El Judici Final (més punts de vista)

Pepe Vayà, aficionat a la fotografia (diu ell) de l'Alcúdia de Crespins, ens ha enviat aquestes fotos del Dia del Judici Final. Ens han agradat molt i ací vos les deixem per que les disfruteu (Pepe et volem, quedes contractat com a fotògraf oficial de les gal·les Bloque!). I també, gràcies a Toni Cucarella, ens hem assabentat de la gran crònica humorística que ens va fer la COPE. Ni nosaltres ho haguérem fet millor. Enhorabona a Honda Taronka.

L'Alcúdia de Crespins acoge hoy sábado la entrega de los Premios BLOQUE 09/10 (redactado por Redacción!)

El acto en la Casa de la Cultura contará con las actuaciones de Pep Gimeno ‘Butifarra' y Mí Sostenido
La Casa de la Cultura de L'Alcúdia de Crespins acogerá este sábado 19 de febrero, el acto de entrega de los segundos Premios Bloque 2009-2010 de las Comarcas Centrales Valencianas, el certamen convocado por el bloque colectivo y asociación cultural El Racimo Arte de Palabra por escoger las mejores publicaciones digitales en valenciano en las diferentes categorías. El acto, que empezará a las 18,00 horas, está organizado en colaboración con la Asociación Eco-cultural el Algarrobo de L'Alcúdia de Crespins.Como en la edición de 2008, el cantautor Toni del Hostal y el poeta Toni Espí serán los mantenedores de un acto de entrega que contará con las actuaciones de Pep Gimeno Butifarra, Mí Sostenido, grupo revelación de los Premios Ovidi Montllor 2010, Terradefoc y The Mateta de Hinojo Faulk Band. La organización, además, anuncia alguna “actuación sorpresa”. Los ganadores recibirán un original trofeo (ver fotografía adjunta -es referixen al bloc de formigó autèntic?!-) obra del artista Sara Ballestero.Los premios llegan a su acto final después de las votaciones populares y de la elección por parte del jurado de los finalistas en las diferentes categorías. La importante participación de 2008 se ha visto superada en esta ocasión.

El jurado está formado por:Toni Cucarella, autor del Bloque Toni Cucarella en Ropa de Batalla, ganador en la categoría Política y mejor Bloque de las Comarcas Centrales 2008, Joan Sanchis, autor de El mirador Valenciano, bloque ganador a la categoría de Noticias e información 2008. Josep Artes, autor de A tu madre va que fumas, bloque ganador a la categoría de Arte y Audiovisual 2008.Lucrècia de Borgia y Bairén, autora de Las mujeres no somos (tan) complicadas, bloque ganador a la categoría de Humor 2008. Carles Mulet, autor de Nausica, bloque ganador a la categoría de Literatura 2008.

Un jurado que después de las deliberaciones han nominado a los siguientes finalistas por categoría:

ARTE Y AUDIOVISUAL:

Pequeña Naturaleza

Tierra del Fuego

Foto Sensible (Hein Rich)

ACTIVISMO Y ASOCIACIONES SOCIOCULTURALES:

Quemados

Amigos del Pueblo Saharaui de Xàtiva

Asociación amigos y amigas de CaMot

EDUCACIóN, CIENCIA Y TECNOLOGíA

Bloque Meteo - Ontinyent

Polvo de estrellas

La caixeta de música

PENSAMIENTO, éTICA Y POLíTICA:

Sandra - el azulejo - reflexiona

Bajo la Creueta

Reflexiones borde el mar

INFORMACIóN Y NOTICIAS:

Vallada City (de los Molinillos a Santa Cruz)

Beniarrés al día

Indiecat

ACTIVIDADES FíSICOESPORTIVES

Mi manera de perder el tiempo

Va de bueno, caballeros

Centro Excursionista Alto de la Cruz (Vallada)

LITERATURA:

Reflexiones borde el mar

Hilando Delgado

Otos4

MEDIOAMBIENTAL:

Pequeña Naturaleza

La Fuente Roja también es nuestra

La línea de Wallace

HUMOR:

Cogitationes uariae

MISCELáNEA:

Como Canguelo por Acequia!!

