El puritanisme islàmic

Acabava de llegir en El Penjoll l’entrada de Davit del carré Blanc Està per fer l’alliberament sexual? i em vaig posar a fullejar el diari. Em va cridar l’atenció aquest titular: «Hamàs, contra les colònies d’estiu». Els campaments d’estiu són, a l’assetjada Franja de Gaza, una necessitat per a milers d’adolescents que no tenen altra possibilitat de gaudir de la platja en una societat cada vegada més rigorista. Les colònies de platja de l’agència de Nacions Unides per als refugiats són tot un esdeveniment. Més de 250.000 xics i xiques s’han apuntat enguany. Però els grups islàmics no veuen amb bons ulls aquesta experiència. Culpen l’ONU d’importar costums occidentals. Preocupats per la mala influència, alguns imans han fet campanya a favor dels campaments de Hamàs —o fins i tot de la Yihad Islàmica—, amb poc d’èxit; la gent de l’ONU regala als xics roba esportiva que poden utilitzar la resta de l’any.

S’han produït, per tant, atacs dels grups radicals contra les colònies. Escamots d’homes armats han cremat dos campaments de l’ONU en un mes. Els extremistes deuen pensar que en aquests indrets de corrupció els xics i les xiques estan junts i es nodreixen d’allò que troben en Internet. Res més lluny de la veritat! En aquests campaments, la separació entre nens i nenes és total. Les monitores acompanyen les xiques des de sa casa fins a la colònia (no dormen en ella). Els pares assisteixen abans de l’estiu a unes sessions en què treballadors de l’ONU calmen llurs temors sobre possibles violacions del pudor. Res de biquinis, ni banyadors, ni d’activitats mixtes.

I què diuen de tot açò les adolescents? Al campament Sheik Agliin, situat a la platja de la ciutat de Gaza, protegit per una tanca espessa que impedeix les mirades dels transeünts, més de cent xiques d’entre 11 i 16 anys fan fila per a recollir les sabatilles de lona, la samarreta i la gorra que els regalen. Protegides per guardes de seguretat juguen, fan aeròbic i natació (vestides, clar), dibuixen i aprenen debka, la dansa tradicional palestina. Aquesta activitat no convenç, posem per cas, Islam, una riallera jove de 16 anys amb vaquers ajustats i mocador florejat al cap, que prefereix els balls de Shakira. «La cap del campament no ens deixa ballar ritmes occidentals ni entrar a Facebook», es queixa entre les rialletes i la cridòria de les seues amigues. Les colònies duren dues setmanes. Les xiques no volen ni pensar en el dia que s’acaben. «Quin avorriment!» Mataran el temps a casa ajudant les mares i ballant soles a les seues habitacions —Shakira, clar.

El reportatge feia pensar. Sembla que el puritanisme no és patrimoni exclusiu dels cristians. Les històries sentides (la magnificència del soldà d’Istanbul i del seu harem al palau Topkapi, la poligàmia de les corts orientals, les mítiques escenes somniades, els palaus de les mil i una nits, les hurís) ens han fet creure que els musulmans estan totalment desinhibits en matèria sexual. La realitat desmenteix, però, aquesta creença. És possible que les relacions sexuals domèstiques siguen més satisfactòries entre musulmans que entre seguidors d’algunes sectes cristianes. I és cert que el paradís promès per Al·là és un jardí de delícies materials i carnals (sobretot per als mascles). Però continua latent, a l’islam, la noció de pecat original, d’orígens mesopotàmics. Només els fidels que renuncien al goig terrenal van al paradís (és més: les dones que no hi renuncien són equiparades a la Lilith llegendària, una puta). Per tant, la moral pública és molt severa als països islàmics. I la pornografia està totalment proscrita. Èpoques d’una sexualitat humana més lliure, d’abandó als instints i als ritus dionisíacs, cal cercar-les a l’antiga Grècia o a Roma, on se celebraven els simposis, les processons de mènades i les festivitats orgiàstiques.