Amics i amigues, sembla mentida, però ja estem de nou ací, escrivint papers de fum per dir les veritats amb pena, també les petites alegries quotidianes, allò que ens fa persones amb més llibertat.
Ja ho digué aquell poetastre del segle passat en aquella peça titulada
Arrels
Trau-te les pedres del cap
el pes que et rosega l'ànima
i pot conformar-te esquiu.
Ets sol un lacai, humà,
escorça buida que sura
pel corredor de les lletres,
bressol on rimen els somnis.
La carn perirà, els mots
obriran panys i més panys.
Després, oblidat el cos,
esdevindràs esperança.
Trau-te les pedres del cor,
la mala sang, venta palles,
la pols, dibuixa un món blau:
en l'horitzó del futur.
-oh vell jardí isolat!-
arrelaran focs en l'aire.
Hem abandonat definitivament el software propietari -metàfora de massa esclavituds- i ens construïm, de blau, els nostres somnis. Som obrers de vila amb mans tallades que no ensabonen ningú. Però hi ha qui estima aquesta subtil bellesa...
Penjollaires i lectors que teniu encara sang i sueu la desídia de tots aquells que ens diuen representar: obriu la porta i l'univers sencer us somriurà. En aquesta casa podeu dir i fer la vostra sense pontificar, agranar misèries socials i particulars, cremar-les en l'ara popular; també podeu enlairar milotxes i adreçar cançons als núvols perquè els nets de cor mantinguen encara l'esperança, sí.
Que la tardor s'enduga tantes buidors i pallerofes que engrillonen!
Presentem batalla amb emoció racional!
Diguem tots, novament, la veu lliure ens ha esperitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada