dimarts, 24 de juliol de 2012

Un Winston Bogarde petitet

Una dia, Kalinski decidí donar el pas: li demanà la mà —i totes les altres coses­— a la bella Anna. La xica acceptà i ambdós començaren el seu període de nuviatge. Com tots els cegats per l’amor i la passió, Kalinski, un xic ros i eixerit, només tenia ulls per a la seua estimada. Però els progenitors dels enamorats no acabaven de pair el festeig: el pare de la xica, Rinus, holandès de soca-rel, nascut a Haarlem, era un incondicional de l'Ajax d'Amsterdam, i del seu defensa Winston Bogarde; Juliusz, el pare del xic, era un immigrant polonès resident a Leiden, seguidor del Feyenoord Rotterdam. Les dues famílies venien a ser una mena de Capuleti i Montecchi  —o de merengues i culés, tant se val. Com els promesos no vivien, però, a la Itàlia medieval, sinó als Països Baixos del segle XX, l’amor d’Anna i Kalinski superà finalment les dificultats; els dos joves començaren a fer plans de boda. Dies abans del casori, un grup d’amigues d’Anna organitzà el comiat de soltera a Gouda, la ciutat dels formatges. La saragata fou monumental. La xica begué bona cosa de cervesa i xampany. En acabar el sopar, començà l’actuació d’un boy negràs, que es despullà a ritme de música house. El  xicot feia honor a la ciutat; estava més bo que un formatge i tenia una cigala... S’assemblava moltíssim a Bogarde. En fi, la xica no recordava res, perquè havia begut molt en el transcurs del seu darrer sarau de soltera. Durant les setmanes següents, es van succeir els feliços esdeveniments: la treva entre els rivals esportius, la boda, l’àpat nupcial, el viatge de noces, l’embaràs... I arribà el dia del part. Anna havia trencat aigües. Kalinski la portà ràpidament a l’hospital general de Gouda. El ginecòleg i la matrona permeteren que el jove marit, il·lusionat i nerviós a parts iguals, entrés a la sala de parts. La matrona animava la pobra Anna: «Au, vinga, fes força. Vinga, vinga... Així, així... Respira fondo. Vinga, vinga... Un poquet més. ¡Ja està!» En un tres i no res, una criatureta tendra i negrellona començà a gemegar i plorar. Era com un Bogardet petitet. Kalinski obrí uns ulls com a plats. El ginecòleg i la matrona, també. Anna ficà cara d’espant. Kalinski marxà de l’hospital d'arrapa-i-fuig. Volia tornar al celibat. És més: havia decidit de romandre fadrí in saecula saeculorum, amén. I encara que la sang no arribà al riu, l’odi entre Capuleti i Montecchi  prengué unes dimensions colossals.

4 comentaris:

penyabogarde ha dit...

això és impresionat, no tenim paraules. Ja ets el lider dadaista del bogardisme, has entrat per la porta gran.

Aquil·les Sisternes ha dit...

¿Per la porta gran? Mmm... La veritat és que em teniu el cor robat des que vaig descobrir que Mònica Vitti és la vostra mare i la Feliu i la Forcades, dues de les vostres muses.

¡Salut!

penyabogarde ha dit...

deixa't caure per can Bogarde, ànims, no et tallis ni un pel, som teus!

penyabogarde ha dit...

vine...