dijous, 4 d’agost de 2011

Fent el peixet

M'encantava. Passaven les hores i continuava encantat; ara el vol d'una mosca, ara el ball de la roba estesa, el passeig dels núvols als ulls... Tot era perfecte en l'era d'eros, en la vida, vaja; l'altre cantó, el de la mort era com un lladre amagat, però restava lluny encara o això mateix creia...

La mosca volava feliç, jo molt més, malgrat que alguns altres coneguts no es creien això de la meua pobra felicitat: envejosos saberuts!

Enmig de tanta cabòria vaig decidir de prendre el bany al riuet del poble per tal de sufocar les calors.

Caminava cap a la vora i m'encenia de joventut; no ho vaig poder evitar i fiu muntonets de pedres planes per fer el peixet.

Llancí la primera: un, dos, tres bots tot lliscant la superfície i, un, dos, tres colpets posteriors aturaren la inèrcia de la pedreta: Superagent Pardo, Aquil•les Sisternes i Escrivà de Cort foren les víctimes. Ells, eren el suport en aquests moments d'impàs, peresa i descans, i també penúria de lletres d'aquella beneïda casa de mots i jocs anomenada El Penjoll.

Assenyats i esplèndids continuaven amb la rella del diccionari a contravent. No s'esvalotaren; somrigueren i tot planxant-se els cabells tornaren a sumergir-se en les fresques aigües del pensament. Amb els camins, biblioteques i animals ja anaven prou servits.

Una llepada d'aire fresc em fregà la cara alhora que un blavó patinava per l'aigua fins arribar a produir un soroll aborronador. Fou el resultat del xoc amb el cap massís i moblat de l'orador d'EROs Eris. Ni la més antiga Erística dels clàssics grecs havia possibilitat el descobriment de la seua contradictòria personalitat: ni carn, ni peix; ni home, ni dona... als ravals de La Costera tothom discutia si era un incubus o una gàrgola de la ment. L'impacte de la pedra provocà un eco tan superb que milers de plantes batejaren el riu de pètals, llavors i colors de vida.

El sol ja picava i arrecerat a l'ombra d'un generós àlber vaig continuar sent xiquet. Aquesta vegada la pedra féu cinc bots, però la sisena vegada rebotà contra un jonc d'home; aquest ballava al ritme d'un suau ventijol alhora que demanava opinió sobre el darrer teatre representat en la polida i polititzada València del segle XXI. Del seu cap eixien -per la capacitat simbiòtica- papallones, moscardons, tàvecs o marietes multicolors. Feia rotgle el seu zumzeig; tenia per a tothom. En cap moment féu mala cara per la pedrada; obrí els llavis de linx amable i somrient; després se submergí al seu Corralet.

M'encantava llançar pedres i flors de baladre al llit del riu els dies d'estiu. No fer res més o, en tot cas, dibuixar l'esbós de paraules estimades per als meus amics...

Pensava en la noia que pujava per aquella escala de ferros blaus. Sempre volia anar més lluny: agafar el cel, pintar la lluna, esguitar el sol d'una llum d'honestedat i veritat, d'amor. Fotografiava sempre les paraules d'altri, et mirava les mans, et tocava els ulls, responia amb la sorpresa de totes aquelles espècies exòtiques adorades als seus viatges; estel, no podia permetre's que qualsevol se sentira sol. Vaig llançar una pedra invisible... comprengué el seu vol.

Un parotet es plantà al meu davant. No tingué cap por de les pedres, dels meus humils pensaments. Desplegà la seda de les seues ales irisades; podia sostenir el pes de totes les lletres escrites dels països que visitava; les lletres sempre li demanaven consell a l'hora de construir aquells edificis tan ben dissenyats que ens feien de recer, també de coratge i consol.

Tal com la pedreta volava no mai l'evità; ans al contrari, positiu, analitzava les possibilitats per a una escena alternativa a tot allò viscut i quotidià. Podia esdevenir retrat per a una revista, columna per a un rotatiu: " Una pedra voladora ensenya acrobàcies a un parotet". L'afany de perfecció inserit als seus gens li exigia sempre aprendre, obrir els ulls, regalar el millor.

Una pedra amb missatge, sí, increïble, però cert. Qui hauria pogut escriure sobre aquesta pedra. Una mica de saliva sobre el polze i, tot seguit i amb força, vaig fregar. Com més fregava, més relleu i força agafaven les lletres. No ho vaig dubtar; la llancí i tal com feia el peixet lliurava el contingut sobre l'aigua: << - Hi ha algú pels voltants? Sé que resteu amagats, però a l'aguait! Us trobe a faltar>>.

Aquest home, el pigment del qual sempre es diluïa a l'aigua, era un escriptor líquid mullat de bondat, un mestre rellotger del llenguatge. Havia dissenyat un estil especial -la mecànica dels líquids- on tota mena de pena i tristesa esdevenia un gargot, un so inespecífic, al capdavall terra mullada en espera de renovada vida i llavor.

El munt de pedres semblava minvar, era tan sols una apariència. Vet aquí que s'acostaren tres núvols i una princesa. El primer prim i esfilagarsat era amant d'estadístiques i des del primer moment prengué nota de totes les cabrioles fetes per pedres i desitjos; per les galtes se'l veia xiular cançonetes; traductor on line, no mai restà sense electricitat; encara que la seua passió era passetjar per ciutats properes i llunyanes, emblanquinar per traure a la llum allò ocult, garbellar el polsim de la intrahistòria, transmutar foscors en carrers cel, blaus, blancs.

L'altre núvol contenia tempestes, aparells i estrategies sempre diferents; jo llançava pedretes, ell jugava amb elles, volia fulminar-les, resoldre-les en pols. No sempre ho feia. Encenia amb llamps tempestes purificadores. Si partia una pedra al vol multiplicava els seus bots tot certificant el reialme de la vida en lluita. Era un posat cert aquesta actitud combativa, militant; un aire generós que exigia el creixement, una forma d'enlairar-se que quasi fregava la divinitat.

El tercer núvol era redó, veritat profunda; i la mirada no et deixava indiferent. Aceptava les pedres tant si volaven com si la gravetat les condemnava. La seua conversa esfèrica era sempre musical; mamprenia cançonetes amb un visitant estrany de l'Hostal. Un parell d'especímens cromàtics que podien omplir les oïdes de gràcia i alegria. Aquella de..."què vos passa valencians" feia molta festa allà per on la passejaven. Però clar, sempre acabaven amb una cançoneta de bressol per a la princesa Olímpia. No era feblesa de pare, era el que calia fer després d'adonar-se de la fidelitat d'un nuvolet tan dolç en assistir a qualsevol Conferència Penjollaire.

Lentament l'estiu, com una música de piano, era oït per la meua pell.

Agrair la fotografia a Misterkolombo.

1 comentari:

Alietes el del Corralot ha dit...

Benvolgut Pidolaire, gràcies per esta semblança de penjollaires i altres corbs marins. Realment bonica.