Albert Camus, denunciat per plagi

Fonts fideindignes properes als jutjats de primera instància i instrucció de Xàtiva han informat, en exclusiva a El Penjoll, d’una demanda interposada a l’escriptor existencialista Albert Camus per plagi. El demandant és un transportista de la comarca de La Costera amb qui hem mantingut este matí la següent conversa telefònica:

Eros: Hola, bon dia. Li cride d’El Penjoll, un bloc on té bona acollida la ficció i l’humor. Era per preguntar-li si vosté li ha ficat una demanda a l’escriptor Albert Camus.

Transportista: Sí, sí... I és un assumpte més greu del que sembla. No és que este senyor m’haja plagiat uns paràgrafs, un article, uns fulls, un llibre... No, no, m’ha plagiat tota la meua obra, tota sencereta. I no content amb això, damunt, es va atrevir a utilitzar el meu nom i cognom: Albert Camús. Ha vulnerat els meus drets a la propietat intel·lectual i, a més, ha suplantat la meua identitat abans d'haver nascut jo.

Eros: Però anem a vore. Quants anys té vosté?

Senyor Camús: El passat 4 de gener vaig complir els 52.

Eros: S’adona que la seua història és inversemblant? Que vosté va nàixer el mateix dia en què va morir Albert Camus.

Senyor Camús: Clar. Fins enguany, creia que el meu era un cas de reencarnació. Que m’havia reencarnat amb el conegut escriptor... Però una visita a un curandero i vident de Xàtiva que corre curses populars em va traure de l’engany, fent-me sabedor que es tractava d’un cas de plagi per anticipació. És a dir, un escriptor que plagia l'obra futura d'un altre escriptor.

Eros: Però vosté ha escrit algun llibre?

Senyor Camús: Mai. Em poden quedar ganes de fer-ho? El que podria escriure ja està escrit. Què escric ara? No em queda res a dir. M’han furtat el meu nom i les meues paraules, només em queda el meu camió, per això sóc transportista.

Eros: Hi ha massa coses que no quadren. Albert Camus escrivia en francés. Vosté sap escriure en francés?

Senyor Camús: Eixe és l’únic mèrit que se li pot reconéixer a l'impostor: traduir tota la meua obra al francés... Si vol que li diga la veritat: sospite que darrere de tot açò s’amaga una conspiració contra el valencià. ¿Potser a un transportista de la Llosa de Ranes li van a donar algun dia un Nobel de literatura?... Deixem la conversa que se m’està escalfant la boca i vaig conduint...

Eros: Bé doncs, gràcies i adéu. Una última cosa ¿tinc el seu permís per a publicar esta conversa a El Penjoll?

Senyor Camús: No. Adéu.

Literatura fictícia I: Entrevista a Belén Esteban

A la persona que es troba entre un Pidolaire Entretingut i un Príncep de les Milotxes

Encete un viatge pels fascinants i apassionants amagatalls d’allò que algú ha barrejat i batejat amb el nom de literatura fictícia. Com no és tan senzill, com pot semblar, donar el primer pas per introduir-nos de colp i volta en la profunditat del seu univers, en este primer post, vos presente una entrevista, en exclusiva, que vaig mantindre a Las Vegas, la coneguda cafeteria de Xàtiva, amb un dels personatges que més sap sobre literatura fictícia: Belén Esteban. Però, compte, perquè este nom i cognom no ens ha de dur a la princesa del poble, que no para de contribuir a la cultura socarrant les neurones dels vampiritzats voyeurs dels mitjans de comunicació cardiòpates; com tampoc a l’autora dels dos exhaustius i ja exhaurits volums dedicats a El joven Wittgenstein, recentment publicats per l’editorial Andreita, cómete el pollo, coño, Cooperativa Granjera, SA. La Belén Esteban que anem a entrevistar no té cap relació ni física ni metafísica amb les esmentades i esmenades senyores Esteban. La nostra Bélén és una altra. La nostra és tota una erudita de la literatura fictícia.

EROs: Actualment, Sra. Esteban, és calumnista ocasional en varis periòdics i, malgrat no haver escrit cap llibre ni article sobre literatura fictícia, és considerada com una de les majors expertes mundials en literatura fictícia. No puc començar esta entrevista sense preguntar-li ¿què és açò de la literatura fictícia? Per tant, no ho faré…

Belén Esteban: Què no farà? La pregunta o començar l’entrevista?

EROs: La pregunta.

Belén Esteban: En este cas, li agraïsc que no la faça, perquè així no em coarta la meua resposta i puc esplaiar-me. A més, no hi ha millor resposta que la que es fa sense pregunta. Aleshores, li puc dir que, de la mateixa manera que el meu nom i cognom no ha de portar a confondre'm amb altres persones o personatges, la literatura fictícia tampoc ha de confondre’s amb la ciència ficció, ni la literatura de ficció. Si que té a vore, això sí, amb la literatura fantàstica, en tant que la bona literatura fictícia ha de ser fantàstica, extraordinària, meravellosa, magnífica, sublim… La literatura fictícia no només obri una fissura en el sistema epistemològic del món, també, i sobretot, en la manera d’utilitzar el llenguatge. En la literatura fictícia, la ficció no es deu a la temàtica o al contingut sinó a la forma com es presenta. Es desafien les estructures racionals i lògiques que dominen el llenguatge (i, per tant, als seus usuaris), deambulant amb total normalitat per les seues possibilitats irracionals, il·lògiques, absurdes i contradictòries, cercant formes comunicatives desconcertants. I ací és on es juga amb la ficció. La literatura fictícia és inútil, prescindible, imprevisible i, sobretot, paradoxal, aporètica. És un tipus de literatura que es fingeix, arribant a fingir-se ella mateixa. És el que s’anomena com paradoxa de la literatura de fictícia.

EROs: Vol dir que la literatura fictícia es mentida?

Belen Esteban: Anem a vore: La mentida és fruit del llenguatge. Hi ha mentides perquè hi ha llenguatge. Si no tinguérem llenguatge, les persones no mentiríem. Podríem enganyar, però no mentir. En este sentit, la literatura és mentida o, com pot arribar a atrevir-se a afirmar algun escriptor inexistent: tot és mentida. Per tant, no passaria res si la literatura fictícia fóra mentida. Però no és així exacta i contradictòriament. Hi ha mentida quan es falta a la veritat. A la literatura fictícia no hi ha veritat que valga, ni falta que li fa. La literatura fictícia no cerca la versemblança. El problema el tenim, justament, quan genera veritats. Per ficar un exemple, imagine’s que està llegint un text que diu: “mire per la finestra i veurà un burro que vola” i s'aguaita i, pam, davant els morros li apareix el burro volador… Què ha passat ací? És el que es desconeix com la conjectura de Kapuscinski. Però enunciar-la ens ocuparia una altra entrevista i, a més, és un problema no resolt per la teoria literària en el que és probable que estiga intentant donar una solució matemàtica Grigori Perelman.

EROs: Deu haver hagut una gran influència en la literatura fictícia de moviments com la Patafísica, el Dadaisme, el Surrealisme, l’Antiart…

Belén Esteban: Irremeiablement! Com diu la cita que m’acabe de trobar en este sobre de sucre: “No hi res nou sota el sol, però hi ha tantes coses velles que desconeguem”. La literatura fictícia pren de la Patafísica el mètode científic d’aplicar solucions imaginàries a problemes inexistents. Del Dadaisme, l’oposició al concepte de raó instaurat pel positivisme. Del Surrealisme, l’interés per l’inconscient, els processos onírics i, sobretot, la idea de l’existència d’altres mons o realitats possibles. Del moviment Antiart, la seua concepció àmplia d’art i cultura, així com el qüestionament dels seus paràmetres econòmics i classistes...

EROs: Aleshores… Què aporta de nou la literatura fictícia?

Belén Esteban: Ja ho deia subtilment l’anònima cita del sobre de sucre: No-res. Des de l’època dels hittites, a la literatura ja està tot, pràcticament, dit. Ara toca dir-ho d’altres maneres, amb altres protagonistes, altres situacions i altres arguments i temes. El No-res acaba sent-ho tot. I si combinem les aportacions dels anteriors moviments amb l’Existencialisme i radicalitzem la diversió, l’humor i, potser, la provocació tenim la literatura fictícia. Si de cas, la novetat de la literatura fictícia estaria en fer este còctel dins d’un entorn virtual, interactiu i multimèdia. El mitjà canvia la forma literària. Els grans canvis en la literatura esdevenen pel mitjà. Fer literatura cuneïforme era una manera de fer literatura diferent a escriure-la en papirs, mitjançant la impremta o, hui en dia, mitjançant l'escriptura electrònica. Estem en l’era digital, electrònica, cibernètica o d’Internet. Internet abans no existia, no era res, i a poc a poc acabarà sent-ho tot; no només en la literatura postmoderna, sinó també en la postcontemporània. Internet obri a la literatura les portes d’un nou món: el virtual.

EROs: Clar, abans d’Internet la literatura només jugava en dos mons el real i el fictici…

Belén Esteban: No, exactament perquè el Surrealisme ja va començar a utilitzar també el món inconscient i l’oníric. Però, ara mateix, en l’era d’Internet, la literatura ha d’entrar en el món virtual. No té mes nassos.

EROs: Per cert, quants mons hi ha?

Belén Esteban: Buf, més que mones! Està el món real, el món fictici, el món inconscient dels surrealistes, el món virtual, el món taverner (no hem d’oblidar que l’epicentre de la narrativa fictícia és eixe extraordinari poble de la Vall d’Albaida)...

EROs: I, a més, la teoria dels mons possibles també té la seua paraula en la literatura fictícia.

Belén Esteban: Sí, però l’última paraula la té la teoria dels mons impossibles que també tenen cabuda.

EROs: No ens marejarem amb tant de moviment i ens perdrem amb tant de món.

Belén Esteban: Tant de bo ens perdérem. Qui està perdut, cerca. El que no està perdut, no es meneja del lloc i no arriba a cap Lloc Nou d'En Fenollet. De totes maneres, encara que hi ha molts mons, estan en este… I, com mai va dir Rick Blaine, sempre ens quedarà este món. Perquè en el moment què este món no hi estiga, tampoc hi estarem nosaltres.

EROs: Parlant de mons, què em diu de les mones? Escriure no és un poc fer la mona?

Belén Esteban: Així ho expressa el teorema de les mones infinites, segons el qual si un grup infinit de mones, cadascuna amb el seu ordinador, estigueren teclejant infinitament combinacions de lletres de l’alfabet català i de signes de puntuació acabarien escrivint per atzar tota l’obra literària catalana, inclús la que no s’ha escrit i la que mai s’escriurà. La literatura és una mera qüestió de mones i temps.

EROs: Vaja, se’ns ha tirat el temps damunt així que li faig una última pregunta per acabar: Quin sentit té escriure?

Belén Esteban: En la literatura fictícia, escriure és una manera de fer riure.

EROs: Moltes gràcies, pel café, Sra. Esteban.

Belén Esteban: A vosté per l’entrevista. Per cert, qui m'havia dit que era vosté?

EROs: Després d'esta entrevista, "no em pregunte qui sóc, ni em demane que siga sent el mateix", que diria Foucault.

Mentre transcric esta entrevista al post d'El Penjoll que esteu llegint no deixe de pegar-li voltes i no acabe d'entendre per què, si esta Belén no té res a vore amb les altres senyores Esteban, li van ficar els seus pares este nom. I també em pregunte si valdrà la pena seguir esta sèrie...

(AUTO)ENTREVISTA (O ENTREMIRADA) A LA MARACA HUMANA: DESDOBLAMENT DE PERSONALITAT O MITOSI?

Ramatxoto: Sap que la gent ens confon a vosté i a mi?

La Maraca Humana: Però això no és un problema nostre. El problema està en la confusió de la gent. La gent viu en la confusió. El confusionisme s’ha convertit en una filosofia de vida. Espere que esta entrevista aclarisca esta confusió i altres rumors que he llegit i escoltat per tot arreu.

R: Ha llegit l’article que dedica el bloc Terradelfoc al grup The Mateta de Fenoll Faulk Ban i la Maraca Humana (abans anomenat Alietes, Refalete i el de les maraquetes)?

LMH: Es refereix al bloc de senderisme que transita per l’anonimat i la indiferència?

R: No, al bloc de música en català que penja una cançó, o més, al mes.

LMH: Ara mateix només llig blocs en hittita. A poder ser de poesia. Com va deixar escrit Eduard Peusek al bloc Petits Escrits: “L'escriptura cuneïforme és la forma més pura d'expressió poètica. No s'ha fet poesia des que es va deixar l'escriptura cuneïforme.” Per tant, la recent acusació de Tadeus dient que el nostre grup fa poesia és improbable.

R: Ara que cita l’hittita i a Cal·linca. Què sap dels cal·lingrames?

LMH: Bona pregunta. Com tots sabem els surrealistes van intentar recuperar l’esència de la poesia mitjançant els cal·ligrames, però cap cal·ligrama ha arribat a fregat la perfecció dels versos hittites. Des d’ahir sembla que s’està gestant un moviment renovador a la poesia on, mitjançant els cal·ligrames, es conjuga el misticisme, l’estoïcisme, el catecisme, el laïcisme, l’agnosticisme, l’eclecticisme, l’escepticisme, l’asteticisme, el cal·linquisme, l’ateisme, l’atletisme, l’esteticisme, l’antiacademicisme, l’apoliticisme, l’antibel·licisme, l’ostracisme, el cinisme, el canibalisme i algun que altre exorcisme i anglicisme. A esta nova fórmula poètica s’anomenat cal·lingrama, però se sap ben poc d’ella. De fet, quan estic dient açò no té ni 24 hores de vida.

R: A més de no tindre ni idea de poesia, com acaba de demostrar, també es rumoreja que tampoc en té de música. Què pot dir al respecte?

LMH: Per a la gent parlar de música és com parlar de futbol. Qualsevol exerceix de crític musical. Però quants d’ells han escoltat la discografia sencera de Georgie Dann, Luís Aguilé, Kamelo Punto Semos, Rodolfo Chkiliquatre... Jo m’he l'he mamat tota (em referisc a la discografia d’estos mestres que, de segur, seran estudiats en breu a l'ESO).

R: Però vosté veu alguna semblança entre l’estil dels Mateta de Fenoll i els esmentats?

LMH: Clar que sí. Amb Georgie Dann i Luís Aguilé que ni ells ni nosaltres hem llegit a Faulkner. Amb els Kamelo que ni en la seua música ni en la nostra s’escolta el so de les maraques. I amb Rodolfo que només tenim una cançó.

R: Han pensat en presentar-se a algun concurs com el Sona La Dipu o, per què no, Eurovisión?

LMH: La música Faulk no està feta per a les masses. Si ens presentàrem a un concurs d’este tipus seria per saber què és la derrota. És difícil combinar la precipitació escènica amb la presentació d’un treball previ. El nostre primer i últim concert va servir per llançar el single “Cançó de bressol”, però si la tornàrem a tocar estaríem fent el que fan la resta de grups El grups de música són monòtons. Només fan que repetir les mateixes cançons, una i altra vegada. Quin mèrit té açò? I tots els grups estos que han ressuscitat per a tocar, vint anys després, les mateixes cançons que tocaven? Quantes vegades pot cantar un grup els seus Hits? Tots fan el mateix i després es queixen del top manta. A nosaltres açò ens la bufa. Per nosaltres poden piratejar-nos tot el que vulguen i més. Som fallers de la música. Cada concert presentem i cremem el nostre repertori. Cremem inclús el nom del grup. Per què els grups no canvien de nom a cada concert? Jo li ho dic: per donar-se a conèixer i per raons comercials. Exceptuant la música Faulk, la resta és monòtona, repetitiva i previsible. U sap qui actua en un concert i què va a escoltar. En la música Faulk, el grup no està mai en cartell. Irromp a l’escenari. Es pot tindre la sort d’estar en el lloc i hora adequada o no. En la música Faulk genuïna el grup canvia de nom a cada concert, de cançons, inclús de components. Jo, per exemple, abans era el de les maraquetes i ara sóc la Maraca Humana.

R: Però... Què està dient-me? Si del grup només coneguem una cançó!

LMH: En realitat, el grup està passant per un moment de transició. Un moment d’indefinició. Un moment creatiu. Són estos moments de canvi, els moments de creativitat del grup. Si no fos així no deixaria que em fera esta entrevista. Estem immersos en eixe transcendental pas iniciàtic de la primera a la segona cançó. De fet, com saben, estem treballant amb un poema de Faulkner.

R: No sé jo si això tindrà lloc. Sembla ser que li estan fent el llit... Sap que Refalete està participant al concurs per a grups novells La Campana... I què em diu d’Alietes que actuarà el proper 29 de maig a Ca Les senyoretes acompanyat per la música de Toni de l’Hostal?

LMH: A Refalete sempre li ha fet il·lusió tocar el 15 ‘agost a la festa major de la Vila de Gràcia i ho comprenc. Però açò d’Alietes, de juntar-se amb el duo els Toni’s i deixar-se acompanyar per la música del Toni de l’Hostal eixe... Què no vaja jugant l’Alietes, no siga cosa que Refelete i La Maraca Humana irrompen en meitat del recital...

R: Per anar acomiadant-nos. Abans ha fet referència a la seua mutació de el de les maraquetes a La Maraca Humana. Encara que ja va explicar alguna cosa...

LMH: No, no, perdone. Ho va explicar vosté. La versió que corre per ahí és seua, no meua. Vol que li diga la veritat del meu canvi d’identitat?

R: Clar!

LMH: En acabar els nostres sis minuts de glòria a l’Auditori de Manuel, serien vora les 2 de la matinada del 24 d’abril, vam baixar al nostre camerino. Alietes i Refalete estaven tan decebuts de la meua silenciosa actuació que, mentre un em subjectava, l’altre em va estacar una de les maraques pel florí. I ahí s’ha quedat hostatjada des d’eixa nit...

R: Una mala experiència. Sí senyor. I ara què?

LMH: Què ara què? Doncs ara, quan em tire un pet, semble un sonall. Tinc raó en dir-me La Maraca Humana?

Canals Ràdio entrevista a tres personatges d’El Penjoll

El passat dissabte, 28 de febrer, a les 13h., Mario Sancho del programa L’ALTAVEU de Canals Ràdio (107.4 FM) va entrevistar, gràcies a la nostra promoció 3x2, a Alietes el del Corralot, al Capità Superflipo i a Dª. Reencarnación Palomino Castellano, per parlar d'El Penjoll. El programa es va emetre el dimarts, 3 de març, de 20h. a 21h. Podeu escoltar de pe a pa tota l’entrevista al bloc de L’ALTAVEU.

Entrevistes d’ultratomba (X): PEPE RUBIANES

José Rubianes Alegret, conegut per Pepe Rubianes, va nàixer a Villagarcía de Arousa (Pontevedra) en 1947 i va faltar el passat diumenge, 1 de març, a Barcelona. Actor i humorista galaico-català. Va destacar per la incontenible verbositat àcida i bròfega dels seus monòlegs.

Pepe Rubianes: Aquí no hi ha ni un ànima. Crec que he arribat massa prompte. Hola! Hi ha algú?

Santíssim Pare: Hola, estic jo.

Rubianes: Escolto la seua veu però no el veig. On està? Qui és vostè? És Deu?

S.P: No sóc el Santíssim Pare i faig les entrevistes d’ultratomba d’El Penjoll.

Rubianes: Hòsties, els d’El Penjoll! Havia sentit dir que teniu una corresponsal a les antípodes, però aquí també teniu gent?

S.P: No, en realitat, jo no estic ací. Sols és la meua veu. L’Agost passat vaig fer un curs de mèdium i ara contacte amb gent important del Més Enllà per a entrevistar-la.

Desconegut: Ha dit gent important? Jo és que tinc el Nobel de Literatura.

S.P: Xe! Sr. Cela, espere's un poquet!

Cela: Em va dir que em cridaria i encara estic esperant. Jo estava abans que el Sr. Rubianes.

Rubianes: Cela per aquí? Em cago en la puta! Està clar que he anat a parar a l’Infern!

Cela: No, ací no hi ha ni Cel ni Infern. Açò és el Més Enllà i mai ha discriminat a ningú: ni bons ni roïns, ni homes ni dones, ni rics ni pobres, ni blancs ni negres, ni moros ni cristians...

Rubianes: I en tot el gran que deu ser el Més Enllà, què dic gran, infinit!... i ens em tingut que trobar! Serà precís?

Cela: Necessàriament, perquè sóc el porter. No estava quan ha arribat perquè m’ha pillat ficant-me una lavativa. Ara li òbric les portes. Però, per poder entrar ací, abans m’ha de dir quins són els seus mèrits.

Rubianes: Toca't els ous! Morir-me d'un càncer de pulmó no és prou mèrit? o m’he de morir un parell de vegades més d'altres coses per a que em deixe entrar?

Cela: Avant! Passe i acomode's en la infinitud.

S.P: Sr. Cela, ara que ja ha fet la seua feina, em deixa fer la meua i entrevistar al Sr. Rubianes?

Cela: Em tocava a mi! Esta és la meua entrevista.

S.P: Per favor, Sr. Cela, un poc de consideració al Sr. Rubianes. No veu que s’acaba de morir!? Fique's en el seu lloc.

Cela: Bé, val... faça-li l'entrevista, però no s’oblide de mi i cride’m, eh?

S.P: Tranquil, Sr. Cela. Ja xarrem la setmana que ve.

Cela: Adéu als dos. Els deixe sols. Continuen la seua conversa.

Rubianes: Adéu, Celin Dion.

S.P: Sr. Rubianes, encara que sé que el pille en un moment un tant inoportú, em deixa fer-li algunes preguntes?

Rubianes: Sí, però per favor faça-les curtes... que quan jo no parlo m’avorreixo.

S.P: Com es troba?

Rubianes: De puta mare. Mire.

S.P: Va a fumar-se un cigarret?

Rubianes: Exactament! És el que tenia previst fer només guanyara la partida a la merda del càncer de pulmó que m'ha matat.

S.P: En el seu acomiadament tots l'han destacat com una persona lliure.

Rubianes: Sempre és bo que et recordin com una persona... Ja que fa referència al meu funeral i a la llibertat. Va acudir algun polític del PP?

S.P: Crec que no, però no estic segur.... Vosté se sentia català però els seus espectacles eren en castellà. S’ha vist discriminat per parlar castellà a Catalunya?

Rubianes: La veritat siga dita: sí. Durant tota la meva trajectòria professional als meus espectacles mai ha vingut a veure'm cap català. A la TV3 mai m’han fet cap entrevista. I els periòdics catalans mai han dit res de mi. Però malgrat esta total discriminació que he patit, he pogut triomfar a Catalunya.

S.P: Es penedeix d’alguna cosa que no haja fet en vida?

Rubianes: De no haver follat més, però això és una cosa que no depèn d’un mateix. A veure si aquí , en el Més Enllà, follo més. O millor encara, a veure si em follen més.

S.P: L’última col·laboració seua en vida va ser ficar la veu en off de Déu dins del musical Monty Python's Spamalot dirigit pel Tricicle.

Rubianes: Sí, eixa va estar la meva última tasca professional. Ara cercaré per aquí a Déu, li preguntaré que li ha semblat la meva veu en off i li diré si vol venir-se'n de putes amb mi.

S.P: Li ha quedat per fer alguna cosa en vida?

Rubianes: Sí, i des d’aquí vull disculpar-me públicament davant totes les dones que s’ha quedat sense el plaer de poder gaudir dels meus encants virils al llit. Però que no és preocupin... Les espero aquí.

S.P: Moltes gràcies pel seu temps. Però m'haguera agradat fer-li esta entrevista d'ací 30 o 40 anys.

