diumenge, 13 de gener de 2008

Secció GRANS ERUDICIONS EL PENJOLL, hui presenta:

POLLASTRES, POLLASTRESTS I POLLASTROTS!

Un article de Tarsan, president de les mones

Darrerament en escoltar la "famfàrria" d' El Penjoll el mateix dia que es feia pública la lletra de l'Himne Espanyol, algú ha cregut entreveure alguna mena de vides paral·leles. Altrament, quan ens va visitar per primer cop Capità Pollastret, es va suggerir alguna mena d'analogia amb símbols feixistes. Aquesta sembra iconològica de polles, pollastres i pollastrets, m'ha portat a meditar sobre aquest afer mentre estava a la caseta que tinc dalt d'un garrofer a la Costa del Castell; i ha acabat venint-se-me al cap que seria aquest un bon tema per penjollar en aquesta nova secció. Ben mirat, el nostre superheroi Capità Pollastret no és en sí mateix un símbol d'aquesta mena, sino que en forma part d’una tradició de paròdia dels símbols feixistes i imperialistes com La Gallineta de Lluís Llach. Front a famoses aus carronyaires com la de San Joan que apareixia a l’escut franquista (eixe que hi havia a la paret d’escola com un fòssil oxidat quan els creadors del Penjoll –un altre pardal- començaven a anar-hi), o el voltor nazi que apareixia associat a l’esvàstica, o altres águiles, com la de l’oncle Sam, el Capità Pollastret resulta un inofensiu pardalet, i d’aquí la comicitat de la seua presència rescatadora. Altrament, els símbols de pardalots carronyaires han servit per associar el poder, el domini, la superioritat sobre el cel o altres animalets de les àligues, als règims polítics.
Un episodi desconegut de paròdia d’aquestos pardalots, va estar l’aventura d’Anita Diminuta titolada Anita Diminuta contra los pajarracos (1943), del dibuixant català Jesús Blasco. Aquest dibuixant va començar la seua traiectòria abans de la Guerra Civil. Quan aquesta va esclatar, va lluitar en el bàndol republicà i en acabar-se la guerra creuà la frontera i estigué refugiat als camps d’arena de la Catalunya Nord, on sobrevivia fent dibuixos per als vigilants. Més tard va tornar a Barcelona i començà a dibuixar en la revista Chicos. Aquesta revista estava, però, fortament polititzada i sota control de la falange. Però Jesús Blasco col·laborava també en la versió femenina Mis Chicas, més minoritària i sota censura de l’Església Catòlica. Aquesta revista va ser la primera sols per a xiquetes que es va publicar a l’estat. Seguia l’estela de Lola Anglada, la dibuixant que ja havia fet còmics per a xiquetes (en català) abans de la guerra. Front a la visió tradicionalista que presentava a la dona com una ser servil i dedicat a la casa, Anita Diminuta, inspirada en els contes tradicionals, era una heroïna intrepida que lluitava contra bruixes, fetillers i animalots.

En el episodi del 13 d’agost de 1943, dins de l’aventura Anita Diminuta contra los pajarracos, una tortuga amiga d’Anita, s’enfronta a un dels pollastrots. El pollastrot de color negre s’assembla prou a l’àguila de Sant Joan que estava present aleshores a tot arreu. El fet que el pollastrot porte un fusell i que s’enerve amb la tortuga per “la desobediencia a sus órdenes” fan més que evident l’alusió als militars que havien bastit la dictarura amb l’obediència “castrense” com un valor reeixit.
Per altra banda, al 1943, a Hitler havien començat a anar-li mal les coses a la URSS, on al setge de Leningrad, els militars alemanys i la Divisió Blava s’havien topat amb una resistència sobrehumana (els habitants de Leningrad arribaren a menjar carn humana per sobreviure).
L’entestament de Hitler a prendre aquesta ciutat que assetjava des de 1941 i on la Divisió Blava va patir greus pèrdues, havia començat a provocar-li més mals de caps que beneficis. Exactement igual que la insistència del pardalot en picar a la tortuga. Segurament, la censura eclesiàstica no va saber vore la referència, o va pensar que era inofensiva, ja que si els mateixos adults desconeixien la marxa de la guerra, les joves lectores menys encara anaven a entendre-la.
Jesús Blasco va ser, paradoxalment, un dibuixant reconegut internacionalment, que superava amb escreix, per la bellesa de les seues creacions, a altres dibuixants famosos del franquisme com Vañó, dibuixant del cristià, masculí i “español” Guerrero del Antifaz, o inclús a Iranzo, creador de El cachorro. Gran part de l’obra de Jesús Blasco s’ha perdut, i possiblement l’únic còmic que es recorde d’ell, és Tallaferro, el seu darrer treball i l'únic en català, amb guió de Victor Mora, que adaptava gràficament, les aventures dels almogàvers que narra Ramon Muntaner a la seua crònica i que estaven ben allunyats del fictici Guerrero. Jesús Blasco va morir el 1995.
Punxeu la imatge per vore la seqüència completa publicada a Mis Chicas.

3 comentaris:

Capità Superflipo ha dit...

M´ha agradat molt la seua cavil.lació, com cabia esperar d´un bon ornitòleg com vosté. El que no m´ha agradat gens és el seu nou nom. Per què es complica tant la vida? Si vostè, com ja li vaig dir en altra ocasió, és Tarsan de les mones. No li pegue tantes voltes que es marejarà més que saltant de liana en liana. La seua majestuositat va més enllà del debat monarquia/república i s´ha de saber reconèixer en articles com el que acaba de fer.
Ah! i diga-li al seu amic el Capità Pollastret que vaja en compte que "pardal que vola, a la cassola".

Tarsan, President de la República de les Mones ha dit...

Moltes gràcies per les seues amables paraules estimat Capità Superflipo. Tarsan de les mones està bé, és cert, tot i que entre d'altres denominacions, vosté s'ha referit a mi com, company de Xita, marit de Jane, pare de Boy, encisador de serps, faquir, bomber, llanterner, amic dels xiquets, estrella del cinema, judoca i amic de vosté.
Però també és cert que s'ha referit a mi com "Tarsan, Rei de la Selva". Li cite les seues pròpies paraules: "Tarzan, vosté a les seues esquenes més poderoses que les de Plató té sang blava i mereix tot el respecte que pertoca al Rei de la Selva". És aquesta darrera dèria que té vosté d'anomenar-me rei, magestat, etc. el que em fa pensar que a vegades, com a mona que és, encara no s'ha alliberat dels seus propis ídols. D'alguna forma encara ens mira als humans com a déus totpoderosos. I voldria imitar-nos en tot. Inclús en el fet de tindre reis i súbdits. No s'enganye Capità: els humans són tan micos com vosté! Li cal creuar el fil d'aram estés entre el mico el superflipo. Deixe de ser un simple flit, flipper o Flipo!
Ah! i pel que fa a Capità Pollastret, encara no vola, però això, pel que se sap, mai ha lliurat a ningú d'anar a la cassola. Pregunte-li si no a les gallines o als autruços. Jo reformularia la dita així: qui no corre vola i qui no vola a la cassola. I qui ni corre ni vola... a viure de la rajola!

Alietes el del Corralot ha dit...

Oh, Tarsan de les mones, em lleve el barret de la punta del capoll davant el seu article sobre polles, pollastres i pollastrots. Ha fet bé de presentar-lo dins la col·lecció GRANS ERUDICIONS.