dijous, 27 de gener de 2011

Activitat metabloguística

Segons tinc entès, El Penjoll va nàixer amb vocació literària. I que jo recorde, els gèneres literaris són cinc: èpica, lírica, narrativa, teatre i assaig. Com la roda ha de seguir rodant i no és qüestió de quedar-se anquilosat o endarrerit, sembla que unes poquíssimes mares i uns quants pares fundadors de l’invent van decidir que el blog també havia d’acollir altres expressions: l’humor gràfic, els vídeos, etc. Tenen cabuda tots aquests elements creatius en El Penjoll? No sabria dir. Sovint, hi ha hagut autors —o pseudoautors— que s’han queixat de la politització excessiva —i en un únic sentit— d'aquest blog. Encara diré més: s’ha blasmat, en alguna ocasió, per l’excés d’articles d’opinió. La qüestió és la següent: si descomptem l’èpica (per antiquada), el teatre (per la dificultat d’encabir una peça dramàtica en el format post) i l’assaig (perquè ja està bé de tant d’article d’opinió!), què ens queda? Una persona assenyada dirà: «Elemental! La narrativa i la lírica!» Segur? Jo no ho tindria tan clar. Perquè també s’ha sentit blasmar de la lírica. L’altre dia llegia al blog d’un bon amic, meu i vostre, el següent comentari de Tadeus:

«¿Hi ha públic que demande això [els llibres de poesia]? La meua impressió és que la nòmina actual de “poetes” es basa en un artifici atemporal: s’escriuen llibres de poemes que estan desconnectats d'allò que la societat viu o vol viure. Hi ha qui pensa que això està malament, i que hauria de ser d'una altra manera, i que s'hauria de fer més cas dels “poetes” i de la “poesia”. Per què? Per què ha de tenir valor un producte tan poc interessant? Quin valor tenen les expressions artístiques si s'allunyen del món en el qual viuen els propis autors? Les causes de tot aquest desequilibri són de caire econòmic: els cenacles poètics tenen al seu abast centenars de premis literaris on poder perpetuar el seu anacronisme. Fins a quan? Una altra pregunta: hi ha poesia en els temps actuals? És clar que sí, però cal buscar-la en altres llocs. Jo la trobe a les cançons, genials, de Joaquín Sabina. La trobe, també, a la paraula de Benedetti cantada per altres, com Daniel Viglietti.»

En resum: només ens quedarien la narrativa, els vídeos i poquet més. «Fantàstic!», exclamaran alguns. Jo no diria, però, que les coses siguen tan fantàstiques. Hi ha un element que aigualeix la festa: la discussió entre els partidaris de l’art per l’art i els artistes compromesos, més vella que la pana. (En realitat, és aquella mena de controvèrsies que no s’ha d’acabar mai.) Sovint, fem massa cas als autors o pseudoautors que reivindiquen l’art per l’art. I clar, molts acabem escrivint només petits divertimenti. Però un divertiment narratiu mancat de tema o tesi aboca inexorablement a la inanitat, a la insipidesa. També mena al joc d’artifici i al solipsisme. Els jocs d’artifici són molt bonics, però no és qüestió d’estar cremant a tothora pólvora de rei. El solipsisme condueix a la malenconia i a l’activitat metabloguística, a escriure únicament en clau interna (de manera que només acaben entenent alguna cosa els habituals, els membres de la tribu). Total: ara mateix, hi ha en El Penjoll massa vídeos insubstancials i massa escrits solipsistes, metabloguístics. Jo demanaria tocar menys la trompeta, proclamar menys el judici final, i teclejar més l’ordinador. Ho dic perquè ja comence a sentir la temptació de seguir els passos de Funambuliste, Cul de Sac i tants altres, i aplicar-me un autoere.

8 comentaris:

John ha dit...

Aquest article és un bon principi, una reflexió encertada. Qüestiona el que es fa (o el que no es fa) i queda obert a suggeriments. Per a mi qualsevol activitat expressiva, i escriure ho és, du càrrega ideològica conscient o inconscient. Que siga més o menys evident és una qüestió d'estil i de saber fer. Com dius molt bé a l'article si no hi ha tema o tesi l'obra no té sabor, color ni sentit, perquè no està impregnada de vida i la vida, necessàriament, obliga a prendre partit o a ser utilitzat, sense adonar-se'n, per altres que sí han pres partit.
Mai no he entés la fòbia a la política. Per fugir d'ella i no defensar políticament els interessos propis, la majoria dels ciutadans ens hem d'empassar reformes laborals, retallades de pensions, i tot el que se'ns ve al damunt. Continuem sense fer política i ens la faran... ben grossa.

Alietes el del Corralot ha dit...

Escrivà, per davant de tot, llibertat literària.

Hi ha un element que distingix El Penjoll d'altres blocs "literaris": l'ànim polemista, per dir-ho així. I crec que això està molt bé. Ací esmolem la llengua quan cal o quan un vol, sense haver de passar per l'estallador del políticament correcte. I tan amics!

Les trompetes sonen des dels pulmons de l'humor. I això també crec que és un tret distintiu d'El Penjoll.

Escrivà, jo també em canse, però no puc deixar d'entrar a El Penjoll cada dia. Per què serà? Que no ens hem construït una caseta (oberta a qui vulga entrar i eixir)?

Eris ha dit...

M'he esperat a intervindre per vore si la gent s'animava a participar amb els seus comentaris i construir un debat sobre el seu provocador post. Però el lectors d'El Penjoll semblen estar prou morts.

El felicite per la seua reflexió, Sr. escrivà. Em sembla molt interessant i apropiada (exceptuant, això sí, l’amenaça de l’última frase que m’han fet pensar en deixar de jugar, però al final he considerat més convenient fer este comentari i demanar-li permís perquè em deixe continuar tocant la trompeteta).

Vaig ara al contingut. Jo crec que els gèneres literaris no estan per adequar-se a ells, ni obeir a la seua normativa. I molt menys en l’àmbit d’un bloc col·lectiu (compte perquè d’estos hi ha pocs... Per què serà que tots volem tindre el nostre bloc personal?). Jo no faig literatura, però de fer-la em tindria igual això dels gèneres i l’etiquetat. Jo i alguns personatges més que han transitat i alguns que transiten per El Penjoll han pres l’opció de prendre’s açò d’escriure com un joc, com una cosa allunyada de la seriositat, de la defensa de la veritat, del bé i del mal… Per a mi, escriure és una manera de riure’s (com també pot ser una manera de moltes altres coses). Però l’important per a mi es donar a riure, el sentit de l’humor. Mentre escric em ric i ho penjolle perquè a algun lector li pot treure la rialla també... Quan escric pense en la reacció de penjollaires que conec, no en lectors que desconec. Per a mi l’humor és molt important i una de les màximes formes de creativitat i d’intel·ligència (i quan u és riu de sí mateixa i del que arriba a fer… Això ja és l’hòstia!). Dins l’espai de l’humor, m’agrada experimentar en les reaccions dels lectors, dels autors, barrejar el millor i el pitjor, la bellesa i la lletjor, fer combinacions un tant contradictòries i esperar la reacció. M’agraden les reaccions. U reacciona perquè està viu (cultural i intel·lectualment, em referisc), perquè sent la vida. A la mort (cultural i intel·lectual, em referisc també) no hi ha reaccions. Reaccionar creativament pot ser siga l’expressió més viva de la inspiració.

Per exemple, el poema "Punt de fuga", d’Alietes, no em sembla magnífic pels versos que conté (llevat dels ultim 4 que són exquisits, per a penjar-los al costat de l’escriptori). Total: Els versos són el de menys en un poema! Em sembla magnífic perquè està viu. No fa olor a mort. Naix d’un debat sobre poesia i, l’astut Sr. Alietes, en compte de fer un comentari donant la seua opinió com faria qualsevol... Crea un poema sobre la poesia com faria un penjollaire! I després ve Aquil·les i fa el retruc amb “Versos de granota”... Impresionant joc!. De repent: dos poemes assagístics? Què bé s’ho estan passant! I ara arriba el Príncep de les Milotxes i deixa una magnifica crítica al poema d’Alietes... Qui parla de crisi?... I tot això passa mentre s’acosta el dia del juí final, sona el molest so de les trompetes i Lluís, el tarrascla, adverteix “service unavailable”... Quin caos més harmoniós! Quina reacció en cadena! On trobem estes situacions? Açò és El Penjoll! El autors d’El Penjoll han de tindre aguant, saber jugar... Mirar-se al espill i ficar-se a riure’s.... Per això no són pseudoautors. Un pseudoator mai aguantaria açò!

Ser penjollaire és una lluita constant, entre la il·lusió i la decepció… Ai, El Penjoll!... De vegades erecte. de vegades flàccid... No cerque escriure i extraure només el millor de mi, sinó també expulsar l’ordinari, el pitjor, el més desagradable... M’agrada tindre un espectre ampli.

Passem-ho bé... i ja vorem si algun dia fem literatura.

Puc continuar fent sonar la trompeteta?

escrivà de cort ha dit...

En cap moment he dit jo al meu escrit que s’haja de rebutjar l’humor! Com podria fer una tal asseveració? Si sóc un enamorat de l’humor! Tampoc no m’he mostrat partidari de respectar canònicament la divisió de gèneres. Precisament, un dels atractius d’El Penjoll és el seu esperit burleta i transgressor. Ara bé, des de quan la "substància" i el sentit de l’humor són coses incompatibles? Les meues reflexions anaven per aquest cantó, pel de la inanitat que sovint aletarga el blog durant llarguíssimes temporades. Em queixava de la falta de substància d’algunes entrades.

També meditava sobre l’excés d’autoreferències. Amb açò, s’ha de tenir cura, perquè es pot caure a l’autisme. (I no em referisc, naturalment, al duel líric establert per Alietes i Aquil·les; tant de bo hi hagués més duels com aquest.) En definitiva: note cert defalliment emmascarat de vegades amb allò que tota la vida hem nomenat “parides”. Una parida setmanal no fa mal, però una cada dos per tres... Jo crec que un fragment del paràgraf de José Luís Pardo seleccionat per vostè en un post anterior m’estalvia més explicacions:

«Es percep, aleshores, la incomoditat que afecta la tasca crítica de l’intel·lectual com productor de residus no reciclables: fems bells i maldits, indigestos interludis de resistència a l’irreflexiu argument implícit que justifica una i altra vegada i pertot arreu la submissió dels continguts, en tots els ordes de l’existència, en benefici d’uns contenidors sempre rutilants i buits.»

Pot seguir tocant les trompetes, Eris.

PD
Que gran assagista, José Luis Pardo. Coneix vostè la seua obra Esto no es música?

Tadeus ha dit...

Interessant entrada d'Escrivà i interessants respostes. A mi també em passa com a Alietes: a pesar de tot, visite el Penjoll. Moltes vegades no lligc les entrades, però últimament solc aparéixer mencionat, o se cita allò que he escrit, cosa que m'afalaga i em fa llegir i pensar a pesar de certa sensació de circularitat; es publiquen coses que sonen a 'déja vu' sota la famosa bandera partidista la gràcia de la qual només la troben quatre; el cercle de lectors i amistats i coneguts, a no ser que hi haja una immensa majoria silenciosa de seguidors penjollers, és més o menys el mateix, amb dosis habituals de creacions o reflexions no massa originals i espurnes meravelloses de creadors com ara Eros, i això que la seua reconversió apoclíptica i trompetera no convenç del tot, o sembla bastant abominable. Continue pensant que el Penjoll és, en general, un producte avorrit. Si es parla tant de Tadeus, si Tadeus és font d'inspiració, ¿no serà perquè el que falta és, precisament, inspiració?

Pel que fa a l'etern debat entre 'l'art per l'art' i 'l'art compromés', dir que eixe debat me la sua per complet. L´únic debat és el del talent, l'originalitat i la capacitat de crear, ja siga en el terreny de l'art o en el de la reflexió. Si no hi ha poetes que valguen la pena, que desaparega la poesia que propugnen els mediocres. Que desaparega el cos de funcionaris poètics, de pintors que pinten perquè cal pintar, d'escriptors que ho són perquè donen classes de literatura en un institut i es pensen que això va amb ells.