ángel Sacanete Catalán

Haz mirar

BLOQUE REVELACIóN:

Pequeña Naturaleza

Imágenes de un pueblo (Castelló de Rugat)

Zambambú, morenico de Simbu

En realitat, la funda fàl·lica que va utilitzar Jean Benoît a l’Execució del Testament del Marqués de Sade no era africana. Benoît s’havia inspirat als aborígens d’Oceania. Possiblement, veuria alguna fotografia o alguna escultura dels nadius de Papua Nova Guinea al Palais de Chaillot de París, seu del Musée de l'Homme, mentre feia els cursos d’etnologia. Anys més tard, a la dècada dels seixanta, quan ja havia ingressat al moviment Pànic, viatjà a Oceania amb Pierre Langlois. Allà tingué ocasió de comprovar in situ allò que havia vist al museu parisenc. La dona de Langlois va transcriure al seu quadern de viatge la conversa amb tres pastors papús, traduïda per un jove intèrpret d’hiri motu que havia après rudiments d'espanyol del pare Luis Gongorí, un missioner jesuïta.

—Què és això? —va preguntar Benoît.

—La pija sa como el carbón, mano. Pongamo beina colorá e bailemo alegre; que aunque samo negro, la temos gorda tú. Zambambú, morenico de Simbu, Zambambú.

Segons les anotacions de la dona de Langlois, una nena aborigen, Kambe Wingti, observava l’escena i es trencava de riure.

El Penjoll al con[y] sud

El meu xicot és amant de la muntanya. Bé, també és amant meu. Vull dir que té dos amors: la muntanya i jo. Però jo sóc la primera, eh, no aneu a pensar. Encara que... Ma mare diu: El teu novio s’estima més anar darrere de les cimalades que de tu. No sé... El cas és que mai no aconseguim de tenir vacances junts en estiu, com tot el món. Enguany ens hem ficat d’acord i les hem pillat els dos alhora, en desembre, quan no les demana ningú. I el meu xicot vol que ens anem quinze dies al Perú. Veges tu! Que se li haurà perdut allà. M’ha dit no sé què sobre perdre de vista el penjoll. Jo li he contestat: Perdre de vista la cuca? Això sí que no, carinyo. Tan bonica com és! I ell: no sigues burra, que no parle d’això. Vull perdre de vista Eros, el Maraca... Així no hauré de fer-ho. I jo: Fer-ho? Escolta, mante, amb qui has de fer-ho que no siga jo?, li he amollat una mica mosquejada. Que no! Que em referisc a l’editorial! Que no hauré de fer l’editorial de desembre! I la segona vegada m’ho ha dit repetint d’espai la paraula e-di-to-ri-al. I jo, com que no entenia res de res, he deixat estar la cosa i he passat a l’ofensiva. I què anem a fer al Perú, si es pot saber?, li he preguntat. Pujarem al Pichu Machu? I ell: No, no pujarem al Machu Pichu; anirem a fer alpinisme a la serralada Huayhuash. Vés preparant els polars, els sacs de dormir i tot l’equip de muntanya. I tot seguit m’ha explicat l’itinerari: Tinc pensat d’anar a la quebrada Huanacpatay; a continuació recorrerem un camí de ramat ple de tramussos silvestres, en una vall que els naturals anomenen quebrada Calinca; muntarem la tenda a la part superior de la quebrada, sota els pics de Sarapo, Carnicero i Jurau. Fins ací, jo havia escoltat tot el seu discurs sense perdre ni una sola de les seues paraules (el meu xic solta uns discursos llarguíssims), però no he pogut reprimir-me: Vaja nits d’amor boig que ens esperen, a deu graus sota cero!, li he interromput. I ell: Ja veuràs, amor, quines vistes més magnífiques i quins llacs tan bonics. I m’ha ensenyat vàries fotos del riu Calinca que li ha enviat per mail un amic que també practica l’alpinisme. Quin fred!, he pensat. Espere que per les nits t’arrimes bona cosa, per a donar-me calor, li he dit. I ell s’ha rigut. I jo he pensat: De què em sonarà a mi això de Calinca?

Ja és Primavera...

... una Primavera perpètua.

I ja hi podeu clavar el nas i els ulls i les oïdes pels raconets que més us abellisca. No direu que no és un projecte bonic!

El Banquer

Li dien "el banquer" perquè havia treballat en un banc prestant diners, i, també, perquè, ara, dormia en un banc demanant-los.

Passejades per Moixent (i V)

L’extens terme municipal de Moixent —el major de tota la Costera— permet de fer múltiples rutes verdes, algunes d’elles caminant per sendes històriques. Hi ha una ruta particularment atractiva: la SLV - 12, coneguda com “Camí de les Alcusses”, que transcorre entre el jaciment ibèric de la Bastida i Moixent, i està perfectament senyalitzada amb marques blanques i verdes. És un passeig de baixa dificultat que es pot començar des de l’Alberg o el Mas del Fondo. Té uns 8 Km i es pot completar en unes dues hores. És sobretot bonic a la tardor, quan la vegetació de ribera mostra una paleta esplendorosa: verds, grocs, roigs, marrons, ocres...

Llevat d’un breu tram (d’uns 100 m) per asfalt, en arribar a Casa Llapicera, la resta del camí transcorre per sendes terreres que van solapant-se amb el ramal valencià del Camí de Sant Jaume i la Via Augusta. El caminant passa per les vores de rierols, rambles i el riu Cànyoles. S’han de travessar diversos guals. És convenient, per tant, dur calcer adequat o llevar-se les sabates per tal de superar-los. Com enguany ha plogut molt, alguns d’aquests guals tenen un pam d’aigua. El camí també està jalonat d’elements d’arquitectura rural: masos (del Fondo, Reig...), fonts (Font del Roure), colomers... Alguns dels masos estan habitats. En hivern, les xemeneies fumegen; els propietaris cremen a les llars la poda de les vinyes que, a la tardor, encara no tenen pàmpols. Des dels corrals, diversos animalets (gallines i pollastres, cabres...) contemplaran el pas dels excursionistes.

En arribar a les alçades de la fàbrica de vímet (dels mateixos propietaris del Celler del Roure), podem concloure la passejada. Si es continua la senda fins al poble, hom haurà de capbussar-se a l’aigua (cosa perfectament raonable en època d’estiu), perquè uns metres més endavant el camí penetra per uns bassals del Cànyoles amb més de mig metre de fondària. Finalment, la senda arriba a la vila de Moixent per un paratge, el Regolf, ple de tolls i ribes rocalloses. Un passeig, en resum, esplèndid, que pot culminar amb un dinar en un dels restaurants de la contrada.

Si es dina, posem per cas, al Mas de Montserrat, en acabat es pot fer una passejada i —si és primavera o estiu— contemplar els camps plens de roselles, blat, gira-sols, pàmpols... O fer un tomb des de l’Altet de Garrido fins al Mas de la Rabosa. En fi, no us entren ganes?

Quina és la solució a la crisi en Grècia?

Passió per l’art

Després d’estar absent molts dies (els trasllats, la feina i la gossera en són culpables principals), m’he decidit a penjar aquest post. Ja tenia notícies d’Alietes, Refalete i el de les Maraquetes, tres micos que es fan anomenar Mateta de Fenoll. De fet, el nou grup musical necessitava cantants i ballarines —«Qui no en necessita?», dirà més d’un—, per a fer els cors i les danses. Atenció, aquests pinxos volien nenes inexpertes. «Es valorarà la inexperiència. Interessades presentar-se al càstig que tindrà lloc el proper 23 d’abril a les 23h, a Manuel. Abstenir-se professionals, homes, drags queens, dracs Mondúver i altres sauris», anunciava qui, sens dubte, deu formar part del “trio”. I tot aquell desplegament (dansaires, cors, maraques —jo vaig estar temptat d’aconsellar-los també una kalimba o malimba—), quin objecte tenia? Cap! Anaven a interpretar jump blues, mambo o son montuno, aquestes mones? No! Acabaren recitant poesia!

En definitiva, la postdata de Davit del carré Blanc («Espere qualsevol comentari dels artistes que complemente aquest text») m’ha animat a sortir del mutisme. La veritable obra d’art no necessita paraules que l’expliquen. Tampoc no necessita etiquetes. Faulk song? Música indie? No home, no! Una excusa per a lligar! Els espectadors notarien, però, que els de Mateta de Fenoll Faulk Band actuaren sense coristes ni ballarines. Què havia passat? Potser, amb aquest vídeo, entendreu millor les coses; totes les aspirants havien fugit espaordides.

I clar, en fallar les xiques, què feren els “artistes”? Dedicar-se a la lírica, als records d’infantesa, a rememorar les nanes de la iaia... Com William Faulkner, quan evocava els porxos del seu Mississippí natal, els balancins, les plantacions de cotó... Res de nou! Són multitud els artistes que pateixen de malenconia, quan es queden sense xiques. Haurien d’aprendre d’altres artistes. Hi ha un conegut poeta xativí que alça passions entre les dones de tota edat i condició. Quan acaba els recitals, s’ha d’amagar darrere del pianista. El fotògraf captà dues fans seues.

Trencaclosques

Estos dies crec haver estat de viatge per una ciutat del centre d'Espanya. El cas és que no recorde res. A la càmera he trobat estes curioses fotos: