dijous, 31 de gener del 2008
Avis Rara a El Penjoll
A causa dels problemes que provoca la Central Nuclear de Cofrents en el funcionament normal de El Penjoll, tots els plumífers que l'habiten han passat a ser subitament pollastres rustits. Disculpen les molèsties. Xe collons, es pot saber què vos passa? 
Avís nimi a El Penjoll:
A causa de la desídia i el desinterès que percep en el projecte d'El Penjoll, em declare en vaga de ploma caiguda de forma indefinida. Disculpeu les molèsties.
CINE CLUB DEL DIJOUS: cicle dedicat a la comèdia
Capítol III: El rei de la comèdia
Així cal reconèixer a Mack Sennett, el nostre artista de hui. Inicialment va treballar a les ordres de David W. Griffith a
Sennett, a més de ser el creador de les comèdies de pastissos, va ser l’introductor d’un element nou clau a l’època: moure la pel·lícula més espai dins la càmera, el que augmentava la velocitat del moviment que aconseguia un efecte còmic que va ser la base de tota la comèdia slapstick nord-americana de 1920.
Picaresca, irreverència, ritme trepidant i caricatura serien les constants del cine de Sennett. Entre 1910 i 1929 va produir més de 1000 pel·lícules mudes. Va dirigir a la major part dels còmics del cine mut entre els que trobem a Raymond Griffith, Ford Sterling, Andy Clide, Ben Turpin, W.C. Fields, Harry Langdon, Fatty Arbuckle. Harold Lloyd o Buster Keaton. També va ser el descobridor i el que va donar les primeres oportunitats cinematogràfiques a Charles Chaplin,
1) La primera pel·lícula que veurem és Those Awful Hats (1909) dirigida per D. W. Griffith i en la que Senett actua (és el de la jaqueta a quadres).
2) La segona és Bangville Police (1913) dirigida per Sennett on podem veure als Keystone Kops en acció.
3) I la tercera és Kids autorace at Venice (1914) on Sennett dirigia el segon curt on apareixia Chaplin, i on trobem el seu debut amb la imatge de Charlot.
Com va dir Sennett d’ell mateix:
I called myself the king of comedy, but I was a harassed monarch. I worked most of the time. It was only in the evenings that I laughed.
Que jo traduiria, a no ser que el mestre Calín em faça alguna correcció, com:
"Em vaig anomenar el rei de la comèdia, però era un monarca aclaparat. Vaig treballar la major part del temps. Sols em reia per les vesprades."
Fins el dijous que ve!
dimecres, 30 de gener del 2008
AVÍS IMPORTANT CULEBRÓ MARIA I JOSEP
A causa de les Ereccions Generals, la sèrie Maria i Josep se suspén de forma indefinida. Disculpen les molèsties
dilluns, 28 de gener del 2008
La samarreta de El Penjoll
Un mes llegint El Penjoll i encara no tens la seua Samarreta? No t'ho "penges" tant! inscriu-te ací baix i així podrem fer una encomana raonada a la nostra fotocopiadora de confiança! Indica també quin matís lumínic t'estimes més, negre o roig. Afanya't collons que se n'acaben!
dijous, 24 de gener del 2008
CINE CLUB DEL DIJOUS: cicle dedicat a la comèdia
Capítol II: Max Linder
Al Regador regat li seguiren moltes pel·lícules còmiques. Cal destacar les aportacions franceses al gènere fetes pel realitzador Jean Durand, qui va dirigir moltes pel·lícules còmiques com la sèrie Calino, troupe d’acròbates còmics i, posteriorment, les sèries interpretades per B. Bataille (Zigoto) i C. Bourbon (Onésime). També Louis Feuillade, altre pioner del cine francés, va dirigir vàries sèries burlesques titulades Bebe i Bout de zan, protagonitzades respectivament per René Dary i René Poyen. Però el còmic amb més èxit a França i a Europa en la primera dècada del segle XX va ser Max Linder.
Linder fou el primer gran còmic del cinema i un dels millors mestres de la pantomima del segle XX. Encarnava un personatge d’aspecte distingit i engalanat, una espècie de dandy de la belle èpoque, que es veia atrapat en els més insòlits embolics. Amb este personatge va trencar amb el tipus de comicitat burda, plena de personatges grotescos i mal vestits que, majoritàriament, caracteritzaren la comèdia cinematogràfica dels primers anys.Després de 1911, va començar a dirigir totes les seues pel·lícules, investigant noves possibilitats com la pantalla escapçada en dos o més trossos per a representar una conversa telefònica, angulacions de la càmera sorprenents, així com efectes de camp i contracamp. En 1916 va anar als Estats Units contractat pels estudis Essanay amb la intenció d’ocupar el buit que anava a deixar Charles Chaplin, qui arribà a reconèixer-lo com el seu gran mestre. Però el concepte de l’humor de Linder fracassà als Estats Units. Se’n tornà a França en 1918 on es retrobaria de nou amb l’ èxit.
En 1921 va fer un segon intent als Estats Units, esta vegada com productor independent. Entre 1921 i 1922, va rodar tres llarg metratges que tingueren un èxit comercial discret, tot i que foren el cim del seu geni creatiu i que tingueren una evident influència a la posterior sofisticació del cinema còmic nord-americà dels anys vint. Entre estos films estava Seven Years of Bad Luck (Set anys de mala sort) una pel·lícula modèlica admirada per Chaplin i que va inspirar algun gag de Buster Keaton i dels germans Marx. De nou va retornar a França, i sent dirigit per Abel Gance, va tornar a assaborir l’èxit. Però en 1925, quan tenia quaranta dos anys, es va suïcidar amb la seua dona, enmig d’extranyes circumstàncies.
M’haguera agradat ficar-vos alguna escena de Set anys de mala sort però les limitacions de la filmoteca del You Tube fan que sols vos puga ficar una de les seues primeres obres: Vive la vie de garçon de 1908.
Fins el dijous que ve!
Maria i Josep (Capítol Cinqueeeeeé!...)
LA RESPOSTA A LES VOSTRES PREGÀRIES:
Ell somriu i li agafa amb suavitat una mà. La d’ell, a poc a poc, puja cap al braç i estira de Maria. Ella es deixa. En uns minuts de brega amb la massa desaforada, aconsegueixen eixir a l’aparcament de la discoteca. La du a una furgoneta amb matrícula britànica. Maria decideix no pensar, posar la ment en blanc. No pensa. Quan se n’adona, sent una boca generosa traure-li el suc i llepar la seua suor dipositada al coll. Es treu la samarreta de tirants i els sostenidors i li ofereix els pits. Ell llença la seua camisa sobre algun racó distant. La tomba, li puja la faldeta, li treu les braguetes i explora amb la llengua tots els racons de la vulva mentre fa emprar els dits en amassar els mugrons i tocar-li la boca. Maria nota l’absència d’oxigen en els pulmons quan ell comença a mossegar-li el clítoris amb la pressió justa dels dents per provocar-li una explosiva sensació de goig i dolor. Creu que, en qualsevol moment, caurà desmaiada. Gaudeix i es deixa portar fins l’orgasme. Maria recupera la respiració. Es reincorpora i li treu al seu amant els pantalons i els calçotets, amb ànsia, fins que la verga del seu amant queda alliberada. El membre no resisteix comparances de grandària amb l’altra verga que havia tingut a les mans fa unes hores. És el mateix. Aquesta és seua. La toca, comprova la seua duresa. La desitja, la vol tindre a dintre seu. Mentre el masturba, delicadament, ell li posa en els llavis un preservatiu per la part del dipòsit. Maria somriu, baixa el coll i desplega el profilàctic, sense mans, amb tota la lentitud que és capaç. A tongades, menys d’un centímetre en cada ocasió, comprovant els efectes de la maniobra sobre el querubí sense nom. Quan arriba a la base del penis Maria sap, pels gemecs i per la rigidesa de les cames, que té l’amant a punt de rebentar. Moment de parar i de col·locar-se a sobre. Tot i l’excitació, el mascle aconsegueix controlar-se i la cavalcada s’estira el suficient per a que ella fregue de nou l’èxtasi. Maria, a cops, para de moure’s per a que ell recupere l’alè i els seus fluids es retiren a l’espera de l’esclat definitiu que no tarda en arribar. S’aturen i es contemplen. Quin exemplar, pensa, quan pot observar amb deteniment les faccions canòniques de model fotogràfic i el pit alliberat de qualsevol tipus de vell masculí deixant veure uns pectorals jovenívols. L’antídot contra el sentiment de culpa. Maria pren consciència de la situació: sexe amb un desconegut vespres de la seua boda. Però no va a torturar-se. La imatge d’aquell xic imponent i feliç per l’experiència la fa sentir-se més desitjable que cap vegada en sa vida. Cap dels dos veu la necessitat de verbalitzar res. Ni abans ni ara. Sols resta acomiadar-se per a sempre amb un bes llarg com una tardor plujosa i llençar al fem una goma alterada en la seua composició per un forat minúscul, impossible de detectar, però suficient per deixar corre en la direcció equivocada material genètic
A la tornada, Anna la mira amb cara de gata enutjada i dolguda.
Ell somriu i li agafa amb suavitat una mà. La d’ell, a poc a poc, puja cap al braç i estira de Maria. Ella es deixa. En uns minuts de brega amb la massa desaforada, aconsegueixen eixir a l’aparcament de la discoteca. La du a una furgoneta amb matrícula britànica. Maria decideix no pensar, posar la ment en blanc. No pensa. Quan se n’adona, sent una boca generosa traure-li el suc i llepar la seua suor dipositada al coll. Es treu la samarreta de tirants i els sostenidors i li ofereix els pits. Ell llença la seua camisa sobre algun racó distant. La tomba, li puja la faldeta, li treu les braguetes i explora amb la llengua tots els racons de la vulva mentre fa emprar els dits en amassar els mugrons i tocar-li la boca. Maria nota l’absència d’oxigen en els pulmons quan ell comença a mossegar-li el clítoris amb la pressió justa dels dents per provocar-li una explosiva sensació de goig i dolor. Creu que, en qualsevol moment, caurà desmaiada. Gaudeix i es deixa portar fins l’orgasme. Maria recupera la respiració. Es reincorpora i li treu al seu amant els pantalons i els calçotets, amb ànsia, fins que la verga del seu amant queda alliberada. El membre no resisteix comparances de grandària amb l’altra verga que havia tingut a les mans fa unes hores. És el mateix. Aquesta és seua. La toca, comprova la seua duresa. La desitja, la vol tindre a dintre seu. Mentre el masturba, delicadament, ell li posa en els llavis un preservatiu per la part del dipòsit. Maria somriu, baixa el coll i desplega el profilàctic, sense mans, amb tota la lentitud que és capaç. A tongades, menys d’un centímetre en cada ocasió, comprovant els efectes de la maniobra sobre el querubí sense nom. Quan arriba a la base del penis Maria sap, pels gemecs i per la rigidesa de les cames, que té l’amant a punt de rebentar. Moment de parar i de col·locar-se a sobre. Tot i l’excitació, el mascle aconsegueix controlar-se i la cavalcada s’estira el suficient per a que ella fregue de nou l’èxtasi. Maria, a cops, para de moure’s per a que ell recupere l’alè i els seus fluids es retiren a l’espera de l’esclat definitiu que no tarda en arribar. S’aturen i es contemplen. Quin exemplar, pensa, quan pot observar amb deteniment les faccions canòniques de model fotogràfic i el pit alliberat de qualsevol tipus de vell masculí deixant veure uns pectorals jovenívols. L’antídot contra el sentiment de culpa. Maria pren consciència de la situació: sexe amb un desconegut vespres de la seua boda. Però no va a torturar-se. La imatge d’aquell xic imponent i feliç per l’experiència la fa sentir-se més desitjable que cap vegada en sa vida. Cap dels dos veu la necessitat de verbalitzar res. Ni abans ni ara. Sols resta acomiadar-se per a sempre amb un bes llarg com una tardor plujosa i llençar al fem una goma alterada en la seua composició per un forat minúscul, impossible de detectar, però suficient per deixar corre en la direcció equivocada material genètic
A la tornada, Anna la mira amb cara de gata enutjada i dolguda.
La Màquina de Calín i el capitalisme
(Un conte local)
Els recreatius
En Kurtz i jo acudíem al Al-zira, un recreatiu de billars, futbolins i pinballs, on els videojocs s’havien obert pas entre el fum del tabac i la música de Ramones. En aquella època cada videojoc tenia la seua pròpia màquina. Una de les més conegudes era la Màquina de Calín. Aquesta era una màquina de marcianets que tenia com a peculiaritat que sols una persona podia gravar el seu nom. A diferència de les altres on sols podies posar tres lletres, en aquesta podies posar una frase. La màquina es dia així perquè un tipus anomenat Calín havia fet un rècord impossible, espectacular, inversemblant, inimaginable, antològic, estelar i havia gravat el seu nom per sempre més mai. El nostre amic Albu, que era sens dubte el millor de nosaltres, havia aconseguit fer uns 12.000 punts, però això quedava molt lluny del rècord del tal Calín que eren uns 54.000 o uns 100.000, o 400.000, o veste’n tu a saber quina increïble xifra que no podia encabir-se ni en les nostres ments ni en el caseller. El rècord portava mesos o potser anys, per a nosaltres tota una eternitat. Intuïem que Calín era, sens dubte, un ser superior.
El cabaler
Tothom desconeixia qui era el tal Calín. Alguns afirmaven haver-lo vist en alguna ocasió, però eren fonts pocs fiables. Nosaltres mateix el confonguérem amb un tipus estrany i antipàtic. Era realmente bo. Superava de prou a Albu. Botava d’una a altra pantalla sense esforç, però es posava de malhumor quan el mataven (cal tindre humor fins i tot per morir si vols ser el campió). Prompte comprenguèrem que no era Calín, si no algú que pretenia competir amb ell sense ni acostar-se-li.
Una desgràcia està en l’ambient
Un dia, però, va ocorrer una desgràcia o una fortuna, segons es mire. La màquina va ser desconnectada durant més temps de l’habitual perquè s’havien comprat de noves i calia redistribuir-les al local. Al tornar a posar-la en marxa el rècord s'havia esborrat. No ens ho podiem creure! Ràpidament animarem a Albu perquè jugara i gravara el seu propi, ja que el marcador estava a cero. Va fer un rècord acceptable, però no havíem ni pensat un nom. Així que quan per fi estiguèrem, plens d’admiració, davant d’aquella pantalla desconeguda per nosaltres, en Albu no sabia ni què posar i se li va passar el temps abans d'escriure res de trellat. En qualsevol cas, la cosa no va durar molt. Al dia següent, quan tornarem, el cabaler ja estava jugant compulsivament i havia elevat el rècord inabastiblement per a l'Albu. Però a aquest "secundon" al que anomaré, a partir d’ara, Anticalín, ben poc li va durar també l’alegria. No més tard d’una setmana, descobrirem, amb gran sorpresa nostra, que Calín havia tornat i havia gravat el seu nom. Qui era? Quan ho va fer? Algú l’havia vist? Existia realment? De ser així, conscient de l'admiració que suscitava, dosificava sempre les seues aparicions. La llegenda continuava avant.
La guerra dels noms
Aquesta situació que he descrit adés, es va repetir més d’una vegada a partir d’aleshores. Els vells videojocs, passaven de moda, i a poc a poc eren retirats, de manera que cada dos per tres reubicaven les màquines i s’esborrava el darrer record de Calín. Llavors, l’Anticalín acudia ràpidament i gravava de nou el seu nom (sentenciat a l'oblit i que ningú pot recordar) que, prompte i furtivament, era esborrat per l’ignot Calín. La inscripció que lluïa ara de manera humiliant per a l'Anticalín era: "Kala Calín el campeón". Una dia, tanmateix, aquella mena de William Wilson, tan proper en facultats a Calín però arraconat a l’ombra per ell, va aconseguir fer un dels seus millors rècords. Prompte ens adonarem que passaven els dies i la presència onomàstica de Calín no tornava. I un dia per fi el vegerem.
Calín!
Era una vesprada lluminosa i s’acostava ja l’estiu quan entrarem als Al-zira i el vegerem amb el seu impermeable Karhu (no podia ser menys). L'afortunat registre del seu competidor l'havia obligat a multiplicar les seues ràtzies fins a arricar-se a deixar-se veure a plena llum. En els Al-zira hi havia un silenci dens. Tothom xiuxiuejava d'un a l'altre confí dels recreatius: "És Calín! és Calín! està batent el rècord!". Es botava les pantalles amb serenitat. L’elegancia dels moviments distava molt de la de l’Anticalín. Hi havia però un cert malestar en la seua cara, ja que aquesta vegada, el seu enemic li ho havia posat difícil. Ells dos devíem ser com el foc i l’aigua. Quan estava un no estava l’altre. Es coneixierien? S’haurien vist? Eren sens dubte dues forces antagòniques de la natura. Els breus instants fugaços en que s’havien creuat al carrer no podien traspuar la confrontació tan pregona que hi havia entre ells i que podia estar instal·lada al seu cap durant la resta del dia. En ella, Calín se sabia superior, mentre que l’Anticalín sabia que, des del seu paper d’etern "secundon", un colp de fortuna podia donar-li la breu glòria de la sorpresa per un instant. Un personatge imprevist per nosaltres, però, va fer la seua irrupció trastocant tot aquest equilibri de forces.
El Maquinetes
El Maquinetes, que era com li dien al propietari dels recreatius, va retirar definitivament la Màquina de Calín i amb això no va excomunicar una llegenda, si no dues, i una epopeia que s’elevava per damunt del temps fins als inicis primordials de tot. No, no, no van ser els anys, va ser El Maquinetes qui va canviar llegenda per la banalitat del capital. I amb els diners que en va obtindre de Kurtz, Albu, Calín, l’Anticalín, Superflipo, Tarsan i jo mateix, i tants d'altres, ens va cobrir les faldes de les muntanyes de tarongers amb el reg per goteig. Prompte el latifundi va desplaçar als minifundis. Algun dia, el Maquinetes trobarà el seu Antimaquinetes o trobarà a algú que retire la maquineta de la taronja per altres maquinetes. O que retire totes les maquinetes. Mentrestant, aquest matí, jo m’he pres un suc de taronja (aquesta vegada de minifundi) i m’he preguntat què serà del legendari Calín, haurà trobat una nova màquina on gravar el seu nom? Haurà trobat el seu Anticalín que l’anime a superar-se? Què en pensarien El Penjoll i el Capità Superflipo de tot açò?
Els recreatius
En Kurtz i jo acudíem al Al-zira, un recreatiu de billars, futbolins i pinballs, on els videojocs s’havien obert pas entre el fum del tabac i la música de Ramones. En aquella època cada videojoc tenia la seua pròpia màquina. Una de les més conegudes era la Màquina de Calín. Aquesta era una màquina de marcianets que tenia com a peculiaritat que sols una persona podia gravar el seu nom. A diferència de les altres on sols podies posar tres lletres, en aquesta podies posar una frase. La màquina es dia així perquè un tipus anomenat Calín havia fet un rècord impossible, espectacular, inversemblant, inimaginable, antològic, estelar i havia gravat el seu nom per sempre més mai. El nostre amic Albu, que era sens dubte el millor de nosaltres, havia aconseguit fer uns 12.000 punts, però això quedava molt lluny del rècord del tal Calín que eren uns 54.000 o uns 100.000, o 400.000, o veste’n tu a saber quina increïble xifra que no podia encabir-se ni en les nostres ments ni en el caseller. El rècord portava mesos o potser anys, per a nosaltres tota una eternitat. Intuïem que Calín era, sens dubte, un ser superior.
El cabaler
Tothom desconeixia qui era el tal Calín. Alguns afirmaven haver-lo vist en alguna ocasió, però eren fonts pocs fiables. Nosaltres mateix el confonguérem amb un tipus estrany i antipàtic. Era realmente bo. Superava de prou a Albu. Botava d’una a altra pantalla sense esforç, però es posava de malhumor quan el mataven (cal tindre humor fins i tot per morir si vols ser el campió). Prompte comprenguèrem que no era Calín, si no algú que pretenia competir amb ell sense ni acostar-se-li.
Una desgràcia està en l’ambient
Un dia, però, va ocorrer una desgràcia o una fortuna, segons es mire. La màquina va ser desconnectada durant més temps de l’habitual perquè s’havien comprat de noves i calia redistribuir-les al local. Al tornar a posar-la en marxa el rècord s'havia esborrat. No ens ho podiem creure! Ràpidament animarem a Albu perquè jugara i gravara el seu propi, ja que el marcador estava a cero. Va fer un rècord acceptable, però no havíem ni pensat un nom. Així que quan per fi estiguèrem, plens d’admiració, davant d’aquella pantalla desconeguda per nosaltres, en Albu no sabia ni què posar i se li va passar el temps abans d'escriure res de trellat. En qualsevol cas, la cosa no va durar molt. Al dia següent, quan tornarem, el cabaler ja estava jugant compulsivament i havia elevat el rècord inabastiblement per a l'Albu. Però a aquest "secundon" al que anomaré, a partir d’ara, Anticalín, ben poc li va durar també l’alegria. No més tard d’una setmana, descobrirem, amb gran sorpresa nostra, que Calín havia tornat i havia gravat el seu nom. Qui era? Quan ho va fer? Algú l’havia vist? Existia realment? De ser així, conscient de l'admiració que suscitava, dosificava sempre les seues aparicions. La llegenda continuava avant.
La guerra dels noms
Aquesta situació que he descrit adés, es va repetir més d’una vegada a partir d’aleshores. Els vells videojocs, passaven de moda, i a poc a poc eren retirats, de manera que cada dos per tres reubicaven les màquines i s’esborrava el darrer record de Calín. Llavors, l’Anticalín acudia ràpidament i gravava de nou el seu nom (sentenciat a l'oblit i que ningú pot recordar) que, prompte i furtivament, era esborrat per l’ignot Calín. La inscripció que lluïa ara de manera humiliant per a l'Anticalín era: "Kala Calín el campeón". Una dia, tanmateix, aquella mena de William Wilson, tan proper en facultats a Calín però arraconat a l’ombra per ell, va aconseguir fer un dels seus millors rècords. Prompte ens adonarem que passaven els dies i la presència onomàstica de Calín no tornava. I un dia per fi el vegerem.
Calín!
Era una vesprada lluminosa i s’acostava ja l’estiu quan entrarem als Al-zira i el vegerem amb el seu impermeable Karhu (no podia ser menys). L'afortunat registre del seu competidor l'havia obligat a multiplicar les seues ràtzies fins a arricar-se a deixar-se veure a plena llum. En els Al-zira hi havia un silenci dens. Tothom xiuxiuejava d'un a l'altre confí dels recreatius: "És Calín! és Calín! està batent el rècord!". Es botava les pantalles amb serenitat. L’elegancia dels moviments distava molt de la de l’Anticalín. Hi havia però un cert malestar en la seua cara, ja que aquesta vegada, el seu enemic li ho havia posat difícil. Ells dos devíem ser com el foc i l’aigua. Quan estava un no estava l’altre. Es coneixierien? S’haurien vist? Eren sens dubte dues forces antagòniques de la natura. Els breus instants fugaços en que s’havien creuat al carrer no podien traspuar la confrontació tan pregona que hi havia entre ells i que podia estar instal·lada al seu cap durant la resta del dia. En ella, Calín se sabia superior, mentre que l’Anticalín sabia que, des del seu paper d’etern "secundon", un colp de fortuna podia donar-li la breu glòria de la sorpresa per un instant. Un personatge imprevist per nosaltres, però, va fer la seua irrupció trastocant tot aquest equilibri de forces.
El Maquinetes
El Maquinetes, que era com li dien al propietari dels recreatius, va retirar definitivament la Màquina de Calín i amb això no va excomunicar una llegenda, si no dues, i una epopeia que s’elevava per damunt del temps fins als inicis primordials de tot. No, no, no van ser els anys, va ser El Maquinetes qui va canviar llegenda per la banalitat del capital. I amb els diners que en va obtindre de Kurtz, Albu, Calín, l’Anticalín, Superflipo, Tarsan i jo mateix, i tants d'altres, ens va cobrir les faldes de les muntanyes de tarongers amb el reg per goteig. Prompte el latifundi va desplaçar als minifundis. Algun dia, el Maquinetes trobarà el seu Antimaquinetes o trobarà a algú que retire la maquineta de la taronja per altres maquinetes. O que retire totes les maquinetes. Mentrestant, aquest matí, jo m’he pres un suc de taronja (aquesta vegada de minifundi) i m’he preguntat què serà del legendari Calín, haurà trobat una nova màquina on gravar el seu nom? Haurà trobat el seu Anticalín que l’anime a superar-se? Què en pensarien El Penjoll i el Capità Superflipo de tot açò?
dimecres, 23 de gener del 2008
EL TAST DEL LLAMP
Ací us deixe un poemeta (llarguet, perqué després no digueu) d'Aixàtiva, Aixàtiva, un llibre que pegarà un esclafit, vull dir, que serà un boom. De quan érem xiquets i anàvem al Claret, a 3r o 4t d'EGB (allò sí que eren classes!). Au, un regalet per fer memòria.
EL TAST DEL LLAMP
don Antonio duia bigot.
fou el nostre mestre i tutor
durant el 3r i 4t curs
en aquell col·legi i presó.
jugàvem al futbol, al pati,
com bojos: 102 a 90…;
decapitada, la Victòria
de Samotràcia volava
driblant, zig-zag, pel camp de terra:
ens hi anava l’honor i l’ànima!
els calcetins plenets d’arena,
les esportives, a banderes;
un partit que durava tot
el curs. sonaven les sirenes
i els xiulets de l’autoritat,
com xais formàvem les fileres,
a crits : “firmes !... cubrirse!...” etcètera.
una displicent disciplina
resàvem al pati i a l’aula
rodava tovament la vida
per damunt de les coses com
ho fa la llum, i verdejàvem
com els xiprers, com els rosers
bruns del jardí. i estudiàvem
en castellà, les lliçons, pura
memòria; dictat i còpia;
el tema, exercicis, lectura
del Senda; Naturals, Història.
ens corregia les llibretes
don Antonio, l’ortografia,
anàlisis morfosintàctiques;
Plàstica i Pretecnologia,
les racionals Matemàtiques,
dels mapes, la Geografia:
els sistemes i els rius
serralades i pics
capitals i ciutats
regions i els estats...
don Antonio ens feia pintar
la bandera i l’escut d’Espanya
abans que mamprenguera el vol
l’àguila, senya i antigalla;
la melangia, 40 anys…
l’àguila, ull esquerp, bec daurat,
les xarpes coltells esmolats,
ales olioses d’abans.
ens castigava don Antonio
de genolls i els braços en creu,
o amb un regle de fusta, al cul,
a les mans: als dits o als palmells
—la Dolorosa, es deia el regle—,
a voltes podíem triar.
benevolències. brandava
en l’aire el regle com el llamp
de Júpiter justicier,
brunzia en caure
sobre la carn
bé que esclafia
sovint ploràvem
sempre coïa
la deixuplina.
els pupitres de dos
verd rèptil la pissarra
les barretes de guix
l’ordre i la clau de l’aula…
xiquet obedient
trau bones notes, deien…
tretze llamps vaig tastar
del tust amarg del regle.
EL TAST DEL LLAMP
don Antonio duia bigot.
fou el nostre mestre i tutor
durant el 3r i 4t curs
en aquell col·legi i presó.
jugàvem al futbol, al pati,
com bojos: 102 a 90…;
decapitada, la Victòria
de Samotràcia volava
driblant, zig-zag, pel camp de terra:
ens hi anava l’honor i l’ànima!
els calcetins plenets d’arena,
les esportives, a banderes;
un partit que durava tot
el curs. sonaven les sirenes
i els xiulets de l’autoritat,
com xais formàvem les fileres,
a crits : “firmes !... cubrirse!...” etcètera.
una displicent disciplina
resàvem al pati i a l’aula
rodava tovament la vida
per damunt de les coses com
ho fa la llum, i verdejàvem
com els xiprers, com els rosers
bruns del jardí. i estudiàvem
en castellà, les lliçons, pura
memòria; dictat i còpia;
el tema, exercicis, lectura
del Senda; Naturals, Història.
ens corregia les llibretes
don Antonio, l’ortografia,
anàlisis morfosintàctiques;
Plàstica i Pretecnologia,
les racionals Matemàtiques,
dels mapes, la Geografia:
els sistemes i els rius
serralades i pics
capitals i ciutats
regions i els estats...
don Antonio ens feia pintar
la bandera i l’escut d’Espanya
abans que mamprenguera el vol
l’àguila, senya i antigalla;
la melangia, 40 anys…
l’àguila, ull esquerp, bec daurat,
les xarpes coltells esmolats,
ales olioses d’abans.
ens castigava don Antonio
de genolls i els braços en creu,
o amb un regle de fusta, al cul,
a les mans: als dits o als palmells
—la Dolorosa, es deia el regle—,
a voltes podíem triar.
benevolències. brandava
en l’aire el regle com el llamp
de Júpiter justicier,
brunzia en caure
sobre la carn
bé que esclafia
sovint ploràvem
sempre coïa
la deixuplina.
els pupitres de dos
verd rèptil la pissarra
les barretes de guix
l’ordre i la clau de l’aula…
xiquet obedient
trau bones notes, deien…
tretze llamps vaig tastar
del tust amarg del regle.
Dia del Palleter!
Ahora se van a enterar los catalufos y los rojos de mierda! por fin alguien con sentido común va dedicar un dia al dios Onanos. Se acabo el folleteo, el pancatalanismo y los judeomasónicos. Valensia Freedom!!! No os va a salvar ni ese pancatalanista de vuestro alcalde. A partir de ahora el 23 de mayo...
tochs a matar-se a pallorfes davant una estampeta de la cheperudeta!!!
tochs a matar-se a pallorfes davant una estampeta de la cheperudeta!!!
dimarts, 22 de gener del 2008
PARTIDET DE FUTBET DE GERMANOR
Es fa saber:que el toc de pilotes del Capità Superflipo va més enllà del bloc i que vol demostrar els seus super-poders “balopèdics” també al terreny de joc. Així que, assabentat que molts dels plumífers de El Penjoll viuen exiliats, convoca, amb el temps suficient, a qualsevol que llija aquest edicte a un estel·lar PARTIDET DE FUTBET.
L’esdeveniment tindrà lloc al xicotet maracanà de Novetlè, el dissabte 15 de març (a no ser que proposeu una millor data). El programa d´actes (a no ser que el canvieu) serà el següent:
9h Esmorzarot de germanor al Bar del Poliesportiu. La benedicció i micció de la taula anirà a càrrec de
10h. Formació dels equips que s’enfrontaran. La selecció natural d’individus la faran dos capitans que, en este cas, perfectament podrien ser: Superflipo i Pollastret. La tria es farà a la antiga usança, és dir: mitjançant el sistema dels passos, i després triant per torns als components de cada equip un a un.
10´15h. L’estel·lar partidet de futbet (servici d’honor per
11´15h. Intercanvi de calçotets. Els calçotets sense record de l’esmorzarot o del partidet no s’intercanviaran.
11´30h. Dutxa comú co-patrocinada per sabons Palmolive, preservapius Durex i olis de La Canal.
12h. Tercer temps: cervesa per a tots i totes! Cometari de les jugades clau, tant del partidet com de les dutxes
12´30h. Paraules d’acomiadament per
Per favor, és important que contesteu este edicte dient si vos sembla bé la idea, si vos ve bé el lloc, la data, el programa... per així poder fer els canvis impertinents a este avantprojecte.
dilluns, 21 de gener del 2008
Efemèrides
A.2007 va ser un any en que vam commemorar dos esdeveniments importants per a nosaltres: els 300 anys de la batalla d'Almansa i els 300 anys de l'incendi i destrucció de Xàtiva. En mig d'aquesta espiral commemorativa d'infaustos esdeveniments, em sembla que tothom va passar per alt una fita ben peculiar: el 1857, tot just 150 anys després de la destrucció de Xàtiva, Vicent Boix (l'home que portava eixe nom que ens sona perquè en ell hi ha un popular supermercat) va publicar un llibre titolat exactament així: Xàtiva.
Vicent Boix havia nascut a Xàtiva el 26 d'abril, el dia després de la batalla d'Almansa, però d'aproximadament 100 anys més tard, el 1813 . En realitat va estar molt poc de temps a la ciutat, i la seua familia es va tralladar a València. Allí va ser on es va formar i esdevingué cronista oficial de la ciutat, a més d'un conegut poeta. No obstant, jo no en conec a ningú que s'avergonyisca d'haver nascut a a Xàtiva i Boix tampoc anava a ser menys. Ben al contrari li va dedicar tot un llibre, i no dels més curts que va escriure: vora 450 pàgines amb gravats, que per a l'època era tot un esforç i luxe. Aquest llibre es convertí en la primera història de Xàtiva. Una obra que serví de precedent a la de Carles Sarthou i que, a ben segur, va posar les bases de la historiagrafia local i propicià la presa de consciència dels xativins sobre ells mateix.
En alguns llocs he llegit una altra data anterior a 1857 per al llibre. La meua edició, porta impresa, però, aquesta. Amb independència de si va ser la primera edició o no, el que em sembla clar, és que Vicent Boix va voler que el llibre es publicara o es reimprimira aquell any. O bé, caldria considerar que ocultes forces de l'esdevenir puixaren perquè així fos.
B.150 anys després, un homenot amb un cor més gran que la seua ingent, inabastable i desbocada saviesa com una riuada, va morir sol a sa casa, els darrers dies de gener de 2007, ara fa tot just un any. Després d'una llarga setmana o dues, se'l van trobar el 5 de febrer. Aquest home h
avia escrit aquestes paraules sobre Xàtiva: "...Xàtiva dels més fins llins i de les mils fresques fonts, de safareigs i sèquies, de verdures i bacoreres, d'alqueries, molins i palmeres (...) Xàtiva guerrera, dels exèrcits de les utopies i nobles causes perdudes (...) Xàtiva cremada i rebrostada, i sempre renovellada (...) L'ànima tenaç i feraç de Xàtiva. Culta, tolerant, noble, hortolana, fidel, fonda, clarobscura Xàtiva." Aquest home era Joan Pellicer, natural de Sotaia de la Safor.
C.Aproximadament 6 mesos després, un home del qual jo no havia sentit parlar mai va morir en un bosc del Ripollés a Catalunya. Li dien Lluís Maria Xirinacs. Era un rector que durant la transició es va fer conegut per fer servir mètodes de lluita no violènta, a la manera de Ghandi. Inicia diferents vagues de fams i es manifesta a la porta de la Presó Model de Barcelona durant 1 any i 9 mesos (tots els dies), per demanar l'amnistia dels presos polítics. Va ser proposat per a Premi Nobel de la Pau els anys 1975, 1976 i 1977. Va ser també senador independent per Barcelona a les Corts espanyoles. Decebut pel gir de la política catalana va abandonar aquesta el 1980. I el 1990 abandonà també el sacerdoci i es dedicà a l'estudi de la filosofia.
Superava ja els 60 anys, però, no obstant, completa els estudis i el doctorat amb excel·lents notes. Escriví diferents llibres de filosofia que es poden consultar a internet. L'11 de setembre de 2002, però, al Fossar de les Moreres, on estan soterrats, entre d'altres, els maulets valencians que defensaren Barcelona el 1714, va fer una reflexió sobre el terrorisme d'Eta recordant a Ghandi. Segons dia aquest, en un conflicte no es pot ser neutral i cal recordar sempre qui és l'agredit i qui l'agressor, i, encara que l'agredit siga violent, posar-se de part de l'agredit. Això, a banda de convertir-se en l'únic record que es tindrà d'ell durant els propers 20 anys, va suposar immediatament, l'apertura d'un procediment penal pel qual va ser condemnat a 2 anys de presó el 2004. Tot i això no es presentà i sols fou detingut el 2005 quan acudí a renovar-se el DNI. Llavors la polícia s'adonà que aquell perillós home estava en cerca i captura i el detingueren per a interrogar-lo, però com que no comprenien l'estrany idioma que parlava, li pregaren amablement que parlarà en castellà, llengua de prestigi internacional que tothom estudia en l'estranger per dialogar. A la qual cosa, cruelment, ell es negà. A pesar d'això, injustament, no va ingressar en presó i l'agost de 2007, després d'arrosegar una llarga malaltia, s'acomiadà dels seus amics, i, sense revelar les seus intencions s'internà en el bosc adés esmentat on se'l trobaren alguns dies després mort. En la seua butxaca hi havia un paper que dia així : ACTE DE SOBIRANIA . He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Vicent Boix havia nascut a Xàtiva el 26 d'abril, el dia després de la batalla d'Almansa, però d'aproximadament 100 anys més tard, el 1813 . En realitat va estar molt poc de temps a la ciutat, i la seua familia es va tralladar a València. Allí va ser on es va formar i esdevingué cronista oficial de la ciutat, a més d'un conegut poeta. No obstant, jo no en conec a ningú que s'avergonyisca d'haver nascut a a Xàtiva i Boix tampoc anava a ser menys. Ben al contrari li va dedicar tot un llibre, i no dels més curts que va escriure: vora 450 pàgines amb gravats, que per a l'època era tot un esforç i luxe. Aquest llibre es convertí en la primera història de Xàtiva. Una obra que serví de precedent a la de Carles Sarthou i que, a ben segur, va posar les bases de la historiagrafia local i propicià la presa de consciència dels xativins sobre ells mateix.En alguns llocs he llegit una altra data anterior a 1857 per al llibre. La meua edició, porta impresa, però, aquesta. Amb independència de si va ser la primera edició o no, el que em sembla clar, és que Vicent Boix va voler que el llibre es publicara o es reimprimira aquell any. O bé, caldria considerar que ocultes forces de l'esdevenir puixaren perquè així fos.
B.150 anys després, un homenot amb un cor més gran que la seua ingent, inabastable i desbocada saviesa com una riuada, va morir sol a sa casa, els darrers dies de gener de 2007, ara fa tot just un any. Després d'una llarga setmana o dues, se'l van trobar el 5 de febrer. Aquest home h
avia escrit aquestes paraules sobre Xàtiva: "...Xàtiva dels més fins llins i de les mils fresques fonts, de safareigs i sèquies, de verdures i bacoreres, d'alqueries, molins i palmeres (...) Xàtiva guerrera, dels exèrcits de les utopies i nobles causes perdudes (...) Xàtiva cremada i rebrostada, i sempre renovellada (...) L'ànima tenaç i feraç de Xàtiva. Culta, tolerant, noble, hortolana, fidel, fonda, clarobscura Xàtiva." Aquest home era Joan Pellicer, natural de Sotaia de la Safor.C.Aproximadament 6 mesos després, un home del qual jo no havia sentit parlar mai va morir en un bosc del Ripollés a Catalunya. Li dien Lluís Maria Xirinacs. Era un rector que durant la transició es va fer conegut per fer servir mètodes de lluita no violènta, a la manera de Ghandi. Inicia diferents vagues de fams i es manifesta a la porta de la Presó Model de Barcelona durant 1 any i 9 mesos (tots els dies), per demanar l'amnistia dels presos polítics. Va ser proposat per a Premi Nobel de la Pau els anys 1975, 1976 i 1977. Va ser també senador independent per Barcelona a les Corts espanyoles. Decebut pel gir de la política catalana va abandonar aquesta el 1980. I el 1990 abandonà també el sacerdoci i es dedicà a l'estudi de la filosofia.
Superava ja els 60 anys, però, no obstant, completa els estudis i el doctorat amb excel·lents notes. Escriví diferents llibres de filosofia que es poden consultar a internet. L'11 de setembre de 2002, però, al Fossar de les Moreres, on estan soterrats, entre d'altres, els maulets valencians que defensaren Barcelona el 1714, va fer una reflexió sobre el terrorisme d'Eta recordant a Ghandi. Segons dia aquest, en un conflicte no es pot ser neutral i cal recordar sempre qui és l'agredit i qui l'agressor, i, encara que l'agredit siga violent, posar-se de part de l'agredit. Això, a banda de convertir-se en l'únic record que es tindrà d'ell durant els propers 20 anys, va suposar immediatament, l'apertura d'un procediment penal pel qual va ser condemnat a 2 anys de presó el 2004. Tot i això no es presentà i sols fou detingut el 2005 quan acudí a renovar-se el DNI. Llavors la polícia s'adonà que aquell perillós home estava en cerca i captura i el detingueren per a interrogar-lo, però com que no comprenien l'estrany idioma que parlava, li pregaren amablement que parlarà en castellà, llengua de prestigi internacional que tothom estudia en l'estranger per dialogar. A la qual cosa, cruelment, ell es negà. A pesar d'això, injustament, no va ingressar en presó i l'agost de 2007, després d'arrosegar una llarga malaltia, s'acomiadà dels seus amics, i, sense revelar les seus intencions s'internà en el bosc adés esmentat on se'l trobaren alguns dies després mort. En la seua butxaca hi havia un paper que dia així : ACTE DE SOBIRANIA . He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!D. Finalment, també vull recordar que fa uns dies ha estat l'aniversari del nostre treballador de mercaxona preferit, i que d'ací uns altres, tindrà lloc el de la nostra mona preferida. I també que l'any passat, a banda de tot això, nasqueren alguns dels fills dels penjollers o penjats, coneguts popularment com "penjadets" i "penjadetes". A tots ells, els dedique aquesta foto que he fet aquest matí, i que espere que vos agrade. Una abraçada.
dissabte, 19 de gener del 2008
Què Déu els pille confessats!
Menudo panorama tenemos en Valencia con la Iglesia. Y es que con la Iglesia no hemos topado... ¡Es que se nos viene encima! Para quien quiera saber por dónde van los tiros, un reportaje que salió el pasado domingo en El País:
El cardenal de la crispación
PD del día después (20-1-2008): Pero el gran Javier Marías pone a la Iglesia en su sitio:
No católicos sino catolicistas
El cardenal de la crispación
PD del día después (20-1-2008): Pero el gran Javier Marías pone a la Iglesia en su sitio:
No católicos sino catolicistas
divendres, 18 de gener del 2008
Benvinguda del Capità Superflipo a Petu
Per fi una dona amb no un sinó dos penjolls. Estic entusiasmat! Jo que no em moleste en donar benvingudes a ningú que s'ho meresca, no vull fer una excepció en el cas de la nova incorporació: Petu. Com sàviament ha observat Doña Reencarnación (perdó per la redundància), a hores d’ara Petu és l’única femella de carn i os dins d'este guirigall (encara que jo prefereix la variant mormona guirigai). Ja no serem confosos en un bloc d’óssos ni de “matxitos”! Per això crec que es mereix una festa de benvinguda com la que ací li he preparat. Alè, preparat!.
Petu... Quin nom tan bonic i suggerent! És poesia pura. Bellesa contesa en quatre lletres que em fa pensar que darrere del Petu, vidrà el Pet-dos, el Pet-tres... i així fins l’últim esclafit. Però a més, la xicona només arribar titula la seua primera intervenció al bloc “En l’aire”, tornant a fer una subtil al•lusió a les conseqüències d’un estat de flatulència. I això ja no sols em suggereix sinó que m’inspira i, a més, m’espira. Tant és així que no he pogut resistir-me a la temptació d’ofrenar dos muntatges, un sonor i altre visual, que poden servir a mode de fanfàrria de benvinguda a la primera dama d’honor d´El Penjoll.
1) El primer muntatge és una classe magistral en torn a la qüestió eòlica en les persones (una energia que encara que alternativa també pot arribar a contaminar). Està magníficament narrat per un argentí (dic jo). En este muntatge l’ important és el so. Deixeu-vos dur per la bellesa narrativa i la música de fons. Relaxeu-vos escolant-lo.
2) El segon és un vídeo xinés (dic jo) on es documenta científicament diverses possibilitats a l’hora de distribuir l’energia eòlica per part del ser humà... El final és apoteòsic. En este video cal que vos deixeu captivar per les imatges i la brillant interpretació del actor (Lin Xun). En la meua opinió és una performance on la bellesa simplement se n’ix.
Petu... Quin nom tan bonic i suggerent! És poesia pura. Bellesa contesa en quatre lletres que em fa pensar que darrere del Petu, vidrà el Pet-dos, el Pet-tres... i així fins l’últim esclafit. Però a més, la xicona només arribar titula la seua primera intervenció al bloc “En l’aire”, tornant a fer una subtil al•lusió a les conseqüències d’un estat de flatulència. I això ja no sols em suggereix sinó que m’inspira i, a més, m’espira. Tant és així que no he pogut resistir-me a la temptació d’ofrenar dos muntatges, un sonor i altre visual, que poden servir a mode de fanfàrria de benvinguda a la primera dama d’honor d´El Penjoll.
1) El primer muntatge és una classe magistral en torn a la qüestió eòlica en les persones (una energia que encara que alternativa també pot arribar a contaminar). Està magníficament narrat per un argentí (dic jo). En este muntatge l’ important és el so. Deixeu-vos dur per la bellesa narrativa i la música de fons. Relaxeu-vos escolant-lo.
2) El segon és un vídeo xinés (dic jo) on es documenta científicament diverses possibilitats a l’hora de distribuir l’energia eòlica per part del ser humà... El final és apoteòsic. En este video cal que vos deixeu captivar per les imatges i la brillant interpretació del actor (Lin Xun). En la meua opinió és una performance on la bellesa simplement se n’ix.
dijous, 17 de gener del 2008
LA BELLESA
DONA 1.- S'anomena Himani i és una de les dones més guapes que he vist mai. Natural de Haryana, una regió del nord de l'Índia, va ser una de les concursants del "Operación Triunfo" (o similar) d'aquell país. No sé si el va guanyar o no, però el vídeo-resum de les seues actuacions em fascina. Jutgeu-lo vosaltres mateixos.
DONA 2.- Es diu Abida Parveen. Nascuda i resident al Pakistan, es dedica a cantar temes de la tradició mística musulmana, que se sol anomenar "sufí". La seua veu és d'una indescriptible bellesa. El seu físic és també indescriptible. En alguns llocs se l'anomena "Begum Abida", un títol que dóna fe de l'admiració que senten per ella en aquelles terres. Ací teniu un vídeo en el qual interpreta el "Ho Jamaloo", un tema popular del Punjab. Atenció, no us perdeu els ballarins espontanis que sorgeixen del públic.
La pregunta és: de quina d'aquestes dones us enamoraríeu?
PD: Ací teniu sengles vídeos en les qual ambdues cantants interpreten clàssic pakistaní, la cançó "Mast Qalandar", dedicada a un famós poeta sufí del segle XII, Hazrat Lal Shahbaz Qalander.
Versió d'Arbida.
Versió de Himani. (Amb Nihira).
Per últim, una meravella. Abida Parveen interpreta la cançó "Bulleh Shah", amb subtítols en anglés.
DONA 2.- Es diu Abida Parveen. Nascuda i resident al Pakistan, es dedica a cantar temes de la tradició mística musulmana, que se sol anomenar "sufí". La seua veu és d'una indescriptible bellesa. El seu físic és també indescriptible. En alguns llocs se l'anomena "Begum Abida", un títol que dóna fe de l'admiració que senten per ella en aquelles terres. Ací teniu un vídeo en el qual interpreta el "Ho Jamaloo", un tema popular del Punjab. Atenció, no us perdeu els ballarins espontanis que sorgeixen del públic.
La pregunta és: de quina d'aquestes dones us enamoraríeu?
