diumenge, 30 de gener de 2011

Teclejant l'ordinador: dos poemes i una tovalla per Tadeus



L'art per l'art.

FRÀGIL


Ara mateix, quan entotsolat
m'abille pulcre de mots i net
de supervivència, ho faig,
-també- de zenit cru, en silenci.

Potser, hi ha massa veus, i ben buides
en l'aldarull d'aquest viure gris.

Tanmateix, us pintaré d'un somni
el desig perdut d'un colibrí:
-"Del sol, no mai tastà les maduixes"-.

Al capdavall, jo voldria córrer
la tristesa i dels núvols fer
vaixells de púrpura i habitatge.

La solitud de les milotxes (Inèdit, 1997).

Karol Szymanowski: Mythes, Trois Poèmes, Opus 80, Narcisse.

Ací la música amb Spotify.



L'art compromés.


TRINXERES


Ara diuen fer-les de l'alumini
dels desitjos i cómode habitatge,
amb climatitzador, com nic esplet
dels escapçats.
                         També d'aparadors
de crèdit que somouen els caribs
més recóndits quan la dalla altres ànimes
festeja.
                   Ara n'hi ha d'embolcalls
i silenci, de paraules de llum
i pits plens de sang.
                              De corcs informàtics
on troques de bruixa apaguen alés
i els faunes tremolen pels desdesigs.
Rere els fils-ferros d'argent, és l'abril
qui ens demana un atzar de libèl·lules .

Fora, la gespa encara verdeja
de sol i creixença.

La solitud de les milotxes (Inèdit, 1997).

Karlheinz Stockhausen: Stimmung, Model 12, Theatre of Voices

Ací la música amb Spotify.



Eixugant les llàgrimes de Tadeus (rondinaire i ploró).

EVOCACIÓ DE L’AMOR

Fixa’t en l’envà cru i la finestra
bruta.
          Diries tu que ens amenacen?
No hi ha quadres a les parets dels somnis
i en la pàl·lida cuina els olors parlen
convits ja gelats.
                         On són aquells rostres,
columnes adés i ara blaus fantasmes?
Somriuen, sotgen o planyen els éssers
que, solitaris, pels corredors ballen?
Aquesta, diuen, fou una gran casa...
Escoltes les tertúlies i músiques
amb converses a les tasses de te?
Als jardins,
               claredat quan ofrenaves,
en búcars, aquelles divines dàlies.
L’astuta rabosa del temps- pensava-
no pot,
              del sol,
                       paredar els records.
Visc, en les runes, la felicitat.


Llibre d'Aín (en premsa, 2011).

Karol Szymanowski: Nine Preludes, Opus 1,

Ací la música amb Spotify.


I un teòleg analitzant (el que resta?) deJoaquín Sabina.

Perdoneu les auto-referències, però al amics del penjoll parle del que pense, no sols d'allò que diuen altres. Sense les vostres reflexions -gràcies a tots els comentaris i reflexions del post d'Escrivà de Cort- no m'hauria atrevit a traure allò que s'hi amaga al meu cabet.

Agrair la fotografia a Andrea Quixtan.

16 comentaris:

Tadeus ha dit...

Bona selecció musical, Sr Pidolaire, i gràcies per la tovalla, encara que no sé d'on ve allò de la metàfora de la plorera. Ja sap que em costa entendre les seues metàfores i que tampoc faig l'esforç per entendre-les.

Parlem de música. Jo escolte sovint allò que s'anomena 'música clàssica' o simfònica, però sobretot escolte la del seu període culminant: el segle XX. Les èpoques anteriors estan plenes de genis per tots coneguts, com ara Tchaikovski o Bach, però és en la primera meitat del segle XX, o a molt estirar els dos primers terços, quan s'arriba a l'apogeu, amb Bartok, Prokofiev, Shostakovich, Stravinsky, Messiaen, Milhaud, Hindemith, Lutoslavsky, Martinu, Szymanowski i més recentment Tavener, Pärt, Gorecki, Martynov i altres. M'he passat infinites hores escoltant eixa música; fins i tot he escrit alguna que altra obra de teatre amb els concerts per a piano i per a violí de Prokofiev com a música de fons. Ara bé, el segle XX és també l'inici del final, quan els compositors es dediquen a produir música per a intelectuals o per a filòsofs, o per a amics de colla avantguardista. Tot comença amb Schönberg, i continua amb altres. La música 'simfònica' es perd, es converteix en una massa insulsa de sons inconexos. D'això ja hem parlat alguna vegada en El Penjoll. I dic jo: ¿no ha passat això també amb allò que denominem 'poesia'? ¿No son els seus poemes, Sr Pidolaire, una exposició de peces trencades, música dodecafònica o afònica?

