divendres, 21 de maig de 2010

(AUTO)ENTREVISTA (O ENTREMIRADA) A LA MARACA HUMANA: DESDOBLAMENT DE PERSONALITAT O MITOSI?

Ramatxoto: Sap que la gent ens confon a vosté i a mi?

La Maraca Humana: Però això no és un problema nostre. El problema està en la confusió de la gent. La gent viu en la confusió. El confusionisme s’ha convertit en una filosofia de vida. Espere que esta entrevista aclarisca esta confusió i altres rumors que he llegit i escoltat per tot arreu.

R: Ha llegit l’article que dedica el bloc Terradelfoc al grup The Mateta de Fenoll Faulk Ban i la Maraca Humana (abans anomenat Alietes, Refalete i el de les maraquetes)?

LMH: Es refereix al bloc de senderisme que transita per l’anonimat i la indiferència?

R: No, al bloc de música en català que penja una cançó, o més, al mes.

LMH: Ara mateix només llig blocs en hittita. A poder ser de poesia. Com va deixar escrit Eduard Peusek al bloc Petits Escrits: “L'escriptura cuneïforme és la forma més pura d'expressió poètica. No s'ha fet poesia des que es va deixar l'escriptura cuneïforme.” Per tant, la recent acusació de Tadeus dient que el nostre grup fa poesia és improbable.

R: Ara que cita l’hittita i a Cal·linca. Què sap dels cal·lingrames?

LMH: Bona pregunta. Com tots sabem els surrealistes van intentar recuperar l’esència de la poesia mitjançant els cal·ligrames, però cap cal·ligrama ha arribat a fregat la perfecció dels versos hittites. Des d’ahir sembla que s’està gestant un moviment renovador a la poesia on, mitjançant els cal·ligrames, es conjuga el misticisme, l’estoïcisme, el catecisme, el laïcisme, l’agnosticisme, l’eclecticisme, l’escepticisme, l’asteticisme, el cal·linquisme, l’ateisme, l’atletisme, l’esteticisme, l’antiacademicisme, l’apoliticisme, l’antibel·licisme, l’ostracisme, el cinisme, el canibalisme i algun que altre exorcisme i anglicisme. A esta nova fórmula poètica s’anomenat cal·lingrama, però se sap ben poc d’ella. De fet, quan estic dient açò no té ni 24 hores de vida.

R: A més de no tindre ni idea de poesia, com acaba de demostrar, també es rumoreja que tampoc en té de música. Què pot dir al respecte?

LMH: Per a la gent parlar de música és com parlar de futbol. Qualsevol exerceix de crític musical. Però quants d’ells han escoltat la discografia sencera de Georgie Dann, Luís Aguilé, Kamelo Punto Semos, Rodolfo Chkiliquatre... Jo m’he l'he mamat tota (em referisc a la discografia d’estos mestres que, de segur, seran estudiats en breu a l'ESO).

R: Però vosté veu alguna semblança entre l’estil dels Mateta de Fenoll i els esmentats?

LMH: Clar que sí. Amb Georgie Dann i Luís Aguilé que ni ells ni nosaltres hem llegit a Faulkner. Amb els Kamelo que ni en la seua música ni en la nostra s’escolta el so de les maraques. I amb Rodolfo que només tenim una cançó.

R: Han pensat en presentar-se a algun concurs com el Sona La Dipu o, per què no, Eurovisión?

LMH: La música Faulk no està feta per a les masses. Si ens presentàrem a un concurs d’este tipus seria per saber què és la derrota. És difícil combinar la precipitació escènica amb la presentació d’un treball previ. El nostre primer i últim concert va servir per llançar el single “Cançó de bressol”, però si la tornàrem a tocar estaríem fent el que fan la resta de grups El grups de música són monòtons. Només fan que repetir les mateixes cançons, una i altra vegada. Quin mèrit té açò? I tots els grups estos que han ressuscitat per a tocar, vint anys després, les mateixes cançons que tocaven? Quantes vegades pot cantar un grup els seus Hits? Tots fan el mateix i després es queixen del top manta. A nosaltres açò ens la bufa. Per nosaltres poden piratejar-nos tot el que vulguen i més. Som fallers de la música. Cada concert presentem i cremem el nostre repertori. Cremem inclús el nom del grup. Per què els grups no canvien de nom a cada concert? Jo li ho dic: per donar-se a conèixer i per raons comercials. Exceptuant la música Faulk, la resta és monòtona, repetitiva i previsible. U sap qui actua en un concert i què va a escoltar. En la música Faulk, el grup no està mai en cartell. Irromp a l’escenari. Es pot tindre la sort d’estar en el lloc i hora adequada o no. En la música Faulk genuïna el grup canvia de nom a cada concert, de cançons, inclús de components. Jo, per exemple, abans era el de les maraquetes i ara sóc la Maraca Humana.

R: Però... Què està dient-me? Si del grup només coneguem una cançó!

LMH: En realitat, el grup està passant per un moment de transició. Un moment d’indefinició. Un moment creatiu. Són estos moments de canvi, els moments de creativitat del grup. Si no fos així no deixaria que em fera esta entrevista. Estem immersos en eixe transcendental pas iniciàtic de la primera a la segona cançó. De fet, com saben, estem treballant amb un poema de Faulkner.

R: No sé jo si això tindrà lloc. Sembla ser que li estan fent el llit... Sap que Refalete està participant al concurs per a grups novells La Campana... I què em diu d’Alietes que actuarà el proper 29 de maig a Ca Les senyoretes acompanyat per la música de Toni de l’Hostal?

LMH: A Refalete sempre li ha fet il·lusió tocar el 15 ‘agost a la festa major de la Vila de Gràcia i ho comprenc. Però açò d’Alietes, de juntar-se amb el duo els Toni’s i deixar-se acompanyar per la música del Toni de l’Hostal eixe... Què no vaja jugant l’Alietes, no siga cosa que Refelete i La Maraca Humana irrompen en meitat del recital...

R: Per anar acomiadant-nos. Abans ha fet referència a la seua mutació de el de les maraquetes a La Maraca Humana. Encara que ja va explicar alguna cosa...

LMH: No, no, perdone. Ho va explicar vosté. La versió que corre per ahí és seua, no meua. Vol que li diga la veritat del meu canvi d’identitat?

R: Clar!

LMH: En acabar els nostres sis minuts de glòria a l’Auditori de Manuel, serien vora les 2 de la matinada del 24 d’abril, vam baixar al nostre camerino. Alietes i Refalete estaven tan decebuts de la meua silenciosa actuació que, mentre un em subjectava, l’altre em va estacar una de les maraques pel florí. I ahí s’ha quedat hostatjada des d’eixa nit...

R: Una mala experiència. Sí senyor. I ara què?

LMH: Què ara què? Doncs ara, quan em tire un pet, semble un sonall. Tinc raó en dir-me La Maraca Humana?

3 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Grandíssima entrada i profunda entrevista.

Atenció a la novetat!: L'entrevista com a gènere literari de ficció. Poca broma.

Quant a l'amenaça que ha rebut la meua persona per part de LMH, li la passaré per alt. Entenc que són coses ques es diuen amb el cap calent. Nosaltres no només som fallers de la música, com molt bé precisa LMH, som músics lliures i ens ajuntem amb qui més convinga, que per això val la llibertat. Ara bé, vull aclarir públicament que el meu grup és, ha sigut i serà Mateta (o Maraqueta) de Fenoll Faulk Ban!
Si LMH em tira del grup, irrompré en una de les seues irrupcions i m'hi afegiré al concert. Només espere que si els segurates em trauen a patades de l'escenari, LMH i Refalete se solidaritzen amb mi i entre els tres ens revoltem contra les forces de l'ordre.

Ah! El final de l'entrevista m'ha semblat sublim, per no dir gairebé sacre.

Príncep de les milotxes ha dit...

Vosté veu, Sinyó Alietes com té una tirada no cretina, sinó cristiana; no és qüestió que vullga o no vullga: les paraules el delaten.
Pel que fa a l'entrevista, té tota la raó; amb tot aquest material penjat al blog -ara s'anomena material revolucionari- no sé què botons fa la gent mirant Canal 9 o la final de futbol de no sé quina Europa. Almenys no és la meua!

Conclourem que el personal és bleda.

Una oloreta a Tadeus m'ha semblat pescar; sóc perspicaç.

Eros, vosté es mereix un premi i ben gros. L'haurem de compartir amb el tal Calinca el Cal·ligramer?

EROs Ramatxoto ha dit...

Gràcies pels comentaris. No és fàcil fer una entrevista a un personatge tan intranscendent com la Maraca Humana. La major dificultat va estar en concertar l’entrevista. La segona va ser la seua presència. Estar davant de la Maraca Humana em va ficar la pell de gallina. No sabia què preguntar-li. Menys mal que tot el silenci que este personatge estalvia en les maraques l’empra per la boca. En este post he presentat un recull d'allò més adient que va dir en l’entrevista, que va tindre una durada de vuit hores i cinquanta nou minuts (la Maraca Humana sembla que no deixa fer-se entrevistes de nou o més hores).

Senyor Alietes: fa bé de passar-li per alt l’amenaça. Eixa qüestió la vaig plantejar quan estàvem acabant la llarga entrevista i la Maraca Humana havia transvasat al seu cos més de tres litres de cervesa del tirador del bar on la férem.

Sa majestat de les milongues: Cal·linca ha sigut i és musa inspiradora de molts penjollaires. Sabent que estos post fan gràcia, tinc premi més que suficient.