dissabte, 28 d’agost de 2010

La solitud de la veritat més fonda


Ja vam tindre prou amb el Prestige, ja.

Va passar el temps, s'investigà -corral de pollastres a veure qui cantava més alt- i no res s'aclarí envers les responsabilitats penals i llurs conseqüències. En aquest cas, la monstruositat de l'esdeveniment funest fou directament proporcional a la solució més propera, plausible i positiva per als ciutadans de la zona.
No cal parlar ni de la resolució jurídica amb tots els flancs oberts, ni dels estruços de la classe política.
Els ciutadans amb el seu bon voluntarisme amortiren els efectes de la catàstrofe, però no els pertocava posar remei, ni podien.
Ja vam tindre prou amb el Prestige, però sembla que ningú no ens lliurarà d'entropessar un altre cop en pedres paregudes.

Però un simple canvi de vocal -de Prestige a Prestigi- pot produir un altre cataclisme semblant, una frustració, il•lusionar-nos o no d'esperança.

Vet aquí que la polèmica encetada fins ara no era un solecisme, sinó més aviat una excusa per dir la meua sobre el Prestigi, aquesta valoració intel•lectual i social per la qual ens desvivim en certes ocasions: classificar, ser de primera o segona {divisió-categoria?}, creure'ns imprescindibles, poderosos dominadors de persones, de fets, d'opinions, de paraules...

Comentava aquest matí amb un lletraferit jubilat que el prestigi intel•lectual, polític o social pot ser atorgat com un premi, com un regal conseqüència d'una fidelitat envers idees, projectes, persones i/o institucions.
I això té un doble vessant: el bucòlic i l'amarg. I pel que fa al darrer, no anem desencaminats si, a tort i a dret, mirem tant en l'àmbit social, polític, històric, econòmic com cultural.

Esdevindrà el prestigi una nova mena de servilisme en aquesta actualitat on quasi tot té un preu? Arribats ací, tan sols podem veure aquests individus com una espècie d'espantalls la cosmovisió dels quals es dirigida des d'altres instàncies: modes, cojuntures, conveniències.
La història, així doncs, no la fan, ni l'escriuen les "persones", sinó certs titellaires que prenen la vida com un joc d'escacs. Soterrarà la lògica calculada tot romanticisme?

Aquest senyor lletraferit em parlava de les seues batalles i quefers, d'altres individus ben considerats intel•lectualment que li entrebancaven decisions ben raonades, simplement per petites diferències d'estil, vaja, formals. Coneixedor dels dos bàndols, escoltar-lo m'atabalava... i us dic que, amb prou feines, desvetlava el cau on somiava la veritat.

Ni que siga per una atenta mirada, jo em demanava on s'amaga aquesta, si la veritat és polièdrica, un miratge o, al capdavall, un joc deslluït de paraules.
És ella una variable aleatòria, un succés atzarós i purament estadístic?

Categoritzar, etiquetar, jutjar, catalogar, desqualificar és un art practicat pels inconformistes, per aquells d'esperit d'assoliment inacabable?
O, pot ser, també, una actitud dels ineptes, dels immadurs d'un ego peterpanitzat?
Es troba la fauna humana en la foscor més degradant?

No em feu riure profetes del prestigi; la vostra bellesa és tan sols una disfressa, l'equilibri aparent un pou, desfici.
Per atzar fugiu de les vostres cavernes?
A qui voleu, encara, enganyar?

A l'any 2007 -crec-, vaig escriure un poema que em reconforta, una petita peça del meu trencaclosques inacabat: Cambra interior. Tot resta resumit en aquestes poques paraules: "El que dic, és el que sóc".
Aquesta és la meua petita fe sustentada en l'amor i la poesia. La solitud de la veritat més fonda, més profunda.


CAMBRA INTERIOR

                                                L’amor és la darrera llum parlada.
                                                                (Dylan Thomas).


Sóc al paradís trèmul del silenci
que ningú no visita, llevat de mi...
Amuntegue foscors i càlculs íntims,
sagrats, cavil·lacions que fan riure,
imatges netes, crepuscles d’estany.
Allunyat de la música demane
els ulls teus de violetes fugaces.
De qui ets secret, plenitud?
                                                     Vindràs
neguitosa o com bàlsam floral?
Les veus guarneixen, amables, la cambra
interior: escolta els seus paisatges.
Per tu, petxines d’amor i de llum.

Mirem-nos el melic, però compte, no siga que les pròpies escates epitelials ens impedisquen veure els altres.

8 comentaris:

Clidice ha dit...

El món és ple de "vaques sagrades", a la universitat els creadors (ehem) de textos que cal comprar per tal que tinguin els ingressos garantits, per exemple. Després algú ve i et diu iconoclasta perquè només respectes l'actuació de les persones i no el seu prestigi. El prestigi sempre ha estat moneda de canvi, pagament de favors rebuts, condicionant per a servilismes. No és cap secret això. En un possible (o inexistent) món pretèrit el poder es prenia i l'auctoritas se t'atorgava, aleshores el poder se n'adonà de com en seria d'útil manipular el prestigi d'alguns. I així, fins ara.

Clidice ha dit...

per cert que tinc la sensació d'haver fet un "bisbe" blogaire avui ;)

Alietes el del Corralot ha dit...

Ai, Pidolaire, veig que les vacances no li han llimat l'escepticisme.

D'altra banda quasi m'espante en llegir el seu lema: "El que dic, és el que sóc". (Sobretot després d'haver llegit el post.) ¿Un escèptic reivindicant-se? ¿Reivindicat dos puntals segurs com són l'amor i la poesia? Potser sí que les vacances li han suavitzat el coret.

Ah, i el poema Cambra interior m'agrada. Sobretot el pas del jo al tu, resumit en la invitació "Vindràs?"

Josep Porcar ha dit...

Escepticisme i ironia, màscares d'oxigen per a minaires d'un món que molts soterren i pocs excaven. Càlculs? El pes de la pols mai no és exacte i també els soterradors seran soterrats.

el pidolaire entretingut ha dit...

Estimada Clidice sembla que la distància física entre nosaltres és una broma enfront de la complicitat dels caps i cors. Benvinguda i benvollguda de les teues vacances a casa. Llegirem els teus propers escrits.

Estimat Alietes l'escepticisme no pot sostenir-se per ell mateix; el propi Hume renegà del pirronisme i defenia un prou diluït perquè la raó no caiguera ni en la bogeria, ni l'estultícia. 
Per altra banda no l'hauria d'espantar aquest lema, sobretot si vostè té una ànima (és metàfora) de poeta. Perquè la paraula és una eina, un vehicle per fer coses i canviar actituds; això sí, sense creure's mai cap Salvador. I li he de dir que aquest "Tu" que li ha agradat es refereix a l'amor concretat i encarnat i a la poesia.  No crec siguen  puntals segurs per a tothom; a mi em donen sentit i il•lusió i això és prou i em val. No pretenc siguen remeis universals. Estic convençut que ho ha captat.

Estimat Porcar dius grans veritats amb mínimes però convincents paraules. De ben segur que podré rastrejar en la fonda veu teua fils de llum, també l'esperança

EROs Ramatxoto ha dit...

Diga el que vulga, Píndolaire, però em vaig quedar esperant-lo al concurs de menjadors de fartons.

el pidolaire entretingut ha dit...

M'haurà de perdonar aquesta absència tan dolça i bona en aquest dies d'infern a Xàtiva.
Per ací dalt de la Serrà també ens ha arribat la ponentada. HEM FET EL QUE HEM POGUT.
i LA FESTA DE LA SIDRA QUÈ PASSA`?

Aquil·les Sisternes ha dit...

«El que dic és el que sóc?» Efectivament, per les nostres paraules ens coneixeran. Sempre he pensat que la màxima bíblica, «al principi fou el verb», amaga una gran veritat. I posats a conèixer, s’ha de començar per u mateix, per la cambra interior. Si hom no és refia del propi prestigi, malament...

Ara bé, trobe una certa dosi de pesimisme a les seues paraules i les de Porcar. Sí, hauríem de pensar això de la sidra...