divendres, 6 de febrer de 2009

Entrevistes d’ultratomba (VIII): JUANITO VALDERRAMA



Dedicada a Calinca



Juan Valderrama Blanca, àlies Juanito Valderrama, va nàixer a Torredelcampo (Jaén) en 1916 i va morir a Espartinas (Sevilla) en 2004. Cantaor de flamenc. Malgrat ser un gran coneixedor i bon interpret de tots els pals, els seus majors triomfs li vingueren com cantant de coples.



Santíssim Pare: Què és el flamenc?

Juanito Valderrama: El flamenc és un terme polisèmic. S’utilitza no sols per a referir-se al cant i l'art musical conreat pels gitanos andalusos, sinó també per a dir d’algú que té una actitud insolent o de perdonavides; per a designar un tipus de pardal de l'ordre dels ciconiformes de la família dels fenicoptèrids; per a fer referència una modalitat del neerlandés; i també per a anomenar el que és natural d’una part septentrional de Bèlgida.

S.P: Ha dit Bèlgida? El poble de la Vall d’Albaida?

J.V: No hi ha un altre. El flamenc naix a Bèlgida, però l'autèntic, el flamenc en sentit pur. El que es canta en català; el pare del quejio, el fandango i la soleá. El flamenc que després s'ha imitat a Ronda, Triana, Utrera, Xerés de la Frontera... i a tota Andalusia en general. Hem d'acostumar-nos a diferenciar el cantaor flamenc del cantaor de flamenc. L’original, el cantaor flamenc, és de Bèlgida; no pot ser d'un altre lloc. La resta són cantaors de flamenc. Jo mateix quasi no arribe ni a cantaor de flamenc perquè, com sap, el meu gènere és la copla andalusa.

S.P: No havia escoltat mai esta teoria.

J.V: Ah, no? I d’on creu que ve el cant d’albades? Del flamenc de Bèlgida! D’on si no? Tu agafes Pep Botifarra, el deixes enmig d’un barri de Triana i és un més. Fixe’s que, tant els que canten albades com els que cantem flamenc, no som cantants o “cantantes” sinó que convergim en un terme tan valencià com és el de cantaor.

S.P: Sorprenents les seues declaracions. S’ha dit que els autors de la Generació del 98, exceptuant el germans Machado (que eren de Sevilla), eren antiflamenquistes. És certa esta afirmació?

J.V: Com vosté diu, els autors de la generació del 98 eren antiflamenquistes, Però no perquè estigueren en contra del flamenc, com sempre s’ha malinterpretat, sinó perquè estaven en contra dels flamenquins, eixos troços de pernil enrollats amb llomello de porc, arrebossats en pa rallat. Els consideraven una bomba per al colesterol, per això eren antiflamenquistes.

S.P: A l’esclatar la Guerra Civil es va allistar en el bàndol Republicà, després en 1950 va cantar El Emigrante, davant de Franco, en una època en què els emigrants que deixaven Espanya eren els exiliats per culpa del règim. És vosté el primer cantautor de l’estat espanyol i l'iniciador de la cançó protesta.

J.V: Segurament, encara que dubte que açò se'm reconega algun dia. Sí que se’m reconeix com l’iniciador de l'estil gore a partir d’allò que deia en El Emigrante:

Tengo que hacer un rosario
con tus dientes de marfil
para que pueda besarlo
cuando este lejos de ti

S.P: Menut psicòpata! Pobra dona. Que li agraden les dones desdentades?

J.V: No, és que sempre m’ha apassionat l’odontologia. De fet, acabe d’obrir una clínica dental.

S.P: I el seu temps lliure, el dedica a...?

J.V: Sóc un fanàtic de la pesca a mosca i l'ornitologia.

S.P: Continuen bromejant-li amb la tocaeta d’ous de Míchel?

J.V: Tots creuen que en l’any 81 em vaig ficar una peluca i vaig jugar al futbol en el Real Valladolid C.F., cosa que sempre he desmentit. Eixe Valderrama no era jo. A mi no em toquen els ous els de Madrid!

S.P: Alguna cosa que vullga afegir abans d’acomiadar-nos?

J.V: Ja que sou una revista-bloc de caràcter literari, aprofite per a recomanar la lectura de Les Lletres, un monòleg basat lliurement en una escena d’una pel·lícula protagonitzada per mi, que és l’últim treball publicat pel dramaturc Calinca.

S.P: Voldrà dir dramaturg?

J.V: Ja estem amb el problema de la c i g a final de paraula, com en el cas de blog i bloc. Dramaturg és per a referir-se a un autor d'obres de teatre en general, però si l’autor és d'origen turc, cal utilitzar dramaturc.

S.P: Però Calinca... no és d’origen polonés?

J.V: No, és turc. Encara que no sé si ell mateix ho sap, com tampoc no sé si acceptarà mai la seua vertadera nacionalitat. Però ja s’apanyarà... “Qui perd els orígens, perd identitat”.

S.P: Moltes gràcies per haver-nos tret de tantes falses creences en relació el flamenc, l’antiflamenquisme o els orígens de Calinca.

J.V: A vosté.



15 comentaris:

Anònim ha dit...

collonut! popular i subversiu!

escrivà de cort ha dit...

Santíssim Pare, enhorabona! Va ficar vostè el llistó molt alt el dia de la conversa amb Paco Umbral. Pensava que no podria igualar o superar aquell llistó. M’he equivocat. Ha tornat vostè a fer diana. Sorprenents les reflexions sobre els cantants, “cantaors”, flamencs i “flamenquins”. Pep Botifarra —i encara més el progenitor d’Adriaspí, oriünd de Bèlgida, si no vaig errat— estaran encantats de llegir la seua entrevista.

