El sanador atleta

Dijous passat, vaig finalitzar un capítol de les meues indagacions sobre Camús. Havia anat a casa del transportista, que viu a la Llosa de Ranes. Quan li vaig preguntar si tenia algun ascendent txec, va somriure i no va dir ni sí ni no. Malgrat aquella resposta descoratjadora, vaig decidir d'anar al gra sense més preàmbuls:

—¿Des de quan sap vostè que té el mateix cognom que l’escriptor francès Albert Camus?

—Uei, des que a la sabuda de Júlia li va pegar per dir-me Albert. Després, quan conduïa el camió per França, de seguida que la gent descobria el meu cognom, m’havia de sentir la cançó: Holalà! Mesié Camís, com el romancer. I au, a suportar bona cosa de rialletes.

—¿I quan començà a sospitar que el seu homònim francès li havia plagiat anticipadament?

—Això va ser idea de Ferre, el sanador que viu a Xàtiva, a les casetes de Manuel Casesnoves. Com ell m’ho va assegurar... Jo li tinc molta fe. Vaja, vaja i parle amb ell.

Vaig posar rumb a Xàtiva. Em vaig dirigir a la plaça de la Bassa, on sol seure Pepe Bacora, un veritable pou de saviesa popular. En preguntar-li per Ferre, Bacora es va esplaiar a gust: «¿Vicent Ferre? ¡Ui! ¿Has vist com té el nas? ¡Pôs igual deu tenir el piu! Ja saps, bon nas, bon compàs. En fi, Ferre és originari de Banyeres. Xico, sí. Quan don Gregorio va muntar la fàbrica, va portar cinquanta famílies del seu poble. Apellidos com Ferre, Albero o Belda són de Banyeres. ¿Com? ¿El director del Levante? Pôs clar! Son pare de Ferran Belda tamé treballava a la fàbrica. Clar, mante. Tu pregunta, que a mi no se m’ascapa res. La regidora comunista, Cesca, es diu Chapí Albero. Sa mare d’ella tamé és de Banyeres. El clan de Banyeres sempre ha tingut molt de poder en əi-Xàtiva; heu sap tot lo món menos vosatros, que sou molt jovenets. Perô tornant al Vicentito Ferre, ell tota la vida ha sigut molt deportiste. De jovenet, juava al fútbol. Andespués, va əs-començar a practicar la marató. Això del curanderisme li ve d’una nòvia que va tindre, que era espiritista. Totes les vesprães i tots els dissabtes i els dûmenges, té la casa plena de persones que van a vôrer si els cura de qônsevol achaque. Sí, diuen que els fica les mans damunt pâ fer unes oracions i coses aixina. ¿Com? ¿De literatura? ¿Que si Ferre entén de literatura? ¿Vols que m’entre la risa i em muiga d’un batistot? ¿Entendre Ferre de literatura francesa? Calla, home, calla. Tu no el coneixes. Eixe no té ni idea de res. És curtíssim de gambals. Encâ no s’explica dingú com està tan espavilat pâ la cosa eixa del curanderisme...»

Com que la conversa s’esmunyia cap a verals dubtosos, em vaig acomiadar de Pepe Bacora i em vaig enfilar cap al Camí la Bola. Mentre m’aproximava a les casetes de Casesnoves, rumiava les coses que m’havia contat el meu confident. Si el sanador atleta era efectivament tan curt de gambals, trobava poc provable que la teoria del plagi anticipat fos idea seua. ¿Quin misteri s’amagava en tot allò? ¿Qui l’hauria assabentat de l’existència de l’escriptor francès?

(Continuarà)