Acabava de llegir en El Penjoll l’entrada de Davit del carré Blanc Està per fer l’alliberament sexual? i em vaig posar a fullejar el diari. Em va cridar l’atenció aquest titular: «Hamàs, contra les colònies d’estiu». Els campaments d’estiu són, a l’assetjada Franja de Gaza, una necessitat per a milers d’adolescents que no tenen altra possibilitat de gaudir de la platja en una societat cada vegada més rigorista. Les colònies de platja de l’agència de Nacions Unides per als refugiats són tot un esdeveniment. Més de 250.000 xics i xiques s’han apuntat enguany. Però els grups islàmics no veuen amb bons ulls aquesta experiència. Culpen l’ONU d’importar costums occidentals. Preocupats per la mala influència, alguns imans han fet campanya a favor dels campaments de Hamàs —o fins i tot de la Yihad Islàmica—, amb poc d’èxit; la gent de l’ONU regala als xics roba esportiva que poden utilitzar la resta de l’any.
S’han produït, per tant, atacs dels grups radicals contra les colònies. Escamots d’homes armats han cremat dos campaments de l’ONU en un mes. Els extremistes deuen pensar que en aquests indrets de corrupció els xics i les xiques estan junts i es nodreixen d’allò que troben en Internet. Res més lluny de la veritat! En aquests campaments, la separació entre nens i nenes és total. Les monitores acompanyen les xiques des de sa casa fins a la colònia (no dormen en ella). Els pares assisteixen abans de l’estiu a unes sessions en què treballadors de l’ONU calmen llurs temors sobre possibles violacions del pudor. Res de biquinis, ni banyadors, ni d’activitats mixtes.
I què diuen de tot açò les adolescents? Al campament Sheik Agliin, situat a la platja de la ciutat de Gaza, protegit per una tanca espessa que impedeix les mirades dels transeünts, més de cent xiques d’entre 11 i 16 anys fan fila per a recollir les sabatilles de lona, la samarreta i la gorra que els regalen. Protegides per guardes de seguretat juguen, fan aeròbic i natació (vestides, clar), dibuixen i aprenen debka, la dansa tradicional palestina. Aquesta activitat no convenç, posem per cas, Islam, una riallera jove de 16 anys amb vaquers ajustats i mocador florejat al cap, que prefereix els balls de Shakira. «La cap del campament no ens deixa ballar ritmes occidentals ni entrar a Facebook», es queixa entre les rialletes i la cridòria de les seues amigues. Les colònies duren dues setmanes. Les xiques no volen ni pensar en el dia que s’acaben. «Quin avorriment!» Mataran el temps a casa ajudant les mares i ballant soles a les seues habitacions —Shakira, clar.
S’han produït, per tant, atacs dels grups radicals contra les colònies. Escamots d’homes armats han cremat dos campaments de l’ONU en un mes. Els extremistes deuen pensar que en aquests indrets de corrupció els xics i les xiques estan junts i es nodreixen d’allò que troben en Internet. Res més lluny de la veritat! En aquests campaments, la separació entre nens i nenes és total. Les monitores acompanyen les xiques des de sa casa fins a la colònia (no dormen en ella). Els pares assisteixen abans de l’estiu a unes sessions en què treballadors de l’ONU calmen llurs temors sobre possibles violacions del pudor. Res de biquinis, ni banyadors, ni d’activitats mixtes.
I què diuen de tot açò les adolescents? Al campament Sheik Agliin, situat a la platja de la ciutat de Gaza, protegit per una tanca espessa que impedeix les mirades dels transeünts, més de cent xiques d’entre 11 i 16 anys fan fila per a recollir les sabatilles de lona, la samarreta i la gorra que els regalen. Protegides per guardes de seguretat juguen, fan aeròbic i natació (vestides, clar), dibuixen i aprenen debka, la dansa tradicional palestina. Aquesta activitat no convenç, posem per cas, Islam, una riallera jove de 16 anys amb vaquers ajustats i mocador florejat al cap, que prefereix els balls de Shakira. «La cap del campament no ens deixa ballar ritmes occidentals ni entrar a Facebook», es queixa entre les rialletes i la cridòria de les seues amigues. Les colònies duren dues setmanes. Les xiques no volen ni pensar en el dia que s’acaben. «Quin avorriment!» Mataran el temps a casa ajudant les mares i ballant soles a les seues habitacions —Shakira, clar.