Rubianes: Ja s’ha acabat? Tan ràpid? Com passa el temps! No vol que xarrem un parell d’hores més? Una vegada em feren una entrevista de 9 hores... No s’en vaja... No vol que parlem del meu llibre: M'en vaig?

Especial Pepe Rubianes a TV3:

http://www.tv3.cat/ptv3/tv3TotsVideos.jsp?idint=47246

Entrevistes d’ultratomba (IX): CAMILO JOSÉ CELA (1ª part)

Nota de l’entrevistador: totes les entrevistes fetes fins a hui, l’entrevistador era qui contactava amb l’entrevistat, però en este cas ha sigut l’entrevistat qui s’ha ficat en contacte amb l’entrevistador, mostrant un gran interés, a més, per participar com autor d'El Penjoll. Transcric la conversa informal que vam mantindre el passat 23 de febrer, mentre jo intentava fer-me amb un altre personatge que, finalment, no vaig poder localitzar.

Desconegut: Bon dia. Vosté és qui fa les entrevistes d’ultratomba per a El Penjoll?

Santíssim Pare: Bon dia. Efectivament, jo sóc aquell. Perdone... i vosté qui és?

Desconegut: Sóc Camilo José Cela. I m'agradaria que m'entrevistara per a El Penjoll.

S.P: Camilo José Cela? No em sona cap Camilo José Cela. Jo faig entrevistes a gent important.

Cela: Però és que jo sóc important. He guanyat el Nobel de literatura!

S.P: Ja, però això no és un premi tan important. Si fóra molt important hi hauria algun escriptor en llengua catalana entre els seus guanyadors. Hi ha algun? A què no?

C: Arrea! És de veres!... També tinc altres premis com el de la Crítica, el Cervantes, el Planeta, el príncep d'Astúries, el Nacional de Narrativa... Algun d’estos em pot valdre de mèrit per a que m'entreviste?

S.P: És que són de literatura castellana. No té algun en català? No li demane que siga finalista dels Premis de Microrelats d’El Penjoll, però algun altre de menor rellevància com, per exemple, el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Ramon Llull de Novel·la, el Joanot Martorell de narrativa... vaja algun d'este estil, el que siga.

C: Cap. Escric en català des del 2002 i encara no tinc la mà solta, per això volia també parlar en vosté, perquè, a més d’entrevistar-me, menejara els fils per a que m’acceptaren com autor d’El Penjoll.

S.P: Oi, què difícil està açò! Ara hi ha una plantilla molt extensa... No sé si interessarà contractar un Premi Nobel. Ho consultaré. Envie'm el seu currículum i vore què puc fer... Vosté m’assegura que és un bon escriptor, eh?

C: Quan escrivia en castellà, sí. En català està costant-me. Encara no he pogut publicar ni un sol relat... I si envie algun als de La Lluna en un Cove? Vosté creu que me’l publicaran?

S.P: Prove. A vore què li diuen. No té res a perdre.

C: I de l’entrevista. Què em diu vosté de l'entrevista? Me la fa?

S.P: Val. Però hui no, que no tinc temps ara. Em fique en contacte amb vosté de hui en huit dies.

C: Gràcies. Espere la seua cridà. Fins la setmana que ve.

S.P: Adéu, adéu!

El Penjoll entrevista l’escriptor i blocaire Jesús M. Tibau

Jesús M. Tibau, nascut a Cornudella de Montsant i tortosí d’adopció, és un d’eixos escriptors que ha sabut fer conviure la seua faceta literària en connexió amb l’ús dels blocs. I ho diguem en plural perquè, Tibau, participa actualment en dos blocs col·lectius (Cinema-clàssics i Cornudella Web Notícies), a més del seu personal Tens un racó dalt del món, un dels blocs més importants de la catosfera literària, que rep al voltant dels 200 visitants per dia i que va guanyar el premi cats al blog literari de 2008.

Tibau, també, ha participat en la selecció de relats de La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català (2008) i, més recentment, al llibre Ebre Blook. Relats d’aigüa dolça al Serret Blog (2009), un recull de relats publicats en un bloc ebrenc que ha esdevingut un llibre editat en paper.

La seua activitat en relació als blocs i la literatura és constant, ahir mateix, 6 de febrer, Tibau va estar participant en la taula rodona blocs i literatura de l’EbreBloc 2009.

El Penjoll. Art de paraula va acudir a l'acte de presentació del seu llibre El vertigen del trapezista (del que Josep Manel ja ens va aportar una recensió a El Penjoll), que va estar organitzat per l’Associació Eco-cultural La Garrofera i que va tindre lloc el passat 30 de gener a la biblioteca pública d’Alcúdia de Crespins. Allí mateix li vam fer la següent entrevista:

Entrevistes d’ultratomba (VIII): JUANITO VALDERRAMA

Dedicada a Calinca

Juan Valderrama Blanca, àlies Juanito Valderrama, va nàixer a Torredelcampo (Jaén) en 1916 i va morir a Espartinas (Sevilla) en 2004. Cantaor de flamenc. Malgrat ser un gran coneixedor i bon interpret de tots els pals, els seus majors triomfs li vingueren com cantant de coples.



Santíssim Pare: Què és el flamenc?

Juanito Valderrama: El flamenc és un terme polisèmic. S’utilitza no sols per a referir-se al cant i l'art musical conreat pels gitanos andalusos, sinó també per a dir d’algú que té una actitud insolent o de perdonavides; per a designar un tipus de pardal de l'ordre dels ciconiformes de la família dels fenicoptèrids; per a fer referència una modalitat del neerlandés; i també per a anomenar el que és natural d’una part septentrional de Bèlgida.

S.P: Ha dit Bèlgida? El poble de la Vall d’Albaida?

J.V: No hi ha un altre. El flamenc naix a Bèlgida, però l'autèntic, el flamenc en sentit pur. El que es canta en català; el pare del quejio, el fandango i la soleá. El flamenc que després s'ha imitat a Ronda, Triana, Utrera, Xerés de la Frontera... i a tota Andalusia en general. Hem d'acostumar-nos a diferenciar el cantaor flamenc del cantaor de flamenc. L’original, el cantaor flamenc, és de Bèlgida; no pot ser d'un altre lloc. La resta són cantaors de flamenc. Jo mateix quasi no arribe ni a cantaor de flamenc perquè, com sap, el meu gènere és la copla andalusa.

S.P: No havia escoltat mai esta teoria.

J.V: Ah, no? I d’on creu que ve el cant d’albades? Del flamenc de Bèlgida! D’on si no? Tu agafes Pep Botifarra, el deixes enmig d’un barri de Triana i és un més. Fixe’s que, tant els que canten albades com els que cantem flamenc, no som cantants o “cantantes” sinó que convergim en un terme tan valencià com és el de cantaor.

S.P: Sorprenents les seues declaracions. S’ha dit que els autors de la Generació del 98, exceptuant el germans Machado (que eren de Sevilla), eren antiflamenquistes. És certa esta afirmació?

J.V: Com vosté diu, els autors de la generació del 98 eren antiflamenquistes, Però no perquè estigueren en contra del flamenc, com sempre s’ha malinterpretat, sinó perquè estaven en contra dels flamenquins, eixos troços de pernil enrollats amb llomello de porc, arrebossats en pa rallat. Els consideraven una bomba per al colesterol, per això eren antiflamenquistes.

S.P: A l’esclatar la Guerra Civil es va allistar en el bàndol Republicà, després en 1950 va cantar El Emigrante, davant de Franco, en una època en què els emigrants que deixaven Espanya eren els exiliats per culpa del règim. És vosté el primer cantautor de l’estat espanyol i l'iniciador de la cançó protesta.

J.V: Segurament, encara que dubte que açò se'm reconega algun dia. Sí que se’m reconeix com l’iniciador de l'estil gore a partir d’allò que deia en El Emigrante:

Tengo que hacer un rosario
con tus dientes de marfil
para que pueda besarlo
cuando este lejos de ti

S.P: Menut psicòpata! Pobra dona. Que li agraden les dones desdentades?

J.V: No, és que sempre m’ha apassionat l’odontologia. De fet, acabe d’obrir una clínica dental.

S.P: I el seu temps lliure, el dedica a...?

J.V: Sóc un fanàtic de la pesca a mosca i l'ornitologia.

S.P: Continuen bromejant-li amb la tocaeta d’ous de Míchel?

J.V: Tots creuen que en l’any 81 em vaig ficar una peluca i vaig jugar al futbol en el Real Valladolid C.F., cosa que sempre he desmentit. Eixe Valderrama no era jo. A mi no em toquen els ous els de Madrid!

S.P: Alguna cosa que vullga afegir abans d’acomiadar-nos?

J.V: Ja que sou una revista-bloc de caràcter literari, aprofite per a recomanar la lectura de Les Lletres, un monòleg basat lliurement en una escena d’una pel·lícula protagonitzada per mi, que és l’últim treball publicat pel dramaturc Calinca.

S.P: Voldrà dir dramaturg?

J.V: Ja estem amb el problema de la c i g a final de paraula, com en el cas de blog i bloc. Dramaturg és per a referir-se a un autor d'obres de teatre en general, però si l’autor és d'origen turc, cal utilitzar dramaturc.

S.P: Però Calinca... no és d’origen polonés?

J.V: No, és turc. Encara que no sé si ell mateix ho sap, com tampoc no sé si acceptarà mai la seua vertadera nacionalitat. Però ja s’apanyarà... “Qui perd els orígens, perd identitat”.

S.P: Moltes gràcies per haver-nos tret de tantes falses creences en relació el flamenc, l’antiflamenquisme o els orígens de Calinca.

J.V: A vosté.

Entrevistes d’ultratomba (VII): GLORIA FUERTES

Dedicada a Drac Montdúver

Davant la pressió de les crítiques que ningú ha fet, pel fet de no haver entrevistat a cap dona en esta secció, hui li dediquem l’entrevista a la poeta Gloria Fuertes (Madrid, 1917-1998), que es va fer popular a partir de la seua col·laboració en programes televisius dels anys setanta com “La cometa Blanca” i "Un globo, dos globos, tres globos" que l’acabaren convertint en la poeta per antonomàsia de les xiquetes i xiquets (encara que la seua poesia també és enriquidora per a les xiquetes i xiquets disfressats d’adults).


Santíssim Pare: Poeta o poetessa?

Gloria Fuertes: Poeta.

S.P: Vosté va nàixer al madrileny barri de Lavapies. Per què no ho va fer al barri del Carme de Xàtiva?

G.F: El lloc on una naix és una decisió molt personal. En el meu cas, vaig nàixer a Lavapiés perquè em feien olor els peus.

S.P: I ara?

G.F: Ara em fan olor altres coses.

S.P: Sempre s’ha especulat sobre la seua homosexualitat. Vol aclarir alguna cosa al respecte?

G.F: No, perquè, si ho fera, podria deixar-se d’especular sobre un tema tan poc transcendental. En qualsevol cas, a mi no m’importa... Mentre no s’arribe a l’extrem d’especular sobre l’heterosexualitat de les persones.

S.P: Ara es dedica a...?

G.F: Sóc portera de discoteca.

S.P: I ha abandonat la poesia?

G.F: Tot el contrari, la poesia és la meua arma intimidadora. En cas de conflicte, recite un dels meus poemes.

S.P: Com per exemple?

G.F: "Xiquets de Somàlia", que diu:

Jo menge
Tu menges
Ell menja
Nosaltres mengem
Vosaltres mengeu
Ells no!

A les quatre de la matinada, un poema així pot ser un colp letal per a un jove.

S.P: Vosté sempre s’ha caracteritzat pel seu antibel·licisme. De fet, va declarar que “sense la tragèdia de la guerra, potser mai haguera escrit poesia”. Què li sembla el que està passant a la franja de Gaza?

G.F: No es pot resoldre un conflicte matant innocents. Açò genera un odi que nodrix el terrorisme. Sembla mentida que els israelians no hagen aprés que el fi no justifica els mitjans. Però jo tinc la meua explicació de tanta guerra en el món:

Quan el món paradís era,
l’habitava una sola parella
-fins es saben els seus noms...
I si açò veritat fos,
descendiríem de l’incest i l’incest degenera...
Ja m’explique tanta guerra!

I ja que estic ací dalt, aprofite per enviar este “Telegrama celestial a llocs conflictius”:

No disparar on hi hagen xiquets. Stop.
En la glòria no necessitem més àngels.

S.P: Es diu que l’impacte de la seua obra va ser clau en els inicis literaris d’autors socarrats de la generació del 70 que estan emergint en el panorama de la literatura del País Valencià, com és el cas del poeta Elies Barberà, el de l’últim premi Andròmina de narrativa, Xavi Aliaga, o el del dramaturg Tadeus Calinca.

G.F: No em diga? Què casualitat! Sembla que la influència ha acabat sent recíproca perquè, des de que escric en català, justament eixos tres autors són els que trobe més suggeridors i els que més estan inspirant el poemari en què treballe actualment i que es diu “Versos soterrats, perversos socarrats!”.

S.P: Pocs literats i literates manegen tan bé humor com vosté. De fet, trobem alguns llibres que fan referència a este tema, fins i tot hi ha una tesi doctoral dedicada a l’humor en la seua obra.

G.F: El món literari contemporani premia l’humor en comptades ocasions. Sembla que la qualitat es trobe en les vides turmentades i els esdeveniments negatius. La major part dels “grans” literats actuals donen l’esquena a l’humor. Tot açò és reforçat pels grans premis literaris, com el cas del Nobel, què mai han reconegut l’humor en l’obra de cap autor.

S.P: Ara que l’està vivint, què pensa de la mort?

G.F: Que és un “Alifac incurable”, és dir que:

La mort,
com la varicel·la, és una infermetat
que sols t’arriba una vegada,
i t’immunitza per a altres morts.

La mort és l’única equivocació incorregible de la vida. Tant és així, que he decidit no morir-me mai més.

S.P: Està d'acord amb l'afirmació que amb diners es pot ser tot en la vida?

G.F: No. Per exemple, no es pot ser pobre.

S.P: Moltes gràcies per la xarradeta i si vol afegir alguna cosa més...

G.F: Gràcies a vosté. I, ja que em dóna l'oportunitat, aprofite per plantejar una pregunta que va ser suggerida en un comentari per Tarsan: quan organitzarà El Penjoll uns jocs florals de poesia política?

Entrevistes d’ultratomba (VI) : EL FARY & FLOQUET DE NEU

Hui l’entrevista és doble. Per una part, tenim a José Luís Cantero (Madrid, 1937–2007), conegut en el món de l'espectacle com El Fary, cantant espanyol creador de la copla-pop i, per altra, tenim a Nfumu Ngui (Guinea Ecuatorial, 1964–Barcelona, 2003), conegut professionalment per Floquet de Neu, l’únic goril·la albí què s’ha tingut constància arreu del món. Des de principis d’enguany formen el duo musical que més està pegant en els llistats musicals del Més Enllà, el seu primer disc, Greatest Hits II, ja compta amb hit parades com Carabirubí, El monito guapo o Apatrullando el zooilógico.

Santíssim Pare: Les seues cançons són en castellà... Crèiem que una vegada u es mor acabava parlant català.

El Fary: Així és, però una cosa és parlar i altra cantar. A més, nosaltres fem cançó protesta, més concretament d’estil folk afromanxego, per això utilitzem una llengua minoritària ací com és el castellà. Però, a més, no utilitzem l’estàndard sinó l'apitxat. Cantem en castellà apitxat.

S.P: I Floquet de Neu?

Floquet: Jo també cante en castellà però, com tot el món per ací, parle en català. És totalment compatible parlar en català amb el meu albinisme oculocutani. A més, encara que vaig nàixer a Guinea Equatorial, prompte em van traslladar a Barcelona. El català no m’ha vingut de nou com a El Fary.

S.P: El seu duo es diu?

El Fary: Vam barallar varis noms, cognoms i malnoms, inclús alguns pronoms. El que més ens agradava era Brossa Quartet de Corda, però al ser dos i cantar en castellà, vam decidir dir-nos El dúo estático, però el nostre mànager va considerar que tenia més ganxo F&F, de Fary i Floquet.

S.P: I diuen que fan cançó protesta?

El Fary: Exactament, les lletres de les nostres cançons estan plenes de reivindicacions. Per exemple, a El monito guapo reivindiquem que es considere als ximpanzés, goril·les, orangutans i bonobos com homínids. Explica-ho tu millor, Floquet.

Floquet de Neu: Si la proximitat genètica entre l’home i els demés simis és gran, encara és major entre els grans simis antropoides i altres homínids com els neandertals, habilis, erectus.... A El monito guapo sols demanem que es reconeguen els drets dels grans simis al planeta Terra, com se’ls reconeixeria als homínids ancestres dels humans de no haver-se extingit. Tot el que recaptem en esta cançó ho volem destinar al Projecte Gran Simi. Per cert, els lectors d’El Penjoll també poden donar suport signant electrònicament la Declaració Sobre els Grans Simis Antropoides.

S.P: Tinc entès que els goril·les comparteixen amb els humans prop del 98% de l’ADN. És cert?

Floquet de Neu: Sí, compartim més ADN amb el humans que amb El Fary.

El Fary: No t’en passes Floquet o cride a Charlton Heston.

S.P: Per favor, no discutisquen.

Floquet de Neu: No, no es preocupe les discussions entre El Fary i jo són continues, i formen part integrant de la nostra amistat, inclús les utilitzem com recurs musical del nostre duo.

El Fary: Sí, som els Pimpinela de la cançó protesta.

S.P: I a Apatrullando el zooilógico, denuncien que l’albinisme siga considerat com una maledicció en gran part d’Àfrica...

Floquet: Apatrullando el zooilógico és un provocador cant nostàlgic que vol mostrar als governants dels països africans i als líders de les tribus que l’albinisme no és cap maledicció. En la cançó fiquem com exemple a seguir a Catalunya, on els albinencs viuen tranquil·lament a l’Albi, a la comarca de les Garrigues.

S.P: No està massa clar que albins i albinencs siguen el mateix.

El Fary: Com què no? Si albins i albinencs d'una mateixa espècie tenen una estructura quasi idèntica en el seu ADN. És el mateix cas que entre valencians i catalans per això es diu que són cosins germans.

S.P: Canviant de tema, El Fary ve de Rafael Farina, a vosté li deien el Farina de las Ventas.

El Fary: Això és una llegenda urbana. No és cert. Fary ve de Farinelli. Jo vaig començar fent opera. Sempre m’agradat l’opera, sóc un gran coneixedor d’este gènere. Fins i tot, en vida, em vaig operar de les angines i de l’apèndix.

Floquet: El Fary és el Plácido Domingo de l’estil afromanxego. Mire, mire, li retorç un ou i fixe’s on arriben els seus aguts.

El Fary: Colloooooooooonnssss!!!!!!

S.P: Hòsties! És de veres. Si és Plácido Domingo.

Floquet: Un no pot impedir que la gent faça comparacions. Però crec que s’exagera al ficar a Plácido Domingo al nivell d’El Fary. El Fary fica a Plácido Domingo a l’altura de Sábado Sereno .

S.P: Parlant de Plácido Domingo, saben que va a cantar l’himne de València?

Floquet: Redéu, què mal gust té la Rita i companyia! No li ho podien haver encarregat a Toni de l’Hostal?

El Fary: Açò és la guerra, Floquet. Si Plácido canta l’himne de Blavéncia... nosaltres cantarem la Muixeranga!

Floquet: Però... si la muixeranga no té lletra!

El Fary: I què? Nosaltres som uns innovadors de la música folk afromanxega i res ens és impossible. Hem d’aconseguir lletres reivindicatives també en les cançons instrumentals. I si ho aconseguim, el següent repte serà cantar-les a cappella.

S.P: Volen afegir alguna cosa més abans d’acomidar-nos?

F&F (a duo): Sí, què lleven a Franco d’Alcalde horrorífic de Xàtiva!

Floquet de Neu: Ma que són fatxes! I després diuen que no.

S.P: Un plaer parlar amb vostés.

F&F (a duo): El plaer ha sigut nostre.

Entrevistes d'ultratomba (V): FRANCISCO FRANCO

Jaime de Andrade, menys conegut per Jakim Boor però més per Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo Franco Bahamonde, va nàixer a Ferrol en 1892 i va morir a Madrid en 1975, tal dia com ahir, 20 de novembre. Destacat escriptor i articulista anti-maçònic, autor d’obres clau de la literatura universal com Raza, que va servir d’argument a la pel·lícula del mateix títol. També va ser nutricionista d’Espanya, durant vora quaranta anys, instaurant el famós règim franquista:

Santíssim Pare: Si Franco alçara el cap...

Francisco Franco: Altres l’acatxarien...

S.P: Continua sent el paladí del nacionalisme radical.

F.F: Sí, no tinc cap problema en admetre-ho.

S.P: Continua defensat allò d’Espanya “Una, Grande y...”.

F.F: Que li donen pel cul a Espanya i als espanyols. Jo sóc abertzale. I no em diuen Francisco, el meu nom és Patxi, ací i a la Xina Popular. Gora Euskal Herria!

S.P: Però, si vosté va nàixer a Ferrol....

F.F: Com si haguera nascut a Muro d’Alcoi. Pots nàixer on vullgues. Això no ho decideixes tu. El lloc de naixement no té res a vore amb la pàtria. La pàtria no és un concepte geogràfic. Va per dins de nosaltres, corre per les nostres venes i gens... i jo tinc un grup sanguini O amb un Rh negatiu i un haplotip genètic A11-B27-DR1. És dir, que sóc més euskotar que el Txeroki o que el Josu Ternera junts. Eixòs no són abertzales. El primer és un indi i el segon un carnisser.

S.P: Li senta molt bé la mort.

F.F: Des del primer moment. Ara tinc molt de temps lliure i puc practicar els herri kirolak.

S.P: Com?

F.F: Els esports bascos. Sóc aizkolari (tallador de troncs) i harrijastzaile (alçador de pedres) i també jugue molt a pilota... per això ha pogut contactar amb mi, perquè estos dies el meu esperit està a El Genovés per a presenciar el Euskadi eta Valentzia Arteko Kultur Eta Kirol Topaketa.

S.P: Com vol que se li recorde: com un salvador, com un repressor o com un fill...

F.F: Per favor, com un escriptor i prou. Jo era escriptor. Vaig escriure obres com Raza, Diario de una bandera o Masoneria... que m’imagine que estaran traduïdes a l’èuscar...

S.P: Doncs va a ser que no.

F.F: I a què es dediquen els de la Fundación Nacional Francisco Franco? A tocar-se les pilotes?

S.P: Home, més bé a tocar les pilotes. Per descomptat, a la difusió de l’èuscar segur que no. A propòsit, què pensa d’esta Fundació?

F.F: Doncs, que una cosa és soterrar-me a mi i altra ben diferent és soterrar el franquisme.

S.P: Soterrat el gos, no s'acaba la ràbia...

F.F: Guau! Així és.

S.P: Recentment, han eixit dues notícies en la premsa sobre vosté... Resulta que és alcalde perpetu i fill predilecte de Xàtiva?

F.F: Què li pareix? Hi ha memòria històrica o no? Encara s’en recorden de mi.

S.P: I eixa notícia que diu que vosté és gai?

F.F: No faça cas. Segons eixe mitjà d’informació, qualsevol pot ser gai. Prove ficar http://www.santissim.pare.esgay.com, http://www.lo.pol.esgay.com o http://www.alietes.esgay.com o el que fique (Calinca, Tarsan, Refelet...). Hui en dia, qualsevol pot ser gai. No és com quan jo vivia. Hi ha molts gais que aparenten ser-ho... però no ho són. Hi ha molt de gai fals. No et pots fiar... et poden donar pel cul en qualsevol descuit.

S.P: Anem acomiadant-nos però, per favor, no s’alce, eh! no s'alce... Vol afegir alguna cosa.

F.F: Què li semblarien quaranta anys més de règim?... És broma... Però sí que m’agradaria plantejar des d'El Penjoll un desig: que traslladen les meues restes a Heuskal Herria i que en la làpida fique Patxi, en lloc de Francisco. Ah! i també em faria il·lusió contribuir a la secció de mots de patxanga amb l’expressió: ser de quan Franco era corneta (per a referir-se a alguna cosa molt antiga).

S.P: Dit queda. Agur, Patxi, i no s'alce.

F.F: Agur, handellarri motza duk.

Entrevistes d’ultratomba (IV): CHARLTON HESTON

John Charles Carter, popularment conegut per Charlton Heston, va nàixer a Illinois en 1923 i va morir el passat mes d’Abril a la seua humil morada de Beverly Hills. Pistoler i afamat actor de cinema. Va ser agraciat amb una llonganissa Oscar Mayer en 1959 per la seua interpretació en la pel·lícula Ben-Hur. En quant a allò de pistoler, dir que va ser president de l’Associació Nacional del Rifle dels Estats Units d’Amèrica de 1998 a 2003.


Santíssim Pare: Encara juga a indis i vaquers?

Charlton Heston: Ja sóc major per a això... Ara preferisc jugar a metges.

S.P: I amb qui juga a metges?

C.H: Amb qui siga. A qui pille, me’l cepille. Encara que, si em donen a triar, la meua preferència són els homes peluts.

S.P: Eixos que anomenen "ossos"?

C.H: No, eixos no. No em va la zoofília. A eixe extrem no he arribat.

S.P: Diuen que vosté va patir molt en el rodatge d’El Planeta dels Simis?

C.H: I tant! Em va pillar en una mala època. Tenia les hormones molt rebolicades. Sempre estava amb l’escopeta carregada i pel rodatge tot eren ximpanzés, goríl·les, orangutans i altres primats simiiformes hominoides Com vosté comprendrà, anar amb l’escopeta carregada i trobar-te amb mones a tort i dret... En definitiva, que no vaig poder descarregar la meua munició amb ningú. I damunt em van fer besar a un simi femella. Imagine’s si vaig patir.

S.P: ¿Té a vore eixa situació traumàtica, de voler i no poder, amb el seu amor pels rifles?

C.H: No, que va. Si a mi, en realitat, no m’agraden els rifles, m’agraden els trabucs.

S.P: Els trabucs? Els dels moros i cristians?

C.H: Per la seua grandària, més bé els dels moros.

S.P: Com? Un matxote com vosté que va interpretar a El Cid...

C.H: Quan la processó va per dins... se t’apodera. Igual dóna que interpretes a Moisès, a El Cid, al Major Dundee o al coronel George Taylor...

S.P: Personatges, tots ells, que representen la lluita dels bons contra els roïns: els egipcis, els sarraïns, els indis, els simis...

C.H: Sí, i jo sempre he tingut la sort d'haver sigut un heroi bo.

S.P: Confesse’ns: alguna pel·lícula què li haguera agradat protagonitzar?

C.H: Sens dubte: Brokeback Mountain. Li vaig demanar a Ang Lee que la protagonitzàrem Clint Eastwood i jo. Però volia dos protagonistes més joves. Imagine’ns a Clint i a mi arrimant-nos la ceba a tot hora... I l’esceneta de la nit freda en la tenda de campanya... S’imagina... Clint i jo sols... Nomes de pensar-ho. Se m’alça la moral i el...

S.P: I ara, una vegada ha perdut la vida, quina és la seua il·lusió?

C.H: Doncs em fan il·lusió tres coses. La primera és fer-me una intervenció quirúrgica en el trabuc

S.P: Carregar-lo de silicona?

C.H: Redéu silicona! Jo el que vull és que em desarmen. Sóc pacifista i vull ser una dóna completa, però no de cabo a rabo (com diuen els castellans). Potser no li han cridat l’atenció els meus pits?

S.P: Perdone, són molt... monos. Estava diguent-me...

C.H: La segona il·lusió és arribar a ser presidenta de l’Associació d’Ames de Casa.

S.P: I la tercera?

C.H: Anar d’acampada a les muntanyes amb Rouco Varela, Jose Mari Aznar i Jiménez Losantos i compartir tots quatre la mateixa tenda de campanya: una de tres places.

S.P: Un poquet difícil, no?

C.H: No, difícil no. Apretadets, sí; però difícil, no.

S.P: No em referia a això.

C.H: Ah, ja! És referia a acampar tots junts. Esta possibilitat és qüestió de temps i el temps passa volant.

S.P: Com sembla no molestar-li parlar de política: com valora la victòria d’Obama en les eleccions del seu país?

C.H: M’alegra molt. Pense que jo vaig ser un ferm defensor de la lluita por la igualtat dels drets civils entre blancs i negres a EEUU, durant els anys seixanta. A què no ho sabia? I sabia que Sara Palin és membre de l’Associació del Rifle? I sap que els republicans d’allí no són els mateixos que els d’ací? En qualsevol cas, els EEUU van deixar de ser el meu país. Des del 5 d’Abril, sóc del País Valencià i prou.

S.P: Queda clar. No vull agafar més temps del seu descans etern. Per la meua part, no tinc més preguntes. Agrair-li la seua bona predisposició i tant de bo que es complisquen les seues tres il·lusions. Si vol afegir alguna cosa abans d’acomiadar-nos. Diga-ho ara o calle per a sempre.

C.H: Doncs aprofite per a recordar als lectors i lectores d'El Penjoll que les armes les carrega el dimoni.

S.P: Bones paraules per acabar esta entrevista, sabent que provenen de tot un expresident de l’Associació Nacional del Rifle. Moltes gràcies.

C.H: A tu, guapet.

Entrevistes d’ultratomba (III): BOBBY FISCHER

Robert James Fischer, conegut com Bobby Fischer, va nàixer a Chicago en 1943 i va faltar el passat mes d’Abril a Reykjavik a la mateixa edat que caselles té un tauler d'escacs. En 1972, en plena guerra freda, Fischer li va guanyar el campionat del món d’escacs a Boris Spassky i el va mantindre fins a 1975, quan la FIDE (Federació Internacional d’Escacs) davant les inacceptables exigències que ficava per jugar, el va desposseir del títol en benefici d’Anatoly Karpov. Fischer va deixar de jugar públicament fins 1992 on va tornar a enfrontar-se i guanyar al seua antic contrincant Spassky. Després d'açò, va tornar a deixar de jugar.

Santíssim Pare: La veritat és que no sé com començar...

Bobby Fischer: No es preocupe, estiga’s tranquil, odie a la premsa. Va contra la llei assassinar a un periodista? [rialla] Jugue obert... prove avançar el peó de rei dues caselles.

S.P: Per a vosté, l’escacs era tot.

Bobby: L’escacs era la meua vida. Jo donava el 98% de la meua energia mental a l’escacs, mentre altres jugadors donaven poc més del 2%.

S.P: És important la psicologia en l'escacs?

Bobby: No crec en la psicologia, crec en les bones jugades.

S.P: Diuen de vosté que era un geni d'este joc...

Bobby: M’opose a que diguen que jo era un geni de l’escacs. En vida em considerava un geni en general que, casualment, jugava a l’escacs. És molt distint. Kasparov era un geni de l’escacs. Fora del tauler, en canvi, és un idiota. En el meu cas, no era un geni de l’escacs, era un geni que jugava a l’escacs.

S.P: I continua sent-ho?

Bobby: No ara sóc un déu. Va ser morir-me i convertir-me en un déu. Però no de la manera en què s’han convertit altres, com eixe tal Cal·linca. Este paio ni és un déu, ni és un geni, ni és un home... Com va ser un home si utilitza un nom de dona? Ell és una dona i totes les dones són dèbils. Són estúpides comparades amb els hòmens. Mai haurien de jugar a l’escacs. Si Cal·linca fora home, em reptaria a una partida d’escacs. Eixa xorrada de l’Església Cal·linquista és un invent d’una colla de pajilleros masoquistes, com ha dit algú.

S.P: Crec que ha sigut el propi Cal·linca el que ho ha fet.

Bobby: Doncs serà l’unic de trellat que ha dit últimament.

S.P: Parlant de religió... vosté era jueu.

Bobby: Però sols per part de mare.

S.P: I ara?

Bobby: Ara he fundat l’Església Fistxeriana.

S.P:I té molts adeptes?

Bobby: Per ací cap, perquè com al morir-te et converteixes immediatament en déu, doncs tots són déus i, més o menys elaborada, tothom té la seua religió particular. Inclús els que en vida eren ateus es troben en que ací són déus. I com que tothom és déu, ningú creu en la religió dels demés. Davant d’esta situació, alguns el que fan és entretindre’s seguint alguna de les religions inventades pels vius.

S.P: I, diga’m, les dones també son deesses i tenen la seua religió?

Bobby: També. Quin desgavell! Eh?

S.P.: Aleshores... les dones no són tan dèbils com vosté les veu.

Bobby: Com què no? Fique-les a jugar a l’escacs i vorà. Li ho torne a repetir: imagine’s a Cal·linca jugant a l’escacs.

S.P.: Doncs jo vaig vore el campionat d’Espanya femení d’enguany a Novetlé i jugaven molt bé...

Bobby: Què sabrà vosté d’escacs! Saber manejar les fitxes no és saber jugar a l’escacs.

S.P: I vosté... encara juga a l’escacs?

Bobby: No ara faig la meua porra de dòmino diària i els caps de setmana jugue al truc.

S.P: I al chinchón? Juga al chinchón?

Bobby: Això és un joc de marietes.

S.P: Però vosté juga al chinchón?

Bobby: Collons, què pesat és! Sí, jugue al chinchón!

S.P.: Canviant de tema i per anar acabant: ¿què li sembla que el castell i el conjunt monumental de Xàtiva hagen sigut triats una de les set “meravelles valencianes”?

Bobby: Dins del conjunt monumental... entra el pàrquing del centre comercial Plaza Mayor que quan plou s’inunda?

S.P.: Crec que no.

Bobby: Doncs pense que és una llàstima que no se sàpiga reconéixer l’humor de la nouveau architecture: edificis amb goteres, pàrquings i passos subterranis que s’inunden, paviments que s’esvaren...

S.P: Vol afegir alguna cosa per a concloure.

Bobby: Acostume a finalitzar amb un escac i mat.

S.P: Tomb el rei?

Bobby: No, de moment, quede’s content ficant-lo cap per avall.

S.P: Moltes gràcies pel seu temps.

Bobby: De res... Em sobra.

Entrevistes d'ultratomba (II): FRANCISCO UMBRAL

Francisco Pérez Martínez, més conegut per Francisco Umbral, va nàixer a Madrid en 1935 i va morir a l’Agost de l’any passat. Polifacètic i prolífic escriptor, cultivava un original estil literari carregat de neologismes, al·lusions intertextuals i metàfores en què mai perdia de vista la realitat que el rodejava.

Santíssim Pare: En primer lloc, i per assegurar-nos que l’entrevista comença pel bon camí, parle’ns del seu últim llibre.

Umbral: És un detall per la seua part que comencem parlant del meu últim llibre, però .... a quin es refereix? A “Amado Siglo XX”, l’últim que vaig escriure en vida, o a “Catalunya: Una, Gran i Lliure”, l’últim que he escrit una vegada mort?

S.P: A este últim.

Umbral: Doncs deixe’m que el situe. Vosté sap que, en vida, jo era un defensor de l’espanyol, però va ser morir-me i començar a parlar català. És clar que este fet va capgirar la meua vida. No el fet de morir-me, sinó el de parlar català. De sobte, vaig prendre consciència de la importància que té el català per al dia de demà. Ací tots parlen català. El català és la llengua de l’imperi etern.

S.P: Està dient-me que quan un es mor, independentment de la llengua que parlara en vida, acaba parlant en català?

Umbral: Així de senzill és. Alguns no creuen en la importància que té la unitat i la puresa lingüística del català, però el cas és que, una vegada et mors, dóna igual que sigues madrileny, moscovita, pequinés o gran danés: tots acabem parlant català.

S.P: En este sentit, podem dir del català que és la llengua morta per excel·lència?

Umbral: A vosté, qui li riu les gràcies?

S.P: Ho sent, el llibre... parle’ns del llibre.

Umbral: Què vol que li diga? “Catalunya: Una, Gran i Lliure” és un crit contra l’espanyolització de Catalunya, una reivindicació per la sobirania nacional del poble català.

S.P: Però si al final tots anem a parlar català... no entenc l’enfocament del seu llibre. Què més donen estos aspectes?

Umbral: Estos aspectes són importants per diversos motius. El primer és que en la vida cal perdre el temps en alguna cosa i esta sembla prou atractiva. El segon és una qüestió d’eficàcia: per a què perdre el temps en altres llengües si el català acaba sent la llengua de tothom? I el tercer és que ací, al Regne dels Morts, encara que tots parlen català, també es parlen altres llengües minoritàries i no tots defensen i viuen, valga l’expressió, com pròpia la cultura catalana.

S.P: És, per tant, un llibre dirigit als morts i als vius.

Umbral: Així és. Ací l’ha editat Llenguatongue i a la Terra estem intentant que el publique Ulleye.

S.P: Però... vosté, en vida, estava ben lluny de defendre els interessos nacionalistes catalans. Recorde algunes columnes de “Los placeres y los días” a El Mundo que...

Umbral: En vida, un sempre és un adolescent, encara que tinga 72 anys, i s’equivoca més que encerta. Però ara veig les coses des d’un altre punt de vista.

S.P: I quina va ser la seua equivocació més gran en vida?

Umbral: No adonar-me de la colonització de Catalunya per part dels castellans i no fer res per impedir l’apropiació d’Espanya per part de Castella.

S.P: Un actiu militant independentista com vosté, per on li recomanaria començar a algú que desconega la llengua i la cultura catalana?

Umbral: Indubtablement, per un bon plat de botifarra amb mongetes i pel pa amb tomaca.

S.P: Un desig.

Umbral: Un no, dos, si em permet. Que es traduïra tota la meua obra al català i que s’incorporara l’ela geminada al castellà.

S.P: Vosté va guanyar el Premi Nadal al 1975...

Umbral: Preferiria no parlar ara de tenis...

S.P: Doncs parle'm d’algunes espinetes que trobem en la seua trajectòria. En 1986 no va ser triat finalment per ocupar la lletra “F” de la Real Academia de la Lengua Española...

Umbral: En vida això em va afectar molt, però ara sols tinc ulls per a l'ela geminada.

S.P: Un columnista de la seua fama... i no té cap article publicat a El Penjoll?

Umbral: Sóc de l’opinió de que publicar un article a El Penjoll està al mateix nivell que publicar un pronom o una preposició. A mi el que m’agradaria és poder publicar una entrada algun dia amb tota la riquesa del català: articles, pronoms, preposicions, adjectius, adverbis, substantius, verbs... i eles geminades, moltes eles geminades.

S.P: I si tornara a nàixer...

Umbral: Si tornara a nàixer, m’agradaria fer-ho a Reus. Em sent reusenc.

S.P: Per anar rematant l'entrevista: és vosté creient?

Umbral: Sí. No tinc cap problema en admetre que seguisc els ritus de l’Església Cal·linquista.

S.P: Últimament s’ha fet alguna referència ací, a El Penjoll, a esta religió. Podria dir-nos en què consistix?

Umbral: Jo sóc un simple feligrés. Però a El Penjoll hi ha alguns pastors i ramaders d’esta nova religió. Segur que el Funambuliste o Cul de Sac li poden explicar millor que jo en què consistix.

S.P: Doncs... no el moleste més, moltes gràcies per atendre’ns i que descanse en pau.

Umbral: A vosté. Sempre és un plaer expressar-se en la llengua que un ha mamat des que es va morir.