dimarts, 8 de novembre de 2011

Anatomía de un pelotazo

Avui, la primera plana de molts periòdics informa que la policia ha regirat l’Institut Nóos de Barcelona. És possible que les anàlisis del debat Rajoy - Rubalcaba col·loquen aquesta notícia en un segon pla. Diversos periodistes i columnistes, com ara Josep Maria Vall, ja ens havien informat del nou cas de possible enriquiment il·lícit. El duc de Palma, Iñaki Urdangarín, està a punt de patir una crisi judicial de les grosses. Quan el xic, que no té un pèl de pallús, encara que ho semble, es va casar amb la infanta Cristina, que havia conegut el 1996, als Jocs Olímpics d'Atlanta, ja va donar a parlar. La parella va contreure matrimoni a Barcelona i va fixar la seua residència en un luxós palauet de tres pisos i jardí de 1.300 metres quadrats a Pedralbes. El cost de la compra i la reforma (segons el diari El Mundo) suposà una despesa de sis milions i escaig d'euros —més del 50% del pressupost oficial de l'Estat destinat a la manutenció de tota la Casa Reial. En aquella època, el sou mensual “declarat” de la filla del Borbó —per fer veure que treballava a La Caixa— era de 1800 €. Ben aviat, i potser motivat per les incursions no massa conegudes del seu sogre al món dels negocis, Urdangarín decidí de buscar-se la vida.
Les circumstàncies eren propícies. Vivíem els anys de majoria absoluta de José María Aznar. En 2003, aprofitant la seua posició de privilegi, el marit de la infanta impulsà un ens opac, Instituto Nóos, entitat sense afany de lucre destinada —sembla que només teòricament— al patrocini i el mecenatge. Urdangarín, com a president de Nóos, arribà a cobrar més de quatre-cents mil euros diaris per la seua “participació” a l'Illes Balears Fòrum. També el polèmic Teddy Bautista li va donar a dit uns 300.000 euros per un estudi en què s’explicava com “millorar” la imatge de la SGAE (pel que es veu, amb escàs èxit). Les investigacions judicials es van disparar en saber-se que, entre els anys 2004 i 2006, Nóos havia rebut gairebé 5 milions d'euros del Govern Balear i la Generalitat valenciana. En 2005, l’institut havia subscrit convenis per 1,2 milions d'euros amb l'executiu de Jaume Matas (PP), per a organitzar fantasmagòrics congressos on s'analitzaven temes tan “transcendents” i “estratègics” com la relació entre turisme i esport.
Dotze mesos després, va repetir l'operació, ara per valor d' 1,1 milions d'euros. Encara avui no ha estat possible justificar el destí final de tota aquesta quantitat ingent de diners. La Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que algunes factures presumptament falses tenen conceptes tan curiosos com “gestions logístiques”, “assessoria fiscal”, “comissions futures”... D'altra banda, l’anterior president de la Generalitat, Paco Camps, encarregà a l'organització d'Urdangarín, en canvi uns 2,2 milions d'euros sortits de les arques del govern valencià, un seguit de conferències i d'informes absurds per a estudiar la repercussió econòmica dels grans esdeveniments esportius. Preguntat sobre aquests pagaments, Camps es negà a revelar les xifres exactes, adduint que es tractava d'un “contracte confidencial” amb un membre de la família reial. Alertat, possiblement pel mateix sogre, de la situació perillosa en què es trobava, Urdangarín va renunciar a la presidència de Nóos i, gràcies a César Alierta —que deu molts favors als Borbons— va fitxar per Telefónica Internacional i va fugir amb la seua família als Estats Units (estan instal·lats a Washington). Des de la seua sortida, només ha tornat a Espanya en ocasions molt excepcionals.
La fugida no és casual. Ho aclarien els periodistes Esteban Urreiztieta i Eduardo Inda en un reportatge titulat Anatomía de un pelotazo, que publicava El Mundo el passat 25 d’agost: Iñaki Urdangarín se mudó con toda su familia a Washington ya hará más de dos años, coincidiendo con el impulso judicial de la investigación del Palma Arena, en la que el juez Castro también sigue la pista de la presunta intervención del duque en la compra de algunos elementos del velódromo. De moment, el jutge instructor del cas Palma Arena, ha cridat a declarar, en qualitat d’imputats, Diego Torres i Pepote Ballester, antics socis i companys de gresca d'Urdangarín. I clar, tothom espera amb candeletes les pròximes decisions del magistrat. ¿Rebrà també citació qui pot ser peça clau en aquesta trama de frau i corrupció? Urdangarín i la seua esposa podrien veure incrementats aviat el seus títols nobiliaris amb un de nou, el ducat de Palma Arena.

6 comentaris:

Davit del carré Blanc ha dit...

Molt bona la crònica. Sembla que estem davant d'un cas que podria investigar el Superagent Pardo ^_^
El que fa pena és pensar que probablement tot quede en no res, potser com a molt diguen que tota la culpa la tenia algun soci que ho feia tot sense que l'Urdangorron s'enterara.
No és la primera vegada que eixen coses a la llum pública que afecten membres de la família real. Aquest llibre va estar publicat i ningú de la Casa Real va gosar denunciar res del que es diu en ell:
http://www.unitat.org/llibres/reicop.pdf

Príncep de les milotxes ha dit...

El llegirem Davit, el llegirem...
Ja veig que a la fi m'interessarà la història gràcies als mestres penjollaires.
Açò de la reialesa dóna per a molt... I de la nissaga borbònica, què dir.

Davit del carré Blanc ha dit...

Espere que li agrade el llibre, Príncep. Algun dia li conte una anècdota sobre eixe llibre.
La reialesa és com la pesta... borbònica

el Princep de les milotxes ha dit...

No era BourBònica o bubònica la pesta?
Deixem'ho en borbònica, val, val!

Miquel ha dit...

aixó és la peste ¡¡¡¡

Lo Pol ha dit...

Quina mala llet que teniu. Com diu la meua veïna: un xic amb tanta pinta de bon xic no pot ser mal xic.