El reportatge feia pensar. Sembla que el puritanisme no és patrimoni exclusiu dels cristians. Les històries sentides (la magnificència del soldà d’Istanbul i del seu harem al palau Topkapi, la poligàmia de les corts orientals, les mítiques escenes somniades, els palaus de les mil i una nits, les hurís) ens han fet creure que els musulmans estan totalment desinhibits en matèria sexual. La realitat desmenteix, però, aquesta creença. És possible que les relacions sexuals domèstiques siguen més satisfactòries entre musulmans que entre seguidors d’algunes sectes cristianes. I és cert que el paradís promès per Al·là és un jardí de delícies materials i carnals (sobretot per als mascles). Però continua latent, a l’islam, la noció de pecat original, d’orígens mesopotàmics. Només els fidels que renuncien al goig terrenal van al paradís (és més: les dones que no hi renuncien són equiparades a la Lilith llegendària, una puta). Per tant, la moral pública és molt severa als països islàmics. I la pornografia està totalment proscrita. Èpoques d’una sexualitat humana més lliure, d’abandó als instints i als ritus dionisíacs, cal cercar-les a l’antiga Grècia o a Roma, on se celebraven els simposis, les processons de mènades i les festivitats orgiàstiques.
5 comentaris:
El problema del imans no és difícil de solucionar sempre que puguem acostar-los a una torre i cadafal de ferro on quedem literalment soldats. Pitjor ho tenim, a casa nostra, amb el bisbes i enfeinats semblants, ja que l'atracció magnètica va de l'argent cap amunt.
Aquí hi ha uuna qüestió, que no és l'Islam ni res de tot això: són aquests imams, tan nefastos i malignes com els bisbes catòlics. Jo posaria tota aquesta púrria dalt d'una nau espacial completament ecumènica i els enviari a evangelitzar les pedres de Mart. A veure si ens deixen en pau.
D'acord, però de moment tenen el poder i les armes. I sembla que, si no és per motius geoestratègics, ningú no els diu mai res. Quan interessa també sabem fer la guerra santa nosaltres. Per què serà que mai interessa quan es tracta de coses com aquesta i si per coses pudentes com el petroli o el gas natural?
Bona entrada, Escrivà!
Llegint-li m'he enrecordat del que comentava el meu professor de l'assignatura "estructura i canvi de les societats", que ens va explicar com el turisme va suposar pel règim franquista un poc d'alè però, alhora, li va crear problemes: les dones començaren a fer servir el bikini, malgrat els lladrits de l'Església i bona part de la societat; això va reforçar un procés de "protodemocratització", en paraules de Malefakis.
Trobe que quan una estructura que se sent amenaçada tendeix a radicalitzar el seu discurs. Malgrat que l'Església gaudeix de molt de poder, utilitza estratègies de mobilització pròpies de les minories per continuar fent-se visible. Pense que, en part, el que passa a Gaza i altres punts del món àrab i islàmic és que estan en una estratègia de visibilitat per la via de mantenir una comunitat (forçadament) homogènia. Aquesta imatge d'unitat (aparent) és molt important, doncs alimenta l'imaginari de molts simpatitzants emigrats arreu del món (occidental). Ací deixe un enllaç a un anunci de Persépolis, film que està basat en un còmic i que també fa pensar sobre el que apunta el sr. Escrivà:
http://www.youtube.com/watch?v=xusld28R3VQ
Quina llàstima que el control econòmic d'un país o d'una zona haja d'implicar necessàriament el marcatge i el control sobre els individus, sobre els sues usos i costums, fins i tot els més privats. Xe, que ens dixen en pau!
Dit això, quina barra que tenen també els individus i les indivídues d'acceptar el control. Xe, que envien a fer la mà els controladors!
Publica un comentari a l'entrada