divendres, 11 de març de 2011

De fills a pares

Hem d’imaginar Miguel Hernández arribant a casa. Ve del front, atrotinat. No cal que ens l’imaginem com un roder que entra d’amagat per la portella. No, perquè de moment encara es troba en el bàndol correcte. Hem d’imaginar una casa de dol, plena de familiars; la muller de dol, havent passat sola la major part del patiment, si no tot. Podem imaginar Miguel Hernández dret, aferrat al bressol del fillet primogènit mort i emmortallat. Deu mesos de vida. El poema A mi hijo comença amb estes quartetes:

Te has negado a cerrar los ojos, muerto mío,
abiertos ante el cielo como dos golondrinas:
su color coronado de junios, ya es rocío
alejándose a ciertas regiones matutinas.

Hoy, que es un día como bajo la tierra, oscuro,
como bajo la tierra, lluvioso, despoblado,
con la humedad sin sol de mi cuerpo futuro,
como bajo la tierra quiero haberte enterrado.

Desde que tú eres muerto no alientan las mañanas,
al fuego arrebatadas de tus ojos solares:
precipitado octubre contra nuestras ventanas,
diste paso al otoño y anocheció los mares.


I seguix amb huit quartetes més. Però cal que recordem la imatge dels dos primers versos.
I seguirà la guerra. Es perdrà la guerra. Detindran Miguel Hernández després d’haver intentat fugir a Portugal —li havien oferit marxar a l’exili amb un grup d’artistes i intel·lectuals i ho havia rebutjat—. És alliberat del penal de Torrijos gràcies a la intercessió de Neruda. Torna a Oriola, a casa. És delatat i novament empresonat. Jutjat i condemnat a mort. El matrimoni tindrà un segon fill. Posteriorment se li commuta la pena de mort per 30 anys de presó. El faran rodar per algunes presons d’Espanya abans d’acabar al Reformatori d’Adults d’Alacant. Emmalaltix de tifus i de tuberculosi. Mor a la presó el 31 de març del 42. Trenta-un anys de vida. Heus ací un extracte de l’acta forense:

Como oficial médico de este Reformatorio le informo:
Que no me extraña que en el cadáver del recluso Miguel Hernández Gilabert no se pudieran cerrar los párpados por los medios mecánicos corrientes, ya que en vida dicho recluso padecía un síndrome típico de hipertiroidismo con sus facies de terror (síntoma de Kraus) con su tríada de fijeza, insistencia y resplandor en la mirada. Su síntoma psíquico puesto de manifiesto en su producción literaria y que encaja en lo que Pende llama taquipsiquia –viveza mental y emotividad exagerada- típica de dicho síntoma. Ello nos explicaría la imposibilidad que se tuvo de cerrar los párpados por los medios corrientes empleados.

5 comentaris:

La delicà de Gandia ha dit...

És molt trist, l'efectivitat de la seva poesia trascendeix el temps, sobrepassa els sentiments i qualsevol ideologia (d'aquells que tenen ànima). Aquestes parpelles obstinades m'han fet mal al cor. Crema.

escrivà de cort ha dit...

«Fill de poll, llémena», segons la dita valenciana; Honra merece quien a los suyos parece, segons la castellana.

Esgarrifosa la descripció del metge militar.

Alietes el del Corralot ha dit...

Hola, Delicà, a mi em pareix una història trista i terrible.

Hola, Escrivà. Li deixe també un fragment de la carta del delator:
"Francamente de izquierdas, más aún, marxista, incapaz por temperamento de acción directa en ningún aspecto pero sí de activísima propaganda comunistoide. Se sabe que durante la Revolución ha publicado numerosos trabajos en toda clase de periódicos. Estuvo agregado al Estado Mayor de la Brigada del Campesino. Se le conocía por el "Pastor Poeta" y últimamente por "El Poeta de la Revolución". Dios que salvó a España guarde a Vd. muchos años. El alcalde de Orihuela."

escrivà de cort ha dit...

Quan s’acaba una guerra, és arribada l’hora dels delators i dels refills de la gran meuca, que aprofiten l’ocasió per a fer mèrits i pujar esglaons, o per ajustar comptes pendents.

Aquil·les Sisternes ha dit...

Uns alexandrins rimats, perfectes. I unes imatges al·lusives als ulls —dos golondrinas... ojos solares—, tremendes.