PD: Ací teniu sengles vídeos en les qual ambdues cantants interpreten clàssic pakistaní, la cançó "Mast Qalandar", dedicada a un famós poeta sufí del segle XII, Hazrat Lal Shahbaz Qalander.
Versió d'Arbida.
Versió de Himani. (Amb Nihira).
Per últim, una meravella. Abida Parveen interpreta la cançó "Bulleh Shah", amb subtítols en anglés.
En l'aire
Com esteu? On heu quedat avui, en el catòlic o en la penya l'olímpic? fa estona que vaig voltant per l'Alameda però no trobe ningú. Ja anirem veient on sou.
Jo sóc en plena tramuntana...
Jo sóc en plena tramuntana...
CINE CLUB DEL DIJOUS: cicle dedicat a la comèdia
El cine desperta els nostres sentiments a través de moltes sensacions. Unes pel·lícules ens fan plorar. Altres ens fan por o ens donen algun esglai. Hi han que ens fiquen en tensió. Algunes arriben a ficar-nos en tanta tensió que ens la fiquen dura o, inclús, ens la fan explotar. També trobem aquelles que arriben a traure’ns la mala llet, mentre que unes altres, en canvi, ens trauen alguna rialla o somriure. A estes últimes, a les pel·lícules que volen fer-nos riure, són a les que dedicarem el primer cicle d’este Cine Club que hui connecta el seu projector.
Vos propose un viatge per la història del cel·luloide còmic. Per eixes pel·lícules que volen arrancar-nos alguna rialla o, almenys, algun somriure quan les vegem o recordem. Qui no s’ha rist en alguna escena de Charlot, el germans Marx, Cantinflas o de la parella Esteso & Pajares?
En este viatge retrobarem el que a la memòria “es perd entre els neons, el tràfec i les boires” i que, en este context, no és altra cosa que el sentit de l’humor, el saber pegar-li la volta a moltes situacions de la vida agafant-se-les a broma. Tots el dijous penjaré el fragment d’alguna pel·lícula que espere que vos faça passar una bona estona i, si pot ser, que contribuïsca a que esteu més contents i vos sentiu més alegres. No cal que tragueu les entrades, esteu convidats! (però les roses van pel vostre compte).
Avant senyores i senyors. Què comence la sessió!
Capítol I: L’inici
La cinematografia còmica comença amb la pròpia història del cine concretament amb “L´Arroseur arrosé” (El regador regat), un dels curtmetratges que els germans Lumière projectaren el 28 de desembre de 1895 al Saló Indien del Grand Café, al Boulevard des Capucines de París.
El regador regat és el primer gag filmat en la història i es considera com la primera pel·lícula còmica. Com era habitual, eixos primers anys del cinema, en el film domina més la novetat del medi que la creativitat o la imaginació. En qualsevol cas, és la primera pel·lícula amb un argument. Apareixen dos actors que representen un guió que ens conta una anècdota, en essència insignificant. Tota l’acció passa en un sol escenari exterior, rodat en un sol pla general, sense moviments de càmera ni edició en diversos plans. Malgrat ser la primera pel·lícula, no arriba a esgotar el primer minut del cine còmic. No és per a pixar-se de risa però tranquils... "darrere de l'u, el dos".Fins el dijous que ve!
dimarts, 15 de gener del 2008
INSCRIPCIÓ
La trobareu a l'arquitrau de la porta del Teatro Massimo de Palerm:
L'ARTE RINNOVA I POPOLI E NE RIVELA LA VITA/
VANO D'ELLE SCENE IL DILETTO QUE NON MIRI A PREPARAR L'AVVENIRE.
Per això demane: on està el cinqué capítol del conte de Pol?!!!!
L'ARTE RINNOVA I POPOLI E NE RIVELA LA VITA/
VANO D'ELLE SCENE IL DILETTO QUE NON MIRI A PREPARAR L'AVVENIRE.
Per això demane: on està el cinqué capítol del conte de Pol?!!!!
dilluns, 14 de gener del 2008
DE VOYEUR A ACTIU
Jo, que vinc dels corrals i del boli Bic, he fet mans i mànegues per poder publicar unes lletres al bloc El Penjoll -tan modern com és-. Mirava des del foradet del pany d'una porta tancada el que vosaltres, penjollaires de profit, anàveu fent i desant. Mirava, llegia, excitat em menjava les ungles i em remenava la pilila... però ara ja he descobert la clau que obri el pany, els camins que porten a la lletra escrita d'El Penjoll. Ha, ha, ha, ha... Ara, voyeur i actiu quan vulga!
ESTATUÀRIA PER BUSTER KEATON
entre tradició i noves fórmules
entre la caravana i els balnearis
la pols de Kansas i la Paramount
entre barraca de fira i la Indústria
entre l’art del circ i les Productores
entre supervivència i Sistema
entre misèria i Capitalisme
entre tradició i creació
entre tragèdia del jo i sarcasme
entre antigues pautes i llibertat
entre vodevils i voracitats
entre els malabars i el cinematògraf
entre el faquir i els trucs de cameràman
entre els vells comediants i l’slapstick
entre el Gran Houdini i el gran Charles Chaplin
entre Laurel i Hardy i Harold Lloyd
entre Dona Barbuda i Samuel Beckett
la Paramount, l’MGM i la Metro
entre rebel·lió i posteritat
entre realitat i imatge fílmica
entre la lluita i l’alliberament
l’enfonsament i la comicitat
entre ruïna i reconstrucció
evaporació i eternitat
entre véncer l’instant o l’avenir
entre naufragi i redempció eterna
entre perdició i assumpció
entre supervivència i llegenda
entre fatuïtat i llum del segle
entre permanença i destrucció,
el fetge-esponja del gran Buster Keaton
entre la caravana i els balnearis
la pols de Kansas i la Paramount
entre barraca de fira i la Indústria
entre l’art del circ i les Productores
entre supervivència i Sistema
entre misèria i Capitalisme
entre tradició i creació
entre tragèdia del jo i sarcasme
entre antigues pautes i llibertat
entre vodevils i voracitats
entre els malabars i el cinematògraf
entre el faquir i els trucs de cameràman
entre els vells comediants i l’slapstick
entre el Gran Houdini i el gran Charles Chaplin
entre Laurel i Hardy i Harold Lloyd
entre Dona Barbuda i Samuel Beckett
la Paramount, l’MGM i la Metro
entre rebel·lió i posteritat
entre realitat i imatge fílmica
entre la lluita i l’alliberament
l’enfonsament i la comicitat
entre ruïna i reconstrucció
evaporació i eternitat
entre véncer l’instant o l’avenir
entre naufragi i redempció eterna
entre perdició i assumpció
entre supervivència i llegenda
entre fatuïtat i llum del segle
entre permanença i destrucció,
el fetge-esponja del gran Buster Keaton
Maria i Josep (Capítol quatre...)
A la discoteca, a la vora de la mar, ja no cap més gent. A totes les pistes, i a les terrasses, naveguen centenars de cossos suats pel ball i la cohabitació en un pam de terreny i excitats per la química i la visió de la carn jove, ferma i pigmentada a les sessions solars de les platges. Maria i les seues amigues ocupen el centre de la pista i de l’atenció. Les colles de mascles s’acosten en onades, com a gossos famolencs, i criden bajanades a l’oïda de les joves. La futura núvia envia un parell a pastar fang. I un parell més. Els hi dóna l’esquena als següents aspirants, un trio gens apetible amb roba esportiva i les dines rapades, i continua ballant i bevent. Anna la mira, complaguda: la seua amiga està relaxada i bella com un mocador de seda dipositat sobre un coll de cigne. S’han quedat a soles. A poc a poc, les amigues es rendeixen i cerquen descans a les terrasses. Sols resten elles dos. Anna la besaria als llavis. Dubta. S’inventa una excusa. Ara voràs com ja no s’acosta cap imbècil, li diu. L’agafa del coll i li acosta la seua boca amb tendresa i lentitud. Maria reacciona al contacte afirmativament, separa el llavi superior, succiona lleugerament i puja l’aposta: li ofereix a Anna la seua llengua. Uns segons humits. I retirada. Es miren, riuen i continuen ballant. Quasi ningú no se n’adona de la breu escena lèsbica. A la barra, però, un tipus ros i alt, un cap per sobre de la mitjana, no s’ha perdut detall. Des del principi. Maria el localitza. Balla i es gira. Quan torna a rodar els ulls clars d’aquell paio encara estan sobre els seus, sobre els seus pits, sobre els seus braços... Maria desitjaria que, en compte de tanta morralla, s’acostara aquell individu atractiu i, amb tota probabilitat, estranger. Creu que no ho farà. Però ell no deixa de mirar-la ni un instant. Anna li pregunta si vol un altre rom amb llima. Li contesta que sí però que restarà a la pista. Quan l’amiga desapareix, mamprén el camí del bany. Està sufocada i èbria. Necessita un poc d’aigua en la cara i, si s’escau, potar el sopar. Això estaria bé. Mou i va guanyant a poc a poc la posició cap al bany de les dones. Arriba i s’hi troba una cua descomunal i, a un costat, el bell individu de la barra. El cor se li accelera. De prop, qualsevol expectativa queda superada. Extremadament ros, alt i no massa prim. Els cabells imitant algun pentinat d’un cèlebre extrem dret anglès tan hàbil en vendre’s com en posar centres a l’àrea.
(Ara, ara...)
(Ara, ara...)
diumenge, 13 de gener del 2008
Secció GRANS ERUDICIONS EL PENJOLL, hui presenta:
POLLASTRES, POLLASTRESTS I POLLASTROTS!
Un article de Tarsan, president de les mones
Darrerament en escoltar la "famfàrria" d' El Penjoll el mateix dia que es feia pública la lletra de l'Himne Espanyol, algú ha cregut entreveure alguna mena de vides paral·leles. Altrament, quan ens va visitar per primer cop Capità Pollastret, es va suggerir alguna mena d'analogia amb símbols feixistes. Aquesta sembra iconològica de polles, pollastres i pollastrets, m'ha portat a meditar sobre aquest afer mentre estava a la caseta que tinc dalt d'un garrofer a la Costa del Castell; i ha acabat venint-se-me al cap que seria aquest un bon tema per penjollar en 
aquesta nova secció. Ben mirat, el nostre superheroi Capità Pollastret no és en sí mateix un símbol d'aquesta mena, sino que en forma part d’una tradició de paròdia dels símbols feixistes i imperialistes com La Gallineta de Lluís Llach. Front a famoses aus carronyaires com la de San Joan que apareixia a l’escut franquista (eixe que hi havia a la paret d’escola com un fòssil oxidat quan els creadors del Penjoll –un altre pardal- començaven a anar-hi), o el voltor nazi que apareixia associat a l’esvàstica, o altres águiles, com la de l’oncle Sam, el Capità Pollastret resulta un inofensiu pardalet, i d’aquí la comicitat de la seua presència rescatadora. Altrament, els símbols de pardalots carronyaires han servit per associar el poder, el domini, la superioritat sobre el cel o altres animalets de les àligues, als règims polítics.
Un episodi desconegut de paròdia d’aquestos pardalots, va estar l’aventura d’Anita Diminuta titolada Anita Diminuta contra los pajarracos (1943), del dibuixant català Jesús Blasco. Aquest dibuixant va començar la seua traiectòria abans de la Guerra Civil. Quan aquesta va esclatar, va lluitar en el bàndol republicà i en acabar-se la guerra creuà la frontera i estigué refugiat als camps d’arena de la Catalunya Nord, on sobrevivia fent dibuixos per als vigilants. Més tard va tornar a Barcelona i començà a dibuixar en la revista Chicos. Aquesta revista estava, però, fortament polititzada i sota control de la falange. Però 
Jesús Blasco col·laborava també en la versió femenina Mis Chicas, més minoritària i sota censura de l’Església Catòlica. Aquesta revista va ser la primera sols per a xiquetes que es va publicar a l’estat. Seguia l’estela de Lola Anglada, la dibuixant que ja havia fet còmics per a xiquetes (en català) abans de la guerra. Front a la visió tradicionalista que presentava a la dona com una ser servil i dedicat a la casa, Anita Diminuta, inspirada en els contes tradicionals, era una heroïna intrepida que lluitava contra bruixes, fetillers i animalots.
En el episodi del 13 d’agost de 1943, dins de l’aventura Anita Diminuta contra los pajarracos, una tortuga amiga d’Anita, s’enfronta a un dels pollastrots. El pollastrot de color negre
s’assembla prou a l’àguila de Sant Joan que estava present aleshores a tot arreu. El fet que el pollastrot porte un fusell i que s’enerve amb la tortuga per “la desobediencia a sus órdenes” fan més que evident l’alusió als militars que havien bastit la dictarura amb l’obediència “castrense” com un valor reeixit.
Per altra banda, al 1943, a Hitler havien començat a anar-li mal les coses a la URSS, on al setge de Leningrad, els militars alemanys i la Divisió Blava s’havien topat amb una resistència sobrehumana (els habitants de Leningrad arribaren a
menjar carn humana per sobreviure).
L’entestament de Hitler a prendre aquesta ciutat que assetjava des de 1941 i on la Divisió Blava va patir greus pèrdues, havia començat a provocar-li més mals de caps que beneficis. Exactement igual que la insistència del pardalot en picar a la tortuga. Segurament, la censura eclesiàstica no va saber vore la referència, o va pensar que era inofensiva, ja que si els mateixos adults desconeixien la marxa de la guerra, les joves lectores menys encara anaven a entendre-la.
Jesús Blasco va ser, paradoxalment, un dibuixant reconegut internacionalment, que superava amb escreix, per la bellesa de les seues creacions, a altres dibuixants famosos del franquisme com Vañó, dibuixant del cristià, masculí i “español” Guerrero del Antifaz, o inclús a Iranzo, creador de El cachorro. Gran part de l’obra de Jesús Blasco s’ha perdut, i possiblement l’únic còmic que es recorde d’ell, és Tallaferro, el seu darrer treball i l'únic en català, amb guió de Victor Mora, que adaptava gràficament, les aventures dels almogàvers que narra Ramon Muntaner a la seua crònica i que estaven ben allunyats del fictici Guerrero. Jesús Blasco va morir el 1995.
Punxeu la imatge per vore la seqüència completa publicada a Mis Chicas.
Un article de Tarsan, president de les mones
Darrerament en escoltar la "famfàrria" d' El Penjoll el mateix dia que es feia pública la lletra de l'Himne Espanyol, algú ha cregut entreveure alguna mena de vides paral·leles. Altrament, quan ens va visitar per primer cop Capità Pollastret, es va suggerir alguna mena d'analogia amb símbols feixistes. Aquesta sembra iconològica de polles, pollastres i pollastrets, m'ha portat a meditar sobre aquest afer mentre estava a la caseta que tinc dalt d'un garrofer a la Costa del Castell; i ha acabat venint-se-me al cap que seria aquest un bon tema per penjollar en 
aquesta nova secció. Ben mirat, el nostre superheroi Capità Pollastret no és en sí mateix un símbol d'aquesta mena, sino que en forma part d’una tradició de paròdia dels símbols feixistes i imperialistes com La Gallineta de Lluís Llach. Front a famoses aus carronyaires com la de San Joan que apareixia a l’escut franquista (eixe que hi havia a la paret d’escola com un fòssil oxidat quan els creadors del Penjoll –un altre pardal- començaven a anar-hi), o el voltor nazi que apareixia associat a l’esvàstica, o altres águiles, com la de l’oncle Sam, el Capità Pollastret resulta un inofensiu pardalet, i d’aquí la comicitat de la seua presència rescatadora. Altrament, els símbols de pardalots carronyaires han servit per associar el poder, el domini, la superioritat sobre el cel o altres animalets de les àligues, als règims polítics.
Un episodi desconegut de paròdia d’aquestos pardalots, va estar l’aventura d’Anita Diminuta titolada Anita Diminuta contra los pajarracos (1943), del dibuixant català Jesús Blasco. Aquest dibuixant va començar la seua traiectòria abans de la Guerra Civil. Quan aquesta va esclatar, va lluitar en el bàndol republicà i en acabar-se la guerra creuà la frontera i estigué refugiat als camps d’arena de la Catalunya Nord, on sobrevivia fent dibuixos per als vigilants. Més tard va tornar a Barcelona i començà a dibuixar en la revista Chicos. Aquesta revista estava, però, fortament polititzada i sota control de la falange. Però 
Jesús Blasco col·laborava també en la versió femenina Mis Chicas, més minoritària i sota censura de l’Església Catòlica. Aquesta revista va ser la primera sols per a xiquetes que es va publicar a l’estat. Seguia l’estela de Lola Anglada, la dibuixant que ja havia fet còmics per a xiquetes (en català) abans de la guerra. Front a la visió tradicionalista que presentava a la dona com una ser servil i dedicat a la casa, Anita Diminuta, inspirada en els contes tradicionals, era una heroïna intrepida que lluitava contra bruixes, fetillers i animalots.En el episodi del 13 d’agost de 1943, dins de l’aventura Anita Diminuta contra los pajarracos, una tortuga amiga d’Anita, s’enfronta a un dels pollastrots. El pollastrot de color negre
s’assembla prou a l’àguila de Sant Joan que estava present aleshores a tot arreu. El fet que el pollastrot porte un fusell i que s’enerve amb la tortuga per “la desobediencia a sus órdenes” fan més que evident l’alusió als militars que havien bastit la dictarura amb l’obediència “castrense” com un valor reeixit.Per altra banda, al 1943, a Hitler havien començat a anar-li mal les coses a la URSS, on al setge de Leningrad, els militars alemanys i la Divisió Blava s’havien topat amb una resistència sobrehumana (els habitants de Leningrad arribaren a
menjar carn humana per sobreviure).L’entestament de Hitler a prendre aquesta ciutat que assetjava des de 1941 i on la Divisió Blava va patir greus pèrdues, havia començat a provocar-li més mals de caps que beneficis. Exactement igual que la insistència del pardalot en picar a la tortuga. Segurament, la censura eclesiàstica no va saber vore la referència, o va pensar que era inofensiva, ja que si els mateixos adults desconeixien la marxa de la guerra, les joves lectores menys encara anaven a entendre-la.
Jesús Blasco va ser, paradoxalment, un dibuixant reconegut internacionalment, que superava amb escreix, per la bellesa de les seues creacions, a altres dibuixants famosos del franquisme com Vañó, dibuixant del cristià, masculí i “español” Guerrero del Antifaz, o inclús a Iranzo, creador de El cachorro. Gran part de l’obra de Jesús Blasco s’ha perdut, i possiblement l’únic còmic que es recorde d’ell, és Tallaferro, el seu darrer treball i l'únic en català, amb guió de Victor Mora, que adaptava gràficament, les aventures dels almogàvers que narra Ramon Muntaner a la seua crònica i que estaven ben allunyats del fictici Guerrero. Jesús Blasco va morir el 1995.
Punxeu la imatge per vore la seqüència completa publicada a Mis Chicas.
divendres, 11 de gener del 2008
Flíppers
Parlant de Flíppers, recreatius i altres coses m'ha vingut a la ment la següent frase italiana:
Se mio nonno avesse avuto tre palle sarebbe stato un flipper
Glossari:
- se= si
- nonno= avi
- palla= bola
- flipper= màquina de boles, "billarín".
La frase és pareguda a aquella de "Si ma la meua àvia tinguera rodes seria un motocarro".
Literatura en estat pur!
Se mio nonno avesse avuto tre palle sarebbe stato un flipper
Glossari:
- se= si
- nonno= avi
- palla= bola
- flipper= màquina de boles, "billarín".
La frase és pareguda a aquella de "Si ma la meua àvia tinguera rodes seria un motocarro".
Literatura en estat pur!
Maria i Josep (Capítol tressssssssss!)
(En el capítol anterior: Tothom crida i blasfema quan fa el gest de treure’s el calçot. A sota, però, hi ha un tanga que perllonga l’expectació.)
I ara:
El xicot continua ballant i fent augmentar el desig d’èxtasi del públic. Amaga amb desfer-se de la darrera penyora que oculta els seus genitals i polsa els ànims de la parròquia. La bogeria. De sobte, baixa del cadafal i es dirigeix directe a Maria tal i com s’havia pactat prèviament. Les amigues criden amb més força encara. Ella fa un gest protocol·lari de resistir-se, però se sent eufòrica. Puja i ocupa el centre de l’escena. Ell l’agafa per darrere, pels malucs, s’apega al màxim i fa moure’s a Maria de forma sincopada. Ella nota al cul el contacte del seu membre viril. Porta una falda d’un teixit lleuger, òptim per al contacte. No s’ho havia imaginat així. Li plau. I li plau més encara comprovar com allò va creixent i endurint-se. El xicot li diu alguna cosa a cau d’orella i es gira de gairó. Maria s’ajupeix i agafa amb les dos mans els extrems del tanga. Baixa un poc i tracta de trobar les amigues entre el públic, però els focus no la deixen veure-les. És el mateix: pot escoltar-les cridant i fent cares i gestos insospitables en algunes d’elles. Especula amb el soroll i torna a amagar. En acabar, se n’adona que ella mateix està expectant per veure que s’amaga a sota... Se sent tan poderosa com aquella verga que sols ella pot mostrar.
Tubi continued...
I ara:
El xicot continua ballant i fent augmentar el desig d’èxtasi del públic. Amaga amb desfer-se de la darrera penyora que oculta els seus genitals i polsa els ànims de la parròquia. La bogeria. De sobte, baixa del cadafal i es dirigeix directe a Maria tal i com s’havia pactat prèviament. Les amigues criden amb més força encara. Ella fa un gest protocol·lari de resistir-se, però se sent eufòrica. Puja i ocupa el centre de l’escena. Ell l’agafa per darrere, pels malucs, s’apega al màxim i fa moure’s a Maria de forma sincopada. Ella nota al cul el contacte del seu membre viril. Porta una falda d’un teixit lleuger, òptim per al contacte. No s’ho havia imaginat així. Li plau. I li plau més encara comprovar com allò va creixent i endurint-se. El xicot li diu alguna cosa a cau d’orella i es gira de gairó. Maria s’ajupeix i agafa amb les dos mans els extrems del tanga. Baixa un poc i tracta de trobar les amigues entre el públic, però els focus no la deixen veure-les. És el mateix: pot escoltar-les cridant i fent cares i gestos insospitables en algunes d’elles. Especula amb el soroll i torna a amagar. En acabar, se n’adona que ella mateix està expectant per veure que s’amaga a sota... Se sent tan poderosa com aquella verga que sols ella pot mostrar.
Tubi continued...
dijous, 10 de gener del 2008
Una dona de bandera
Estimats amics i amigues! Com ja vos vaig dir l’altre dir, tot i ser Rei de la Selva sóc antimonàrquic i per això em vaig vindre a viure a Xàtiva. De fet m’estimaria més ser anomenat com President de la República de les Mones, però tot el món s’encabota en dir-me Rei de la Selva i no tinc més remei que presentar-me així perquè si no, no em reconeixen. El cas és que no fa molt em vaig assabentar que encara vivia a Xàtiva una dona que jo vaig conèixer durant la visita que Rice Burroughs i jo ferem a la ciutat el 1932 i que va tindre com a conseqüència el descobriment artístic del Capità Superflipo. Aquesta dona era Patrocini Camús. Patrocini havia nascut el 15 d’abril de 1907 al si d'una familia humil de Xàtiva i anava camí de cumplir el 101 anys. Sols una trombosi la va deixar al llit als 98 anys. Abans de la guerra el seu marit, José Aragonés, era un catedràtic de dibuix de la Facultat de Belles Arts de Sant Carles i Patrocini conegué a artistes i personalitats de la seua època com Josep Renau. El dia que es va proclamar la República a Xàtiva, el 14 d’abril, un dia abans del seu aniversari, Patrocini va correr a la processó cívica que espontàniament s’havia organitzat i va demanar ser ella la portadora de la bandera tricolor, al vore-la tan bella i tan jove ningú li ho va poder negar. La seua foto es feu famosa i aparegué a tots els periòdics. Quan nosaltres la visitàrem portàvem una càmera, però ella quasi no pogué parlar al preguntar-li. Pel seu compter, però, s'esforça per dir-nos una sola cosa: que ella sempre havia lluitat per la joventut, perquè veia que estava molt desemparada. Li prometerem que tornaríem a vore-la i ens va acomiadar somrient amb la mà. Va morir ahir.
La rondalla del Penjoll
Per tal d´implicar la gent al bloc, El Penjoll vos proposa escriure una rondalla conjuntament. La idea és anar composant-la amb els comentaris dels seus lectors i autors. De moment, la rondalla no té tema, ni títol, ni començament ni final, tampoc té personatges, ni autor... ens animem?
Aquesta rondalla ens servirà per rendir-li un xicotet homenatge a l´entranyable Enric Valor, a qui vam entrevistar al número 2 de El Penjoll (1ª època, 1987-88).
dimecres, 9 de gener del 2008
dimarts, 8 de gener del 2008
Ja sóc aquí!
La falta de participación femenina y la escasez de aportaciones en castellano en este blog han precipitado el abandono de mi estrecho y horizontal aposento para retornar a la vida cual vidrio reciclado de botella de Coca-Colo. Mi doble condición de hembra y filolocaza hispana creo que así me lo permite y exige. Desgarro pues mi virginidad ante los anacoretas de El Penjoll alimentando sus espíritus con un artículo de Albert Branchadell titulado “La lengua como arma arrojadiza”, publicado recientemente en El País, que ansío sea digno del exigente paladar de sus mercedes.
(Gracias Capità Superflipo por haberme resucitado, cual bella durmiente, con su beso negro)
diumenge, 6 de gener del 2008
Maria i Josep (Capítol dossss)
Per al moment de lliurar els regals, Maria està plenament integrada en el ritus. I les seues amigues conformen una orgia sonora. L’inevitable picardies, transparent com un cristall acabat de lluir, un tanga quasi invisible, una versió profusament il·lustrada del Kama Sutra i una tortada de fresa amb una fotografia pornogràfica d’un home i una dona en la posició del gosset trucada amb els caps de Maria i Josep que generen una cridòria suficient per rebentar una màquina enregistradora de decibels. Tothom al restaurant s’atura per contemplar l’espectacle. Més gerres de sangria. Cava. I uns xupitos de licor de poma. Tres per a cadascuna, o així.
Anna té un regal secret. Anem al bany, diu. Però si fa cinc minuts que hem anat... Anem. L’agafa de la mà, entren i es tanquen a pany i clau. Anna cerca en la seua borsa i trau l’espill de maquillatge i una paperina. Però tia... Tu calla, diu l’amiga i deixa caure la pols blanca en tres canalons d’amplària i llargària generosa. Li passa a Maria en els dits de la mà dreta un canutet fet amb un bitllet de cinquanta euros. Maria dubta uns segons. Haurà esnifat un parell de vegades en la seua vegada. Serà una més. Una i s’ha acabat. L’última. Anna somriu complaguda i li fa un petonet posant els llavis de punta. Riuen. S’introdueixen aquella substància etèria per les fosses nassals i marxen d’allà. Diuen que la nit és llarga.
A la sala de festes hi ha descompte. La meitat del seguici entra debades. L’altra meitat amb dret a consumició. El relacions públiques, un paio modelat al gimnàs i als raigs uva, li proporciona a la núvia un grapat de tiquets. Comença l’espectacle. Un xicot amb l’esquena d’un estibador del port balla una peça musical impossible i es treu a poc a poc la roba amb la gràcia i l’estil condicionats negativament per la seua abundosa massa muscular. Tothom crida i blasfema quan fa el gest de treure’s el calçot. A sota, però, hi ha un tanga que perllonga l’expectació.
(Capità Superflipo: amaga la minga que continua...)
Anna té un regal secret. Anem al bany, diu. Però si fa cinc minuts que hem anat... Anem. L’agafa de la mà, entren i es tanquen a pany i clau. Anna cerca en la seua borsa i trau l’espill de maquillatge i una paperina. Però tia... Tu calla, diu l’amiga i deixa caure la pols blanca en tres canalons d’amplària i llargària generosa. Li passa a Maria en els dits de la mà dreta un canutet fet amb un bitllet de cinquanta euros. Maria dubta uns segons. Haurà esnifat un parell de vegades en la seua vegada. Serà una més. Una i s’ha acabat. L’última. Anna somriu complaguda i li fa un petonet posant els llavis de punta. Riuen. S’introdueixen aquella substància etèria per les fosses nassals i marxen d’allà. Diuen que la nit és llarga.
A la sala de festes hi ha descompte. La meitat del seguici entra debades. L’altra meitat amb dret a consumició. El relacions públiques, un paio modelat al gimnàs i als raigs uva, li proporciona a la núvia un grapat de tiquets. Comença l’espectacle. Un xicot amb l’esquena d’un estibador del port balla una peça musical impossible i es treu a poc a poc la roba amb la gràcia i l’estil condicionats negativament per la seua abundosa massa muscular. Tothom crida i blasfema quan fa el gest de treure’s el calçot. A sota, però, hi ha un tanga que perllonga l’expectació.
(Capità Superflipo: amaga la minga que continua...)
dissabte, 5 de gener del 2008
Maria i Josep (Conte eròtic: primera part)
Maria
Ella no ho haguera fet. Per ella mateix, no. Aspirava a no tindre que passar per allò. Quin ridícul, per favor. Vergonya pròpia i aliena. Si havia accedit a prestar-se a aquella mena de ritual iniciàtic passat de moda era per la seua amiga Anna, perquè insistia, i insistia. I insistia. I li deia que totes les novençanes del poble havien fet el mateix, i seria divertit, i això passa una vegada en la vida, i això i allò de més enllà. És més, li deia Anna, de segur que els amics de Josep han preparat alguna cosa... I tu vas a restar a casa? O anirem totes a un sopar avorrit, tornaràs a casa i t’amargaràs tota la nit pensant on està el teu Pepito?. La conversa es va convertir en recurrent un parell de setmanes. I Maria anava cedint com un castell de sorra abandonat al setge de les ones. Val. Prou: no ho suporte més. Ho farem, però aneu amb cura, per favor. Ja sabeu que no m’agraden segons quines coses.
Maria va poder negociar que no portarien la patètica banda identificativa i, menys encara, les antenes amb forma de nanofal·lus. Una xapeta i a córrer. Bé, gran, però una xapeta. “Atenció, xics: Maria s’acomiada esta nit. I està disponible!”. Anna, eres una mala puta. Tu calla i gaudeix. No em digues que no és una passada el restaurant? I mira, mira, quin cambrer! Mareta meua. La nit perfecta: bon temps a la vora de la platja. Canvia de cara, nena, o t’unfle a hòsties. Maria pensa que, efectivament, el lloc està de puta mare i el menjar és abundós i variat. Feia temps que no provava una sangria tan bona com aquella. Nota com la sang se li va pujant a les galtes i les comissures dels llavis van obrint-se a poc a poc fins composar un somriure ample i desimbolt que acaba per desfer-se en rialles al fil de les bromes d’anada i tornada amb els cambrers.
(Continuarà...)
Ella no ho haguera fet. Per ella mateix, no. Aspirava a no tindre que passar per allò. Quin ridícul, per favor. Vergonya pròpia i aliena. Si havia accedit a prestar-se a aquella mena de ritual iniciàtic passat de moda era per la seua amiga Anna, perquè insistia, i insistia. I insistia. I li deia que totes les novençanes del poble havien fet el mateix, i seria divertit, i això passa una vegada en la vida, i això i allò de més enllà. És més, li deia Anna, de segur que els amics de Josep han preparat alguna cosa... I tu vas a restar a casa? O anirem totes a un sopar avorrit, tornaràs a casa i t’amargaràs tota la nit pensant on està el teu Pepito?. La conversa es va convertir en recurrent un parell de setmanes. I Maria anava cedint com un castell de sorra abandonat al setge de les ones. Val. Prou: no ho suporte més. Ho farem, però aneu amb cura, per favor. Ja sabeu que no m’agraden segons quines coses.
Maria va poder negociar que no portarien la patètica banda identificativa i, menys encara, les antenes amb forma de nanofal·lus. Una xapeta i a córrer. Bé, gran, però una xapeta. “Atenció, xics: Maria s’acomiada esta nit. I està disponible!”. Anna, eres una mala puta. Tu calla i gaudeix. No em digues que no és una passada el restaurant? I mira, mira, quin cambrer! Mareta meua. La nit perfecta: bon temps a la vora de la platja. Canvia de cara, nena, o t’unfle a hòsties. Maria pensa que, efectivament, el lloc està de puta mare i el menjar és abundós i variat. Feia temps que no provava una sangria tan bona com aquella. Nota com la sang se li va pujant a les galtes i les comissures dels llavis van obrint-se a poc a poc fins composar un somriure ample i desimbolt que acaba per desfer-se en rialles al fil de les bromes d’anada i tornada amb els cambrers.
(Continuarà...)
Referències i fonts
Què és El Penjoll?
El Penjoll és un projecte obert que, amb sentit de l'humor, pretén crear un espai per a l'art, la reflexió, l'entreteniment i la posada en comú d'informació. En ell convidem a participar a tothom, però, especialment, als xativins/es i habitants de pobles i comarques veï
Com va sorgir El Penjoll?
El Penjoll és una revista que creàrem en 1987 un grup d´amics amb inquietuds literàries, artístiques, filosòfiques i un poquet de prou de bon humor, mentre estudiàvem a l´Institut de Batxillerat Josep de Ribera de Xàtiva. Estos inicis es corresponen al que podíem dir la primera època d´El Penjoll. Des del principi la temàtica de la revista mai ha estat clara. Sempre ha depès dels autors que participaren. Els promotors de la idea sempre hem tingut clar que el que volíem era la participació de més autors. Així anàvem recopilant aportacions i quan veiem que en teníem suficients per a fer un número, ens reuníem, organitzàvem el material, omplíem els espais buits que quedaven amb autopublicitat i bromes, li donàvem format, anàvem a la Impremta Herrero (l´antiga, la que feia cantó) i allí mateix acabàvem de maquetar el número. Fèiem una tirada reduïda d´uns cinquanta exemplars que veníem al preu de vint duros (que era el que ens costava el conjunt de fotocòpies en blanc i negre que contenia cada exemplar). Després començàrem els estudis universitaris i cadascú va anar a parar a una Facultat. Deixàrem de fer El Penjoll, fins 1991 que traguérem el solitari número quatre i que, al nostre entendre, correspon a la segona època d´esta revista. El número quatre va significar una espècie d´homenatge. Ens ficàrem a vendre´l a l'Albereda (concretament a les escaletes d´on estava el Banc Central) a qui volguera comprar-lo. Venguérem més de cent exemplars. I ací semblava que acabava la història. Però passa el temps i, sobtadament, a finals de 2007 a algun membre desficiós dels promotors se li va ocórrer ajuntar a l´equip i ressuscitar el projecte. Com en els vells temps, ens reunírem i decidírem tornar a la càrrega però esta vegada fent un bloc. El dia dels innocents de 2007 el ficàrem en marxa de forma restringida i el 7 de març de 2008 decidírem obrir-lo totalment, sense restriccions. Així que este bloc podem considerar-lo com l´edició electrònica d´El Penjoll, benvinguts a la seua tercera època. Esteu convidats a participar!
El Penjoll és un projecte obert que, amb sentit de l'humor, pretén crear un espai per a l'art, la reflexió, l'entreteniment i la posada en comú d'informació. En ell convidem a participar a tothom, però, especialment, als xativins/es i habitants de pobles i comarques veï
Com va sorgir El Penjoll?
El Penjoll és una revista que creàrem en 1987 un grup d´amics amb inquietuds literàries, artístiques, filosòfiques i un poquet de prou de bon humor, mentre estudiàvem a l´Institut de Batxillerat Josep de Ribera de Xàtiva. Estos inicis es corresponen al que podíem dir la primera època d´El Penjoll. Des del principi la temàtica de la revista mai ha estat clara. Sempre ha depès dels autors que participaren. Els promotors de la idea sempre hem tingut clar que el que volíem era la participació de més autors. Així anàvem recopilant aportacions i quan veiem que en teníem suficients per a fer un número, ens reuníem, organitzàvem el material, omplíem els espais buits que quedaven amb autopublicitat i bromes, li donàvem format, anàvem a la Impremta Herrero (l´antiga, la que feia cantó) i allí mateix acabàvem de maquetar el número. Fèiem una tirada reduïda d´uns cinquanta exemplars que veníem al preu de vint duros (que era el que ens costava el conjunt de fotocòpies en blanc i negre que contenia cada exemplar). Després començàrem els estudis universitaris i cadascú va anar a parar a una Facultat. Deixàrem de fer El Penjoll, fins 1991 que traguérem el solitari número quatre i que, al nostre entendre, correspon a la segona època d´esta revista. El número quatre va significar una espècie d´homenatge. Ens ficàrem a vendre´l a l'Albereda (concretament a les escaletes d´on estava el Banc Central) a qui volguera comprar-lo. Venguérem més de cent exemplars. I ací semblava que acabava la història. Però passa el temps i, sobtadament, a finals de 2007 a algun membre desficiós dels promotors se li va ocórrer ajuntar a l´equip i ressuscitar el projecte. Com en els vells temps, ens reunírem i decidírem tornar a la càrrega però esta vegada fent un bloc. El dia dels innocents de 2007 el ficàrem en marxa de forma restringida i el 7 de març de 2008 decidírem obrir-lo totalment, sense restriccions. Així que este bloc podem considerar-lo com l´edició electrònica d´El Penjoll, benvinguts a la seua tercera època. Esteu convidats a participar!
El Penjoll
dijous, 3 de gener del 2008
El Capità Superflipo segons Tarsan, Rei de la Selva
Estimats amics i amigues. Sé que molts de vosaltres vos trobareu desorientats per la recent irrupció del Capità Superflipo en El Penjoll. Per començar vos preguntareu qui és en realitat el Capità Superflipo, i, com és lògic vos preguntareu també perquè escriu tant i tan compulsivament. Bé jo que conec a el Capità Superflipo des de fa anys (com podeu comprovar en la foto de 1932 que teniu baix a l'esquerra)
, vos ho puc explicar fil per randa. En realitat, el Capità Superflipo, com tots ja haureu endevinat a hores d'ara, és la Mona Xita. Que en realitat no era mona, sinó mono (déu, disculpeu la contrad
icció). Sé que és cert que recentment havien estat llançades a la prensa notícies enganyoses que afimaven que la Mona Xita (Jitts, com li dien els americans que la fitxaren per a la pel·licula) , tot i haver nascut al 1932, encara vivia a California, tocava el Piano i menjava en MacDonalds de tant en tant, però en realitat tot això és fals. Jitts va nàixer realment en 1932 però a Xàtiva. Va ser després d'una breu estada del precoç lider socialista SantigoCarrillo (llavors tenia 17 anys) a finals de 1931 a la nostra ciutat per tal d'organitzar les joventuts obreres davant de les necessitats que requeria la recent proclamada Segona República. Aquest va tindre aleshores un
romanç passatger amb la també precoç Carmen de Maireno que a
ctuava regularment al Círculo Mercantil. Els compromissos polítics de Carrillo, però, li impediren restar temps suficient, per assabentar-se del fill que havia engendrat. Pedro Carrillo de Maireno, que així és com es va dir l'engendro, va nàixer poc després, però el seu aspecte simiesc i pelut prompte el va convertir en el protagonista ideal per a l'adaptació de la novel·la d'Edgar Rice Burroughs. Va ser aquest mateix qui va proposar a la Metro fitxar al precoç Pedro Carrillo per a fer el paper de la mona. Rice Burroughs, ferm defensor de la teoria del bon salvatge, havia llegit detingudament al seu creador, Rousseau, i havia viatjat a la República Espanyola per tal de comprovar com es tractava de posar en marxa la teoria de la democràcia assembleària exposada pel filòsof ginebrí a El contracte social.El cas és que Pedro Carrillo es va desplaçar als EEUU i allí, després del rodatge de Tarzán de los monos (Tarsan de les mones en idioma xativí) va rebre més ofertes per continuar treballant. Prompte, però, s'assabentà de quina era la seua autèntica vida familiar. L'esclat posterior de la Guerra Civil i la separació dels seus pares que s'adscrigueren cadascú a un bàndol, va traumar fortament a Pedro Carrillo, que ràpidament va correr a allistar-se en el bàndol republicà (és prou vore a la mare per saber quin bàndol has de triar, encara que vore al pare genera tants dubtes existencials, que no és d'estranyar que encara avuí li'n duren). Siga com siga, tot i la seua joventut, son pare va intercedir per a que li'l donaren un càrrec rellevant al front, per la qual cosa prompte es va convertir en el capità Pedro Carrillo (tenia 8 anys! però ja sabeu que les mones no evolucionen tant però maduren més ràpid). Malauradament, era tan aficionat a les lentilles del ranxo, que sempre es menjava dues racions, motiu pel qual se li generaven unes grans flatulències, que donaren lloc entre els seus companys de trinxera
al mític nom de "Capità Superflipo". Es va donar la casualitat, que aquestos havien estat allistats a Xàtiva, Carcaixent, etc. i va ser així com el Capità Superflipo començà a parlar la llengua del lloc on havia nascut.Després de la famosa Guerra, ja no va tornar al cine i es va dedicar al ballet. Art aquest que se li dona molt bé. De fet, quan per fi va poder tornar de l'exili, va ser nomenat professor de l'Escola Superior de Dansa de València on actualment dóna classes. Esporàdicament ha participat en algun festival que recuperava la seua mítica participació en Tarsan de les mones, per a la qual cosa ha tingut que estar sense depilar unes setmanes. Així, va acceptar acudir al festival de Peníscola, ja que no li pillava massa lluny, com tots comprendreu.
No obstant, des que va tornar de l'exili, va decidir fixar la seua residència a Xàtiva, la seua ciutat natal. I va ser
allí on va fer amistat amb els creadors de El Penjoll, aquest cel·lebre fanzine de les lletres socarrades. Quan aquestos li proposaren escriure, va ser aleshores que se li va acudir fer-ho sota pseudònim. En les seues col·laboracions, Cartes a Tarsan, evocava la seua antiga relació d'amistat amb mi. El que no sospitava, és que, en realitat, feia anys que jo també m'havia mudat a Xàtiva. I va ser així, que per a sorpres de la Mona Xita-Capità Superflipo, un dia algú li va contestar les seus cartes: era el mateix autèntic Tarsan, rei de la Selva. No l'actor Weissmuller (que m'imitava), sinó jo mateix. De fet, la Metro em va demanar que passara pel rodatge en 1932, per explicar a Weissmuller com havia de comportar-se. Jo vaig dir que havien de llevar això de Rei, que en realitat, jo era republicà, com el Capità Superflipo, i que ni Rei ni rus. Però no em van fer cas. En qualsevol cas, com que sóc antimonàrquic, me'n vaig vindre a viure a Xàtiva, doncs és l'única ciutat que té un quadre d'un rei cap per avall. Actualment, el Capità Superflipo i jo encara mantenim aquesta vella amistat, però ja no ens escrivim cartes, sinó correus electrònics. A més, el Capità Superflipol està molt ocupat escrivint la seua tesi doctoral sobre Les monades en la dansa i Leibniz. Per això, vos puc garantir, que podeu estar tranquils. Tot aquesta tirallonga de desficacis no són més que les monades que acostuma a fer el Capità Superflipo. Quan està inspirat i creatiu, hi ha que deixar-lo actuar. 
Foto històrica: el Capità Superflipo escrivint per al primer número de El Penjoll.
dimecres, 2 de gener del 2008
Carta als Reis Mags:
Com a hores d´ara no s´ha resolt el misteri Spencer-Weissmuller i com que cap rei m´ha increpat que per què no em calle, cosa que podia haver-me manat sa majestat Tarsan, jo continue crivellant el bloc amb les meues intervencions quirúrgiques.
Aquesta vegada vull presentar-vos la carta als Reis Mags d´Orient que he tirat a la bústia de la joieria Sancho. Tranquils que com diria el lliurepensador peripatètic Chiquito de
Benvolguts Reis Mags:
Encara que sóc republicà, m´encomane a vostés en aquestes dates per a veure si poden caure´m uns quans regalets. Aniré al gra, concretament al que té pus. Sols vull demanar que porten al bloc de El Penjoll algunes aportacions. No vull demanar coses impossibles com que escriguen vaques sagrades com el Guiti o el Sella, però sí que m´agradaria que en els propers dies escrigueren autors de renom i talla universal com el Runa, el Xixi, el Xul o algún dels germans Herrero. També m´agradaria que el senyoret Elies es llançara a versar en aquest bloc una albada per ell creada. I ja ficats voldria que el senyoret Calín ens delectara amb la creació d´un sainet. Que Tarsan s´exercitara com artiste faller (disculpeu per la contradicció) per un dia. Ah! per cert, se m´oblidava, a més m´agradaria que el senyoret Ali-Aga ens contara un acudit. És molt demanar sa majestats?
Esperant com un xiquet a que es compleixquen els meus somnis, tant aquestos com els eròtics
El Capità Superflipo.
PD: és de veres, com si et menjares peres i les cagares senceres, el rumor que sou més que reis, que sou reinasses? De ser així, no heu d´avergonyir-vos. En eixos trages tan escandalosos... Un viatge tan llarg... Els tres sols pel desert...
dimarts, 1 de gener del 2008
El Penjoll segons el Capità Superflipo:
Jo crec que deuríem fer un esforç, però sense arribar al colomí, per definir sinó el significat sí el sentit que té per a nosaltres El Penjoll. Un altre dia podríem tractar el tema de l´inexistència de Déu o de l´existència del Sella o del perímetre plantar dels peus del Guiti, però crec que ara el que pertoca és plantejar-nos, això sí seriosament i amb la polla en la mà, ¿quin sentit té El Penjoll per a nosaltres, els valencians? A açò vull contribuir amb les parauletes que segueixen que no reflexen altra cosa més que el sentit que jo li trobe.Gràcies a l´inestimable col.laboració de Pere Brígido que anit em va portar el fascicle d´El Penjoll de la segona època (any 1991), sí, sí, eixe de la carasseta amb el nas, perquè era un nas, no? Fixeu-vos el que es recollia al seu epíleg, que recordem no és ni més ni menys que l´última pàgina publicada en paper fins al dia de hui:
“Açò començà fa poc més de tres anys i creguem que és hora de tornar. La idea és fer diàleg, que es llegeixca, que s´escriga, que es riga, que algú s´escandalitze, cridar, aberrar, que es sapiga que queda quelcom viu i que encara batega, barrejar... Eixa és la idea”
I és que cal donar les gràcies a El Penjoll per haver contribuït a que a les seues pàgines hagen il.luminat les lletres valencianes amb joies tan importants com puguen ser “Gorgojo a gojo”, “Nostres amics els gripaus” o “Ahueco el ala”, per citar algunes de les que ens han obert l´ullet i ens han fet reflexionar, sinó a tots sí a alguns de nosaltres. Justament, l´insigne i meticulós rapsode, el senyoret Xul aclaria en una nota al seu poema”Ahueco el ala” el que a mi tant em costa expressar:
si és per ahí per on et pega,
doncs encara que no ho parega
açò té un missatge interessant”
Arribats ací i després d´haver-vos soltat tota aquesta morralla, en la que crec no haver-me´n passat de la ratlla, sols em queda desitjar una llarga i erecta vida a El Penjoll i que algú m´explique: què fem amb el caldo?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)