diumenge, 20 de juny de 2010

Seient reservat

Una vegada, José Saramago va fer aquesta afirmació: «Déu és el silenci de l’univers; l’ésser humà, el crit que dóna sentit a aqueix silenci.» La lectura de la seua novel·la L’Evangeli segons Jesucrist (O Evangelho segundo Jesus Cristo, títol original en portuguès), anà precedida d’una anècdota curiosa. Vaig tots els diumenges pel matí a casa dels meus progenitors. Ma mare em fica al corrent de les novetats eclesials. Ni ella ni mon pare són persones especialment religioses, però l’anada dels dissabtes a la Seu —darrerament a Sant Francesc— els obliga a sortir de casa i els serveix de distracció. Sovint, la mare mostra la seua contrarietat amb les afirmacions del senyor abat. «Ahir estava enfadat; ens va mormolar perquè sempre som els mateixos a la missa. Veges tu! Mormola precisament els qui anem. Tu creus?», fa ma mare, amb una barreja de murrieria i santa indignació. «En no anar, llestos!», retruca mon pare. Bé, la bona qüestió és que ella m’arreplega de vegades els fulls parroquials i em diu: «Mira quines coses escriu l’abat aquesta setmana, sobre l’avortament, sobre l’educació per a la ciutadania, sobre el laïcisme de Zapatero...» Un diumenge, però, ma mare em féu la següent pregunta: «Hi ha un escriptor portuguès que haja guanyat el Premi Nobel?» Jo vaig dir immediatament: «José Saramago». La meua dona i jo escoltàvem amb interès creixent. «Sí, sí, aqueix és el nom que va pronunciar l’abat», intervingué mon pare. «Ahir va dir, al sermó, que un bon cristià no hauria de llegir cert llibre d’aquest escriptor», aclarí ma mare. «Deu ser L’Evangeli segons Jesucrist», conclogué la meua dona. «Sí, sí», exclamà mon pare. Jo no havia prestat massa atenció a aquesta obra, malgrat l’escàndol que havia aixecat entre els catòlics portuguesos. Aquella mateixa setmana, però, vaig anar a una llibreria i em vaig comprar la novel·la. Tot açò em vingué ahir a la memòria, en saber que havia mort José de Sousa “Saramago”, l’escriptor, periodista i dramaturg autor del llibre repudiat per l'arxiprest i d’altre grapat de bones novel·les. En ser-li atorgat a Saramago el Nobel de Literatura, en 1998, l’Acadèmia Sueca destacà la seua capacitat per a «fer comprensible una realitat escorredissa, utilitzant paràboles recolzades en la imaginació, la compassió i la ironia». Els portaveus vaticans, pel contrari, han destacat el caràcter descregut d’aquest vell comunista portuguès. Avui no he pogut fer la visita setmanal als meus pares. Però diumenge vinent li preguntaré a la mare si l’abat xativí ha demanat les pregàries dels fidels, perquè Déu tinga misericòrdia de Saramago, i li perdone els pecats i les blasfèmies. És una simple curiositat. En realitat, a mi me la bufen l'abat, el cel i el purgatori; el Parnàs de les Lletres és, al capdavall, l'únic lloc on s'ha de reservar seient d’honor per a Saramago. I crec que ja li'l tenen reservat.

8 comentaris:

CALPURNI ha dit...

N'estic segur. Si Déu existira i el cel existira, Saramago estaria assegut a la dreta de Déu Pare.

Príncep de les milotxes ha dit...

De què li serveix el Parnàs de les Lletres si ara ja no pot gaudir-lo i compartir-lo amb els amics i amb els oblidats pels qui ha lluitat rere cada lletra de la seua obra:
Fum!

Lluís Bosch ha dit...

En Saramaho va dir fa poc que la mort li interessava poc, que li semblava més interessant la vida. Comparteixo la perspectiva del vell comunista.

Clidice ha dit...

molt en la seva línia, i és que la mort sol ser força avorrida. gràcies per l'apunt, n'estava una mica tipa de llegir-ne de contraris, com si d'una moda es tractés.

Aquil·les Sisternes ha dit...

En vida, Saramago ja pertanyia al Parnàs de les Lletres. Jo pensava que havia quedat clar el sentit metfòric de la meua entrada. Al final, el que importa és la memòria, positiva o negativa, que els vius conservem de les persones que s’han mort. Tot això del cel i l’infern són dèries de capellans i beats. El senyor Bosch ha recordat una frase de Saramago (“m’interessa poc la mort i molt la vida”) que és una obvietat; això mateix pensa la major part de la humanitat. (El vell comunista també havia dit dit que anava a acceptar sense escarafalls la seua hora final.) La meua entrada no tracta, però, de res d’això. És més bé un comentari irònic sobre les diferents concepcions de la transcendència que mantnim les persones religioses i els descreguts, i les ineèrcies condemnatòries que encara arrossega l’Església. Quan dic que Saramago té reservat seient d’honor al Parnàs (un no indret), intente posar de relleu que ni tan sols la seua ideologia és important, almenys per a mi. Al capdavall només ha de comptar, segons el meu parer, que la bona literatura sobrevisca al seu autor. Imagine que Saramago sabia que això anava a passar amb els seus escrits.

Príncep de les milotxes ha dit...

Amic Aquil·les, sembla que el seu transparent escepticisme feia que se'n fotera una mica de fames, Parnàs, vides i morts.
Aguantava la flama petita amb el dit i prou. Això sí, ben acompanyat dels estimats fins el darrer moment... amb lúcida dignitat.
No ho dubte gens ni mica...
Per cert què em contes dels nostres amics els elefantets?
Que han marxat a buscar les pluges d'estiu?
A veure quin dia ens sorprenen. Per Xàtiva, de ben segur, que els notaran a faltar. Jo, almenys, sí...

Anònim ha dit...

M'alegre de que a la fí no se li rebutge per ser comunista!

Alejandro VI ha dit...

Una sentencia de la Audiencia Nacional confirma que el escritor portugués adeudaba a la Hacienda Pública 717.000 euros en concepto de impuestos desde el año 1997 al 2000. El luso negó sistemáticamente que su residencia fiscal estuviera en España e insistía en asegurar que la misma estaba en Portugal.
A pesar de los intentos por parte del fisco español para que aportara información que demostrara que cumplió con sus obligaciones tributarias en el país luso, el escritor no aportó dicha información, según la sentencia de la Audiencia Nacional.
Además, el escritor se resistió a aportar datos no sólo sobre sus rendimientos por trabajo y capital en España sino que también se negó a facilitar el montante económico que percibió por ganar Premio Nobel de Literatura en 1998. Otra víctima mas del terrible sufrimiento producido por la injusta sociedad capitalista, que contempla desde su humilde y anticlerical mansión de Lanzarote. Como ves, nadie reprende al nobel por su condición de comunista.

Si es que hay dias que me siento como Juan Marsé en culturacat.cat