust. Parle, parle amb ell. És un home molt sabut. Ell el ficarà al corrent de tot.

Efectivament, acabava d’entrar a ca Ferre un home prim i esquerp. El sanador atleta el va saludar i, tot seguit, ens va presentar:

—Ací Chust,  ací —dirigint-se a mi— un senyor d’Aixàtiva que m’està preguntant coses sobre Camús, el transportiste.

—¿D’Aixàtiva? ¡En Aixàtiva hi ha molts catalanistes! ¡Hasta Rus és un catalanista camuflat! Però un dels més perillosos és el vostre cronista oficial. Des de fa anys, està’ncabotat a dir que la paraula Llosa ve del llatí lausa, que significa, segons ell, pedra o llosa*. Diu que per allí passava la Via Augusta. Els romans col·locaven unes lloses per a marcar les distàncies. Sí, home, els quilòmetres, podríem dir. I allà on hi havia una llosa, tamé hi havia una fonda. I de la fonda, ixia un poble xicotet. Diu inclús que hi ha atres poblacions que tamé es diuen Llosa. Jo en conec una, a la província de Castelló. I diuen qu’al costat de Cambrils, en Tarragona, hi ha una antiga vila romana que tamé es diu Llosa. Per ixes poblacions passaria la Via Augusta, no dic que no, però tot açò són elucubracions catalanistes. Enredros per a justificar això del Països Catalans. En realitat, el nom del meu poble ve de “Lloc sa”. Perquè has de saber que la Llosa està en un puesto molt sa, sí senyor, molt sa. Ademés, sempre hem tingut un balneari. Som l’enveja dels socarrats. Molta gent d’Aixàtiva va al balneari, a fer-se la xarraeta i la paelleta. Uns que estan clavats en una cosa d’Internet que es diu El Penjoll tamé han estat per allí. ¡Lloc sa! I és que els socarrats, no contents en haver-se fet en l’ermita de Sant’Anna, tamé voldrien fer-se en tot el poble. No m’estranyaria gens ni miqueta que l’incident de l’atre dia... Sí, es va desenganxar un matxo, quan baixàvem de l’ermita... No m’estranyaria que tot haja sigut un sabotatge. Ara, això de voler furtamos l’oritge del nom ja és el colmo. Jo, darrere de tot açò, veig la mà dels catalanistes. En fi, p’acabar de rematar-la, van i s’inventen lo de l’escriptor francés Camús... Jo li vaig dir al transportista: «Hauries de veriguar si tot això és una suplantació de personalitat. I demana-los una indemnització, que ixos tenen molts duros.»

(Continuarà)

* [del preromà lausa, 'pedra de mineral dur; llicorella', d'origen incert,

probablement indoeuropeu no ibèric]

Ambient tribal enverinat

—La nostra tribu tenia solucionat el problema. Vam comprar una vaca frisona. Vam decidir posar-li de nom Seguretat Tribal. En realitat, la idea de nodrir una vaca, per a tenir llet en abundància quan les femelles del clan no en tingueren prou, no havia sortit del mascle alfa; això havia estat idea de la matriarca, Mama Ambao Hutoa. Entre tots, alimentàvem Seguretat Tribal, que estava ben llustrosa; cadascú aportava deu bananes setmanals. De vegades, l’encimbellàvem entre tots, perquè pogués menjar còmodament tantes bananes de la plantació comunal com li abelliren. (Es tractava d’aportacions extraordinàries per tal que Seguretat Tribal estigués ben grossa i donés bona cosa de llet quan ens vingueren infortunis sobtats: sequeres, escassetat d’aliments...) Fins i tot teníem un fons de reserva de bananes; volíem assegurar-nos que la vaca frisona continués donant llet. Havies d’haver vist tots el infants amorrats a la mamella de Seguretat Tribal, quan les seues mares perdien la llet. El nostre jovent es criava sa i feliç. Però tot va acabar a pa i ceba el dia que accedí al poder un nou mascle alfa. Ell i les mones del seu consell assessor descobriren que hi havia diners a guanyar: començaren a comprar noves vaques lleteres i a posar-les uns noms exòtics d’origen marekani (Empresa Privada, Gestió Eficient...), en comptes dels noms tradicionals de tota la vida, com Tuza o Kumpenda. Tot seguit, es negaren a fer l’aportació de deu bananes setmanals, amb l’excusa que les havien de menester per a Empresa Privada i Gestió Eficient. Finalment, sortiren amb la cobla que les seues vaques frisones (en canvi, atenció, de tres diners per mamada) donarien millor servei que Seguretat Tribal, massa vella i poc productiva. Això ha enverinat l’ambient tribal; molts micos es queixen que la prole de la camarilla dirigent està millor alimentada que la prole dels altres antropoides. Molts simis desitjarien que hi hagués canvis al consell tribal.

