ELS BESSONS PAULÍ

Els bessons Paulí Santamargarida van nàixer el 21 de Febrer de 1951, dia internacional de la llengua materna. Rodolf i Ernest, fills de Concepció Santamargarida Canet natural de Xàtiva i de Günter Pauli, nadiu d'Hamburg (Alemanya), s'assemblaven des de molt tendra infància com dos gotes d'aigua. Durant tota eixa infància i l'inici de l'adolescència la discreció va marcar les seues vides, passant quasi desapercebuts entre els seus conciutadans a pesar lo extraordinari de la seua similitud. Amb catorze anys acabats de complir un fet marcaria les seues vides i esdevindria el motor d'arrancada per a alguns canvis transcendentals. Son pare Günter, treballador del consolat d'Alemanya a València, se'n va anar de casa un dijous 18 de març de 1965, vespra de Sant Josep, sense previ avís i sense que cap esdeveniment anterior fera sospitar de la seua partida. Mai va tornar i mai el van tornar a vore. Anys mes tard van saber que havia mort al seu Hamburg natal on va viure, molts anys, amb Madame Henrietta, propietària d'un teatre alternatiu al Barri Roig. Concepció es va vore obligada a treballar muntant palmitos clandestinament a casa, però la precarietat del moment també va forçar que els germans abandonaren la placidesa del seu primer any de batxillerat per a ajudar i intentar alleugerir la càrrega familiar. Rodolf va entrar a treballar de cambrer en el bar del mercat d'Abastos i Ernest de xic dels encàrrecs en una verduleria de la plaça del mercat. Les llargues jornades nocturnes en el bar van ser testimoni dels inicis en la incipient carrera professional de Rodolf. Els primerencs tripijocs amb caliquenyos en poc temps es van convertir en complexes operacions amb estupefaents i, l'inici de la seua activitat com a promotor, va vindre de la mà de l'orquestra Club Paraiso en la revetlla del sopar de gala dels cooperativistes. Mentrestant, Ernest, dedicava tot el temps lliure disponible a la seua gran passió; la guitarra. En pocs anys la seua destresa li va permetre, amb alguna ajuda del seu germà, acompanyar a alguns dels millors grups del Cap i Casal. Al 1984 Rodolf, ja resident en València, era un dels principals promotors de la faràndula i el desficaci a Espanya i, d'afegit, el major traficant de cocaïna de tota la província. Per la seua banda Ernest s'havia establit a Madrid on, com a músic d'estudi, havia aconseguit un gran prestigi entre els professionals del sector. En 10 anys tan sols es van vore un parell de vegades, concretament en les dos bodes de Rodolf que van desembocar en sonats fracassos. En 1989 amb 38 anys Ernest, després de molts anys de contacte amb els millors músics nord-americans que arribaven a Espanya, es va traslladar a viure a Nashville (Tennessee). En eixa època Rodolf era ja un autèntic mecenes de la televisió i un famós assessor financer entre l'establishment nacional, però mai va saber renunciar a la mala vida. El 7 de maig passat, amb 58 anys, Rodolf va morir d'una parada cardíaca durant la negociació d'un contracte televisiu. La seua situació econòmica als últims anys havia empitjorat moltíssim i, a pesar d'assessorar amb molt bons resultats a la pràctica totalitat dels seus clients, estava pràcticament en la ruïna. El dia del seu soterrar Ernest, consolidat als Estats Units, amb el seu propi estudi de gravació "Montgó-Meri", seguint actiu acompanyat regularment a figures consagrades con Neil Diamond, feliçment casat amb Emmylou i amb un fill, Vincent, de 16 anys, abraçava tendrament a Concepció, molt lúcida encara a pesar dels seus 83 anys. No va poder evitar deixar caure una llàgrima al sentir la cançó que el seu germà havia predisposat que sonara a l'eixida de l'església el dia del seu propi sepeli. Peret amb el "no estaba muerto que estaba de parranda" sonava a viva veu pels estridents altaveus de l'església del Carme.