el pidolaire entretingut ha dit...

Ja tenim alguna cosa comuna: certa estètica musical oïda. És un home del seu segle: Spartacus o L'amor de les tres taronges de Prokofiev, El príncep de fusta de Bartok, etc... Són bones músiques.
De Schönberg, no em negarà del valor musical innovador, dramàtic i arriscat de Verklärte Nacht? També li he de dir que tot això de la música aleatòria i/o experimental, de vegades, és una presa de pèl.

Dit açò anem als comentaris.

Tres poemes amb tres peces espill.
No li ha passat a vosté que cert tipus de música "le pone"- no com Antena 3-, en situació d'un estat on les neurones exigeixen més i més corrent elèctric, i no en té mai prou?
Això en passa a mi.
Què li hem de fer!
Treballe amb música i ella m'agafa de la mà cap a paraules i silencis. Serà la música un tipus d'altra literatura sensorial?

No li ho puc explicar d'una altra forma, és a dir, des d'un paradigma més objectivista. No li pega gens ni mica al fet d'explicar com se genera la
creació literària. Li parle de la meua, no sé vosté com s'ho farà.

La tovalla és perquè s'eixugue la suor -salada, com les llàgrimes-. Com vosté deia que aquest tema de "l'art per l'art" i "l'art compromés" li la suava,
sóc tan artista (i bona persona, no riga que el veig) que li acoste una tovalla, no siga se'ns refrede i no puga acudir el dia 19 de febrer a la nostra gran festa.
I no me vinga que vosté no es llig els articles i comentaris, que no intenta comprendre'ls. Això sap que és una bajanada dita per la seua parança tantes vegades burleta.

Mire pel que diu dels meus poemes com peces trencades o música dodecafònica o afònica, això no em preocupa gens ni mica: li ho agraïsc, de veritat, però és
la seua opinió (la doxa platònica)al costat d'unes altres. Si haguera d'estar tan pendent de tot el que diuen de mi, no escriuria gens. Jo li diria,... em sent la veu físicament i poètica; en primer lloc, m'ho passe estupendament en generar-los, i, a més a més, sóc feliç i em sent realitzat: creu vosté que ho poden dir tots?

No pretendrà buscar vosté supergirls o supermans de la literatura? De vegades dóna aquesta sensació, però això és quasi tan impossible com si soltarem un clarió dels dits i esperàrem que s'enlairés cap a dalt: pobre Newton!

L'escriptor/ora es construeix lentament, gravant paraules en la memòria de l'herba i les pedres.

És clar que poden comentar-los (aquests i d'altres poemes), lapidar-los, desdibuixar-los, esborrar-los i ignorar-los. Però això, a mi, se me'n fot.

Quan escric no m'importa el què diran, és a dir, no n'estic pendent d'altres opinions; m'importa el que jo dic. No sé per què serà que la natura m'ha
regalat un mecanisme per captar intencionalitats, però sense arribar a veure mala fe en els altres.

De fet això és el que jo faig, escriure amb més o menys encert. El què diran, no és la qüestió que més em preocupa - li ho dic de debó, amb el cor a la mà,
ara que ja no s'empra parlar, ni treballar així, (per a mi és el mateix) i quan vivim amb tantes suspicàcies i una bufanda d'egotisme grandiloqüent. Deixem-nos de Premis i escrivim.

