Editorial amb Timbals: Ser Penjoll

Avui, més que mai, sóc Penjoll. Perquè sóc pedra, terra i pols.

Perquè no importa el meu futur, ni allò que fou, en mi, passat.

Sóc present i pedra de granit i estime el foc, la llum i la foscor. Sóc pedra de granit i estime l'aigua de la pluja, l'ocell que m'acarona i canta i del matí el gris gelatinós. Sóc pedra de granit i estime la navalla del fred quan talla, aqueixa agulla seua tan hivern.

I en aquesta feblesa em trobe directe, harmònic, fort.

Sóc Penjoll i no tinc por dels anys, ni del vol estúpid de campanes que resen l'any nou.

Ja poden ploure'm confetis, anònims o cadàvers polítics: el quars els talla. Ja poden ploure'm músiques estranyes o silencis: la mica els esclafa perquè no m'esclavitzen. Ja poden ploure'm discursos severs o filosofies econòmiques barates: el feldespat els ofega.

Sóc una pedra que pensa granit i si m'esmicole per tempestes, aleshores esdevindré terra nostra, però no tremolaré; i, al capdavall, melodia i pols.

I vindran altres pedres, roques ígnies, metamòrfiques, sorra verge per formar, de nou, cristalls... I bategaran contra guerxos, putifeines, pusil·lànimes vampirs.

I seré Penjoll: una pedra que bada, crida i canta al vent.

Amics la tasca és immensa: m'empassaré vocabularis per llançar com dards, cremaré les rutines dels mentiders, els visionaris putrefactes es desfaran contra aquest paper de vidre dur. Perquè jo no em crec la sort. Treballe de sol a sol, i a la nit respire, encara, la dolcesa de la vida.

Sóc una pedra que pensa la llum, que no oblida l'esperança que tu dónes: veig al cel el teu vol de milotxa i et conec la humanitat. I contra això cap ganyota estèril podrà desintegrar-me.

Que plore l'estúpida faramalla!

No tinc pors i , al Penjoll, desconec la soledat!