dijous, 9 de febrer de 2012

Misteri a la Llosa

Fa uns dies, Ramatxoto va alçar la llebre: un transportista de la Llosa de Ranes havia presentat una demanda civil als jutjats de primera instància xativins. Jo coneixia l’assumpte, però he de ser reservat, perquè em dec a la meua activitat professional. En fi, li contaré alguna cosa, Eros. Efectivament, el senyor Camús, fill del Patillao de Novetlè, transportista en excedència (la seua humanitat no el permet d’entrar a la cabina del seu Scania), ha decidit de clavar-se en plets. ¿Per què? Perquè el bufet Bonora & Associats li ho ha aconsellat. Altre advocat xativí, Gutiérrez, m’ho va confirmar: «Com que ara no ens paguen el torn d’ofici, la gent es busca la vida. S’ha de traure la pasta d’on siga.» Camús, a qui tothom diu Albert, des que, sent xiquets, Júlia Baldó li va traure aquest nom —pel cognom homògraf de l’escriptor anarquista francès—, va despertar la meua curiositat. Així que vaig investigar el transportista.

Primer em vaig interessar pels orígens del Patillao de Novetlè. Primera sorpresa: parlant amb uns i altres, vaig descobrir que aquest personatge era en realitat Erik Kaminski, exiliat txec i antic agent del KGB. L’home s’havia penedit dels seus crims i, amb el beneplàcit de les autoritats franquistes —a les quals va proporcionar molta informació—, s’establí a la població veïna amb una nova identitat: Enric Camús. El regidor Toni López em va mostrar una notícia apareguda el passat agost al Corriere della Sera. Informava de l’assassinat d’Albert Camus a mans del KGB. El diari italià esmentava l’especialista en temes eslaus Giovanni Catelli, que a la seua vegada citava un fragment dels diaris de l’escriptor txec Jan Zabrana, en què aquest contava la seua trobada amb un agent de la intel·ligència soviètica. Allò que fou considerat en 1960 un accident mortal de trànsit havia estat, en realitat, un assassinat polític. L’agent confessà que l’accident s’havia orquestrat des de Moscou. Oferí detalls de l’operació: un artefacte punxà el pneumàtic quan el cotxe anava a molta velocitat. Les ordes havien vingut del mateix ministre d’Exteriors, Shepílov, a qui Camus havia acusat de les morts causades en Hongria.

L’escriptor pagà la seua condemna de la invasió soviètica al país centreeuropeu i el recolzament a Boris Pasternak, autor de Doctor Zhivago, proposat per al Nobel. Camus ja havia guanyat aquest premi en 1957. Amb els diners del guardó, s’havia comprat un antic viver de cucs de seda a Lourmarin, localitat de la Provença. Féu obres a la casa, visità els antiquaris locals, manà portar un piano de París, convertí el graner en despatx i prometé a l’anterior propietari que tindria cura de les oliveres. En aquest sojorn, acompanyat de l’esposa i els fills bessons, celebrà  la nit de cap d’any de 1959. Havien arribat de París uns amics membres de la família d’editors Gallimard: Michel, la seua dona Janine, la filla Anne i un gosset. Quan tots havien de tornar a París, Albert acompanyà al tren la seua esposa i els xiquets, i ell féu el viatge per carretera amb els Gallimard. Michel conduïa el seu automòbil Facel-Vega. Janine cedí el lloc de copilot a Camus. Viatjaren sense presses: visitaren uns amics, dinaren en Orange, soparen en una hostaleria a prop de Mâcon, on brindaren per l’any nou i pels 18 anys d’Anne, acabats de complir.

L’endemà, reprengueren el viatge. Pels volts de Villeblevin, una petita vila del departament de Yonne, el Facel-Vega se’n sortí de la carretera a causa d’un moviment brusc, topà contra un plàtan, rebotà contra altre arbre i s’esmicolà totalment. Michel Gallimard morí als cinc dies. La seua dona i la seua filla sortiren indemnes. El gos desaparegué. Camus morí en l’acte amb el crani i el coll fracturats. En una de les seues butxaques duia el bitllet de tren a París. Al maleter del vehicle es trobà el manuscrit inconclús de la novel·la El primer home, publicada dècades més tard per la seua filla. La carretera era recta en aquell tram. Els perits parlaren de bloqueig d’una roda i trencament d’un eix. El biògraf Olivier Todd investigà als arxius secrets soviètics i trobà un informe enviat pel Partit Comunista Algerià al Partit Comunista Francés i a Moscou on es deia el següent: «Cal fer algunes depuracions d’agents provocadors trotskistes com Camus.» Todd afegí que els fons examinats mostraven que Moscou utilitzava agents txecs per als treballs bruts. Amb tota aquesta informació, aní a parlar amb el Camús de la Llosa. Li vaig preguntar directament si tenia algun ascendent txec. Ell va somriure i no va dir ni sí ni no.

(Continuarà)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Zzzzz Zzzzzz Zzzzz

EROs Ramatxoto ha dit...

La cosa comença a tindre sentit. Este post ens ajuda a comprendre la mort d’Albert Camus, premi Nobel. El senyor Pardo ens aporta dades reveladores. Possiblement no es tractara d’un accident sinó d’un assassinat. L’inspector Pardo acaba de situar als penjollaires en l’inici de la història, però encara queda molt per desembolicar en la teranyina dels fets i els personatges lloseros. La relació entre els germans Albert i Mario Camús, i eixa figura obscura i quasi desconeguda en tota esta trama literària: Mario Vargas. Quines ganes de vore com continua la cosa...