—Durant els meus anys de captiveri al nord del Gran Riu, vaig escoltar una vegada com una mona antropomorfa deia, en escampar-se la notícia que anaven a canviar els guardians del camp d'internament: «Déu ens conserve monsenyor, per por que vinga altre pitjor.»

Quina por!

—Quan les criatures no fan bondat, els sokwe invoquen l’home del sac, però nosaltres amenacem amb el kihispania mfalme.

—¿El kihispania mfalme? No n’he sentit parlar mai.

—¿En quin planeta vius? La llegenda del kihispania mfalme s’ha estès pertot arreu. És el reietó d’una contrada situada al nord, més enllà del gran desert. Deu ser un septuagenari. Quan jo era infant, ma mare ja m’amenaçava amb aquest personatge terrorífic: «Si no t’estàs quiet, cridaré el kihispania mfalme. Vindrà amb la seua carrabina, et matarà, et traurà tota la mantega i se la menjarà.» Encara recorde el pànic que m’entrava. La iaia mormolava ma mare: «No esglaies la criatureta amb aqueixes històries.»

—Però això serà una llegenda...

—Totes les llegendes tenen un fons de realitat històrica. De fet, en un llibre que ha editat fa poc la Ushirika wa Marafiki wa Mlima, titulat Legends ya Mlima, es narren les salvatgeries del kihispania mfalme. Es diu que tenia molta afició a les armes de foc però mala punteria. Es conta, per exemple, que, sent ben jove, ja va matar un germà seu de llet. També és molt coneguda altra atrocitat comesa a les terres de l’est: assassinà un pobre ós, Mitrofan, que els sequaços de la seua comitiva havien emborratxat prèviament. En fer-se un vell carnisser, el kihispania mfalme només era capaç d’encertar dianes de grans dimensions. Quant a les seues incursions per les nostres terres, parla, parla amb els ancians del poblat. Et contaran històries absolutament estremidores...

—¿I què passava amb els afers del seu reialme? ¿Els tenia abandonats?

—D’això ja s’encarregaven els seus camarlencs, mentre ell venia a esglaiar els wenyeji wa savannah. Les seues ràtzies han donat peu a la dita popular: «Quan el mal ve del jangwa a tots s’atansa.» Mira, ací tinc unes velles fotografies que foren publicades al Journal ya Gaborone.

—¿Aquest és el kihispania mfalme? Doncs no semblava un monstre sanguinari; tenia cara de persona afable.

—¿Afable? ¿I què em dius del cadàver del pobre tembo assassinat que hi ha darrere seu?

—És de veres. Quina por!

Acudits per Internet: el gat persa

És dissabte pel vespre. L’home està desolat; acaba de descobrir que la bossa d’aigua calenta té un forat. Anguniat, surt de casa i marxa a la farmàcia de guàrdia.

—¡Escolte! ¿Que no tindrà bosses d’aigua calenta?

—Em sap greu, però no em queda cap —li contesta l’apotecària—. La crisi, ja sap. Com que es retarden els pagaments, els proveïdors no reposen el gènere amb puntualitat.

Un rictus de desesperació és dibuixa al rostre de l’home.

—¿I com em gite aquesta nit? Sóc molt fredolic, però que molt fredolic. No puc dormir sense una bosseta d’aigua calenta als peus. ¿Que no mirarà si li’n queda cap a la rebotiga? O cride al distribuïdor. És un assumpte de la màxima urgència.

—Ho sent, cavaller. Avui és dissabte. Fins a dilluns no podem fer res —contesta la dona amb gest de compassió.

Però com l’angúnia del fredolí va en augment, la farmacèutica es clava a la rebotiga. Al cap d’uns instants apareix amb posat triomfal. Porta als braços un gat persa gros i tou.

—Tinga, ja me’l tornarà dilluns —ofereix amb jovialitat.

—¿Un gat persa? —pregunta estranyat el fredolí.

—Sí senyor. És molt dòcil. Vostè se’l fica als peus i ja veurà.

L’home donà les gràcies i marxa a casa. Dilluns següent, a primera hora del matí, apareix novament per la farmàcia. Porta el gat persa en un sac. El seu rostre exhibeix tota mena d’esgarraps, cicatrius i un ull a la funerala.

—¡Mare Meua! Sembla vostè un santcrist. ¿Què li ha passat, bon home? —pregunta la farmacèutica tota estorada.

—¿I diu vostè que aquesta feristela és dòcil? —gruny el fredolí amb cara de pomes agres—. Prenga. Ací té vostè el seu gat persa, senyora.

—¿Que no s’ha portat bé l’animalet? —s’estranya la facultativa.

—¿Bé? Al principi anava tot de meravella. El moix semblava, efectivament, molt dòcil, encara que ja començà a miolar quan li vaig clavar l’embut pel cul. Però va ser voler omplir-lo d’aigua bullint...

Les manifestacions, les vagues i tal

—Pôs ací estem, mante, farts de les retallães, de la reforma laboral de Mariano, de la pujâ d’impostos i tal. Com? Sí, Marianico el Corto, que diu l’alcalde d’əi-Xàtiva. No n’hi ha dret. Com? Que si anem a les manifestacions i tal? Pôs clar! Ja hem anat dos vesprães a València, a manifestamos i tal. Este dûmenge? Tamé, com està manat. I estem pensant de fer âtres coses, una huelga general per exəmple.

—No servirà de res. El sistema sempre acaba assumint i engolint tot allò que es posa al seu davant. Tenim l’exemple dels moviments contraculturals: sovint, els seus valors, els seus comportaments i, sobretot, els seus elements més superficials —com ara la moda o les tendències musicals— son absorbits pel sistema. Es produeix, per tant, una situació paradoxal: elements que xoquen amb l’statu quo acaben fagocitats per aquest. Molts signes distintius del moviment punk, posem per cas, han acabat integrats al sistema; es fan servir als sectors del disseny, la moda, la música...

—Xe, com es nota qu’este fill teu és mestre i tal. Rei, dixa’t estar d’əstatut, de tendències i de moviments no sé què. Això heu sabia to' lo món, que Mariano mos anava a fotre. Menos l’encarregat. Sí, mos va dir: Rajoy lo solucionarà todo y tal. Perô enseguida es va vôrer, el səndemà de les eleccions, que Marianico mos havia ənganyat. Algo haurem de fer, no?

—En el seu moment, les manifestacions, les protestes de les sufragistes o les vagues obreres eren actuacions veritablement revolucionàries. Avui estan amortitzades; el sistema les dóna per descomptades. Recordem, sense anar massa lluny, les declaracions de Cospedal, abans de les eleccions: Tras la victoria del PP, habrá protestas en las calles. O les de Rajoy en Europa: La reforma laboral me costará una huelga general. D’acord amb les lleis del mercat, l’abundància provoca la baixada dels preus. Durant els anys setanta, qualsevol potentat de poble arquejava les celles davant d’un SEAT 124 Sport Coupé; avui, només les arqueja davant d’un Mercedes Classe E o d’un Ferrari. Abans, la patronal i el govern s’escarotaven per una manifestació de deu mil persones; ara, es queden tan tranquils amb una de dues-centes mil.

—Xe, tu, sí que m’ən-recorde del SEAT 124 Cupé que tenia Rus i tal, quan era jovenet. Perô tornem a l’assumpte: fem o no fem huelga general? Ja portem vàries manifestacions i no havem aconseguit res. En el sindicat mos han explicat que l’amo podrà baixar-mos el sueldo quan vullga, i fer-mos un ERO. En fi, putejar-mos de mala manera i tal.

—Sí, el quilo de manifestació s’ha abaratit molt. Per això, ni les manifestacions en què participen milions de persones semblen alterar el pols del govern de torn. L’endemà d’una protesta, la ministra portaveu somriu tan feliç i diu que els manifestants eren quatre gats, enfront d’uns quants milions de persones que van optar per romandre a casa —el partit del sofà. A tot estirar, manifesta que el govern ha pres bona nota del descontent social. Igual s’esdevé amb la vaga general: els governants aguanten l’envit i l’endemà es dediquen a escampar tinta de calamar: només ha seguit la convocatòria un 25% dels treballadors; el govern només pensa en els cinc milions d’aturats; les vagues no creen llocs de treball; estem oberts a la negociació...

—Redéu, xiquet. Vols dir que no hi ha manera d'əscapase? Entonses, dimos qu'həm de fer. ¿Mos anem a dormir i tal o agarrem les metralletes?

El sanador atleta

Dijous passat, vaig finalitzar un capítol de les meues indagacions sobre Camús. Havia anat a casa del transportista, que viu a la Llosa de Ranes. Quan li vaig preguntar si tenia algun ascendent txec, va somriure i no va dir ni sí ni no. Malgrat aquella resposta descoratjadora, vaig decidir d'anar al gra sense més preàmbuls:

—¿Des de quan sap vostè que té el mateix cognom que l’escriptor francès Albert Camus?

—Uei, des que a la sabuda de Júlia li va pegar per dir-me Albert. Després, quan conduïa el camió per França, de seguida que la gent descobria el meu cognom, m’havia de sentir la cançó: Holalà! Mesié Camís, com el romancer. I au, a suportar bona cosa de rialletes.

—¿I quan començà a sospitar que el seu homònim francès li havia plagiat anticipadament?

—Això va ser idea de Ferre, el sanador que viu a Xàtiva, a les casetes de Manuel Casesnoves. Com ell m’ho va assegurar... Jo li tinc molta fe. Vaja, vaja i parle amb ell.

Vaig posar rumb a Xàtiva. Em vaig dirigir a la plaça de la Bassa, on sol seure Pepe Bacora, un veritable pou de saviesa popular. En preguntar-li per Ferre, Bacora es va esplaiar a gust: «¿Vicent Ferre? ¡Ui! ¿Has vist com té el nas? ¡Pôs igual deu tenir el piu! Ja saps, bon nas, bon compàs. En fi, Ferre és originari de Banyeres. Xico, sí. Quan don Gregorio va muntar la fàbrica, va portar cinquanta famílies del seu poble. Apellidos com Ferre, Albero o Belda són de Banyeres. ¿Com? ¿El director del Levante? Pôs clar! Son pare de Ferran Belda tamé treballava a la fàbrica. Clar, mante. Tu pregunta, que a mi no se m’ascapa res. La regidora comunista, Cesca, es diu Chapí Albero. Sa mare d’ella tamé és de Banyeres. El clan de Banyeres sempre ha tingut molt de poder en əi-Xàtiva; heu sap tot lo món menos vosatros, que sou molt jovenets. Perô tornant al Vicentito Ferre, ell tota la vida ha sigut molt deportiste. De jovenet, juava al fútbol. Andespués, va əs-començar a practicar la marató. Això del curanderisme li ve d’una nòvia que va tindre, que era espiritista. Totes les vesprães i tots els dissabtes i els dûmenges, té la casa plena de persones que van a vôrer si els cura de qônsevol achaque. Sí, diuen que els fica les mans damunt pâ fer unes oracions i coses aixina. ¿Com? ¿De literatura? ¿Que si Ferre entén de literatura? ¿Vols que m’entre la risa i em muiga d’un batistot? ¿Entendre Ferre de literatura francesa? Calla, home, calla. Tu no el coneixes. Eixe no té ni idea de res. És curtíssim de gambals. Encâ no s’explica dingú com està tan espavilat pâ la cosa eixa del curanderisme...»

Com que la conversa s’esmunyia cap a verals dubtosos, em vaig acomiadar de Pepe Bacora i em vaig enfilar cap al Camí la Bola. Mentre m’aproximava a les casetes de Casesnoves, rumiava les coses que m’havia contat el meu confident. Si el sanador atleta era efectivament tan curt de gambals, trobava poc provable que la teoria del plagi anticipat fos idea seua. ¿Quin misteri s’amagava en tot allò? ¿Qui l’hauria assabentat de l’existència de l’escriptor francès?

(Continuarà)

Acudits per Internet: normes

Demà és Sant Valentí, diada “comercial” i sentimental dels enamorats, i ocasió perquè els grans magatzems i els assalariats, respectivament, pal·lien la seua minva de perspectives de negoci i aprofundeixen en la crisi. Com que d’alguna manera ens veiem compel·lits a celebrar la diada, passe a penjar un acudit que ha arribat al meu correu electrònic. Exalça alguns dels pocs plaers assequibles per a les classes més deprimides i crítica l'esperit gasiu d’alguns penjollaires, que es prodiguen ben poc (sempre tenen alguna excusa per a no complir amb les seues obligacions).

Un home acabat de casar li diu a la seua dona, quan arriben al niuet: «En nom de la concòrdia i les bones relacions, he de dir-te quins són els meus costums: dilluns i dimecres per la nit, solc anar a casa d’algun amic; dimarts i dijous pel vespre, toca jugar el partidet de futbol i sopar amb els companys d’equip; divendres i dissabtes, vaig amb la meua quadrilla a prendre unes copes al bar; i diumenges solc gitar-me d’hora, perquè necessite descansar. ¡Si vols, bé! ¡I si no, també!» Llavors, la dona, somrient, respon: «Per a mi, només existeix un costum sagrat, amor meu: ací, a casa, s’ha de follar totes les nits. Si estàs tu, bé. ¡I si no, també!»

Misteri a la Llosa

Fa uns dies, Ramatxoto va alçar la llebre: un transportista de la Llosa de Ranes havia presentat una demanda civil als jutjats de primera instància xativins. Jo coneixia l’assumpte, però he de ser reservat, perquè em dec a la meua activitat professional. En fi, li contaré alguna cosa, Eros. Efectivament, el senyor Camús, fill del Patillao de Novetlè, transportista en excedència (la seua humanitat no el permet d’entrar a la cabina del seu Scania), ha decidit de clavar-se en plets. ¿Per què? Perquè el bufet Bonora & Associats li ho ha aconsellat. Altre advocat xativí, Gutiérrez, m’ho va confirmar: «Com que ara no ens paguen el torn d’ofici, la gent es busca la vida. S’ha de traure la pasta d’on siga.» Camús, a qui tothom diu Albert, des que, sent xiquets, Júlia Baldó li va traure aquest nom —pel cognom homògraf de l’escriptor anarquista francès—, va despertar la meua curiositat. Així que vaig investigar el transportista.

Primer em vaig interessar pels orígens del Patillao de Novetlè. Primera sorpresa: parlant amb uns i altres, vaig descobrir que aquest personatge era en realitat Erik Kaminski, exiliat txec i antic agent del KGB. L’home s’havia penedit dels seus crims i, amb el beneplàcit de les autoritats franquistes —a les quals va proporcionar molta informació—, s’establí a la població veïna amb una nova identitat: Enric Camús. El regidor Toni López em va mostrar una notícia apareguda el passat agost al Corriere della Sera. Informava de l’assassinat d’Albert Camus a mans del KGB. El diari italià esmentava l’especialista en temes eslaus Giovanni Catelli, que a la seua vegada citava un fragment dels diaris de l’escriptor txec Jan Zabrana, en què aquest contava la seua trobada amb un agent de la intel·ligència soviètica. Allò que fou considerat en 1960 un accident mortal de trànsit havia estat, en realitat, un assassinat polític. L’agent confessà que l’accident s’havia orquestrat des de Moscou. Oferí detalls de l’operació: un artefacte punxà el pneumàtic quan el cotxe anava a molta velocitat. Les ordes havien vingut del mateix ministre d’Exteriors, Shepílov, a qui Camus havia acusat de les morts causades en Hongria.

L’escriptor pagà la seua condemna de la invasió soviètica al país centreeuropeu i el recolzament a Boris Pasternak, autor de Doctor Zhivago, proposat per al Nobel. Camus ja havia guanyat aquest premi en 1957. Amb els diners del guardó, s’havia comprat un antic viver de cucs de seda a Lourmarin, localitat de la Provença. Féu obres a la casa, visità els antiquaris locals, manà portar un piano de París, convertí el graner en despatx i prometé a l’anterior propietari que tindria cura de les oliveres. En aquest sojorn, acompanyat de l’esposa i els fills bessons, celebrà  la nit de cap d’any de 1959. Havien arribat de París uns amics membres de la família d’editors Gallimard: Michel, la seua dona Janine, la filla Anne i un gosset. Quan tots havien de tornar a París, Albert acompanyà al tren la seua esposa i els xiquets, i ell féu el viatge per carretera amb els Gallimard. Michel conduïa el seu automòbil Facel-Vega. Janine cedí el lloc de copilot a Camus. Viatjaren sense presses: visitaren uns amics, dinaren en Orange, soparen en una hostaleria a prop de Mâcon, on brindaren per l’any nou i pels 18 anys d’Anne, acabats de complir.

L’endemà, reprengueren el viatge. Pels volts de Villeblevin, una petita vila del departament de Yonne, el Facel-Vega se’n sortí de la carretera a causa d’un moviment brusc, topà contra un plàtan, rebotà contra altre arbre i s’esmicolà totalment. Michel Gallimard morí als cinc dies. La seua dona i la seua filla sortiren indemnes. El gos desaparegué. Camus morí en l’acte amb el crani i el coll fracturats. En una de les seues butxaques duia el bitllet de tren a París. Al maleter del vehicle es trobà el manuscrit inconclús de la novel·la El primer home, publicada dècades més tard per la seua filla. La carretera era recta en aquell tram. Els perits parlaren de bloqueig d’una roda i trencament d’un eix. El biògraf Olivier Todd investigà als arxius secrets soviètics i trobà un informe enviat pel Partit Comunista Algerià al Partit Comunista Francés i a Moscou on es deia el següent: «Cal fer algunes depuracions d’agents provocadors trotskistes com Camus.» Todd afegí que els fons examinats mostraven que Moscou utilitzava agents txecs per als treballs bruts. Amb tota aquesta informació, aní a parlar amb el Camús de la Llosa. Li vaig preguntar directament si tenia algun ascendent txec. Ell va somriure i no va dir ni sí ni no.

(Continuarà)

Joventut nihilista

—La jungla ja no és com abans. El relativisme ho ha envaït tot. Aqueixa mania moderna segons la qual tot és relatiu i cap mico no pot conèixer res de manera objectiva, perquè el coneixement és vist com a purament subjectiu, s’ha escampat entre el jovent. Cap mona de vint anys creu en l’absolut. La xicalla pensa que el valor moral de les accions o les decisions depèn de les circumstàncies externes o internes. En un sentit lògic i epistemològic, s’ha posat de moda el subjectivisme. Fins i tot és freqüent que aquest no prenga com a referència l'individu pòngid (d’acord amb l'expressió de Primatàgores «el mico és la mesura de totes les coses»), sinó un subjecte primat genèric i abstracte. Per això, caldria parlar més pròpiament de relativisme antropoide. D'altra banda, aquest relativisme, mediatitzat pels possibles punts de vista que se solen adoptar a l’hora de conèixer o valorar les coses (la raça, posem per cas), ha escampat el racisme entre els ximpanzés, els goril·les, els orangutans... En resum: el relativisme està conduint inexorablement a l'escepticisme i al nihilisme.

 —Caguendéu, aquest carrossa té una taral·la molt barata. Quina manera de fer petar la claca! Tu has entès alguna cosa, col·lega?

—Jo? Res de res!

—Escolta, avi. Talla ja la xerrameca. Estem de molt mala hòstia, perquè algú ha botat foc a cal Mike Canon i li ha llançat a perdre la maqueta de l’últim disc.

—Això, això. Ja està bé de parlar sense substància. Tira cap allà i no mareges, tití.

Albert Camus, denunciat per plagi

Fonts fideindignes properes als jutjats de primera instància i instrucció de Xàtiva han informat, en exclusiva a El Penjoll, d’una demanda interposada a l’escriptor existencialista Albert Camus per plagi. El demandant és un transportista de la comarca de La Costera amb qui hem mantingut este matí la següent conversa telefònica:

Eros: Hola, bon dia. Li cride d’El Penjoll, un bloc on té bona acollida la ficció i l’humor. Era per preguntar-li si vosté li ha ficat una demanda a l’escriptor Albert Camus.

Transportista: Sí, sí... I és un assumpte més greu del que sembla. No és que este senyor m’haja plagiat uns paràgrafs, un article, uns fulls, un llibre... No, no, m’ha plagiat tota la meua obra, tota sencereta. I no content amb això, damunt, es va atrevir a utilitzar el meu nom i cognom: Albert Camús. Ha vulnerat els meus drets a la propietat intel·lectual i, a més, ha suplantat la meua identitat abans d'haver nascut jo.

Eros: Però anem a vore. Quants anys té vosté?

Senyor Camús: El passat 4 de gener vaig complir els 52.

Eros: S’adona que la seua història és inversemblant? Que vosté va nàixer el mateix dia en què va morir Albert Camus.

Senyor Camús: Clar. Fins enguany, creia que el meu era un cas de reencarnació. Que m’havia reencarnat amb el conegut escriptor... Però una visita a un curandero i vident de Xàtiva que corre curses populars em va traure de l’engany, fent-me sabedor que es tractava d’un cas de plagi per anticipació. És a dir, un escriptor que plagia l'obra futura d'un altre escriptor.

Eros: Però vosté ha escrit algun llibre?

Senyor Camús: Mai. Em poden quedar ganes de fer-ho? El que podria escriure ja està escrit. Què escric ara? No em queda res a dir. M’han furtat el meu nom i les meues paraules, només em queda el meu camió, per això sóc transportista.

Eros: Hi ha massa coses que no quadren. Albert Camus escrivia en francés. Vosté sap escriure en francés?

Senyor Camús: Eixe és l’únic mèrit que se li pot reconéixer a l'impostor: traduir tota la meua obra al francés... Si vol que li diga la veritat: sospite que darrere de tot açò s’amaga una conspiració contra el valencià. ¿Potser a un transportista de la Llosa de Ranes li van a donar algun dia un Nobel de literatura?... Deixem la conversa que se m’està escalfant la boca i vaig conduint...

Eros: Bé doncs, gràcies i adéu. Una última cosa ¿tinc el seu permís per a publicar esta conversa a El Penjoll?

Senyor Camús: No. Adéu.

Vida de gossos: neteja viària

Cada vegada que el trac al carrer,  em posa en un compromís. Com que les llicències urbanístiques han pegat una davallada de set parells de nassos, l’alcalde ha donat ordes a la guàrdia urbana perquè multe tot aquell que cometa una infracció contra les ordenances municipals: faça les necessitats a la via pública, aparque en doble fila, no arreplegue les deposicions dels animalets de companyia... La grua, posem per cas, no té ni un minut de descans. A l’ajuntament, estan desesperats. Ja no saben d’on traure els diners. Sort que no es divisa cap agent per la rodalia... Sarín, acabes ja o no? Dóna’t aire! I recorda’t d’arreplegar la morterada i ficar-la a la bosseta de plàstic!

La crisi arriba a la muntanya

—Zzz, zzz, zzz...

—Nzuri, hauríem de llevar-nos ja.

—Zzz, zzz, zzz...

—Nzuri!

—Què passa, Kiume? Tan a gust com dormia. Fins i tot estava somniant.

—I quina cosa somniaves, si es pot saber?

—Somniava que un parent nostre llunyà, Mike, dels sokwe... Sí, aquell tumbili que tocava la tarumbeta i treballà al cinema amb els binadamu, fent papers de xica... Espera, com es deia el seu personatge?

—Cheetah!

—Sí, sí.

 —Doncs he somniat que Mike estava en una residència geriàtrica i tocava el piano. Després es moria i li celebraven un funeral solemne al qual assitien els sokwe, els mlima sokwe, els macaques... Fins i tot els binadamu i la gent del Penjoll.

—Quin somni més bonic. Amb la retallada de serveis socials que ha decretat el serikali ya savannah, nosaltres només podrem veure les residències geriàtriques en somnis. I quant als preus d’un soterrar... Au, alcem-nos! El xiquet ja fa estona que està despert.

—Com serà el futur de la criatura, Kiume? Quina vida durà?

—Com la dels nostres besavis, estimada: rossegar herbes, tiges i arrels, i espollar-se a les clarianes del bosc.

—Anem arrere, per culpa del savage ubepari.