Eris ha dit...

Després del seu comentari, Sr. Escriva, encara el felicite més. Em queda clar que aprecia l’humor i no veu amb mals ulls la transgressió de les normes dels gèneres literaris. Però jo crec que el post de la tercera trompeta té molta substància. I la té en dos sentits: la de l’aportació de José Luis Pardo, que vosté torna a utilitzar en el seu comentari, i la que surt com conseqüència de l’esternut. Un barrejat experimental explosiu en la que cerque la reacció (per exemple la seua). L’ordinari, la "parideta" que s’envia per correu electrònic als amics... en el context d’El Penjoll es converteix en altra cosa. Provoca reaccions. Açò ho vaig aprendre gràcies al post "Vídeo divertit”, de Lo Pol. A partir d'ell em vaig adonar que l’important en els blocs no estava només en els post, sinó també en els comentaris. I açò és una literatura interactiva i viva que m’apassiona. I per això no puc despenjar-me d’El Penjoll (segurament com també els passa als senyors Alietes i Cal·linca). Accepte que tanta trompeta és un excés però es que trobe que, ara mateix, és el moment de bufar-la, encara que no sàpies tocar-la. Què passarà després del dia del juí final? Ja veurem. Ja reaccionarem. Alguna resposta creativa i original donarem. Cal trencar la monotonia, el continuisme i la sensació de "déja vu" de la que alerta el Sr. Cal·linca. Per ser etern, com proposa el Sr. Alietes, El Penjoll ha d’estar viu. Si no serà un mort vivent, un zombi, com la major part aportacions i iniciatives literàries que deambulen de premi en premi, de llibre en llibre, de bloc en bloc... No vull convertir-me en zombi literari! I si he de renunciar al reconeixement literari perquè açò no em passe: renuncie! Total: no tinc res a perdre.

Sr. Cal·linca, molts personatges que han deambulat per El Penjoll no han tingut bona acollida en un principi (com em passa a mi) però al final han tingut algunes “espurnes meravelloses”, com vosté diu... Pot ser quan s’arriba a un punt cal reencarnar-se: Reencarnar-se o morir! No diuen això?

Eris ha dit...

Perdó, Sr. Escrivà, no he respost a la seua postdata. Coneixia a Pardo per haver llegit articles solts seus, però no sóc molt donat a perdre el temps en llibres sencers. Han de ser realment bons. Els articles de Pardo m'han conduït a la lectura de "Nunca fue tan hermosa la basura" que, tot siga dit és un recull d'articles i assajos ja publicats.

Davit del carré Blanc ha dit...

Ja em perdonaran que no haja entrat al debat, però és que algunes coses se m'escapen. El debat sobre l'art em queda gran. A la discusió sobre El Penjoll estic d'acord amb Alietes i Eris (per cert, li queda bé la tireta dels ulls, però un color viu contrastaria millor amb el negre de la vesta), però també amb algunes de les coses que apunta Escrivà (potser soc massa eclèctic?). Trobe que em tira molt allò de posar-li "substància" (en el sentit de vinculació amb problemes socials) al que intente aportar, però també intente reconèixer, acoplar-me i gaudir del Penjoll. Per a mi és un luxe formar part d'una cosa tan desgavellada i tan gran alhora, on col·labora gent que ni tan sols conec.
El darrer poema d'Alietes, amb enllaços (els xavals fan servir el neologisme "linkejat" o "linkat") pense que és una mostra de que els temps estan canviant. Per a bé o per a mal ja ho decidirà cadascú. Però com diuen els sabuts: els llenguatges estan transformant-se. Seguisc amb molt de goig el Vicent Partal i alguna vegada ell ha reflexionat sobre el canvi que implica internet pel tractament de la informació als mitjans escrits: incorporació d'enllaços, videos, etc. Estem començant a navegar (recorden que Facebook encara no té ni deu anys, per posar només un exemple) i encara ens hem d'acomodar.