dijous, 3 de desembre de 2009

Els premis

Fa dies, un conegut col·laborador intermitent del blog la va mamprendre, durant un temps, amb els premis: «Que si costen diners al contribuent», «Que si es donen als amics», «Que només es premien obres mediocres»... Part de raó té. Com diria un personatge de ficció d’Aquil·les, hi ha més premis que gorretes de bellota. Es convoquen premis literaris, cinematogràfics, de pintura, musicals, científics... Durant el règim franquista, sembla que s’arribaren a donar fins i tot premis de natalitat. L’alumne aprofitat és premiat pel mestre. El fill i la filla que fan bondat són premiats per la mare. Déu Nostre Senyor premia amb el cel etern aquells que són justos. Premia l’Associació d’Amics de la Costera. Premia El Penjoll. Premien els ajuntaments. Premia la loteria. Premia la Dipu. Hi ha premis de paella, d’arròs al forn, de gaspatxo, de pinxos, de rebosteria, de betlems... Parlem amb serietat dels premis literaris —el guardó que acaba d’obtenir Alietes obliga a reflexionar-hi—.

Els guanyen sempre obres mediocres? No! De vegades, guanyen obres de molta qualitat. Compte! Sóc del parer que una literatura normalitzada també ha de tenir obres mediocres —i best sellers i novel·la rosa i el que calga—. Fins i tot pot esquitllar-se en els premis alguna d’aquestes obres. S’haurien de suprimir, per això, els certàmens literaris? Jo crec que no! Tot i ser assetjats pel perill que s’acaba d’esmentar, els certàmens tenen una part molt positiva: difonen les nostres lletres i promocionen els nostres autors. Els premis en són, sovint, l’única taula de salvació. La poesia, per exemple, seria un gènere en perill d’extinció si no rebés mesures de discriminació positiva. Si certes manifestacions culturals oneroses —la música simfònica o l’òpera, posem per cas— sobreviuen gràcies a les subvencions públiques, ¿seria lògic abandonar a la seua sort la poesia, que té uns costs infinitament menors?

Costen diners al contribuent, els premis? Depèn... Si l’entitat convocant és una administració pública, la dotació dels guardons sortirà del pressupost; pagaran, per tant, els contribuents. Ara bé, si els premis estan dotats per qualsevol entitat privada (editorial, associació, empresa patrocinadora), és possible que l’erari públic en traga beneficis —el guanyador veurà com li detrauen, del metàl·lic, la corresponent retenció—. I una última pregunta: els premis literaris van a parar als amics dels jurats? És possible. Bé que les bases solen establir un mecanisme, la plica, que teòricament impedeix conèixer la identitat dels autors, en general s’acaba sabent qui és qui. I clar, en conèixer el nom dels concurrents, els membres dels jurats poden deixar-se arrossegar per les seues fílies o fòbies. Què voleu? Això també passa als premis Nobel!

Jo no trobe, en definitiva, que els perills esmentats siguen motiu suficient per a suprimir certàmens que premien obres escrites en català. Jo no en suprimiria cap! A la nostra literatura li calen incentius. Les dotacions pressupostàries dels departaments de cultura estan, entre altres coses, per a prestar suport a creacions que, tot i ser minoritàries, resulten valuoses per a la col·lectivitat. Fem honor a la nostra condició d’Elephas praemians i conservem els premis literaris. De vegades —ja es veu—, acaben guardonant un dels nostres, un penjollaire.

11 comentaris:

Tadeus ha dit...

Com que el 'conegut colaborador intermitent' sóc jo, passe a aclarir alguns punts. En primer lloc, dir que m'agrada l'article de Ximo. Està ben escrit i concorde amb ell en algunes coses de les que diu. Però amb diferències.

Un dels problemes dels premis literaris és que, sobre ells, està l'ombra del dubte: en alguns casos, els de major quantia, primen els interessos de les editorials; en altres casos, els més comuns, existeix la temptació de l'amiguisme. Però és clar, esta ombra del dubte està sobre qualsevol cosa que es faça en societat: en política, en el món laboral, etc. Els premis literaris no són una excepció, són una mostra més de la infàmia o de la grandesa colectiva.

Per a mi, el problema principal és que els premis, tan nombrosos i ben dotats, creen al seu voltant una dinàmica de 'persones que habitualment participen en el circ dels premis', i van picotejant per ací o per allà. Persones, que, en la majoria dels casos (en el 99,99% dels casos, diria jo) tenen una producció literària d'una profunda mediocritat i que no passarà mai de la fase de 'tinc amics i familiars que vénen a les meues presentacions i poc més'. Això abunda molt en les nostres terres. Entre tanta mediocritat, com no, es pot amagar el talent. Però és com trobar un gra d'arròs en el desert.

Ximo parla de la necessitat d'incentivar i promoure la creació literària en català. Per a mi, incentivar i promoure la creativitat és sinònim de mediocritat i amiguisme, fins i tot amb una component política i ideològica. Diu Ximo que existeix el perill que desaparega la poesia tal com la coneixem. Dons QUE DESAPAREGUA! ¿A qui li importa? ¿Per què ha de subsistir un tipus de creació literària com és la poesia entesa com a 'llibre literari escrit en línies agrupades en petits textos anomenats poemes' que aspira a guanyar algun premi en metàlic? Són preguntes que em faig a mi mateix, i per a les quals no tinc una resposta clara.

Per a mi, com deia, incentivar la creació és incentivar la mediocritat. L'eterna aspiració a la 'normalitat' del català (voldria que algú m'explicara que és això de la 'normalitat') justifica que es promoga i es financie la creació en la 'llengua pròpia'. Hi ha tot un fenòmen 'cultural', el del rock català, que va estar des del primer moment incentivat i promogut pel govern de Catalunya. ¿Quin és el resultat? En la meua modesta opinió, musicalment parlant, el rock català és ínfim, grotesc, ridícul. Un dels suposats 'cims' del rock català, la cançó "Boig per tu", del grup SAU, és una balada melòdica que podria haver firmat la Oreja de Van Gogh o Conchita. Això sí, el rock català tenia el plus de ser EN CATALÀ. Retornem ara al terreny literari. Hi ha molta gent, com algun autor del Penjoll el nom del qual no emncionaré, que supediten TOT a la causa ideològica del pancatalanisme. No els importa la mediocritat de la creació literària. Els interessa una altra cosa. Estes actituds, que no són exclusives del món català però sí especialment notables en les nostres terres, m'avorreixen per complet. És per això que sóc tan reaci als premis literaris i a qualsevol tipus de subvenció a la creació artística.

Ximo ha dit...

No voldria perorar massa sobre el concepte de “normalitat” referit a les llengües. És un tema molt avorrit que, per altra banda, està perfectament definit per la sociolingüística: una llengua és normal quan ocupa amb naturalitat tots els àmbits d’ús. Més bé, vull detenir-me en un assumpte col·lateral. Sovint, les dones diuen —i crec que tenen raó— que seran iguals que els homes el dia que una dona incompetent puga ocupar amb normalitat un càrrec de la màxima responsabilitat —tal i com ja ho fan, des de fa segles, els homes incompetents—. Doncs bé, la producció literària feta en la nostra llengua serà normal quan productes mancats de l’aura de la qualité tinguen també un lloc a l’aparador, com ja passa amb certes produccions de les literatures castellana o anglesa. Jo, en açò, sóc partidari de la dita: «De la quantitat surt la qualitat». A això volia referir-me quan afirmava que una literatura normalitzada també ha de tenir obres mediocres —i best sellers i novel·la rosa i el que calga—. Una sola novel·la rosa, Mor una vida, es trenca un amor, és més efectiva, a l’hora d’enganxar a la lectura milers d’adolescents, que una dotzena de joies de la literatura universal.

Tadeus ha dit...

Per a definir 'naturalitat', vosté parla de 'naturalitat'. No sé si això serveix molt per a aclarir les coses! Crec que no.

Mediocres hi ha a tot arreu, evidentment. Però hi ha un sector de mediocres que tenen una habilitat especial: saben llaurar-se amistats, saben estar on han d'estar, saben escriure el que convé escriure segons la moda o el moment, i fins i tot opinen el que cal opinar. Eixos mediocres saben el que es fan! tenen futur!

Ximo ha dit...

No he volgut definir “naturalitat”, sinó “normalitat”. L’expressió “amb naturalitat” significa “espontàniament, sense forçar les coses”. En l’assumpte que debatem, una llengua serà normal si ocupa amb naturalitat (és a dir, sense fòrceps) tots els àmbits d’ús. Mentre no els ocupe, o els ocupe de manera forçada, el seu estatus només podrà ser qualificat d’anormal. Voldria referir-me, però, a altre assumpte: a la seua opinió sobre les subvencions i els incentius.

De la cultura subvencionada, no es pot esperar res de bo; jo estic totalment en contra d’ella. Però clar, sovint s’ha de triar entre el dolent i el menys dolent. Senyor Tadeus, vostè haurà sentit parlar, sens dubte, de la teoria del mal menor. Ara mateix, el futur de la literatura catalana feta a València és molt boirós; les nostres lletres pateixen crisi d’autors, crisi d’editors, crisi de lectors, crisi de canals de distribució... Les persones que, malgrat tots aquests entrebancs, se senten atretes per la literatura rarament poden viure de la seua creació. De fet, molts poetes o novel·listes han d’exercir altres ocupacions laborals: la docència, el periodisme, l’actuació teatral, el repartiment de cartes...

Tadeus, quan un malalt està en crisi, els metges l’ingressen a l’UCI. Passat un temps, certifiquen la seua mort o el trauen a planta, per haver experimentat una milloria. Si es recupera del tot, li donen l’alta i, au, a volar pel seu compte! No sé si m’explique.

Anònim ha dit...

Ximo vol dir que mentre el pacient no es recupere ha d'estar connectat al gotero.

refelet ha dit...

Molt del que fem al Penjoll fa temps que es va inventar.

Un dels trets dels autors mediocres és que es dediquen a criticar-ho tot sense aportar res nou. Sembla que aquest va ser el cas de "EL Setabiense"

Vos recomane a tots i totes les penjollaires la lectura de la seua història:


http://17dejunyde1707.blogspot.com/2009/12/el-setabiense_04.html

Espere que vos agrade.

Alietes el del Corralot ha dit...

He estat repassant la llista de poetes que han guanyat l'Ausiàs March de Gandia. Entre ells hi ha:
Pere Quart i José Agustín Goytisolo, Vicent Andrés Estellés, Joan Valls, Maria Beneyto, Antoni Ferrer i Perales, Marc Granell, Vicent Salvador, Josep Ballester, Ramon Guillem, Jaume Pérez Muntaner, Enric Casasses, Vicent Alonso, Gaspar Jaén, Xavier Bru de Sala,... Poca broma.

Tadeus ha dit...

Sr Ximo, parla vosté d'un malalt que està en l'UCI. ¿No serà que eixe malalt, en realitat, és un model antiquat, o simplement irreal, d'allò que anomenem 'cultura' o 'art'?

Ximo ha dit...

Fa vostè una pregunta tan ampla (l’art, la cultura...), que no em veig amb cor de contestar-la. Jo només parlava de literatura. Ja sé que estan canviant els modes de crear i de fer arribar l’obra al públic lector. Però malgrat aquests canvis, altres literatures veïnes (la castellana, l’anglesa...) reïxen. Per tant, si la nostra està en coma, no serà pels canvis... Serà per altres motius. I mentre estiga a l’UCI, jo sóc definitivament partidari de no retirar-li el gotero. Si finalment es mor el pacient, doncs anirem de soterrar. Però que ningú no diga que no hem intentat salvar-lo.

D'altra banda, trobe significativa la llista de guanyadors de l'Ausiàs March aportada per Alietes. Es reafirma la meua sospita que, de vegades, donen el premi a obres magnífiques.

Tadeus ha dit...

No sé si són obres magnífiques. Això sí, es tracta de poetes notables, o almenys amb fama.

D'entrada, comparar la literatura valenciana amb l'anglesa o l'espanyola és una mica complicat. Hi ha certes diferències de magnitud (allò de la 'quantitat') que resulten una mica insalvables. Ara bé, m'agradaria saber on hi ha més premis literaris, a terres catalanoparlants o als països anglòfons. No sé si hi ha alguna estadística al respecte.

Emili Morant ha dit...

Seguisc amb interés aquests debats, i en un breu comentari poca cosa puc fer més que recolzar les postures defensades per Ximo. Quan sume (mentalment, a ull) quants diners gastem en aquest país en premis literaris i ho compare amb el que es gasta en altres coses, no és en literatura on se m'ocorre retallar. El "crim" del sistema de premis no és la seua existència, sinó la forma com s'ha convertit en quasi l'única via per a que un llibre en català veja la llum. Una via de la qual es pot fer abús, certament, per part d'editorials, organitzadors, etc. però que no hauriem de suprimir per aquestes imperfeccions. Ja que heu citat la llista, em consta que hi ha llibres infames entre els guanyadors del premi Ausiàs Marc de poesia (és inevitable, amb tantes edicions), però això no és motiu per a suprimir el premi, car ens deixaria sense la oportunitat de llegir bons llibres i bons autors, que n'hi ha i són, tard o d'hora, premiats i publicats.

Tinc la impressió (subjectiva, i només parcialment informada) que el problema dels autors en valencià no és que escriguen només per a guanyar premis que no mereixen. Sinó que no tenen lectors per a les obres, algunes senzillament magnífiques, que publiquen. No crec que siguen els nostres creadors els qui no estiguen a l'altura, sinó un públic que continua ignorant que hi ha més motius, a banda del "compromís", per a llegir en valencià.