Mire Tadeus, com li ho diria a vosté i tots els penjollaires,jo escric i

aquest acte m'identifica independentment de l'èxit social. Això ja és un

miracle. O creu que tots els qui escrivim volem ser "Messis", "Nietzsches" o qualsevol superstar? Aquest conte xinès ja s'ha acabat! Anhelem la superació, la perfecció és una entelèquia.

De fet, ja ens podria dir què està escrivint vosté - no és cap retret açò que li dic-, més aviat és curiositat per veure la seua creació. Li done ànims!

Vinga sorprenga'ns, estem expectants.

Per cert, li ha agradat l'article del consagrat ¿¿poeta/músic?? Sabina? Que sàpiga que respecte els seus gustos, faltaria més!

Una abraçada no gens afònica i, a manar, com diu amb els seus ganxos d'esquerra l'Alietes.

Tadeus ha dit...

Jo no busque 'supergirls' ni 'supermen' de la literatura, i ni tan sols he fet una crítica especialment negativa dels seus versos.

"Verklärte Nacht" d'Arnold Scönberg, és un xurro infame. Potser té el seu valor com a 'creació que va ser trencadora en aquella època", és a dir, valor arqueològic. I poc més. Hi ha xurros infames i xurros gloriosos, com els que em vaig menjar el divendres passat, acompanyats d'un bon tassó de xocolate calent, en una pastisseria de València.

el pidolaire entretingut ha dit...

Home i per què no em va convidar a menjar-ne?
Ja ho sé que no m'ha fet una crítica negativa... però quan es mullarà i podrem gaudir d'alguna coseta escrita per vosté.
A banda del comentarista volem el Cal•linca creador!
No es preocupe, aprofitant el seu primer comentari he parlat en veu alta. Com que parle massa amb veu alta, de vegades no controle i divague.

el pidolaire entretingut ha dit...

Mire, respecte el que diu de Schönberg, però la peça em posa la carn de gallina. Simplement diferim, es una qüestió espacial en la forma de cadascuna de les nostres xarxes neuronals.
Li sembla bé o prenem xurros i sidra?

Eris ha dit...

El senyor Pindolaire li plateja el repte i jo, si em permet, senyor Cal·linca, li'l concrete: si agafa els comentaris des del post "La revolució silenciosa dels nostres poetes", del bloc de Xavi Aliaga i segueix les conseqüències que ha tingut en este bloc fins a ací, i potser més enllà (com diria Buzz Lightyear), té material més que de sobra per a fer una peça teatral col·laborativa on es combine a mode de còctel literari "viu": teatre, narrativa, lírica, assaig i qui sap si èpica.

Eris ha dit...

A tot açò, gran post senyor Perindolalaire.

Tadeus ha dit...

Sr Pindola-a-l'aire, la meua creació literària recent està dispersa en dos llocs: a) el meu blog, amb comptagotes;b) en alguns comentaris a entrades de blog.

Tinc no sé quantes obres de teatre començades que no sí si acabaré mai. Em resulta impossible continuar com a autor teatral si no es representa abans alguna altra obra.

I escric un llibre a poc a poc, però és tan personal que no em dóna la gana exposar-lo a la llum pública. Conté, entre altres coses, poemes. Però no és plurilingüe; està escrit, tot ell, en castellà.

Amb aquest panorama, és natural que no puga vosté, ni ningú, accedir a moltes mostres de la meua creació literària.

el pidolaire entretingut ha dit...

Jo crec que hauria d'escriure-les (les obres de teatre); si ho fa sempre tindria la possibilitat que les representen. Si no les escriu, no mai.

Espere que ens llija alguna cosa a la llum privada.

Tadeus ha dit...

Tinc alguna obra en espera de ser representada. Mentre això no passe, l'escriptura està pràcticament bloquejada, a no ser que ideara alguna manera diferent d'escriure per al teatre.

Per altra banda, el teatre està pràcticament mort. Se sosté a base de teatres oficials que programen obres d'amics o obres purament comercials, i de moribundes sales alternatives on es proposa, des de fa dècades, la mateixa 'transgressió' buida i rutinària.

Alietes el del Corralot ha dit...