Jo, que sóc un enamorat del flamenc —no tant de la “copla”—, m’he quedat més ample que un pallús, en llegir les seues reflexions sobre els orígens protestataris i rebels del “cante hondo” (per cert, jo substituiria l’expressió “els seus majors triomfs van estar com cantant” per “els seus majors triomfs li vingueren —o li arribaren— com a cantant”).

Fantàstica l’al·lusió a la “tocaeta” d’ous de Michel i categòrica la resposta de Juanito, lògica si tenim en compte que el “cantaor” feia els duos amb Dolores Abril. I la reflexió final, establint les diferències semàntiques entre els mots “dramaturg” i “dramaturc”, sensacionals. Jo crec que a Cal·linca se li haurà reblanit el cor. Xe, m’ha agradat el seu escrit, de veritat.

PD
Jo suprimiria la preposició “a” de tots els complements directes (designar un tipus de... nomenar el que és natural... agafes Pep Botifarra...). Substituiria “en mig” per “enmig”. Llevaria l’accent de l’expressió “d’on creu que ve” (“que” no és un pronom; és una conjunció). Ficaria punt darrere del primer “antiflamenquistes”.
És preferible “en una època en què” a la forma “en una època on”. La conjunció de “Que li agraden les dones ‘mellades’?” no duu accent. També corregiria les següents expressions: “a mi no em toquen”, “ja estem amb el problema”, “si ell mateix” i “tampoc no sé si acceptarà”. Finalment començaria per majúscula el proverbi “Qui perd els orígens...”. Amb aquests retocs, el text podria quedar-li d’antologia.

Salut!

Santíssim Pare ha dit...

M'alegre que els haja agradat senyors Anònim i Escrivà.

Com sempre, Sr, Escrivà li agraeix-ho els seus comentaris i les seues correccions. Ja estan esmenades. Moltíssimes gràcies. I sàpia que no he oblidat que li tinc pendent l'entrevista a Salvador Dalí.

Calinca ha dit...

Moltes gràcies per la dedicatòria, Santíssim Pare. L'entrevista a Valderrama és simplement genial, el confirma una vegada més com a notable autor de sàtires. En alguns moments em partia del riure, per exemple amb el tema de l'odontologia.

Alietes el del Corralot ha dit...

Pur Penjoll!

Calinca ha dit...

Ja posats, si seguim la 'lògica' dels mots "bloc" i "dramaturc", podríem també trobar coses com ara un "iceberc" o anar de vacances a la ciutat d'Hamburc, o a Edimburc.

Tarsan, President de la República de les Mones ha dit...

Per a quan la canonització de Sant Joan Pellicer, patró de les Comarques Centrals i amics de les plantes i els animals? podria ser una bona oportunitat per a fer-li una entrevista! Ara fa dos anys que se'n va anar (de vacances).

Aquil·les ha dit...

Hi ha diferents modalitats metadiscursives. Tenim, per exemple, els textos metalingüístics, els meatliteraris… Jo note que en aquest blog (o bloc) s’han inventat dues noves varietats: el text metabloquístic (o metabloguístic) i el metacalínquístic (o metacal·linquístic). No serà que teniu dependència (o “mono”) del tal Cal·linca (o Calinca)? Jo crec que sí. En tot cas, només Refelet sembla estar lliure de la síndrome d’abstinència. I clar, Cal·linca ho ha notat i ho explota. Que collons! Jo faria el mateix, senyor Cal·linca. Deu ser molt afalagador això que fins el Sant Pare estiga pendent de tu. Què els dóna, Calinca?

Calinca ha dit...

Gran part del 'Calinquisme' com afenòmen penjoller és obra de l'ínclit Superflipo, que ho va promoure com una espècie de gran broma. Jo mateix li vaig haver de parar els peus en més d'una ocasió!

Jo l'únic que faig és intentar aportar coses originals, en ocasions inesperades i, fins i tot una mica desconcertants. El Penjoll és així.

Tarsan, President de la República de les Mones ha dit...

Sí, però per a quan la canonització de SANT JOAN PELLICER?

Aquil·les Sisternes ha dit...

Primer, s’haurà d’obrir el procés canònic. Caldrà nomenar l’advocat per a la causa del sant i un advocat del dimoni... Tot seguit, se l’haurà de fer beat. I finalment, si es pot documentar algun miracle, se’l podrà santificar. Com que tot això porta molt de temps (llevat que hi haja influències, com al cas de Josemaría Escrivá de Balaguer), en tenim de sobra per a pensar què ens posarem per a la cerimònia. Peguie haurà d’anar amb pinta i mantellina.

Per cert, que abans no he volgut dir "mealiteraris", sinó "metaliteraris".

Tarsan, President de la República de les Mones ha dit...

No sé si parlem del mateix. Això que em diu em semblen romanços. Jo estic parlant de coses serioses: el Penjoll hauria de tindre els seus propis Sants i els seus propis processos canònics. L'Església Pastafari de Xàtiva què en diu?

Aquil·les Sisternes ha dit...

Home, haver començat per ací! Si es tracta de l’Església Pastafari, no calen tants romanços, efectivament.

Anònim ha dit...

xe, am la il.lusió que em feia vore a Peguie de Clavariesa!

Anònim ha dit...

Bon dia soc un visitador esporadic del Penjoll. Pense q Sarito s´ha lluit en este (diguem-ho així )diálec absurd al més pur estil dl gran Groucho, s´ha reencarnat en ell o que?