dimarts, 8 de març de 2011

Un parell de poemes per a eixa musa que s'absenta


Que córrega l’absenta!


Alguns poetes
són onanistes
que es fan palles mentals.
Tot el dia sacsant(-se-la)
amunt i avall, amunt i avall...
perquè mai han conegut dona.

Alguns poetes onanistes
són soldats
que s’enfronten obedientment
a un conflicte caduc,
intentant, mentrestant,
imposar el seu monòton moviment
amunt i avall, amunt i avall...
perquè mai han conegut dona.

Alguns poetes onanistes soldats
són un dia desvirgats
per l’absenta.
No hi ha sistema d’ABS,
ni cap altre prefix llatí,
capaç d’evitar ja el xoc semiòtic
amb la musa que no hi era:
Providencial elixir inspirador,
provinent de la maceració en aiguardent
de les fulles dels verds versos del donzell
amb altres males herbes.

Fada verda de merda!
Puta pervertidora dels versicles
dels poetes onanistes soldats
que cauen en el teu parany
de dona que no hi ets...
Dóna allò que no hi tens...

Que córrega l’absenta!
amunt i avall, amunt i avall...


El bevedor d'absenta (1901) de Viktor Oliva


He vist córrer l’absenta!


I direu que és un miratge.
Anava nua... de pressa,
massa de pressa per a córrer.

28 comentaris:

el pidolaire entretingut ha dit...

Molts literats, intel·lectuals i fauna semblant eren adictes al verd esperituós d'aquest brevatge que facultava el pas al llindar dels somnis en plena vigília.
Però aquesta connexió poètica-mecànica... m'ha soldat les neurones d'una forma tan forta que no puc anar ni amunt, ni avall, ni amunt, ni avall.

M'agrada com es juga amb la paraula "dona" i "dóna" i la introducció d'elements moderns com "l'Abeese" que trenca i desmonta la serietat pulcra i tranquila d'un vers per convertir-lo en "a veure per quin vessant caurem".
No res, que al Penjoll ( no límits a la imaginació), si vols, aleshores pots".

Anit, no vaig poder resistir no veure'l, ha ha.

Alietes el del Corralot ha dit...

Quan teníem el Moret, Epi ens portava una absenta molt bona d'Aielo de Malferit. Pura artesania d'alambins. I de tant en tant, un gotiu.

Aquil·les Sisternes ha dit...

Home, Eros, quant de temps sense veure’l per ací. Mãemeua! Quin desplegament d’anàfores, paral·lelismes, al·literacions, gradacions, apòstrofes, paronomàsies, antítesis, paradoxes...

Pôs ara va a resultar que sí que hi ha penjollaires que s’inspiren amb l’absenta. Quins submarins més acolorits!

I diga’ns, Eros, aquestes composicions espirituoses pensa incloure-les en algun poemari? Són autobiogràfiques?

Aquil·les Sisternes ha dit...

I el primer poema, sobretot, en té de poíēsis... Això sí que és estar alerta, venir-te la poíēsis i contestar al bote pronto. Uei! No?

EROs Ramatxoto ha dit...

Sí, Sr. Pirindolaire, la dona dóna per a molt de joc tal dia com hui.

Sr. 6ternes, recollons, quantes coses té el poema. ¿I això és bo o roin? ¿Poemari? En la meua vida es poden contar (i llegir) en els dits d'El Penjoll els poemes que he escrit. No crec que done la talla. Per a mi escriure poemes comença i acaba en un divertiment. A uns es dóna per tirar-se rots i a mi m'ha donat per tirar-me un parell de poemes. Vull dir que l'espiració d'alguns ens val a altres d'inspiració. I la meua musa no és l'absenta, sinó la que s'absenta.

Tadeus ha dit...

Sr Eros, m'alegre de la seua resurrecció, però el poema no sé jo, no m'acaba d'omplir.

EROs Ramatxoto ha dit...

Desprenga's del poc que li puga haver omplit, Sr. Cal·linca, perquè els dos poemes tenen de rerefons el buit, la mancança, l'absència, allò que mai s'arriba a tindre, el córrer del temps...

EROs Ramatxoto ha dit...

Pot ajudar a desxifrar els significats del primer poema conèixer les diverses accepcions de la paraula donzell.

Alietes el del Corralot ha dit...

Oh, EROs, que dura que és la vida del poeta incomprés!

EROs Ramatxoto ha dit...

I tant, Sr. Alietes, i tant. I més dura és la del poeta que no es comprén a ell mateix... Ara m'adone que una de les accepcions de donzell és:

Peix osteïcti de l'ordre dels perciformes i de la família dels làbrids (Lappanella fasciata), de fins a 15 cm de longitud, amb el cos allargat, vermellós, el ventre més clar, i una taca arrodonida al centre de l'acabament de la cua.

No li trobe cap sentit en el meu poema!

En quina part es troba l'autèntic poeta: en l'emissió-creació del poema o en la recepció-interpretació?

Alietes el del Corralot ha dit...

Magnífica pregunta a la qual li pegaré voltes, però mentrestant...
-Mestre, una absenta!

EROs Ramatxoto ha dit...

Marxant! I mentre ens la bevem, de fons escoltem esta cançó. Quins records!

Alietes el del Corralot ha dit...

Absenta-Edgar Allan Poe-Anabel Lee-Radio Futura-Aquells anys. Feliç encadenament.

Envege els qui saben enllaçar cosetes dins dels comentaris.

EROs Ramatxoto ha dit...

Jo també envege als que tenen la capacitat de saber vore i donar sentit al fet literari. Queda la pregunta pendent: ¿En quina part es troba l'autèntic poeta: en l'emissió-creació del poema o en la recepció-interpretació?

escrivà de cort ha dit...

Jo formularia la pregunta d’altra manera: ¿En quina part es troba l'autèntic esdeveniment poètic: en l'emissió-creació o en la recepció-interpretació? Ni en l’una ni en l’altra; en ambdues alhora. L’elocució / recepció és un cercle. Com que la literatura és una forma de comunicació, els dos pols del cercle donen sentit a l’acte comunicatiu, a no ser que el poeta escriga per a si mateix i mai ningú distint d’ell mateix no arribe a conèixer els seus versos. En aquest cas, els papers d’emissor i receptor caurien en la mateixa persona. (Yo me lo guiso, yo me lo como, como Juan Palomo, en diu el refrany castellà.) Ara bé, si els dos pols estan encarnats per persones distintes, només hi haurà ars vera quan tots, emissor i receptors, hi estiguen més o menys d’acord. De moment, en el seu cas, sembla haver divisió d’opinions.

Tadeus ha dit...

Alietes, Eros, per moments semblen vostés borratxos de nostàlgia.

Emissor-receptor? Jo crec que molts suposats 'poetes' farien molt bé d'escriure només per a sí mateixos en comptes de donar pel sac amb poemaris infumables.

A més, diria que a alguns poetes l'emissió que realment els interessa és la del xec amb l'import d'un sucós premi.

Per cert, em fixe ara en el segon poema erosià, que estava mig amagat i que amaga una bonica imatge poètica. Eros emet, jo rep, percep. Dic, fa, fem, mou, prem, prenc.

Aquil·les Sisternes ha dit...

Tadeus, no desaprofita vostè cap ocasió d’impartir doctrina. Home, vostè creu que El Penjoll li pensa fer arribar algun xec al nostre poeta rediviu?

No es marege, Escrivà. Si el propi autor ha comparat les dues falques amb uns rots... I no sols això; també ha dit que no els troba sentit als seus poemes. Ja ho té; falla un dels pols.

escrivà de cort ha dit...

Senyor Sisternes, Eros està dissimulant. També ha dit que el tema dels seus poemes és el buit, la mancança, l'absència —la inanitat, afegiria jo— d’alguns poetes. Tenim tema, per tant. També tenim desplegament retòric, com vostè mateix ha ficat de manifest en un comentari anterior. Hi ha finalment, al llarg dels dos poemes, una mena de metàfora —es juga amb l’absenta i l’absència d’inspiració— que és en realitat el veritable tema de què tracten un i altre. El segon poema és, efectivament, molt bonic. El primer és, sobretot, un joc irònic, «xifra i resum de tot allò que s’ha esdevingut allà fora». I clar, qui no sàpiga què ha passat allà fora no podrà captar el sentit complet dels versos d’Eros (El Penjoll en estat pur!). No tinc tan clar, en canvi, que el discórrer del temps, un tema clàssic —recordem els tòpics ubi sunt i tempus fugit—, aparega per a res en cap dels dos poemes. En açò, Eros s’ha “ratllat” una mica. En definitiva, si s’ha de fer un plebiscit, jo vote per la poíēsis de les dues composicions. (Possiblement caldria fer, això sí, un parell de correccions sintàctiques.)

Tadeus ha dit...

Sr Escrivà, ¿per què ens avorreix amb la sea avorrida anàlisi?

A més, parla vosté de 'El Penjoll en estat pur'. ¿Quin és eixe estat, el comàtic?

Sr Aquiles, escriptor avorrit per excelència, jo no impartisc doctrina, faig crítica destructiva. Deu ser l'oratge.

Anònim ha dit...

Este poema m'ha recordat un article de la revista Archivos de Psiquiatria. Ací teniu l'enllaç:

http://dialnet.unirioja.es/servlet/fichero_articulo?codigo=3146079&orden=0

escrivà de cort ha dit...

No tinc un motiu especial, Tadeus i companyia —veig que parla en plural. És més: no intentava avorrir-los, a vostè i el seu misteriós acompanyant. Pensava que ací veníem a fer-la petar. ¿No serà que Aquil·les li ha tocat els pebrots amb els seu comentari i estic pagant jo els vidres trencats?

EROs Ramatxoto ha dit...

Sr. Escrivà:
Ni cas a Cal·linca. És un mal poeta en tots els sentits: tant com a emissor com a receptor. Per això només li queda exercir de crític. Pel contrari, vosté, Sr. Escrivà, aporta molt bons i constructius raonaments. Primer definint millor la qüestió plantejada i després donant una resposta que dóna peu a continuar el diàleg. Corregisca'm si m’enganye però li dóna importància a la intencionalitat-racionalitat de l’autor-emissor i del lector-receptor. ¿Aclarisca’m què passa amb l'esdeveniment poètic si un autor fa un magnífic poema sense adonar-se’n o un lector li agraden els bons poemes sense saber donar una explicació racional?

Sr. Cal·linca:
No desvirgue la conversa. Les seues crítiques són com l’absenta!

Sr. 6termes:
En la línia de la qüestió que li he plantejat al Sr. Escrivà. En la seua primera intervenció veia molts recursos literaris en el meu poema. Després dels meus comentaris ¿Què ha passat? ¿Han desaparegut del poema? També li faig la mateixa pregunta que al Sr. Escrivà (i amb açò no estic dient que el meu poema siga magnífic, com tampoc que siga inconscient del sentit que té): ¿És necessari que l’autor del poema siga conscient dels recursos literaris utilitzats per ell mateix (tal volta de manera inconscient)? ¿No haurien de brollar els recursos d’una manera inconscient de la inspiració?

Sr. Anònim:
No coneixia l’article, però ens ve al pèl. No només per la connexió temàtica amb el poema, sinó, també, en quant les seues conclusions comencen (re)citant versos del poeta surrealista carabobeny Vicente Gerbasi i, sobretot, perquè el primer autor de l’article és el professor Rojas Malpica, de la Universitat de Carabobo que està a... València!


Si a algú li queden ganes de seguir el joc del meu innocent poema plantege una última qüestió (perdoneu per fer-me pesat): ¿Ha de parlar el poema per ell mateix o ha de donar claus semàntiques, semiòtiques i d’intencionalitat l’autor?

Que ocórrega l'absenta!

Aquil·les Sisternes ha dit...

Si són coses de l’oratge, deu estar emboirat tot l’any, Tadeus. Fa vostè crítica destructiva tots els dies. (Em referisc a la seua incansable crítica als premis que donen els membres de jurats amics als amics que es presenten a un certament d’amics per a cobrar un sucós xec en canvi de tornar el favor als amics el dia que els toque a d’ells formar part d’un jurat d’amics.) Vostè també pot arribar a ensopir un ramat d’ovelles amb la seua eterna cançoneta.

Si el guió d’El Penjoll es troba, segons vostè, en estat comàtic, o comatós, podria fer honor a la devoció que li professem els penjollaires —una mica masoquista, tot s’ha de dir— i convertir-se en un deus ex machina que ens tragués de l’ensopiment. Però no ens matxaque sempre amb la mateixa tornada, com Los Inhumanos amb El Simca 1000 o Georgie Dann amb Mecagüentó.

Senyor Eros, els recursos continuen estant al seu lloc. I no crec que siga necessària la consciència d’estar utilitzant-los. Jo, quan conduïsc el cotxe, no estic pensant en els pedals, el canvi, el fre... Sé que existeixen, però no en pense. Qüestió distinta és la inspiració. Si per inspiració entenem algun fet o alguna circumstància que ens done una idea, accepte la seua existència. Però he sentit dir als escriptor moltes vegades que la creació és producte, sobretot, del treball.

escrivà de cort ha dit...

Eros, sempre poden haver diverses aproximacions a una obra —o diverses penetracions en ella, si vostè ho prefereix així—, des de les més superficials fins a les més profundes. Moltes persones s’aproximen als quadres de Velázquez i es queden extasiades —i no estic comparant els seus poemes, ni de bon tros, amb Las Meninas, atenció. Per a la gent que entén de pintura, que descobreix els trucs de l’artista, que en sap el rerefons de l’obra, que en desxifra la tècnica, els recursos i les troballes formals, el gaudi és doble. També li he de dir que, de vegades, una obra és tan hermètica, tan complicada, tan rebuscada, que no l’entén ni el menda que l’ha parida, encara que es faça el suec i en vulga explicar la quintaessencia a través d’un llibre d’instruccions. Si un poema necessita manual d’instruccions, mal assumpte!

Que córrega l’absenta!

EROs Ramatxoto ha dit...

Sr. 6termes:

Si la inspiració és fruit del treball: o és cosa de professionals o és qüestió de convertir l’oci en treball. I si és és fruït del treball: hi ha perill de proletarització.

Sóc de l’opinió que la inspiració és més bé una actitud de seguici d’un miratge i de deixar-se seduir per ell. De no tindre res que fer (o tindre altres coses “més importants” que fer) i dedicar-se a crear alguna cosa “innecessària”. No trobe la inspiració en el treball, sinó en tot el contrari, en allò que diguem “perdre el temps”.

Sr. Escrivà:

De vegades el coneixement, domini de la tècnica i recerca del perfeccionisme estilístic li manca espontaneïtat a l’obra. Hi ha molts escriptors que escriuen magníficament bé. Són uns artistes escrivint... Però el que diuen no acaba d'arribar, d'enganxar... O de vegades, enganxa pel reconeixement que tenen de la seua habilitat però l’argument és lineal, diu poc.

Sóc de l’opinió que el domini tècnic, no és el principal d’una obra. El principal és tindre alguna cosa a dir. Dir alguna cosa interessant. Tindre un missatge a comunicar. Però compte que ací no vull contradir-me d’allò que li he dit a 6termes: este missatge ha de brollar, a més, des de l’imprevist del full en blanc. No hi ha millor inspiració, ni millor absenta que la d’enfrontar-se a un full en blanc sense no tindre res a dir. La millor inspiració d'un autor seria la d'arribar a dir-se a ell mateix alguna cosa interessant que desconeixia. Açò és escriptura creativa (¿poiesis?), la resta és imitació o re-creació, l'escriptura com instrument per a reproduir el que l'autor volia dir abans de ficar-se a escriure.

Que concórrega l'absenta!

EROs Ramatxoto ha dit...

Per aclarir millor allò que dic al Sr. Escriva:

Es té la necessitat de dir, però el què es va a dir no està prèviament definit.

escrivà de cort ha dit...

En realitat, les seues opinions no descobreixen cap Amèrica. Un debat semblant mantingueren, entre finals del XIX i principis del XX, els romàntics i els noucentistes. Els primers eren partidaris de l’espontaneïtat i el sentiment —de la «paraula viva», que en deia Joan Maragall—; els segons, de l’estètica arbitrària, del treball, del vers elaborat i precís. Ara bé, dir —com insinua vostè— que els primers eren amateurs i el segons, professionals... O dir que hi ha perill d’esdevenir un proletari si s’elaboren o treballen molt els textos... En realitat, la línia divisòria entre amateurs i professionals és altra: la remuneració. Els amateurs escriuen per afició, sense esperar res en canvi, i els professionals es guanyen les garrofes amb l’ofici d’escriptor. I entre els uns i els altres, caben altres opcions intermèdies.

EROs Ramatxoto ha dit...

Del seu viatge per les Amèriques ens porta la diferenciació entre romàntics i noucentistes. Jo no he insinuat que uns eren professionals i altres aficionats. El meu raonament anava en un altre sentit. Dir que la inspiració és fruit de moltes hores de treball és igual que dir que és fruit de moltes hores d’oci, i jo sóc de la segona opció. Ara té tota la raó en que jo utilitze una accepció negativa del treball, però més en quant que és una obligació que en quant és fruit d’una remuneració.

I ara que veig que ha publicat un post relacionat amb tot açò, continuem xerrant en allí.