Mestre Pidolaire, estic molt d'acord amb Eris: enhorabona pel post. Gràcies pels regals.

Quant al contingut dels textos, em passa que les metàfores que empra s'envolen tan lluny que no puc acabar de captar de què m'està parlant ben bé. No entenc la relació entre els títols i els continguts dels poemes. I trobe el mateix to en tots tres: el to del lletraferit somiador.

Quant al text sobre Sabina, per què perdre el temps en esta anàlisi tan rigorosa? Sabina és un bon "escribidor" de cançons, fins i tot ha sabut crear-se un personatge enganxat a un hedonisme adolescent (el "Conde Cràpula" li diuen els amics i coneguts), però no és un filòsof que pretenga construir un edifici conceptual coherent ni indestructible.

el pidolaire entretingut ha dit...

Alietes, done'm una mica de temps -que ara faig sopars- i li conteste gustosament...

Anònim ha dit...

És hora d'esmorzar i encara estem esperant impacients la contestació del Pidolaire.

el pidolaire entretingut ha dit...

Tranquils l'estic redactant; al capvespre eixireu de dubtes. Intentaré esclarir aquests fets...
Mentre, podríeu penjar algun escrit interessant...

el pidolaire entretingut ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
el pidolaire entretingut ha dit...

Li conte Alietes (als altres també, si resta algú encara): La solitud de les milotxes és un poemari escrit l'any 1992 i revisat posteriorment fins arribar al 1997 que restà finalista al premi de poesia de Benicarló (vosté ha de saber que jo sóc un gran finalista dels premis de poesia, no guanyador, la qual cosa és tot un mèrit, ha, ha).
Escrit per retre un homenatge als anomenats " xiquets del carrer, polillas, etc segons el país d'origen) fou el resultat de veure un documental de la 2 TVE on s'analitzava i commemorava els 500 anys del descobriment de les Amériques per part dels geno i etnocides espanyols - excepció de Bertomeu de Las Casas i supose, també, alguna bona persona.
Quasi cada poema d'aquest llibret és dedicat a cadascú dels protagonistes infants del video.
El primer poema penjat Fràgil és una autoanàlisi del jo on el poeta fa balanç de l'època on viu i es recorda a sí mateix del projecte vital, l'horitzó que el farà vibrar i ordenar el seu petit món. Per això la peça de Szymanoski "Narcisse".

Trinxeres

Parla de les esclavituds on som capaços s'enganxar-nos els ciutadans del primer món ( metáfores de la Visa de plàstic, bons àpats, aire condicionat, la dolce vita, vaja) ignorant el dolor, patiments i injustícies dels oblidats nens del carrer; una mena de recordatori d'aquella part del Pare Nostre que ens recorda no caure en la temptació (aburgesament, menfotisme, aigua per a tothom) situació que seria injusta i immoral. Critica les trinxeres acomodatícies on tothom calla i mira cap a un altre costat; el dit que pica l'enter de l'ordinador on els virus i cucs informàtics arruinen milions de persones a la misèria més absoluta: enfront de tot açò el poeta encara vol creure, proposa l'esperança (verda gespa): poesia del compromís; no m'importa si són políticament correctes els versos o no. Per això Stimmung, "estat d'ànim"de Stockhausen; no cal perdre'l i, més ara, en els temps que corren tan falsament justos i democràtics.

Pel que fa a Evocació de l'amor és un poema escrit perquè llegia a Tadeus, sempre remugant, criticant; podia donar la sensació que el paronama fóra massa obscur. Era una forma de dir-li, calma't home, no tot és tan fosc... Sabem que practiques la crítica hiperbòlica, però descansa, sigues més positiu malgrat el panorama desolador que ens dibuixes . Imagineu per uns moments que la casa que s'evoca al poema fóra el Penjoll.
Quin sentit tenen els tres darrers versos, la dolcesa del preludi de Szymanowski?

Teniu alguna pista més del per què m'agraden les milotxes...

Perdoneu la tardança en escriure aquestes notes amics. Han ocorregut certs esdeveniments que m'han tingut ocupadíssim.