És
dissabte pel vespre. L’home està desolat; acaba de descobrir que la bossa
d’aigua calenta té un forat. Anguniat, surt de casa i marxa a la farmàcia de
guàrdia.
—¡Escolte!
¿Que no tindrà bosses d’aigua calenta?
—Em
sap greu, però no em queda cap —li contesta l’apotecària—. La crisi, ja sap.
Com que es retarden els pagaments, els proveïdors no reposen el gènere amb
puntualitat.
Un
rictus de desesperació és dibuixa al rostre de l’home.
—¿I
com em gite aquesta nit? Sóc molt fredolic, però que molt fredolic. No puc dormir sense
una bosseta d’aigua calenta als peus. ¿Que no mirarà si li’n queda cap a la
rebotiga? O cride al distribuïdor. És un assumpte de la màxima urgència.
—Ho
sent, cavaller. Avui és dissabte. Fins a dilluns no podem fer res —contesta la
dona amb gest de compassió.
Però
com l’angúnia del fredolí va en augment, la farmacèutica es clava a la
rebotiga. Al cap d’uns instants apareix amb posat triomfal. Porta als braços un
gat persa gros i tou.
—Tinga,
ja me’l tornarà dilluns —ofereix amb jovialitat.
—¿Un
gat persa? —pregunta estranyat el fredolí.
—Sí
senyor. És molt dòcil. Vostè se’l fica als peus i ja veurà.
L’home
donà les gràcies i marxa a casa. Dilluns següent, a primera hora del matí, apareix
novament per la farmàcia. Porta el gat persa en un sac. El seu rostre exhibeix
tota mena d’esgarraps, cicatrius i un ull a la funerala.
—¡Mare
Meua! Sembla vostè un santcrist. ¿Què li ha passat, bon home? —pregunta la
farmacèutica tota estorada.
—¿I
diu vostè que aquesta feristela és dòcil? —gruny el fredolí amb cara de pomes
agres—. Prenga. Ací té vostè el seu gat persa, senyora.
—¿Que
no s’ha portat bé l’animalet? —s’estranya la facultativa.
—¿Bé? Al principi anava tot de meravella. El moix
semblava, efectivament, molt dòcil, encara que ja començà a miolar quan li vaig
clavar l’embut pel cul. Però va ser voler omplir-lo d’aigua bullint...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada