dissabte, 27 de febrer de 2010

Herències ancestrals

En conèixer els incidents xenòfobs esdevinguts a Salt, m’ha vingut a la memòria el capítol de Redes, programa de TVE2 que presenta Eduard Punset, emès dijous passat. Es titulava Aprender a cocinar nos hizo humanos. Punset entrevistava, en aquesta ocasió, l’antropòleg i professor de Harvard, Richard Wrangham. Segons aquest especialista, els humans no estem adaptats per a menjar aliments crus. Si només menjàrem carn crua, les dones deixarien d’ovular i els homes de fabricar esperma —no podríem, doncs, reproduir-nos—. Aprendre a cuinar els aliments fou, per tant, la fita evolutiva cabdal des del punt de vista humà. El salt qualitatiu es produí fa 1.900.000 anys, amb l’Homo erectuserectus perquè els seus exemplars, mascles i femelles, caminaven dempeus, no us aneu a pensar—. Aquest homínid inventà el foc i començà a cuinar els aliments, bé que un avantpassat seu, l’Homo habilis, ja menjava, 600.000 anys abans, carn processada; la reblania a martellades.

Com a conseqüència de tot açò, els nostres avantpassats experimentaren fa aproximadament dos milions d’anys els canvis que ens separaren dels nostres parents més pròxims, els ximpanzés: tenim les dents i els budells més petits que ells, i el cervell, més gran. La culminació del procés s’esdevingué amb els individus de la nostra espècie —Homo sapiens—, que cuinaven la carn i després l’esmicolaven o la martellejaven, perquè estigués més tendra. Segons Wrangham, l’origen de l’estat i la divisió sexual del treball rauen en un fet aparentment irrellevant: la dona és ama de la cuina. Per a recolzar la seua teoria, l’antropòleg addueix dades fàcilment comprovables: una dona d’Homo sapiens podia deixar l’aliment cuinat enmig del campament sense que ningú no li’l toqués (en altres espècies animals, se l’hagués cruspit l’individu més fort).

La femella d’Homo sapiens, en canvi de ser l’ama del menjar cuinat, hagué d’acceptar que el mascle s’encarregués de defendre-la. Les dones cercaven, per tant, mascles forts (això continua passant ara; als instituts, per exemple, és freqüent que les xiques posen els ulls en els adolescents més fatxendes). Amb l’invent de la cuina, els mascles podien sortir tranquils del campament; sabien que trobarien menjar cuinat quan tornaren. El professor de Harvard també veu en la cuina l’origen de l’estat. Quan els caçadors recol·lectors, mascles i femelles, decidiren d’organitzar un mode de vida gregari, algú havia de vigilar dones i queviures de tots, és a dir, els aliments cuinats. Sorgiren, per tant, les primeres coalicions masculines, els primers poders estatals. La dedicació femenina a la cuina permetia que els mascles sortiren de la llar i establiren aliances polítiques amb altres mascles del seu grup o de grups veïns.

La violència seria un subproducte de la intel·ligència de l’Homo sapiens. Richard Wrangham recorda que només existeixen dues espècies animals, homes i ximpanzés, els mascles de les quals organitzen expedicions per a matar deliberadament membres d’altres grups. Sona terrible, però els ximpanzés planifiquen els raids amb intel·ligència: ataquen quan estan en situació d’avantatge i no deixen ferits. La violència forma part de la seua psicologia: senten excitació quan perceben que l’altre és enemic i que el desequilibri de poder juga a favor propi. En tals circumstàncies, eliminaran l’enemic sense pietat. Punset i Wrangham acaben fent unes reflexions interessants. Els mascles humans solem ser força tolerants amb altres mascles a condició que pertanguen al nostre grup; altrament, podem arribar a ser molt cruels amb ells. El futur pacífic de la nostra espècie passa, doncs, per la progressiva feminització del comportament masculí. Dit en altres paraules: els barons hauríem d’entrar més a la cuina i caldria permetre l’existència de coalicions femenines que s’encarregaren dels afers col·lectius.

19 comentaris:

EROs Ramatxoto ha dit...

Genial! Gràcies per compartir estes reflexions.

Clidice ha dit...

l'última il·lustració molt ... d'això, il·lustrativa :(

Tadeus ha dit...

Una entrada molt interessant, Sr Sisternes. M'he vist l'entrevista de Punset i la veritat és que se m'ha fet curta, ja que els temes tractats donaven per a més.

És obvi que els canvis de dieta són de capital importància en l'evolució humana, ¿com podria ser d'una altra manera? Ara bé, construir tota una teoria antropològica al voltant de la cuina em sembla excessiu. Allò dels mascles que 'defensen' la cuina pot ser una imatge sugeridora però igual es queda en això, i poc més. Les circumstàncies en els quals s'originen les societats humanes són molt més complexes; intentar reduir-ho tot a una circumstància és, en la meua opinió, un error. De tota manera, açò que dic són impressions generals, ja que amb l'entrevista de Punset es fa difícil entendre en profunditat les teories de Wrangham, que deuen ser molt més complexes.

He vist alguns programes de Punset ("Redes"), i el que impressiona d'ells no és la suposada 'agudesa' entrevistadora de Punset, que es un personatge que més bé adorm, sinó l'equip que deu tindre darrere. Els entrevistats solen ser científics de gran prestigi, que destaquen sobretot per haver ideat teories trencadores en els seus camps d'estudi. Recorde per exemple una molt recomanable entrevista amb l'antropòleg alemany Karl Grammer. Fa falta tenir un equip humà molt bo per estar tan a l'última en qüestions científiques. Després, apareix el Sr Punset, amb la seua manera peculiar de parlar i de fer preguntes, i la cosa pot donar de sí, tot i que en general, com deia, el resultat és més bé soporífer. De vegades, fa preguntes tan enrevesades que no sé com els entrevistats poden entendre-les. Alguns se'l queden mirant amb cara de "Què collons està dient este paio?" Però bé, s'ha de reconéixer el mèrit de Punset, almenys per haver sabut envoltar-se de colaboradors molt bons i per elaborar un producte que ens apropa a la ciència puntera, una veritable rara avis en Espanya.

Aquil·les Sisternes ha dit...

Ramatxoto, Clidice, Tadeus, m’alegre que els haja agradat l’entrada.

Evidentment, no es pot explicar exhaustivament una teoria completa en un vídeo de 28 minuts. Així i tot, la conversa entre Punset i Richard Wrangham és molt suggeridora.

Aquestes teories sobre la influència de la dieta en l’evolució de les espècies animals no són una novetat absoluta. El doctor Faustino Cordón, nascut a Madrid el 1909, que es véu obligat a treballar per a empreses privades com els laboratoris Zeltia i l’institut YBIS (pels seus antecedents esquerrans i republicans), ja va escriure en 1979 una obra titulada Cocinar hizo al hombre. També fou autor de La alimentación, base de la biología evolucionista, obra publicada el 1985. Faustino Cordón, que havia treballat abans de la Guerra Civil a la Institució Lliure d’Ensenyança, fou un oasis al desert científic espanyol.

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies, Aquil·les. Em fascina l'antropologia.

La influència del canvi de dieta en l'evolució humana no és una tesi nova, ni molt menys. És de fet un clàssic en l'antropologia moderna. A la facultat de filosofia, quan estudiàvem antropologia, així s'explicava des de feia molts anys. També se n'ha parlat en algun que altre comentari ací, en El Penjoll, però Tadeus, com que s'ha reconvertit a vegetarià prova de girar la truita (espere que no siga ovolactivegetarià) o, si més no, de restar força a la tesi.
El domini del foc implica l'aprofitament del mateix. I un dels seus usos derivats principals és l'aplicació sobre els aliments, especialment per cuinar la carn.
La carn cuinada permet una millor ingesta i una digestió més lleugera i per tant un descans millor i per tant una major recàrrega de forces: comença el benestar.
L'espècie desplaça cap avall la dentadura, perquè ja no es necessiten uns queixalstan forts. Això obri pas en la cavitat craneana perquè la massa encefàlica s'hi dispose millor: La causa de la raó està en el canvi de dieta. Evidentment!

Quant als rols, hauríem de fer cas a la teoria dels cossos celests d'Aristòtil: cada cos tendeix per natura a un espai: el hòmens tendeixen en massa cap als camps de futbol, quan ixen del casino, i les dones, quan ixen de la cuina, cap als secadors de les perruqueries.

Visca Marvin Harris!

Tadeus ha dit...

Sr del Corralot, veig que vosté ve amb animus provocandi, i sap bé que sóc de provocació dialèctica fàcil, així que ací em té.

Sóc, efectivament, ovolactovegetarià. Però ser vegetarià o omnívor no em fa pensar d'una manera determinada en qüestions d'evolució humana. Ja he dit abans que la dieta té un paper fonamental en eixa evolució.

Vosté veu l'evolució humana com un camí que du cap al "benestar" o cap a la "raó". Jo no sóc tan optimista. L'evolució humana ens ha dut a moltes coses. L'Homo Sapiens no és necessàriament la cimera de l'evolució, ni la nostra vida és essencialment millor que la dels Australopithecus.

Per altra banda, el canvi de dieta no pot explicar tots els canvis morfològics de l'espècie humana. Això és una mica reduccionista.

Per altra banda, ser vegetarià és un producte humà, igual que no ser-ho. La nostra flexibilitat mental és tan elevada que ens permet tota mena de comportatments, inclòs el d'anar contra els costums i contra les normes.

El Sr ALietes acaba el seu comentari amb un "Visca Marvin Harris". Jo també he llegit (o vaig llegir) alguns textos d'este original autor, que em recorda en alguns aspectes al propi Wrangham. Al cap i a la fi, els dos autors proposen teories atractives sobre determinats aspectes de l'evolució humana, en la seua vessant cultural, però crec que eixes teories tenen més ressò mediàtic que substància científica. Això sí, funcionen, com en el seu dia van funcionar Frazer o Freud, com a inspiradors d'idees que ens poden ajudar a vore la humanitat des de perspectives noves.

per altra banda, m'he estat mirant els enllaços sobre Faustino Cordón que tan amablement ens ha aportat el Sr Sisternes. Una de les coses que m'es m'ha cridat l'atenció ha sigut el llibre que va escriure en 1982 comparant evolució humana i materiaolisme històric (Cordón, sembla ser, era comunista). A Marvin Harris se'l relaciona també a certa manera marxiasta d'analitzar la cultura humana, o les motivacions que hi darrere de cada cultura. Jo, personalment, trobe este tipus d'explicacions una mica limitades. Cada dia es dissenyen noves teories sobre l'origen dels humans i la seua cultura. En un dels programes de Punset que vaig vore fa un temps, quan encara (ell) lluïa la seua particular melena blanca a lo Simon Garfunkel, entrevbistava a l'arqueòleg anglés Stephen Mithen, una veritable eminència en el seu camp d'estudis. El motiu de l'entrevista era una teoria de Mithen segons la qual l'origen del llenguatge humà està relacionat amb la capacitat de cantar. de fet, va publicar un llibre anomenat "The Singing Neanderthals". Teoria atractiva, trencadora, i molt possiblement... una xorrada en sí mateixa. L'antropologia i l'arqueologia estan plenes de grans idees que cal refinar, reduir, polir, contrastar i que, poc a poc, van diluint-se.

Clidice ha dit...

només un incís, tots vostès segurament són gent d'allò més preparada i amb tot de títols i càrrecs capaços de fer callar una comptable de pa sucat amb oli com una servidora, però per la mateixa raó, la meua curtesa, no me'n puc estar de dir-hi la meua. Deixant de banda la qüestió del vegetarianisme, cadascú s'amarga la vida com vol, o com pot, tota l'estona només veig escrits noms d'il·lustres teòrics "mascles". Contínuem en l'última vinyeta de l'escrit o alguna femella de l'espècie hi ha dit alguna cosa interessant al respecte?

Més que res per estar-ne informada. I és que a mi, el que diguin els savis barbuts no m'interessa, sempre acaben parlant de la meitat de la població i la resta només la suposen, habitualment, segons els seus propis esquemes de gènere. Gràcies :)

Davit del carré Blanc ha dit...

Enhorabona per l'entrada, senyor Sisternes. És interessant.
Només una coseta sobre el debat que estan tinguent. Efectivament Marvin Harris era materialista: els temes simbòlics des de la seua perspectiva tenien poca importància en l'ontologia de les societats humanes. El materialisme ha fet importants aportacions, com també el culturalisme. Actualment, a les investigacions, les orientacions són molt més heterogènies: no es tracta d'una renúncia, ni d'un excés de relativisme (encara que hi ha de tot), sinó que se sap que els fenòmens socials tenen explicacions molt complexes i les separacions teòriques només obeeixen a "talls" epistemològics.
D'altra banda, recorden que Richard Wrangham és antropòleg físic (o biological, com diuen els anglesos). Aquesta branca es centra en els moments en que s'estava configurant l'espècie humana com a tal, però no vol dir que siguen metafísics esbrinant la natura humana. Fan, com tothom, el que poden amb la informació que obtenen (que sempre està referida a moments on la complexitat cultural no era tan bèstia com ara).
Em sembla molt interessant la pregunta que planteja Clídice. Sí que han hagut dones que han dit (i estan diguent) coses interessants sobre aquests temes. Però és cert que la ciència té un notable biaix de gènere i li passa com a la política: cal molt de temps lliure per dedicar-se'n i és més freqüent que siguen homes els que fan carrera acadèmica. Però el dubte interessant és averiguar si aquest biaix afecta de forma substancial el coneixement acumulat. Uff, massa per a una nit de diumenge!

Aquil·les Sisternes ha dit...

Clidice, està clar que no havia entès bé el seu primer comentari. S’ha pres vostè molt malament l’entrada. Què suggereix? Què l’elimine? O només li molesta la segona vinyeta? Perquè la primera, aquella en què l’home prové del mico i acaba en porc, no sembla haver-la molestat. En realitat, tan esbiaixada és l’una com l’altra, però he posat les dues com a il·lustració irònica del tema tractat. No pensava que pogueren molestar ningú.

Endavant, Clidice! Escriga el nom d’alguna il·lustre teòrica “femella”. A mi sí que m’interessarà el que diga. De fet, a mi em solen interessar les coses que diu qualsevol persona, home o dona, si tenen substància i es presten al debat.

Precisament, al capítol de Redes emès avui, la psiquiatra Judith Eve Lipton ha dit coses ben interessants.

Aquil·les Sisternes ha dit...

Davit, sembla que hem penjat els comentaris alhora. Gràcies per les seues aportacions.

Clidice ha dit...

Senyor Sisternes,

veig que o jo no m'he expressat bé, cosa més que probable atesa la meua curtesa curricular, o vos esteu tenint una reacció excessiva (?) i donant per suposades moltes coses respecte a la meua intervenció.

En realitat només pretenia de les vostres ments preclares fer-vos notar la manca de referents femenins en el text i el debat posterior, i esperava, amb deler d'alumna davant d'un professorat tan insigne, informació que pogués afegir al meu bagatge.

En cap cas m'atreviria a corregir-los ni a reblar-los el clau, jo sóc ací per aprendre. No he passat mai del grau d'alumna i, si tot va com cal, així seguiré.

La meua demanda segueix en peu. Senyors, vossaltres dieu i demostreu formar part del món acadèmic i jo voldria saber si, a més de barbuts vells o morts, hi ha dones (amb barba o sense) que hagin escrit al respecte. No parlo de feministes de les deesses, moviment que no m'interessa més enllà que m'interessa qualsevol fenòmen històric. Parlo de científiques que donessin una visió diferent de tot plegat.

I el meu primer comentari era això, un comentari sorgit després d'haver llegit i apreciat el text i haver-me xocat la imatge. No té cap altra lectura. No pretengueu fer-me més espavilada que no sóc.

:) ah! i pau i amor i tot aquest tipus de coses :)

Clidice ha dit...

Per cert, la primera vinyeta no m'ha agradat gens, no veig jo que l'home s'hagi convertit pas en porc, ans al contrari. L'espècie humana ha millorat infinitament respecte als seus antecessors.

Tadeus ha dit...

Sra. Clídice, pensant en aportacions femenines al camp de l'antropologia, el primer nom que se'm ve al cap és el de Margaret Mead, tot un referent en els estudis antropològics del passat segle.

Certament, fins al segle XX l'aportació de les dones al debat científic era merament anecdòtica. Qualsevol ciència, incloses les humanes (antropologia, aruqeologia, etc.) estava en mans de senyor amb barba (els més dels casos) o sense. Això potser ha fet que el punt de vista dominant anara cap al costat masculí, però les coses, per sort, estan canviant.

Centrem-nos, per exemple, en l'arqueologia, l'àrea en la qual estic més interessat darrerament. Fins al segle XX, les excavacions i descobriments estaven mans d'homes. Però la cosa canvia. En 1928 es fan importants excavacions en la cova de Shukba, en Palestina, amd dades reveladores sobre els inicis remots de l'agricultura. La persona que dirigeix eixes excavacions és una dona: Dorothy Garrod. També podríem mencionar altres noms, com ara l'arqueòloga lituano-nordamericana Marija Gimbutas (1921-1994).

La incorporació de les dones al debat científic és un procés lògic i necessari, i imparable.

Clidice ha dit...

Agraîda mestre Tadeus per les referències que anoto sense dubtar-ho un instant :)

Aquil·les Sisternes ha dit...

Clidice, no l’havia entesa perquè fa vostè un ús tan barroc del famós recurs retòric, la captatio benevolentiae (tot allò de la meua curtesa curricular i la humil alumna delerosa d’aprendre de les ments preclares dels professors insignes que ostenten títols i càrrecs capaços de fer callar una comptable de pa sucat amb oli, etc), que ha aconseguit de marejar-me com un allioli.

Ara que per fi li he pogut prendre el fil, li diré que sí, que hi ha científiques que han tractat els temes evolucionistes. Tenim, per exemple, a la London School of Economics, Helena Cronin, especialitzada en darwinisme i evolució humana, i autora del llibre The Ant and the Peacock, que aprofundeix a l’estudi de les diferències entre homes i dones respecte a comportaments i capacitats. A casa nostra, tenim María Jayme, doctora en psicologia diferencial de la Universitat de Barcelona.

Clidice ha dit...

Més que captatio benevolentiae és la constatació d'un fet. He observat en el temps que fa que us llegeixo, que difícilment abandoneu el to ultraerudit, cosa que fa que moltes persones que us segueixen es quedin amb ganes de preguntar per aprendre de la vostra saviesa, demostrada a bastament. Moltes vegades m'he quedat amb les ganes de preguntar per mor de ficar-me en un club privat, però, poc prudent com sóc, m'he atrevit a exigir-vos amb tota la captatio que vos vulgueu, que em fessiu els aclariments que em semblaven justos i que no trobava en el vostre excel·lent article.
:)

Clidice ha dit...

ah! i si molt convé, de l'all-i-oli en sóc mestra, amb morter i sense ou ;) fins i tot se'm lliga quan tinc la regla. Em pregunto si em deixarien apropar-me al ferrer en aquests casos, ja que sóc una excepció a la ídem ^^

Príncep de les milotxes ha dit...

Allà cap a dos quarts de dues havia escrit açò: "Clidice, no t'prengues així, dona! Hi ha barbuts que diuen coses interessants com femelles amb ulls de núvols meravelloses i mentalment fortíssimes.
L'amic ALietes parlarà - si ha estudiat a València- d'allò que li explicà J.B. Llinares- si l'ha tingut com a professor-; era la moda parlar en aquells moments de tota aquesta colla d'autors...
A mi, del tema i del descobriment del foc, allò que m'impressionà fou el temps que ara dedicaven a establir lligams aquestes colles o clans de primers humans."

He hagut d'anar a parar taula i s'ha glaçat el meu comentari...
A hores d'ara i després d'haver llegit totes aquestes ments, tan prodisioses elles, pense que tot resta clar i Tadeus m'endevina els pensaments.
Ja deia jo, Clidice, Quasi déus Calinca ,el paio Tadeus...

"Atxutxeu-vos" que potser siga una mostra de l'evolucionisme.

refelet ha dit...

Apunte a Ruth Benedict també, Clidice.