Aliens a tot i agafats de les mans vénen amb els carrets i ampolletes d'aigua per escoltar l'audició.
Xisclen, mouen cadires, bufen i empinen l'ampolla mentre la música flueix en la sala. Físicament els ulls perduts, es torquen la bava, i persegueixen les blanques, les negres, les corxeres dansaires per l'auditori. Circumspectes amb la mirada, han descobert els valors del silenci: una mena de porta cap a un hàbitat distint. Per moments, són els carrers pentagrames, becaires els neons, les modulacions dels sorolls sostinguts, síncopes amb bemolls.
L'eixida d'Afaniad és una festa i tenen per món l'instant, i no res més.
Tampoc no els importa res allò dit en dies passats per l'home que "no volia haver sigut President del govern, sinó Conseller d'Agricultura..."
Suren les notes en l'estança; amb els ulls i el capvespre fan que no toquen terra.
Són cinc àngels vinguts que riuen, desconnectats de les normes d'ús social, de la cortesia pactada, cívica; cavalquen els sentits sobre calderons: el vibràfon i la trompa, saxòfon i piano són finestres d'esperança. Es desempereseix la bateria amb el Harlem Nocturn d'E. Egen.
Tots ells s'imiten amb l'onomatopeia i signe del dit als llavis. En la barcarola del temps llurs cors bateguen... En done fe, avui; quan la música és nostra, i aliens a tot i agafats de les mans continua la vida, aquesta lluita i festa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada