dimarts, 1 de gener del 2008

El Penjoll segons el Capità Superflipo:

Jo crec que deuríem fer un esforç, però sense arribar al colomí, per definir sinó el significat sí el sentit que té per a nosaltres El Penjoll. Un altre dia podríem tractar el tema de l´inexistència de Déu o de l´existència del Sella o del perímetre plantar dels peus del Guiti, però crec que ara el que pertoca és plantejar-nos, això sí seriosament i amb la polla en la mà, ¿quin sentit té El Penjoll per a nosaltres, els valencians? A açò vull contribuir amb les parauletes que segueixen que no reflexen altra cosa més que el sentit que jo li trobe.

Diu el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, que ve a ser com el Gran Wyoming però en diccionari, que probablement l´origen etimològic de penjoll es remunte al segle XV i que vinga del llatí vulgar penduculus i del llatí clàssic pendiculus, derivats de pendere 'penjar' que hauria donat pen(d)oll i penjoll amb influx de penjar. A l´actualitat trobem dues accepcions del terme: 1) grup de fruits o de flors que pengen plegats formant pom o ramell; i 2) joia o adorn que hom porta penjant del coll. Què vull dir amb aquesta erudició? Moltes coses i res.

En primer lloc, està clar que El Penjoll es pot considerar com un fruit i com una joia. Això cap mortal ho fica en dubte, i molt menys els que ja hi són a les tombes. Però quin tipus de fruit o de joia és El Penjoll? Ací és on està el trellat del plantejament. I això és el que m´agradaria que apreciaren la resta de plomes d´El Penjoll. El fruit potser clàssic o potser vulgar, però no pot deixar mai de ser joia. Si deixa de ser joia, dóna igual que siga a la seua vessant clàssica o vulgar que tindria el meu menyspreu, fins arribar a la gratuïtat.

També vol dir un altra cosa, i és que El Penjoll no té base doncs no es sustenta des de baix sinó des de dalt. Alguns veuen en açò un signe de divinitat... no serè jo qui fique en dubte aquesta hipòtesi. En qualsevol cas, que penge des de dalt vol dir que pot pendular i pot anar d´un costat a un altre per la simple acció del vent, del vent del món. És dir ni està en un costat, ni està en l´altre. Ni és blanc, ni és negre. Ni tot, ni res. Ni el yin, ni el yan. Ni “patatín”, ni “patatán”.

En tercer lloc dir que en algunes comarques valencianes, com és el cas de La Costera, penjoll també s´utilitza per fer referència a eixa noble part que alguns sers humans i animals tenim entre les cames. Un sentit que no sols és perfectament compatible amb la doble accepció de fruit i joia, sinó que les amplia i enriqueix, fins entravessar-les. I ací és on cal veure els múltiples usos d´El Penjoll. Com ja vaig dir en un altre espai lúdico-festiu, El Penjoll es pot utilitzar per fer-se palles (mentals), per xingar, per donar pel cul o per fer pluges daurades, bukkakes o totes aquells males arts que ens puguen dur de cap a l´infern o, al seu defecte, a l´excomunió. En aquest sentit, per a mi el Penjoll deuria aspirar a convertir-se en un fullet parroquial.

També assenyalar una cosa que no m´agrada d´El Penjoll i és que amb aquest nom i sent tot "tios" amb els ous i el florí bens peluts (tots menys un) ens poden confondre amb un bloc d´ossos o de matxitos. La qual cosa pot portar-nos problemes amb alguns col.lectiu com el gai o el feminista, i jo amb aquestos no jugue que poden arribar a tindre molta mala llet. Per tal de no crear confusions ni confessions, al voltant d´aquest tema, crec que necessitem nodrir-nos de dones amb un bon parell de penjolls.

En definitiva, que per a mi El Penjoll, més que seriós, és transcendent, per això me l´agafe a rialla. Però no vull que tots s´ho agafeu a rialla. De ser així seria la conya i no El Penjoll. Vivim en una època on El Penjoll hauria de ser una cosa compartida perquè poden tindre-la tant els matxos, com els homes, les marietes o els transsexuals, així que no ens deuria escandalitzar la indefinició que vivim. Cadascú que gaste El Penjoll com li vinga en gana però amb respecte i dignitat. De la meua part, encara que done pel cul no vull fer-li mal a ningú (per això empalustre de vaselina les meues intervencions). Tampoc vull ofendre. El que vull és ofrenar les meues ejaculacions per a que les assaboriu tranquil.la i pausadament, no cal que se les engoliu de cop.

Gràcies a l´inestimable col.laboració de Pere Brígido que anit em va portar el fascicle d´El Penjoll de la segona època (any 1991), sí, sí, eixe de la carasseta amb el nas, perquè era un nas, no? Fixeu-vos el que es recollia al seu epíleg, que recordem no és ni més ni menys que l´última pàgina publicada en paper fins al dia de hui:

“Açò començà fa poc més de tres anys i creguem que és hora de tornar. La idea és fer diàleg, que es llegeixca, que s´escriga, que es riga, que algú s´escandalitze, cridar, aberrar, que es sapiga que queda quelcom viu i que encara batega, barrejar... Eixa és la idea”

O si sou dels que cregueu més en lo que veuen els vostres propis ulls que en el que vos dic amb les meues falses paraules, mireu com ens les gastàvem:

I és que cal donar les gràcies a El Penjoll per haver contribuït a que a les seues pàgines hagen il.luminat les lletres valencianes amb joies tan importants com puguen ser “Gorgojo a gojo”, “Nostres amics els gripaus” o “Ahueco el ala”, per citar algunes de les que ens han obert l´ullet i ens han fet reflexionar, sinó a tots sí a alguns de nosaltres. Justament, l´insigne i meticulós rapsode, el senyoret Xul aclaria en una nota al seu poema”Ahueco el ala” el que a mi tant em costa expressar:

"Llig estes línies espai i cabilant
si és per ahí per on et pega,
doncs encara que no ho parega
açò té un missatge interessant”

Per altra banda, també pense que davant la falta de respecte que tenen aquelles plomes d´El Penjoll que estan callades com a putes i no han dit ni mut, cal obrir de par en par el “back door” d´aquest bloc per a que cadascú el penetre a la seua forma. Obrim aquest bloc al món!. Deixem que El Penjoll il.lumine el camí de les ombres pel que deambulen les penitències dels pecadors. Riguem-nos de la vida i la mort. Riguem-nos d´uns, d´altres i de tots nosaltres... Perquè a mi fa vint anys em va passar el mateix que a Lawrence Durrell que “a l´igual que tots els joves em proposava ser un geni, però afortunadament intervingué la rialla”.

Arribats ací i després d´haver-vos soltat tota aquesta morralla, en la que crec no haver-me´n passat de la ratlla, sols em queda desitjar una llarga i erecta vida a El Penjoll i que algú m´explique: què fem amb el caldo?