dimarts, 3 de maig de 2011

Consideracions Intempestives


Sembla que estem subjectes a nodrir una colla de mutants malfeiners que esdevindrien feligresos de l'Esglèsia Universal dels Desocupats si no fora el cas que aprofitant-se de certs privilegis i la inòpia en què tenen soterrada una majoria de voluntats deixàrem de considerar-los.

Jana em lladra, una, dues, tres vegades...

Bé, tranquil•la amiga. Sí, ja t'he comprés, tornaré a començar; ho faré d'una altra manera. Tin una mica de paciència... Vinga ara que hem aprofitat les Pasqües per oxigenar el cervell i executar per apoptosi certes cèl•lules malignes, tornem a començar.

Sembla que la crisi no és idèntica per a tothom. Òndia tu, això és de veres! Però què pocs ho conten amb les càrregues de profunditat que calga...

Jana lladra una vegada.

I cada cop a major nombre de persones els costa arribar a final de quinzena amb dignitat.

Aleshores Jana, nosaltres ens negaren a parlar de certs prínceps i princeses - lladra una sola vegada-, de futbol -un altre lladruc-, de les baralles estúpides dels polítics per arreplegar vots i vampiritzar els qui sí treballen humils al tall - un altre LLADRUC, amb més intensitat-... I cadascú que es mire a l'espill per veure's la cara - panteixa i em dóna la poteta-.

Que més podem dir, amiga?

- Que vivim en un país tristíssim i paupèrrim d'emocions i intel•lecte?

- Que una colla de lladregots afua, amb les regnes, la vida -Jana udola-.

- Que uns miserables degollen llibertats futures per tal de repartir-se millor el pastís en dos trossos grans; les engrunes (miserable llei d'Hont) per a la resta.

- Que ara sembla estar bé, assumptes de la modernitat - i quasi cabró antidemòcrata qui pense el contrari- alegrar-se per la cacera i assassinat d'un criminal -l'udol i el pantaixar són profundíssims en temps-.

Ai amiga Jana, on arribarem en un país de corruptes que paren la mà per mantenir els privilegis i viure de la suor dels qui són contínuament menyspreats!

Ai Jana, que ens resta de la mirada neta i en quina gàbia hem tancat l'Ètica!

Ja poden venir sols i les més grans tempestes. Tu saps que els nens, les nenes i un grapat de grans t'estimem!

2 comentaris:

Clidice ha dit...

Sabeu senyor Pidolaire, us llegeixo i em sembla bé, però no puc evitar de (mal)pensar en si hi va haver una Arcàdia feliç, si mai hi ha hagut un món meravellós que sembla que, últimament, tots invoquem com a la Gran Pèrdua. Només cal mirar enrere, no gaire, per veure quanta tristesa, quant dolor, quanta misèria, quanta mort ens ha acompanyat des del principi dels temps. No estem bé? potser no, però, de ben segur, havíem estat molt pitjor. Vaja, que no cal fer ulls clucs a les malvestats, però sempre hi ha el somni d'una Ètica que no fou, més enllà dels llibres, per seguir existint. Amb afecte.

el pidolaire entretingut ha dit...

La teua amabilitat no em sorprén, estimada Clídice, ans al contrari, m'encoratja. No m'agrada semblar amb aquestes propostes o escrits un somiatruites (d'aquesta característica, una mica sí m'acompanya), però la intenció no és d'idealitzar, sinó de no pèrdre l'horitzó.
Tu que has llegit tantíssimes coses dites per humans (més de 3102, de ben segur) sabràs això que les estrelles no podem agafar-les amb les mans, però sí ens assenyalen el camí.
Intentar el compromís de realitzar l'ètica en aquests dies mortals meus no és solament un somni; és un estil de vida de vegades contracorrent, però això no ens ha d'importar malgrat els entrebancs.
Amb, encara, més afecte.