Capítol II: Max Linder
Al Regador regat li seguiren moltes pel·lícules còmiques. Cal destacar les aportacions franceses al gènere fetes pel realitzador Jean Durand, qui va dirigir moltes pel·lícules còmiques com la sèrie Calino, troupe d’acròbates còmics i, posteriorment, les sèries interpretades per B. Bataille (Zigoto) i C. Bourbon (Onésime). També Louis Feuillade, altre pioner del cine francés, va dirigir vàries sèries burlesques titulades Bebe i Bout de zan, protagonitzades respectivament per René Dary i René Poyen. Però el còmic amb més èxit a França i a Europa en la primera dècada del segle XX va ser Max Linder.
Linder fou el primer gran còmic del cinema i un dels millors mestres de la pantomima del segle XX. Encarnava un personatge d’aspecte distingit i engalanat, una espècie de dandy de la belle èpoque, que es veia atrapat en els més insòlits embolics. Amb este personatge va trencar amb el tipus de comicitat burda, plena de personatges grotescos i mal vestits que, majoritàriament, caracteritzaren la comèdia cinematogràfica dels primers anys.Després de 1911, va començar a dirigir totes les seues pel·lícules, investigant noves possibilitats com la pantalla escapçada en dos o més trossos per a representar una conversa telefònica, angulacions de la càmera sorprenents, així com efectes de camp i contracamp. En 1916 va anar als Estats Units contractat pels estudis Essanay amb la intenció d’ocupar el buit que anava a deixar Charles Chaplin, qui arribà a reconèixer-lo com el seu gran mestre. Però el concepte de l’humor de Linder fracassà als Estats Units. Se’n tornà a França en 1918 on es retrobaria de nou amb l’ èxit.
En 1921 va fer un segon intent als Estats Units, esta vegada com productor independent. Entre 1921 i 1922, va rodar tres llarg metratges que tingueren un èxit comercial discret, tot i que foren el cim del seu geni creatiu i que tingueren una evident influència a la posterior sofisticació del cinema còmic nord-americà dels anys vint. Entre estos films estava Seven Years of Bad Luck (Set anys de mala sort) una pel·lícula modèlica admirada per Chaplin i que va inspirar algun gag de Buster Keaton i dels germans Marx. De nou va retornar a França, i sent dirigit per Abel Gance, va tornar a assaborir l’èxit. Però en 1925, quan tenia quaranta dos anys, es va suïcidar amb la seua dona, enmig d’extranyes circumstàncies.
M’haguera agradat ficar-vos alguna escena de Set anys de mala sort però les limitacions de la filmoteca del You Tube fan que sols vos puga ficar una de les seues primeres obres: Vive la vie de garçon de 1908.
Fins el dijous que ve!
4 comentaris:
Vore imatges de fa 100 anys sempre em commou. És com guaitar per una finestra el passat. A banda d'això, segur que les penjolleres o penjades tenen a dir alguna cosa d'aquesta comèdia.
Ho reconec: no he pogut acabar el vídeo, m'avorria un poc. Potser al meu avi patern, que va nàixer el 1896, li hauria fet gràcia si ho haguera vist en aquell llunyà 1908. Els anys, els anys... Hui he posat en classe una cançó dels anys setanta i després de fer la típica pregunta "¿on éreu vosaltres als anys setanta?" me n'he adonat que la majoria dels meus alumnes no existien als anys setanta. Així de senzill. No existien.
Amic Calín vosté s'ho mira tot com si el món s'haguera acabat ja. Segons els grecs vosté estaria en l'acmé, és a dir, en el punt àlgid de la seua vida activa. Tots eixos anys 70, 80 i 90, haurien de semblar-li destarifades etapes prèvies de la seua vida creativa, que no "recreativa". És cert que ja no és el rei de Setabis, però a un republicà com vosté això no hauria d'importar-li. Per contra, ara ja es troba preparat per llegir els contes eròtics de Pol. Què més vol? Si fins i tot s'ha convertit vosté en un personatge literari!
No li interessen els temes locals... no li interessen els temes del passat... les qüestions ideològiques crec que tampoc li fan massa... ui! ui! ui! La globalització està deixant-lo K.O. Desperte Cala Calín Campeón! No es deixe vèncer, destruïsca al monstre!
Publica un comentari a l'entrada