dimarts, 2 de febrer de 2010

Del Cabanyal al Canyamelar

Al Cabanyal fa sol però frescoreta. Tarongers comença a omplir-se de gent. El Jardi encara em pregunta per la Xon. Molt poques banderes i moltes canyes amb veles. A Saül li'n toca una, diu que simbolitza el passat del lloc. Toni Canet també en du i diu que des del seu pis es veu el Benicadell (no s'ha de perdre de vista el campanar del poble). Roger i la socarrâ passen amb els del seu partit. Ampre la canya del Pati quan se'n va a buscar la seua cosina prop d'una batucada. Raquel n'ha arreplegat una altra i diu que el desculat del Paco no vindrà, que li han trencat el retrovisor. Batucades n'hi ha tres o quatre des del precedent del No a la corrupció; colla de tabal i dolçaina pareix que només una. Cada volta es veu més personal, tots amb pegatineta menys jo. Una fashion victim amb un sac de dormir. Cèsar està a l'altra banda del tramvia i nosaltres en la segona de les dos palmeres altes. Fem una x amb les canyes per a que ens veja i funciona. Un bigot de Frida Kahlo. Ens movem per vore si la cosa comença. Les pigues d'una rogeta. Al cantó del carrer La Reina la cosa ja ha començat i no es veu el principi. Un riu de trenta mil persones, tres mil segons la policia, sembrat de canyes. Sílvia i la Pablanquera em criden des de la parada de l'autobús. Ens col·loquem davant la pancarta del partit d'Anna Penya. Quan tire cap a on estan Gomaris i Nurieta algú m'agarra del muscle. Mariua actua este divendres a la mitjanit al Cine Goya de l'Olleria, però no podré anar a vore-la. Em pare a xarrar amb Gomaris i Nurieta i perd de vista els meus. Me'n vaig corrents i els acace. A tort i a dret, cases de poble amb frontera de manisetes. No han prohibit aparcar cotxes i n'hi ha un que no se sap si entra o ix. N'hi ha molta gent manifestant-se que parla en castellà; no sé si serà bo o roín, això. Raquel i jo tirem avant per vore si apleguem al cap de la gentada. Aplaudiments seguit seguit a la velleta del balcó que nomena Alba. Pasqual camina en direcció contrària per la vorera. Raquel aplega on està Reyes i un poc més avant estan Xavi, Marina i Magda. M'absente mentre veig passar el corrent i em tornen a tocar a l'esquena. El Pau em diu que estava per a la foto, allà plantat com el quadre de Friedrich. Els meus reprenen la marxa i jo camine amb Pau i la seua amiga. Els conte el ban d'Otos, que l'altre dia el van fer amb Tinc una mania inconfessable. Xarrem del Concert Solidari per Haití que faran al meu poble el divendres que ve. Xarrem de les trobades i de la Gira, que diu que a Manuel volen dur un grupet d'ska i una orquestra. Veig la pancarta d'Escola Valenciana i pense «Manta és meua!» Li conte a Francesc el cas de Manuel i em busca algú de la Ribera. El Pau se'n va, que sempre té pressa. Al remat és Xavi qui respon i diu que farà per llogar a Landete. Tire avant i busque els meus entre la gent que ja es troba parada al Canyamelar. Impossible. Comença el parlat i em trobe davant de la bastida. En primera filera, els polítics. Arnal somriu agarrat a la pancarta. Morera ho retransmet en directe amb el seu mòbil. L'Alborch només fa que pegar cabotades i dir que sí a tot. El que ho presenta parla en castellà. L'altre llig un escrit en valencià més que correcte. Els dos parlen del lloc com a barri, no com a poble. Agraïxen la presència de tots els partits menys un, l'únic al que li fan propaganda. S'acaben els parlaments però com encara aplega gent faran «una altra funció». Els fotògrafs aprofiten la bastida per a fer fotos de la multitud. Iris les fa pujada al be del seu nóvio. Me'n recorde de tu. Els envege. «In all this welter of women I still hadn't got one for myself, not that I was trying too hard, but sometimes I felt lonely to see everyone paired off and having a good time and all I did was curl up in my sleeping bag and sigh and say bah.» Me'n torne a soles cap al cotxe, que estos m'esperen allí. Em trobe amb Andreu, que diu que el concert del 12 serà un èxit. Camí d'on hem aparcat passe per la zona marginal: fem, gitanos i patis «rehabilitats». Tornem a casa convençuts que hui hem salvat el Cabanyal. Demà, el món...
P.D: parem a dinar en Burger Fucking. No conduïa jo.

5 comentaris:

Karim Ibn Rifilit ha dit...

Toni de la Hòstia, en cristià (Toni Alfunduq en morisc), és tot un exemple. Com a morisc ha actuat al Raval i com a pseudoautor sols ha publicat una entrada en dos anys! impressionant!

Aquil·les Sisternes ha dit...

Només haurà escrit una, però collonuda...

Karim Ibn Rifilit ha dit...

Si ja ho diu el nom Toni...de la Hòstia!

Anònim ha dit...

Jo vullc a Landete en Manuel!
i de teloners a Mi# i Toni fent la versió de València, eres una puta

trícia barrachina ha dit...

M'agrada molt, Sr. Toni de l'Hostal. MOLT!
Almenys vam tenir la sensació que, durant una fracció de matí, el Cabanyal vivia amb la plenitud d'un barri - d'un poble, com bé dius - patrimoni de tots, quasi sense claus ni portes.