El Capità Superflipo segons Tarsan, Rei de la Selva

Estimats amics i amigues. Sé que molts de vosaltres vos trobareu desorientats per la recent irrupció del Capità Superflipo en El Penjoll. Per començar vos preguntareu qui és en realitat el Capità Superflipo, i, com és lògic vos preguntareu també perquè escriu tant i tan compulsivament. Bé jo que conec a el Capità Superflipo des de fa anys (com podeu comprovar en la foto de 1932 que teniu baix a l'esquerra), vos ho puc explicar fil per randa. En realitat, el Capità Superflipo, com tots ja haureu endevinat a hores d'ara, és la Mona Xita. Que en realitat no era mona, sinó mono (déu, disculpeu la contradicció). Sé que és cert que recentment havien estat llançades a la prensa notícies enganyoses que afimaven que la Mona Xita (Jitts, com li dien els americans que la fitxaren per a la pel·licula) , tot i haver nascut al 1932, encara vivia a California, tocava el Piano i menjava en MacDonalds de tant en tant, però en realitat tot això és fals. Jitts va nàixer realment en 1932 però a Xàtiva. Va ser després d'una breu estada del precoç lider socialista Santigo
Carrillo (llavors tenia 17 anys) a finals de 1931 a la nostra ciutat per tal d'organitzar les joventuts obreres davant de les necessitats que requeria la recent proclamada Segona República. Aquest va tindre aleshores un
romanç passatger amb la també precoç Carmen de Maireno que actuava regularment al Círculo Mercantil. Els compromissos polítics de Carrillo, però, li impediren restar temps suficient, per assabentar-se del fill que havia engendrat. Pedro Carrillo de Maireno, que així és com es va dir l'engendro, va nàixer poc després, però el seu aspecte simiesc i pelut prompte el va convertir en el protagonista ideal per a l'adaptació de la novel·la d'Edgar Rice Burroughs. Va ser aquest mateix qui va proposar a la Metro fitxar al precoç Pedro Carrillo per a fer el paper de la mona. Rice Burroughs, ferm defensor de la teoria del bon salvatge, havia llegit detingudament al seu creador, Rousseau, i havia viatjat a la República Espanyola per tal de comprovar com es tractava de posar en marxa la teoria de la democràcia assembleària exposada pel filòsof ginebrí a El contracte social.
El cas és que Pedro Carrillo es va desplaçar als EEUU i allí, després del rodatge de Tarzán de los monos (Tarsan de les mones en idioma xativí) va rebre més ofertes per continuar treballant. Prompte, però, s'assabentà de quina era la seua autèntica vida familiar. L'esclat posterior de la Guerra Civil i la separació dels seus pares que s'adscrigueren cadascú a un bàndol, va traumar fortament a Pedro Carrillo, que ràpidament va correr a allistar-se en el bàndol republicà (és prou vore a la mare per saber quin bàndol has de triar, encara que vore al pare genera tants dubtes existencials, que no és d'estranyar que encara avuí li'n duren). Siga com siga, tot i la seua joventut, son pare va intercedir per a que li'l donaren un càrrec rellevant al front, per la qual cosa prompte es va convertir en el capità Pedro Carrillo (tenia 8 anys! però ja sabeu que les mones no evolucionen tant però maduren més ràpid). Malauradament, era tan aficionat a les lentilles del ranxo, que sempre es menjava dues racions, motiu pel qual se li generaven unes grans flatulències, que donaren lloc entre els seus companys de trinxera al mític nom de "Capità Superflipo". Es va donar la casualitat, que aquestos havien estat allistats a Xàtiva, Carcaixent, etc. i va ser així com el Capità Superflipo començà a parlar la llengua del lloc on havia nascut.
Després de la famosa Guerra, ja no va tornar al cine i es va dedicar al ballet. Art aquest que se li dona molt bé. De fet, quan per fi va poder tornar de l'exili, va ser nomenat professor de l'Escola Superior de Dansa de València on actualment dóna classes. Esporàdicament ha participat en algun festival que recuperava la seua mítica participació en Tarsan de les mones, per a la qual cosa ha tingut que estar sense depilar unes setmanes. Així, va acceptar acudir al festival de Peníscola, ja que no li pillava massa lluny, com tots comprendreu.

No obstant, des que va tornar de l'exili, va decidir fixar la seua residència a Xàtiva, la seua ciutat natal. I va ser allí on va fer amistat amb els creadors de El Penjoll, aquest cel·lebre fanzine de les lletres socarrades. Quan aquestos li proposaren escriure, va ser aleshores que se li va acudir fer-ho sota pseudònim. En les seues col·laboracions, Cartes a Tarsan, evocava la seua antiga relació d'amistat amb mi. El que no sospitava, és que, en realitat, feia anys que jo també m'havia mudat a Xàtiva. I va ser així, que per a sorpres de la Mona Xita-Capità Superflipo, un dia algú li va contestar les seus cartes: era el mateix autèntic Tarsan, rei de la Selva. No l'actor Weissmuller (que m'imitava), sinó jo mateix. De fet, la Metro em va demanar que passara pel rodatge en 1932, per explicar a Weissmuller com havia de comportar-se. Jo vaig dir que havien de llevar això de Rei, que en realitat, jo era republicà, com el Capità Superflipo, i que ni Rei ni rus. Però no em van fer cas. En qualsevol cas, com que sóc antimonàrquic, me'n vaig vindre a viure a Xàtiva, doncs és l'única ciutat que té un quadre d'un rei cap per avall. Actualment, el Capità Superflipo i jo encara mantenim aquesta vella amistat, però ja no ens escrivim cartes, sinó correus electrònics. A més, el Capità Superflipol està molt ocupat escrivint la seua tesi doctoral sobre Les monades en la dansa i Leibniz. Per això, vos puc garantir, que podeu estar tranquils. Tot aquesta tirallonga de desficacis no són més que les monades que acostuma a fer el Capità Superflipo. Quan està inspirat i creatiu, hi ha que deixar-lo actuar. Foto històrica: el Capità Superflipo escrivint per al primer número de El Penjoll.