dijous, 3 de febrer de 2011

Passa res, no?



- Però m'han comentat que als marges de les partitures escrius peomes immadurs.

- Podríes dir-ho així, si vols, és clar; però no sigues tan dur amb mi, monino. Les aficions arrelades de petit i dissoltes en la sang no tenen remei.

- A veure si resulta que de la música interpretada per la banda, com que alguna és infumable, t'avorreixes i és per aquest motiu que no pots evitar escriure notetes de la teua vertadera passió.

- I què vols dir-me amb això?

- Que em sembla prou normal que apuntes els teus escrits en les partitures. És més, no deixes de fer-ho. Qui sap si d'ací alguns anys, algun animal perdut per l'equilibri i les arts els trau punta i tot.
Al cap i a la fi escrius -de la mateixa forma que toques a la banda- per divertir-te, no?

- També, també. I ho faig per diners, les hipoteques d'aquesta selva s'han de pagar, les bananes i l'aigua no plouen del cel; ara no és com abans: massa reformes i poca ocupació. No passem de l'aire, i sempre ho paguen els mateixos.
No li ho digues a ningú, però de petit escrivia per sentir-me especial. Saps, els meus amics em fan la mà i sempre volen un peometa a totes les sobretaules, mentre riuen, beuen i recorden els grans patriarques bonobos. No tenen remei, jo els seguisc el joc i tan contents.

- No m'ho crec això, que escrigues per diners.

- I tant, i a més sóc funcionari de carrera del cos oficial d'ambaixadors de la República de Micolàndia. Els diners no van mai malament. El meu pare Roninpithecus no em procurà una herència enorme, però em feia repetir a l'espill dels capvespres, mentre bevíem, "Ets un pòngid especial, ets un pòngid especial"; el pobre va escriure un tractat de Micologia i els drets d'autor no m'han arribat per viure en perenne agost. Jo volia molt el meu pare, saps. La passió a què dedicà la seua vida consistí en descobrir la relació de la ingesta de certs bolets i l'adquisició d'un humor de penjats.

- I ho aconseguí?

- I li trobà sentit a la vida; baixà dels arbres a la terra del foc, la sabana. Allà féu amistats de categoria. Mentre, jo el veia entusiasmat.
A partir d'aquella experiència, vaig trobar la pau interior en la música, el conreu de peònies i l'escriptura de peomes. Al capdavall m'he cregut que, tan si entenen els peomes com si no, això i compartir aquest amor de penjats satisfà aquest viure meu de pòngid especial.

Cotorra inconformista d'or, s'anima per formar part d'aquesta colla i del projecte?

- I què penses del que opinen els altres?

- Què pense d'allò que comenten dels peomes? Cotorra concrete, botons! A quins altres es refereix, als micos bohemis, als afeblits per no menjar, als envoltats pel desconsol, als micos saberuts i d'etiqueta endrapats?

- Sí, ara ho has dit, a aquests em referia, has reblat el clau!

-Als tres primers si em pelen o m'espluguen, benvinguts siguen els seus crits i les manotades. Si, a més a més, els faig riure, això ja és massa. No veu un panorama trist, fotut i prou lleig?
I als darrers... Què els diria als darrers?
Ah, sí, ja ho sé. Com diu un amic bonobo i pelat per la vida: au, a fer la mà!

9 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Huas, huas, huas,... El Penjoll dóna per a molt. Creació per vasos comunicants. Quina monada!

Aquil·les Sisternes ha dit...

Jo no veig enlloc cap aplicació de la teoria dels gots comunicants. El meu mico té un tarannà, diguem-ne, més cràpula, aspecte d'estar desencantat de la vida. De fet, s’ha tirat al tabac i la beguda. Evocaria, per establir cert paral·lelisme, la figura de Baudelaire pegant-li a la botella d’absenta, però mai de la vida el posat d’un un lord anglès!

El mico de Pidolaire, en canvi, és una ànima caiguda del cel, un beneït, tot bonhomia, records feliços d’infantesa, correcció política, funcionari honrat. Si de cas, només s’ha permès una flaquesa: enviar a fer la mà els ximpanzés saberuts. (Potser també li està enviant records a vostè, Alietes, per no entendre el sentit d'algunes figures retòriques.)

Quant a les cotorres, tampoc trobe semblances entre elles. La meua és més sardònica, més àcida, com totes les cotorres. No hauríem de parlar, per tant, de gots comunicants. Jo preferiria parlar de la imatge inversa i reflectida per l’espill. En aqueix sentit, trobe simptomàtic el fet d’haver agarrat la foto del meu mico i haver-la invertit amb el photoshop.

En definitiva, El Penjoll en estat pur!

Eris ha dit...

Voldrà dir versos comunicants, senyor Alietes...

I vaja que és un monada... Concepte ben treballat per Leibnitz, gràcies a la seua guitarra filosòfica sabem que les monades són matèria, ja que estan en totes parts. No hi ha ni una mínima porció d'extensió sense monades. Les monades són, per tant, el ple absolut, i no obstant són inextenses. Però això no significa que siguen, per la seua funció, nul·les (atés que projecten i reflectixen força); ni, pel lloc, immaterials (ja que acompanyen a la matèria); ni, per la naturalesa, materials (tenint en compte que no interactuen amb res físic).

(Font: Viquibufa)

Eris ha dit...

En qualsevol cas, pregue al senyor Sisternes que remate la feina i complete la seua particular, interessant i genial trilogia.

Eris ha dit...

Sí, estic suggerint completar la saga amb l'esperat, al menys per mi, "No passa res! No?".

el pidolaire entretingut ha dit...

Estimat Aquil•les:

Vosté ja sap que és sal per a la meua desllavassada vida de funcionari; però me malinterpreta perquè les seues conclusions no s'esdevenen de les premisses de les quals parteix.

1) Si és cert allò que diu de mi, que sóc un "mvni", és a dir un mico volador no identificat,
2) aleshores sóc un mirífic postulador del Penjoll i,
3 Conclusió) com extra-terrestre no puc pensar, ni jutjar sota categories malvades humanes al gran A. el del Corralet.

Per a la informació mundial intergalàctica de les Selves Salvatges de les Lletres he de dir que l'única identificació fenotípica del meu amic bonobo amb Alietes són les seues libèrrimes paraules: "au, a fer la mà". Però dit açò caldria confirmar que el susdit Alietes pertany a un parell dels tres primers tipus de micos. A més a més no té mala fe.

Però que darrerament no ho han vist vostés... la pluja de garrotades que li han plogut a la closca?

Per atzar se'ls ha endurit el cor? Què fan escarni de la llengua i el sexe?

Pecadors, com volen entrar així al Regne del Penjoll?

Aquil·les Sisternes ha dit...

Senyor Pidolaire, faig públic acte de contrició. Resaré tres avemaries i no tornaré a malparlar més de ningú, ni a fer insinuacions insidioses. De cap manera vull que em veden l’entrada al Regne del Penjoll. Quede constància que el seu mico no és un MVNI; és un àngel baixat del cel (el meu, en canvi, és un àngel caigut).

Quant a l’Alietes, sent per ell la mateixa veneració que vostè. Si, li han plogut garrotades. Però li faig notar que provenien —en aquest cas sí— d’un UFO. Senyor Alietes, com se li acut a vostè caure en aquests paranys? Als UFO no se’ls ha de dir ni bon dia!

Senyor —o senyora?— Eris, em dispose a donar-li gust —en sentit metafòric, eh; que ningú no vaja a pensar malament— en allò que em demana. En breus instants, penjaré una nova entrada pertanyent a la trilogia Passa / No passa res.

Donar satisfacció als altres —o a les altres— costa tan poc.

Salut!

Anònim ha dit...

Mireu, vos vaig a dir la veritat!

El peoma d'Alietes no m'agradava, però dit això, m'estime més 50 peomes d'Alietes que una xomina de les vostres. Perquè el peoma d'Alietes, almenys s'entén, però açò que vosaltres escriviu, què dimonis és? Jo no sé ni de què parleu. Ni jo ni la majoria dels que entren.

Què sou un club privat d'escriptura? Menuda creació! Calinca! explica'ls ho! Açò és un rotllo!

Anònim ha dit...

A més, a Alietes no li cal la vostra ajuda! o és que ell no repartix també clatellades als anònims i a qui cal?

Xe, escriviu el que tingueu que escriure i deixeu-vos de metaliteratura i mamonaes!