Són vora les dos del migdia. Malgrat que el meu arbre genealògic em recorda que pertanc a la família de les platanàcies estic xopat, perquè plou. Plou poc, però, per al poc que plou, plou prou... Mira per allí ve un cotxe. És un Facel Vega últim model. Què xulo! Algun dia em faré amb un. Com va. Va que vola. Anirà a cent per hora, almenys. Espai, espai... Collons! Adreça el volant, maricó, que et vas a empotrar al meu tronc... Adreça, adreça! Maricoooó!... Merda!...
Déu quin xoc... Si t’has estampat de morros... Què no m’has vist?... Quin mal m’has fet. Estic tot endolorit, però seguisc viu. Menut desastre has provocat, cabró!
Al llarg de les 666 pàgines del primer capítol, titulat Xoca eixos cinc!, Bla Isem es fica en la pell, o millor dit en la corfa del plàtan, fent una profunda introspecció psicològica per la sàvia i la saviesa de l’arbre, i construint, des de l’ús de la primera persona, un exhaustiu testimoni existencialista dels sis primers minuts després del xoc, on es dóna resposta a preguntes com: Qui eren? D’on venien? On anaven? I altres que mai s’havien plantejat, com per exemple: Per què el quint viatger era més gos que un pont? La repercusió d’estos caducifolis fulls plens d’humanitat han fet trontollar l’àmbit acadèmic de la psicologia, on ja s’han alçat veus reclamant una càtedra en psicobotànica, la necessitat d’algun màster relacionat amb l’atenció de traumes en la família de les platanàcies o, inclús, que s’incloga l’atenció psicològica als plàtans dintre la sanitat pública.
La resta del llibre el composen 665 capítols d’un full cadascun, on el plàtan, pren la veu en primera persona d’Albert Camus, narrant els 665 dies posteriors del premi nobel, si l’accident no haguera tingut lloc. En eixos quasi dos anys, s’assenyala que arriba a escriure sis novel·les, totes relacionades directament amb els plàtans. El seu editor, Michel Gallimard, no les publica i Albert Camús acaba trastornant-se completament, veient-lo com un assassí en sèrie de plàtans. L’últim capítol del llibre, titulat Les mans del llenyater, transcorre dins d’un cotxe on viatja Albert Camus amb la familia Gallimard. Prop de Villeblevin, una forta discussió entre l'escriptor i l'editor acaba en les mans i amb la vida d'ambdós.
L’obra és molt recomanable però de difícil lectura, perquè... ¿qui sap si algun dia s’escriurà? Una qüestió que només podria respondre'ns Bla Isem, l’únic viatger que va eixir per les seues pròpies potes de l’accident i del que mai més es va saber res
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada